FM Belfast

SOS 4.8 MURCIA 2015: Sol, alegria i Lori Meyers

El dijous dia 30 d’abril vaig veure clar el què havia de fer tal com ho veia Kant al mirar el cel estrellat: havia d’anar al SOS 4.8 MURCIA 2015. Un rampell de clarividència compartida amb la meva amiga Mònica, acompanyant en els 580 km. que separen el festival de la nostra estimada Barcelona.

Vam arribar just per veure el gran Bigott. Va tenir un dia sosaines. Amb el públic murcià sempre entregat, alegre, disposat a més (quina diferencia amb el posturisme insuls del públic del Primavera Sound), l’aragonès no fa ver el seu millor concert. Semblava que anava a preu fet, si bé com sempre alguns temes inevitablement van provocar salts de la comunitat (Carnival dinner, com sempre, per sobre de tots).

Amb els ecos llunyans de Supersubmarina i passant per la zona VIP agafant de rasquis el showcase d’Amatria, ens preparem per un dels plats forts de la nit: Morrissey. Abans intentem pillar una hamburguesa, però ens diuen que els bars que venen carn han tancat perquè al Sr. Morrissey no li agrada actuar amb l’olor de carn de fons. En alguns lloc podies llegir “cerrado hasta el final de la actuación de Morrissey”. La primera reacció instintiva visceral va ser comprar una salsitxa al mercat negre i tirar-li des de la primera fila. Desistim quan finalment aconseguim una hamburguesa excel·lent en un estand llunyà, que em menjo pensant amb la cara del Morrissey. Veiem el concert i resulta correcte, complidor, emocionant pels fans, indiferent pels altres. Crec que no anàvem ben predisposats.

D’aquí passem a Metronomy, un grup amb temes molt delicatessen, un pop avançat, amb ús d’electrònica, que és rebut en general, amb fredor. La gent no saltava. La Mònica suggereix que hagués estat millor per la tarda.

Per corregir un divendres més aviat fluix, acabem el dia a l’alça, amb el concert de The Vaccines. Sempre resolutius, guitarrers, contundents i una mica creguts, especialment el guitarra principal, que com deia en Xavi (un de Barna que també vam conèixer), semblava que digués “mireu que bo que sóc”. Es prenia la seva pausa autoreferencial abans de començar un solo. Està bé creure-s’ho a la vida, ajuda a avançar i supleix carències.

El dissabte ja va ser un “altre cantar”. Un gran dia. Ens prenem alguna cosa al centre amb la Mònica, i escoltem de fons Correo, a les 12 “del matí”. Es van fent concerts per la ciutat durant el dia, com ara a la Plaza de la Universidad. El nostre amic Luigi, italo-murcià, ens posa al dia de la situació política i dels restaurants on podem anar. Ens posem les botes per la zona de la Plaza de las Flores (carxofes amb foie, marineros, marineras, pescado frito, ou remenat amb escamarlans i alguna cosa més que no recordo). I migdiada.

Al vespre, anem als escenaris a veure El Último Vecino. Els comparen amb els The Drums. A mi em sembla una reactualització de Golpes Bajos. Semblen trets de la movida madrileña, com va dir en Xavi. El cantant porta un pantalons de ratlles de presidiari i una espècie de “iaio” i sembla que es mora de calor. Balla i fa gestos excèntrics. És una estrella, sens dubte. El guitarra porta ulleres de sol i una barba retallada. Sembla de la màfia, però pel desconcert general porta també una tovallola penjada al coll de color blanc. Per contrast, el teclat i el bateria semblen d’un altre grup. Van molt normals, no sé que hi fan allà amb els altres dos. Potser la banda s’hauria de posar d’acord en seguir una estètica unitària. El tema Tu casa nueva, em deixa fascinat: “yo por ti seré agua pasada, yo por ti seré pintura rupestre”.

D’aquí marxem a l’escenari principal a veure Dorian. Acompanyats de violins, fan un concert on la seva part més ballable i electrònica queda en un segon pla. La gent els segueix, però moderadament. Després d’un concert més aviat tranquil, de celebració del desè aniversari des del seu primer disc, de sobte, al final, entra un sintetitzador marcant el ritme de la La tormenta de Arena, per acabar ballant. I aquí apareix el primer gran moment del festival. El públic de Murcia s’aixeca massivament, aixeca els braços, i es produeix un moment de comunió col·lectiva, d’alegria murciana, de sentiment de festival. Un moment increïble, que fa bo tot el concert.

Rondant al cap “todo lo que siento por ti, sólo podría decirlo así”, ens quedem al mateix escenari a veure Temples. Uns joves britànics que imiten a Tame Impala, i ho fan molt bé. Influències costa oest, Beatles i psicodèlia. Producte súper ben acabat, ben facturat, com molt bé comenta la Sara. Molt joves i molt bons. Pot ser els hi va faltar la genialitat que tenen uns pocs escollits. No mola la perfecció excessiva. El temps dirà on arriben.

I després, el que va ser, jo crec, el concert més triomfant del festival. Si es fes una votació popular crec que guanyarien per golejada. Lori Meyers desgranant hits consecutius, amb tota la gent cantant i ballant tots i cadascun dels temes. Un altre moment de comunió, però aquesta vegada des de la primera cançó a l’última, sense cap moment de baixada. Concertàs!

I, a continuació, el màxim reclam del festival amb el permís de Morrissey: The National. La Mònica, una fan incondicional del grup, comentava al final que no havien fet el seu millor concert. D’acord amb ella. Sense anar més lluny el del Primavera Sound de l’any passat va ser millor. El cantant Matt Berninger no estaven amb el mateix nivell de motivació. Tot així, el concert va estar a l’alçada d’una banda excepcional; el públic va gaudir i l’amiga Maria José, que mai els havia sentit nomenar deia al final “son buenos, son buenos”. A destacar la passejada entre el públic del Sr. Berninger, entre abraçades i algun morreig d’alguna. Un altre gran moment.

Passem per la zona VIP i veiem en Gaizka Mendieta fent de dj. A mi em va encantar. Encadena d’una tirada Rock this Town de Stray Cats, Sheena is a punk rocker de Ramones, i I saw her standing there dels The Beatles. Ens posem a ballar psicoticament. Llàstima que s’acaba.

Ens n’anem cap a l’últim concert: FM Belfast. Un grup d’islandesos amb bases de dance i pop, coreografia freak i indumentària totalment hortera. Un home de baixa estatura vestit de gimnasta imita permanentment i ansiosament a un boxejador (com a forma de ball). Una dona cantant amb quilos de roba i unes cintes que semblen remetre a un passat de gimnasta rítmica (a jutjar per alguns moviments amb les cintes). Un cantant, un bateria i teclat i algú que em deixo (era molt tard) fen saltirons i exclamant I don’t wanna fuck to go to sleep, o similar. La Mònica diu que “són horrorosos”. La Maria José que “están locos”. A mi em fan riure molt. L’Albert, el veterà del nostre grup d’amics, sembla interessat en el grup i exclama: “a mi si algú em deixa una genollera pujo”. La qual cosa ens ve a demostrar que el grup, sigui com sigui, enganxa.

Després d’una hora de FM Belfast marxem a casa. El festival continua, però nosaltres tenim una edat i ens queden 580 km. de tornada. Però benguanyats quilòmetres. Que bé haver-hi anat. Quina alegria inaugurar així la temporada de festivals. I quina meravella Múrcia i els murcians. Que n’aprenguin els de Barcelona.

Text: Albert Gasch

Fotos: Torrent&Choos

La primavera comença a la Plaça Odissea

A PRIMERA FILA

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009), han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada