Jordi Casadesús

Núria Graham: “chachi”!

Barcelona, 21 de desembre de 2016. El Molino

Mai havia estat a El Molino. I portava tot el dia imaginant-me’l i esperant el concert de la Núria Graham. A mi em va passar com a ella, que no hi havia estat mai, però no vaig tenir el mateix sentiment. A ella li va encantar. A mi em va decebre. M’imaginava cadires i tauletes rodones, unes escales a banda i banda de l’escenari… bé, una altra cosa. Sort de la Grèiam, que ens va salvar la nit.

Va sortir a l’escenari i ens va embolcallar amb la seva veu dolça i els seus arpegis de guitarra. I el seu encant. La Núria Graham ja no és aquella nena que vaig descobrir i escoltar per primera vegada al FiM de Vilaseca al maig de 2013. Ja és una mica més gran. Segons ens va confessar, ja té 20 anys… Les seves cançons expliquen històries i transmeten una maduresa que, en paraules seves, ni sap del què parla. Com, per exemple, l’estrofa de Dark Past que diu: “Everybody’s got a Dark Past but mine is just about to start” (Tot el món té un passat obscur, però el meu està a punt de començar). I ho va escriure mentre feia 4t d’ESO!

La Núria es va presentar molt ben acompanyada i resguardada per l’Aleix Bou (bateria) i en Jordi Casadesús (baix, guitarra i teclats). I es va notar que era final de gira i es retirava per una temporadeta, perquè hi va haver les col·laboracions especials de l’Artur Tort (El Petit de Cal Eril) als teclats, i que a partir d’ara acompanyarà sovint a la Núria, i l’Ernest Crusats (La iaia) tocant la flauta travessera.

Us recomano molt fort que us l’escolteu. Que tanqueu els ulls i gaudiu de la seva música. Empasseu-vos els seus discs (First Tracks, Bird Eyes) i l’EP In the cave, on segur que us sona una cançó… I quan toqui a prop d’on visqueu, aneu-hi. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA
[xrr rating=7.8/10]

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

Núria Graham. Mecànica newtoniana

Barcelona, 12 de febrer del 2016. Sala Apolo. Curtcircuit 16.

Qui va fitxar Messi sabia el que es feia. Menut i introvertit, sí, però capaç de deixar amb un pam de nas nois, a priori, més aptes per la competició esportiva d’alt nivell. El símil, ximple i elemental, em vingué al cap en assabentar-me, mesos enrere, de l’edició del brillant Bird Eyes (entre els millors discos del 2015 segons L’Ampli) per part d’El segell.

No goso aventurar-me i predir per l’osonenca una carrera tan llarga i prolífica com la de l’astre argentí, però sí a afirmar que el seu sostre queda lluny i que, malgrat la ja evident consolidació dins el circuit local, la seva projecció podria (amb les empentes adequades) no tenir límits.

El concert, programat dins l’edició d’enguany del Curtcircuit, no fou sinó una nova demostració del seu talent, com a artista (per descomptat) i personatge empàtic que sap sintonitzar amb frescor i naturalitat amb el seu públic. Qualitats, aquestes, que no garanteixen però òbviament ajuden a fer via dins el complex univers de la música.

La presentació d’un nou EP, In the Cave, resultà el pretext perfecte per mostrar les línies que dibuixen un nou camí. Una nova senda que s’allunya del confort melòdic dels anteriors treballs discogràfics endinsant-se en terrenys més abruptes, per més que el paisatge conserva o fins i tot millora l’atractiu. Quatre temes intercalats, no per primer cop, dins el repertori, cançons que amb caràcter centrípet atrapen l’oient dins un remolí acústic on el reverb, la distorsió i una veu hipnòtica conformen vector suma. Repercussió especial ha obtingut la fosca versió del Toxic de Britney Spears.

Fem justícia, tanmateix, i mencionem que el lubricat mecanisme que controla la força te més d’un nom propi: el d’Aleix Bou i el de Jordi Casadesús s’han d’afegir al de Núria Graham per entendre millor l’efecte resultant. Units fan la causa, en mecànica newtoniana, que pertorba en definitiva el moviment del cos.

El de l’Apolo esdevingué, com cabia esperar, gran directe. Acotxat per amics, seguidors fidels i d’altres que, amb probabilitat elevada, ho acabaran sent, el trio executà (més enllà dels quatre temes de l’EP) un repàs gairebé íntegre de l’àlbum, recordant puntualment (Unknown) l’ara “antic” First Tracks.

 

Germà Aire els precedí. Fills (també) de “la Comarca” feren encara més palès el dolç moment pel qual passa musicalment el territori.  Porten una bona temporada fent girar el seu Ball del Cel, aconseguint, nogensmenys, que el material soni tan fresc com el primer dia. Potent directe que creix amb temes d’efectiva concisió com (el meu preferit) Bata Blanca.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero