Ras i curt: el nou treball dels DIIV no ens ofereix gaire novetats. No ja respecte el seu anterior àlbum, Oshin, sinó en quant a aportacions particulars a la música en general. Una mescladissa d’estils que en síntesi converteix el so dels novaiorquesos en el que, tan alegrement, podríem anomenar indie rock de manual.
Tanmateix te quelcom, un no-se-què, que convida a deixar-se endur pels parsimoniosos acords, per les tristes paraules, històries breus i depriments exhalades des de la fragilitat per un poli-toxicòman fustigat pels rigors de la mala vida. Una atmosfera que arriba en ocasions a ser plomissa, com succeeix a Bent (Roi’s Song) o a Mire (Grant’s song). Potser sona una mica pretensiós i/o irreverent però crec, sincerament, que s’ajusta al que hom pot trobar dins aquest llarga durada i que, siguem justos, te el seu atractiu.
El veredicte: la nota final respon a aquesta barreja de sensacions: Treball captivador per una banda que, per una altra, s’inspira excessivament en les reconegudes influències musicals de Zachary Cole Smith, fet que resta originalitat al resultat.
[xrr rating=6.5/10]