Jordi Lanuza

Lanuza is in da haus!

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

 

Quan la música és un refugi

Refugi Antiaeri, Sant Adrià del Besòs, divendres 6 de maig de 2016

Un acústic d’en Jordi Lanuza, motor dels Inspira, és d’entrada, garantia absoluta. Si hi afegim la meravella que fa Daniel Lumbreras és garantia premium i que tot plegat succeeixi dins d’un refugi antiaeri és el valor afegit que a una nit especial li cal.

Entrar en un refugi antiaeri, no ens enganyem, impressiona. Baixar les escales i endinsar-se dins la pedra et fa pensar en aquelles persones que pels volts de l’any 1938 hi corrien a refugiar-se i en les vides que aquelles parets varen protegir.

La trentena d’afortunats que vàrem poder compartir aquell vespre de divendres vàrem gaudir d’un concert privat en majúscules, de molt petit format per les limitacions òbvies de l’espai. Sense escenari, sense joc de llums ni amplificadors. No calien. Veu i guitarra a pèl, a cappella, directament als sentits. Començàrem amb un repàs íntim i delicat a molts del temes de Greta (Bankrobber, 2015) sense deixar els coneguts Plou (i no vol parar) i Foc i Brases. Com era de preveure Jordi Lanuza s’encarregà de crear una energia especial des del minut zero. Agrair-li més que mai la seva presència aquella nit, que malgrat el pinçament lumbar que patia, va fer palès com altres vegades ha fet, el seu compromís ferm amb aquest tipus de propostes.

El que fa Daniel Lumbreras mereix un capítol apart que esperem poder-li dedicar tan bon punt surti a la llum el seu nou disc. Només us diré que les “lletres” de les seves composicions són el resultat de la seva improvisació fonètica (tal i com ell mateix defineix el que fa). I el desenllaç és una conjunció de sons íntimament lligats que confereixen una sonoritat musical espectacular. Moltes ganes d’escoltar el nou treball.

Només puc dir, que la nit de divendres la música va ser un refugi per tots els que estàvem allà.

I entre tots vàrem celebrar la vida, totes les vides que aquell refugi va salvar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

 

Greta és el nom

Divendres 16 Octubre, L’Auditori, Barcelona

Inspira presentà el seu quart treball discogràfic aquest passat divendres a Barcelona. Greta (Bankrobber, 2015), nom de l’àlbum, de ben segur te quelcom d’emotiu i personal, doncs coincideix amb el de la nouvinguda filla del lider de la banda, Jordi Lanuza.

Tocaren a casa, envoltats de la seva gent, dels incondicionals i això, com acostuma a passar, jugà al seu favor. Un repàs generós al nou disc: temes intensos, lletres que parlen de canvis, la incorporació dels sintetitzadors com a recurs…

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Aprofitem l’avinentesa per donar la nostra particular benvinguda a la Greta (filla i disc).

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

Raydibaum: Antologia poètica

El filòsof i somiador Gaston Bachelard opinava que tots nosaltres vivim en un món dividit pel temps continu, acotat dins els límits de la mort i la destrucció i que malgrat això vol renovar-se, tornar a néixer.

Aquest món demana ser escoltat però són pocs els que es detenen a fer-ho. Segons Bachelard el món parla a través d’ells. Aquests pocs són, bàsicament, els poetes.

El raonament, com segurament intuïu, és molt més ampli i complex. No escau i segurament hi ha prou coses que a aquest redactor se li escapen. Nogensmenys, el passat dijous, en assistir al concert de celebració dels 10 anys de la formació barcelonina el concepte de la poètica del temps em va tornar al cap.

Si mirem de lligar el títol de la crònica amb l’anterior tirallonga puc explicar-vos que efectivament el recital fou antològic des del punt de vista més estricte; el repertori viatjà del primer projecte discogràfic de la banda fins l’últim, del Grided Elephant amb lletres en anglès al trencador Estructures sota terra presentat aquest mateix any.

A la cita assistiren alguns dels amics del quintet, mostra de companyonia i camaraderia professional, d’un llegat adquirit al llarg d’aquesta darrera dècada. Així poguérem veure sobre l’escenari al tàndem de producció Santos&Fluren de Blind Records, a membres dels Nyandú o al líder i vocalista dels Inspira, Jordi Lanuza.

Aurora, Dins la balena, Alfabet o Maleeixo el temps,  alguns dels clàssics obligats, foren perfectament complementats amb temes extrets del darrer àlbum, com el rotund Gegants que tancà l’acte.

Moment esplèndid el viscut durant la interpretació de Grans esperances, quan els músics baixaren de la tarima per barrejar-se amb el públic. Un regal a l’alçada del moment que acabà confirmant la comunió entre artistes i seguidors.

Homenatge, tot plegat, a una trajectòria treballada, una antologia amb la poètica del temps de qui sap escoltar el món i, en aquest cas, li posa música.

Per molts anys, Raydibaum.

Text: Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

Nick Drake, The Beatles i Jeff Buckley

Five Leaves Left ( Nick Drake)


Va ser el primer disc que va fer i el més sincer i honest de la seva carrera, crec. Mai ningú havia fet res igual i semblant i realment va ser un descobriment molt impactant per mi perquè tenia unes melodies molt fresques i quelcom molt íntim i molt seu. Però tot i així, ho podia compartir amb qualsevol. Això crec que és el que busca tot músic: fer alguna cosa pròpia i que a més a més es pugui compartir. És un disc que m’ha influït bastant. Més que m’hagi influït és que l’he escoltat molt i no només aquest disc sinó tota la seva discografia. Em sembla brillant, sincerament.

The White Album (The Beatles)


Em sembla una obra mestra. Sona a tòpic, però és veritat. Allà hi ha cançons que de cap manera a ningú se li acudirien. Qualsevol disc dels Beatles té joies totalment fora d’aquest planeta.

Grace (Jeff Buckley)


També em sembla una joia extrema. És el tipus de disc que et fa ballar el cap i et treu preguntes del tipus: “Aquest pavo d’on surt?”. Jo coneixia alguna cosa del Tim Buckley en el seu moment i pensava: “ Mira, el fill del Buckley…a veure què”. És com el fill del Dylan o el parent de qualsevol gran artista. Quan escoltes ‘Grace’ penses que Jeff Buckley no és que hagi superat al seu pare sinó que ha creat una història totalment diferent i totalment sincera i honesta.