Tag archive

Foehn Records

Foehn Records: Dècada i mitja donant ales a la bona música

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 29 d’octubre del 2016. Fabra & Coats

Quinze anys donen per molt. Val a dir, però que no tothom els aprofita de la mateixa manera. Els amics de Foehn Records, per exemple, invertiren temps i esforços en aconseguir fer del seu segell un niu de talent. L’objectiu, si hom fa una ullada al planter d’artistes que han crescut a l’aixopluc de les seves ales, sembla assolit. Oïda i bon gust han fet d’aquesta discogràfica barcelonina una referència alhora de buscar sonoritats fresques, enèrgiques, atrevides… dins el panorama musical estatal.

Dissabte una nodrida colla de músics es donaren cita a la Fabra & Coats per donar fe d’aquesta afirmació. L’eficient muntatge de dos escenaris preparat per l’ocasió permeté vibrar sense pausa de quinze breus, malgrat grans, actuacions (llistat a la primera de les fotografies que acompanyen aquesta ressenya).

Per part nostra un doble agraïment: gràcies per convidar-nos a la festassa i per la vostra inestimable i complicada tasca.

Text i fotos: Alex Reuss

[envira-gallery id="25579"]

3a Festa de Presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 desembre de 2015. Fàbrica Estrella Damm

3a festa de presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

L’ou o la gallina?

Nothing Places i Heartless Bastards van ser els encarregats de tancar la tercera i última festa de presentació del Festival Vida 2016.
Dubte del dia. Qui pot posar la mà al foc i dir: un és el grup principal i l’altre són els “teloneros”. És com preguntar, qui va ser primer, l’ou o la gallina?

Amb una sala amb moltes cares conegudes en el món de la música com per exemple en Jordi Lanuza, els Nothing Places van presentar per primera vegada en directe el seu segon treball Tidal Love (Foehn Records).

Projecte molt personal i arriscat de l’Emilio Saiz, acompanyat per Xavi Molero a la bateria, Martí Perarnau als teclats i Ricky Falkner al baix. Músics amb molt de pes, i que han aportat la seva experiència i saber fer en aquest disc, que jo recomanaria escoltar amb un bon equip de música o amb auriculars.

Pop psicodèlic, experimental, que t’embolcalla i que et convida a tancar els ulls i deixar-te portar. Feia temps que no escoltava música d’aquest tipus, ara que l’indie ho arrasa tot.

Com va dir l’Emilio Saiz en una entrevista: la música no cobra vida fins que la comparteixes. Els Nothing Places han compartit Tidal Love amb nosaltres.

La mitja part, de la mateixa manera que va passar en la segona presentació del Vida 2016, ens va portar una altra bona novetat. La confirmació dels Balthazar pel festival a l’estiu. La bona acollida que van tenir els belgues fa poquets dies i de la que ja us vam informar, ha sigut cabdal perquè la direcció els hagi convidat a ser amb nosaltres a Vilanova.

Heartless Bastards van ser els segons a tocar. El quartet de Ohio, (o quintet, depenent de la cançó) van fer a la Damm una de les cinc actuacions que els ha portat per la península, per presentar el seu últim treball Restless Ones (Partisan Records).

Amb una percussió potent, guitarres amb gust de bon rock i la inconfusible veu de l’Erika Wennerstrom, (l’únic membre de la formació que porta des de l’inici), fan que les seves cançons et portin per les carreteres centrals americanes de la mateixa manera que ho faria un Mustang o una Pick Up. Amb ganes d’entrar en un bar, demanar una cervesa i escoltar als Heartless Bastards de fons. Bon concert i bona música per tancar ja la tarda-nit.

Potser he vist massa pel·lícules, o potser ja és hora de fer la Ruta 66.

Redactor: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Balago: la joia perduda

in A PRIMERA FILA

Artte, 16 d’octubre de 2015

Tinc la sensació de música que vibra en si mateixa. Els àtoms es concentren en les notes i adquireixen vida pròpia. Tot és viu i amb un dens dinamisme. Un conjunt de cèl·lules que s’esmicolen a càmera lenta i que va prenent els seus espais, plens de vida, multiplicant-se i dispersant-se.  Així és, la música de Balago. Una joia perduda i oblidada.

Humilment. A la glamourosa cafeteria-restaurant-saló de te-botiga Artte, obren amb un set de 29 minuts meravellós. Tres components, dos teclats una caixa de sons (David Crespo, Guim Serradesanferm i Roger Crespo) desgranen ”ambient” pulcre, acabat,  una música que potser a The Wire seria habitual, però que al nostre país és inaudita –de fet a The Wire seria comercial–.

Amb un fons d’imatges en blanc i negre de rius, herbes i insectes que s’uneixen, fan fàcil el que és difícil, mantenir intacte l’atenció (i la tensió), fent una música electrònica, psicodèlica, a vegades fosca, a vegades assequible i tímidament rítmica, però que et punxa l’ànima a petites dosis. Fan un altre tema aproximadament igual i acaben entre aplaudiments d’un públic poc nombrós.

Aquestes coses, haig de dir, a Catalunya no són habituals. Aquesta música tant avançada. Si fossin de Manchester igual a la Garriga es parlaria una altra llengua.

A Artte l’idioma és el d’un cicle que combina l’estètica d’una sala ample i cool amb música d’avantguarda per minories, almenys en aquest cas. Excepcional sessió. Gràcies Balago, Foehn Records, per ser tant freaks, i Artte per aquesta iniciativa.

Text: David Tare

Ves cap amunt