Inspira

Lanuza is in da haus!

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

La vida sense el Vida, no és tanta vida

A PRIMERA FILA

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Quan la música és un refugi

A PRIMERA FILA

Refugi Antiaeri, Sant Adrià del Besòs, divendres 6 de maig de 2016

Un acústic d’en Jordi Lanuza, motor dels Inspira, és d’entrada, garantia absoluta. Si hi afegim la meravella que fa Daniel Lumbreras és garantia premium i que tot plegat succeeixi dins d’un refugi antiaeri és el valor afegit que a una nit especial li cal.

Entrar en un refugi antiaeri, no ens enganyem, impressiona. Baixar les escales i endinsar-se dins la pedra et fa pensar en aquelles persones que pels volts de l’any 1938 hi corrien a refugiar-se i en les vides que aquelles parets varen protegir.

La trentena d’afortunats que vàrem poder compartir aquell vespre de divendres vàrem gaudir d’un concert privat en majúscules, de molt petit format per les limitacions òbvies de l’espai. Sense escenari, sense joc de llums ni amplificadors. No calien. Veu i guitarra a pèl, a cappella, directament als sentits. Començàrem amb un repàs íntim i delicat a molts del temes de Greta (Bankrobber, 2015) sense deixar els coneguts Plou (i no vol parar) i Foc i Brases. Com era de preveure Jordi Lanuza s’encarregà de crear una energia especial des del minut zero. Agrair-li més que mai la seva presència aquella nit, que malgrat el pinçament lumbar que patia, va fer palès com altres vegades ha fet, el seu compromís ferm amb aquest tipus de propostes.

El que fa Daniel Lumbreras mereix un capítol apart que esperem poder-li dedicar tan bon punt surti a la llum el seu nou disc. Només us diré que les “lletres” de les seves composicions són el resultat de la seva improvisació fonètica (tal i com ell mateix defineix el que fa). I el desenllaç és una conjunció de sons íntimament lligats que confereixen una sonoritat musical espectacular. Moltes ganes d’escoltar el nou treball.

Només puc dir, que la nit de divendres la música va ser un refugi per tots els que estàvem allà.

I entre tots vàrem celebrar la vida, totes les vides que aquell refugi va salvar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

4a Festa de Presentació del Vida 2016: Inspira i Air Waves: barreges que funcionen

A PRIMERA FILA

En l’anterior crònica de la tercera presentació del Vida 2016, vaig dir que era l’última, i va ser una veritat a mitges. Va ser l’última del 2015.

En el 2016 ens volen continuar donant “vida” amb bones propostes musicals, com van ser les que vam tenir el passat dimecres 20 a l’Antiga Fàbrica Damm, Inspira i Air Waves.

Inspira, un dels grups de casa, que no ens cansem d’anar a veure’ls i escoltar-los, van ser els primers a tocar. Ens van portar gairebé la totalitat del seu últim treball Greta (BanKrobber, 2015), quart disc d’un dels grups de referència de la música independent del nostre país. I hi van afegir tres de les cançons més conegudes dels Amunt i Escapistes.

Què podem dir dels Inspira que no hàgim escrit. Aquest Greta ens porta cançons escrites pel Jordi Lanuza de caràcter més intimistes a les lletres, i més electròniques pel que fa a la música, amb més pes dels sintetitzadors.

Com sempre, amb Xavi Molero a la bateria, Cristian Diana a la guitarra elèctrica, Dario Vuelta al baix i Fer Acosta al Omnichord, guitarra de dotze cordes i segones veus, els Inspira han passat a ser una banda imprescindible per qualsevol cartell important, tal i com ho demostra, per exemple, aquest any 2016 el Primavera Sound, el Let’s Festival i molts d’altres que encara s’estan tancant. Amb deu anys de recorregut a l’esquena, han arribat a la seva plena maduresa i es reflecteix amb un procés més participatiu a l’hora de la creació i també, per exemple, a l’hora de l’enregistrament del Greta, on Dario Vuelta ha sigut l’encarregat de fer-ho i fer també les mescles.

Els veurem molt doncs aquest any als Inspira, però d’una cosa n’estem segurs, que no ens cansarem d’escoltar-los.

Air Waves van ser la segona banda de la tarda-nit i que per primera vegada aterren al nostre país amb una bona pila de concerts programats.

Ha plogut molt des de que en el 2010 van treure el seu segon i molt ben acollit disc Dungeon Dots. El quartet novaiorquès amb la frontwoman Nicole Schneit, ens van portar el seu tercer treball Parting Glances (Western Vinyl, 2015).

Noves cançons que la peculiar Nicole xiuxiueja amb delicadesa. Dolces i a vegades melancòliques harmonies sense caure en tòpics, lletres amb vivències personals, minimalistes a vegades i amb un punt folk altres, fan que aquesta formació americana es passegi fora del seu Estats Units natal amb total tranquil·litat i amb bones acollides.

Hi haurà una cinquena festa de presentació del Vida 2016? Si és així, senyors promotors apuntin-m’hi ja, perquè la barreja que feu de nacional i internacional, funciona.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

Gran Reserva 2015

VINyLS

L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!

Greta és el nom

A PRIMERA FILA

Divendres 16 Octubre, L’Auditori, Barcelona

Inspira presentà el seu quart treball discogràfic aquest passat divendres a Barcelona. Greta (Bankrobber, 2015), nom de l’àlbum, de ben segur te quelcom d’emotiu i personal, doncs coincideix amb el de la nouvinguda filla del lider de la banda, Jordi Lanuza.

Tocaren a casa, envoltats de la seva gent, dels incondicionals i això, com acostuma a passar, jugà al seu favor. Un repàs generós al nou disc: temes intensos, lletres que parlen de canvis, la incorporació dels sintetitzadors com a recurs…

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Aprofitem l’avinentesa per donar la nostra particular benvinguda a la Greta (filla i disc).

Fotos i text: Maria Carme Montero

MMVV 2015: a Vic es viu la Música Més Viva

A PRIMERA FILA

L’Albert mira distretament per la finestra del tren que el porta a Vic, mentre la seva mà es mou rítmicament com si toqués una guitarra imaginària. La seva, reposa al seient del costat juntament amb la seva motxilla. L’Albert és un dels molts músics anònims que han omplert de música els carrers de Vic en la 27èna edició del Mercat de Música Viva de Vic, amb èxit rotund de públic i professionals. Una cinquantena de concerts, amb moltes estrenes de nous treballs que ompliran de nous ritmes i colors aquest tardor. Tres dies de propostes musicals per tots el gustos, de concerts massius com Els Catarres, Els Amics de les Arts, o La Pegatina, de joves promeses com Núria Graham, de mestissatge i fusió com Soleá Morente i Canteca de Macao, de retorns esperats com els de Inspira i Egon Soda, íntims i personals com Bikimel o Ramon Mirabet. No vàrem poder arribar a tots, i us deixem un petit recull del que la nostra càmera fotogràfica va poder immortalitzar.

La música, no es pot capturar en imatges, s’ha de viure i sentir, i a voltes, deixar que ho envaeixi tot. I això ho aconsegueix any rere any el Mercat de Música Viva de Vic.

Fotos i text: Maria Carme Montero

Raydibaum: Antologia poètica

A PRIMERA FILA

El filòsof i somiador Gaston Bachelard opinava que tots nosaltres vivim en un món dividit pel temps continu, acotat dins els límits de la mort i la destrucció i que malgrat això vol renovar-se, tornar a néixer.

Aquest món demana ser escoltat però són pocs els que es detenen a fer-ho. Segons Bachelard el món parla a través d’ells. Aquests pocs són, bàsicament, els poetes.

El raonament, com segurament intuïu, és molt més ampli i complex. No escau i segurament hi ha prou coses que a aquest redactor se li escapen. Nogensmenys, el passat dijous, en assistir al concert de celebració dels 10 anys de la formació barcelonina el concepte de la poètica del temps em va tornar al cap.

Si mirem de lligar el títol de la crònica amb l’anterior tirallonga puc explicar-vos que efectivament el recital fou antològic des del punt de vista més estricte; el repertori viatjà del primer projecte discogràfic de la banda fins l’últim, del Grided Elephant amb lletres en anglès al trencador Estructures sota terra presentat aquest mateix any.

A la cita assistiren alguns dels amics del quintet, mostra de companyonia i camaraderia professional, d’un llegat adquirit al llarg d’aquesta darrera dècada. Així poguérem veure sobre l’escenari al tàndem de producció Santos&Fluren de Blind Records, a membres dels Nyandú o al líder i vocalista dels Inspira, Jordi Lanuza.

Aurora, Dins la balena, Alfabet o Maleeixo el temps, alguns dels clàssics obligats, foren perfectament complementats amb temes extrets del darrer àlbum, com el rotund Gegants que tancà l’acte.

Moment esplèndid el viscut durant la interpretació de Grans esperances, quan els músics baixaren de la tarima per barrejar-se amb el públic. Un regal a l’alçada del moment que acabà confirmant la comunió entre artistes i seguidors.

Homenatge, tot plegat, a una trajectòria treballada, una antologia amb la poètica del temps de qui sap escoltar el món i, en aquest cas, li posa música.

Per molts anys, Raydibaum.

Text: Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

Inspira: punt i seguit

A PRIMERA FILA

El dissabte 8 de novembre baixant per les Rambles de Barcelona, vam veure la llum d’un far. No era un far que indicava proximitat de costa, sinó proximitat de dos bons concerts.

El far que ha dibuixat la Paula Bonet per la portada del tercer treball dels Inspira era una clara senyal del camí a seguir la nit del dissabte. No ens podíem perdre de cap manera i ens portava cap a la sala Foyer del Liceu.

La nit va començar amb un vídeo de la Fundació La Salut Alta, una fundació badalonina a la que entre altres, Músiques Sensibles, que és l’organització que ha fet aquest cicle de concerts, dóna suport i part de la recaptació.

Els Cálido Home van ser els encarregats de començar la part musical. Aquest duet format per l’Anna Andreu i l’Eduard Pagès tenien una cosa en comú amb els Inspira: també era el seu tancament de gira. En el cas dels Cálido Home del seu disc Vulpes Vulpes (DPU010). Ens va agradar molt poder veure’ls en concert, ja que malgrat el seu disc sona pràcticament com en directe, el joc de mirades, gestos i complicitat no es pot apreciar i creiem que forma part del seu espectacle.

Fent un símil culinari, es com si la veu de l’Eduard fos la base gruixuda i cruixent del pastís i la potent de l’Anna, el que fa que agafi diferents gustos segons el mosseguis. Un folk sense complexos, un bon concert i un gran futur dintre del circuit musical català.

Tot seguit, els Inspira ens van portar el seu directe, que com ja hem dit abans, era el del tancament de gira del seu tercer disc Amunt! (Amniòtic Records, 2013). Quaranta concerts han passat des de la presentació al maig de l’any passat al Music Hall de Barcelona i que els han portat per tot el país durant aquest any i mig. Però no és un final trist, és el preludi de tancament en estudi. Un punt i seguit.

A poc a poc van anar tocant la pràctica totalitat del seu Amunt! i també van intercalar, i el públic celebrà, algunes cançons de l’Escapistes (Amniòtic Records, 2010), com Onades de Nit, amb la primera intervenció del públic corejant… cor que batega, al ser cada cop més a prop teu…

Amb Cova Placenta, també varen recordar el que pot semblar ja llunyà primer disc amb el mateix nom. Corria solament el 2008, però el temps passa volant.

La sorpresa de la nit va ser la primícia per part del Jordi Lanuza de presentar-nos Podríem Ser, una cançó que va tocar en solitari i que segons va confessar, era la primera o potser la segona vegada que la cantava davant d’algú. Bona recompensa pels amics que ens vam ajuntar.

Com no, en Pau Vallvé va voler estar també present aquesta nit com a segona bateria, fent més contundent el seu directe.

No intentem, ni volem valorar aquest últim concert, més aviat aquest és el nostre petit reconeixement a la bona feina. Aquest hivern mentre el fred premi i ens quedem calentonets a casa, posarem als Inspira i escoltarem les seves cançons… cançons que deixen rastres, tots els que anem trobant, ens fan reviure estones, com la que vam passar…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico”, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera