Jonston

Mercat de Música Viva de Vic 2012: el somni d’una nit d’estiu

Vic, 13-16 de setembre

Quan amb bastants anys menys, els que som de la Plana esperàvem l’arribada del Mercat de Música Viva teníem clares dues coses: que la música seria el centre de les nostres activitats durant tres dies, i que aquella mateixa festa i música posava cloenda a l’estiu, per més que ens hi volguéssim resignar.

Passat el temps podríem dir gairebé el mateix: Vic s’omple de música per tots el racons i de gent disposada a gaudir-la (més de 110.000 persones segons dades oficials) però hem de dir que aquest cop l’estiu, ens va picar l’ullet, ja que el bon temps va acompanyar tot el 24è Mercat de Música Viva d’enguany a diferència del prematur fred vigatà que es va patir tan sols uns dies enrere en el Foramuralla.

Seria molt agosarat voler fer una bona crònica del que han sigut gairebé 70 actuacions repartides en 8 escenaris diferents, així que serem modestos i farem una breu pinzellada allà on fórem capaços d’arribar, nosaltres i la nostra càmera fotogràfica (si us diem la veritat, una mica “cames ajudeu-nos” degut a les distàncies entre els diferents escenaris i al solapament inevitable d’actuacions).

Havent-nos perdut lamentablement el reguitzell de bones propostes del primer dia de Mercat, el divendres la Plaça Major de Vic, començà a despertar-se amb el pop-folk dels Catarres. Els de Centelles i Aiguafreda arribaren de bracet no tan sols de la Jenifer, aquella noia de “Castefa” que va robar el cor d’un català independentista (tema polític candent i present a Vic per les més que nombroses estelades que penjaven per balcons i finestres de la Plaça), sinó de tot un bon repàs al seu disc Cançons 2011 (DiscMedi, 2011) , així com noves propostes que feren les delícies d’un públic molt jove (molts d’ells acompanyats dels pares) que ballaren i cantaren entregats totes les lletres del grup de l’Eric Vergés.

Els mallorquins L.A, vingueren acompanyats del seu EP “Slnt Flm” (Universal, 2012), acabat de sortir del forn. La veu de Luis Albert Segura, veu cantant d’aquest quintet pop-rock, es va barrejar amb un bon grup de seguidors apinyats al davant de l’escenari, que no es va cansar de cantar durant tot el concert. I quan el rellotge de la plaça marcava poc més d’un quart de dotze de la nit, saltaren damunt l’escenari de la Plaça els Love of Lesbian, plat fort de la nit, que es varen ficar al públic a la butxaca des del primer moment. Els lesbians presentaren “La noche eterna. Los días no vividos” (Music Bus, 2012) davant d’una plaça plena a vessar. La complicitat de Santi Balmes va fer saltar i cridar als assistents i aquests van respondre corejant incansablement temes del nou disc com dels anteriors.

I allunyant-nos una mica dels concerts multitudinaris, ens apropàrem a la Carpa Vermella i a la Carpa Negra per escoltar a Za! i a Jonston. Abans però, ens vàrem aturar a la Cava Jazz per escoltar als Everan Tusk, un grup pop-folk d’origen francès que varen presentar el seu primer disc “Fortify Your Innocence” (Underdog Records/ Rue Stendhal, 2012). Una proposta interessant i apuntada a la llista de nous grups emergents que caldrà veure com van evolucionant. Val a dir que es varen guanyar als pocs assistents allí presents, quan varen brindar amb vi català. Poca assistència també, al començament del concert de Jonston, potser la fredor de l’entorn va fer que el seu pop d’origen madrileny, tot i ser acurat, l’hi faltés un toc de dinamisme. I Za! va començar a tocar prop de les dues del matí i va mostrar un altre cop el seu segell tan personal: una barreja de bogeria i excentricitat, moltes vegades al límit de la psicodèlica. Un toc final d’energia per acabar un divendres d’allò més musical.

Dissabte va ser un dia de propostes contrastades. El bon gust i la delicadesa de Maria Rodés va fer acte de presència davant d’un públic que omplí la Carpa Vermella per escoltar el seu “Sueño Triangular” (BCore, 2012). Totes les cançons del nou disc deixen palès un procés creatiu molt precís, on els detalls han estat molt cuidats. Una empremta molt personal que ha deixat gravat en el seu treball més oníric. D’altre banda, la Carpa Negra, es vestí amb l’elegància absoluta de Prats, que feren acte de presència gairebé a la mitjanit de dissabte per presentar-nos el seu Pla B (BCore, 2012), primer treball del grup que havia vist la llum tan sols uns dies abans, precisament el 10 de setembre. El pop rock dels catalans i ex-membres de Madee sona treballat i amb personalitat, i estem segurs que tindran un forat dins el panorama musical actual.

I dels concerts més íntims als més multitudinaris, els que aconseguiren omplir de gom a gom altre cop la Plaça Major, i Txarango, el Puchero del Hortelano i La Pegatina foren els encarregats. Txarango tocava pràcticament a casa, i començaren a escalfar l’ambient amb les cançons del seu àlbum “Benvinguts al llarg viatge” (DiscMedi, 2012) una fusió d’estils animosos, tocs llatins, pops i ritmes entre el reggae i el dub. El públic tenia ganes de festa, de cridar i saltar. I els nois de Txarango no es varen fer de pregar. Moment especial la introducció que l’Alguer Miquel va fer a “Quan tot s’enlaira”, fent un crit per un món millor i per l’educació dels valors dels més petits per evitar que “el racisme s’instal·li en els nostres ajuntaments”.

I el fi de festa vingué de la mà de La Pegatina que desplegaren damunt de l’escenari tots els seus encants, ritmes, instruments, simpatia i complicitat amb els milers de persones que saltaven, cantaven i picaven de mans. Repàs al seu treball “Xapomelön” (Kasba Music, 2011) i a temes anteriors. Festival de ritmes alegres i enganxosos. Va haver-hi de tot, i la gent s’ho va passar d’allò més bé. I com tot fi de festa no podia faltar el confeti i un moment d’or: tots els membres de La Pegatina, ballant i cantant al bell mig del públic.

Vic, ciutat de fires i mercats, i bressol de grans esdeveniments musicals!

Text i fotos: Maria Carme Montero

La primavera comença a la Plaça Odissea

A PRIMERA FILA

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009), han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada