Tag archive

Jordi Matas

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

in A PRIMERA FILA
11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero

Juliane Heinemann: Was liegt am Strand…

in A PRIMERA FILA

25/10/2012 – Heliogàbal

Ambient íntim, com de costum, a l’Heliogabal. Aquesta nit la cita és amb la berlinesa Juliane Heinemann qui presenta nou disc en solitari. True Gods, nom de l’àlbum, és un petit tresor: càlid, proper, fet amb estima. Val a dir que aquests adjectius són també aplicables a Aren’t you glad to be here?, fins aquí cap sorpresa, però en aquesta ocasió el seu estil ha mudat cap a una vessant més pop-rock, ens ocasions més accelerat, més allunyat del jazz.

Tocava, doncs, transmetre en directe aquestes sensacions, les antigues i les recentment adquirides. La cantant i companyia superaren notablement la prova. Jordi Matas, íntim col·laborador en la construcció del treball discogràfic, acompanyà a l’alemanya a la guitarra, Miguel Serna al baix i Oriol Roca a la bateria. Tots tres vells coneguts de l’escena musical del nostre país. Pels darrers temes la banda comptà amb la col·laboració de Pablo Schvarzman, guitarrista i especialista en la manipulació d’efectes en directe, qui va aportar un punt fresc i modern a les melodies.

Junts aconseguiren crear l’ambient idoni i posar el directe a l’alçada del producte enregistrat. En algunes ocasions, fins i tot, els temes en viu guanyaren en força i contundència, com en el cas de Trees in Spring que va sonar molt canyera, fent evident el potencial que Juliane te com a rockera.

La compositora, arran de la seva natural gràcia per explicar acudits, sabé fer-se també amb la complicitat del públic. Llàstima que només en sabés un i en alemany: – Was liegt am Strand und spricht undeutlich? Eine Nuschel! -. Per partir-se de riure, oi?

Més enllà de l’anècdota felicitar-la per la seva nova faceta (no la d’humorista sinó la de rockera) de la qual creiem pot treure molt de profit.

Also, alles bestens Juliane!

Text i fotos: Alex Reuss

Ves cap amunt