Tag archive

Festival Vida

Roda de premsa i 4a Festa de Presentació Vida 2019: preparant l’amanida.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 20 de febrer de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Tres cosetes molt ràpides us vull comentar amb aquesta petita crònica de la roda de premsa de la presentació oficial del Vida 2019 i de la posterior festa.

La primera és que em foto gran. Vaig voler anar amb tren i metro fins a la Damm i de sobte em trobo a Sant Adrià del Besos. Vaig agafar una línia de tren que no tocava i per poder tornar vaig haver d’agafar 3 combinacions diferents de metro. Sort que la roda de premsa va començar més tard del que anunciaven i vaig poder assistir-hi des de l’inici. La segona és que cada vegada entenc menys com els cantants convidats a aquestes festes de presentació encara tenen el valor de presentar-se sols, acompanyats solament de la seva guitarra. Amics meus!!, no ho feu!!, estem massa ocupats xerrant, bevent i menjant patates!!. La tercera és la insultant joventut del Gus Dapperton i el seu grup (en especial el baix) i vaaale, al final són quatre coses, i es que per fi ja tenim el cartell quasi definitiu del Vida 2019.

Pel que fa a les dades mes d’oficina, les entrades de dia ja s’han posat a la venda, la d’abonaments va a bon ritme. Falta acabar de polir la part del càmping. Acord amb Renfe per trens extra, autobusos de connexió i d’altres que es poden fer a “demanda”. Escenaris i patrocinadors si fa o no fa com els de l’anterior edició, amb l’afegit de Vueling.

Ara anem pel cartell. Com que tots ja l’haureu vist, és el que tenen l’Instagram i el Twitter (el “Face” té els dies comptats), posarem poquets noms. Molta presència catalana, com per exemple la del Petit de Cal Eril, Pau Vallvé, Ferran Palau i Cala Vento. Noms de pes de la península com Fino Oyonarte o Nacho Vegas entre d’altres i internacionals molt reconeguts com Sleaford Mods, Sharon Van Etten, José González, The Charlatans, Madness o el mateix Gus Dapperton.

De fet, el cartell és com una bona amanida d’estiu, que porta de tot, però sobretot frescor i algunes sorpreses. Segurament acabarem apartant el que trobem massa fort o buscarem ser els primers a tastar el que no esperem, s’ha de ser valent.

Pel que fa a la posterior festa de presentació, Mavica va haver de patir de valent per poder fer-se escoltar i el seu folk pop va passar, desgraciadament, una mica desapercebut per la sala. La gent, potser engrescada comentant el cartell acabat de presentar no va tenir gaire pietat d’ella. Per sort la podrem tornar a gaudir el divendres 5 de juliol a Vilanova.

Gus Dapperton. Les reproduccions de les seves cançons al Youtube es compten de milers a milions i a l’Spotify la llista de reproduccions i seguidors va pel mateix camí. Amb poc més de vint anyets i una estètica tirant a freak, en Gus s’està obrint camí a cop d’una barreja de cançons entre dream pop i estil 80’s. Ell aportarà part de la frescor a l’amanida estiuenca quant el dissabte 6 les nostres forces ja estiguin baixant. Concert d’alçada després d’haver fet un sold-out a Madrid.

Un cop acabat tot i de tornada cap a casa, em vaig assegurar que no em tornes a equivocar de camí i de pas em vaig entretenir escoltant cançons que al juliol tornaré a degustar.

Josep Ma. Català
Redactor

1a Festa de Presentació del Festival Vida 2019: comença el compte enrere

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 d’octubre de 2018. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Aquest passat dijous els de l’Ampli no ens vam voler perdre la 1a Festa de presentació del Vida 2019, que ha sigut, com sempre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Quatre coses ens hi van portar: la primera, poder anar posant creus en els dies del calendari que falten fins al 4 de juliol del 2019; la segona, poder saber de primera mà alguna novetat sobre grups que vinguin al festival vilanoví; la tercera, escoltar al Fino Oyonarte; i la quarta, a Didirri.

Fino Oyonarte, més conegut per les seves anteriors etapes de baixista i productor, ens ha portat en format acústic el seu primer disc en solitari Sueños y tormentas (Buenaventura, 2018). Assegut, amb la seva guitarra i una copa de vi, ha anat tocant amb la pausa i saviesa, que porten els anys de professió, cançons cuinades molt a poc a poc, intimes, amb les que pot explicar per fi el retrobament personal després d’una dura experiència. El problema, com sempre, amb aquest tipus de concerts, va ser la gran quantitat de xiiiis xiiiis, que es van haver de fer per poder escoltar tal com es mereix a un currant de la música. Si la gent vol xerrar, si us plau, que se’n vagi fora de la sala, que agafi la cervesa, una bossa de patates (que bones que són) i surti. I tots contents.

Didirri ens ha tornat a embadalir amb el seu pop-folk. L’australià ha tornat a BCN, després de fer-ho aquesta passada primavera, amb Measurements (Unified, 2018). Les seves lletres i cançons van fer callar per fi a tothom, i van omplir la sala amb un acústic potent i tendre a la vegada. Molta interacció amb els assistents i un final de concert amb un silenci demanat per ell de cinc segons entre la seva última estrofa i els aplaudiments. Vida, seria un bon fitxatge.

Això sí, ens vam quedar amb les ganes de saber alguna cosa més del Vida 2019, a part de la confirmació ja fa temps dels The Charlatans. Haurem d’esperar a la 2a Festa i, naturalment, l’Ampli hi serà.

Text: Josep Maria Català

Roda de premsa i 4a Festa de presentació del Vida Festival 2018: apostant pel primer dia

in A PRIMERA FILA

Aquest passat dijous vaig poder anar a la roda de premsa que van oferir la gent del Vida Festival, com sempre a l’Antiga Fabrica d’Estrella Damm, per presentar la programació d’aquest 2018.

Sempre és interessant veure quatre pinzellades de com es fa un festival. Com s’organitza, les millores, el pressupost i sobretot i el que finalment més ens interessa, la programació.

Queden per vendre uns 1000 abonaments per arribar al topall de 7000. La resta, fins a les 10.000 persones que estimen com a màxim diàries, seran d’entrada d’un sol dia. Nous patrocinadors (Levi’s Strauss a l’escenari de La Masia, per exemple) i altres que repeteixen, com aposta pel Vida. Conveni amb Renfe per un tren nocturn de tornada a BCN, millora dels autobusos de connexió amb l’estació i amb Vilanova i Sitges, així com línies especials d’autobusos amb altres ciutats. També com a novetat, aquest any les actuacions a la platja seran gratuïtes, no caldran ni entrada ni abonament. Tot això i més amb un pressupost aproximat d’uns 1.200.000 euros, una mica més que l’any passat.

Fins aquí dades que ens van donar a la roda de premsa, però no va ser fins a les set que no vam poder veure un vídeo de presentació amb la programació quasi completa i per dies. I és aquí a on hi ha hagut les primeres veus de: perdona???, Los Planetas i Calexico al dijous i jo treballo divendres ?. No seré jo qui posi en dubte el treball de tota la gent del Vida per fer un festival reconegut i amb premis. Potser ens ho hem de mirar d’un altra manera, i pensar que tindrem bona música de principi a fi i no deixar el dijous com a dia fluix. Potser, també, divendres serà un bon dia per agafar-se vacances i així forces per la resta de concerts.

Pel que fa a la 4a Festa de Presentació, els The Wheels i El Petit de Cal Eril, amb disc calentonet sota el braç com molts dels grups que tocaran al festival, ens van fer un petit tast del què veurem a Vilanova d’aquí a uns mesos. Per això crec que no cal allarga-me més.

Estimat cap de relacions laborals: m’agradaria poder-me agafar el divendres 29 de juny com “assumptes propis”. Moltes gràcies.

 

Text: Josep Maria Català

4a Festa de Presentació Vida 2017: posant les barbes en remull

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 19 de gener 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Quan unes cinc-centes persones omplen la sala de l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm en la 4a Festa de Presentació del Vida 2017, i jo he hagut de tirar de buscador per buscar informació de qui eren els dos grups que tocaven, és que: fa fred i la gent busca un lloc calentonet per passar la tarda, o bé, té ganes d’una cervesa, quedar amb els amics i no sap ha on, i per últim, la meva incultura musical és més greu del que em pensava. I desgraciadament és així.

Bon ull tenen els organitzadors del Vida i ho continuen demostrant a mesura que passa el temps. I no solament a l’hora de buscar grups pel Festival sinó, també, a l’hora de programar les Festes de Presentació. Aquest dijous passat van apostar per ajuntar dos grups joves. Dos grups que ens fan tornar a altres èpoques, tant amb el tipus de música com amb l’estètica. Em va semblar que l’època de les barbes hipstonianes està arribant al fi del seu regnat i que la moda, que és cíclica, fa que es tornin a portar els cabells llargs i els bigotets. I jo que ja havia llençat els meus pantalons de campana.

També ens van informar que al febrer ja tindran tancat el cartell complert del Vida 2017 i que estan pràcticament a dos mil abonaments de penjar el sold out.

Els barcelonins Holy Bouncer van ser els primers a tocar. Quintet elèctric amb Manu a la bateria, Pol i Miguel a les dues guitarres, Bernat al baix i Jordi a la veu. Sense floritures. Amb un EP i el LP (sembla que els cd’s tenen les hores contades)  Hippie Girl Lover (Gran Sol, 2016) a l’esquena, han barreja el rock mes pur dels Stone, Doors o Who, amb la psicodèlia dels Pink Floyd. De fet, crec que a Woodstock no haguessin desentonat gens i si no mireu la portada del disc, una delícia, o el vídeo de la cançó The Mysteries of a Curly Jungle, ridículament censurat al Youtube i que podeu veure sense trossets negres, que tapen parts pudoroses, per Vimeo. Repeteixo, poprock acadèmic, descarat i sobretot amb molt de futur. Que no ens enganyi la seva joventut i que no faci que ens els prenguem a la lleugera.

Australians de naixement i berlinesos d’adopció, Parcels van ser els segons de la nit i els encarregats de fer-nos ballar encara que no en tinguéssim ganes. I us puc ben assegurar que mai havia vist a tanta gent fer-ho a la Damm. Pop elèctric, funk i soul en una justa barreja. La presència de dos teclats fa que sigui l’antítesi dels Holy Bouncer, tot i que comparteixen la idea de fer-nos anar uns quants anys enrere. Feia molt de temps que no escoltava tocar en directe la guitarra en l’estil tant funk i en què les harmonies vocals tinguessin tanta importància. Ha sigut la primera visita dels Parcels al país, però tornaran pel cap de setmana del Vida 2017. La bona acollida que van tenir els assegura que seran un bon escalfament per l’intens cap de setmana que ens espera a Vilanova.

Per acabar la nit, els Parcels ens van oferir un bis. El Let’s Dance del David Bowie va fer que marxessin per la porta gran.

Demà trucaré a la meva mare, a veure si finalment no va llençar tota aquella roba que es va quedar a la meva habitació quan vaig marxar ja fa uns anyets. Ja sé sap, les mares difícilment s’equivoquen.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

3a Festa de Presentació del Vida 2017: Warhaus + Barbott

in A PRIMERA FILA

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 13 de desembre 2016

Warhaus varen ser l’estrella convidada de la tercera Festa de Presentació del Vida 2017. El projecte en solitari de Maarten Devoldere, component dels belgues Balthazar, ens va deixar molt bones sensacions igual que ho feren enguany els mateixos Balthazar en el Vida 2016. Els barcelonins Barbott els varen precedir. Així ho varem veure nosaltres a través de la nostra càmera fotogràfica.

Fotografia: Maria Carme Montero

Vida 2017: 1a festa de presentació

in A PRIMERA FILA

Ssst… silenci, músics tocant

Renaldo & Clara van patir en primer moment la por escènica que tenim la majoria de gent quan veiem un escenari. Ens hi posem a una certa distància, com si penséssim que els músics ens hi faran pujar a tocar amb ells, o a actuar com fa La Cubana, si ens hi apropem molt. Sort que la dolça veu de la Clara ens va convèncer i va fer que a poc a poc omplíssim el buit. El segon patiment que van tenir va ser el que la Clara va denominar l’efecte socialitzador de la cervesa. Crec que hi han encertat els de la Damm posant la barra fora de la sala. Així la gent que vol xerrar i prendre alguna cosa ho pot fer tranquil·lament fora del lloc del concert. Però divendres vam veure que no és així. Ens entossudim a xerrar i cridar en un lloc ha on anem a escoltar música, a gaudir de la feina d’uns professionals de la cultura. Renaldo & Clara ho van patir de valent. És ridícul que ens hagin de renyar com nens petits com quan fem alguna malifeta. Si volem xerrar o no ens agrada el que escoltem podem sortir fora i ningú ens dirà res.

I ara si:

1a Festa de presentació Festival Vida 2017: el puzle es va omplint

Com diu el mestre Sabina: quien me ha robado el mes de abril. Però en aquest cas, quien me ha robado el verano. L’estiu ja ha passat i tornem a la normalitat. Per això la gent del Vida ens ajuda amb aquestes festes de presentació. I aquest divendres passat ja vam tenir la primera. Aquesta vegada amb Renaldo & Clara i l’Enric Montefusco. I també amb la fantàstica notícia de què l’icònic grup americà The Flaming Lips actuarà en el Vida 2017. Tercera banda confirmada juntament amb La Casa Azul i Real Estate. L’espectacle doncs comença a estar assegurat. Això farà segurament acabar de rematar la venda d’abonaments.

Renaldo & Clara, aquesta vegada amb format de trio, ens van portar les cançons lleidetà-intimistes dels seus treballs. Cançons melancòliques fetes per ser escoltades amb tranquil·litat i cantades quasi a cau d’orella per poder gaudir dels petits detalls que ens deixen les seves lletres. També ens van avançar una cançó del que serà el proper disc que sortirà a principis del pròxim any.  Mentrestant, encara passegen el Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014).

Tot i que ja havia presentat el seu primer treball amb solitari al MMVV 2016, la gent que no hi vam poder anar, teníem ganes d’escoltar a l’Enric Montefusco en directe. Teníem ganes de veure que hi havia desprès d’ell quan Standstill ja es historia. Ara ja ho sabem i en volem més. Meridiana (Buena Suerte, 2016) és el nom del disc i com aquesta avinguda de Barcelona, llarga, com una cicatriu en el mapa de la ciutat, també sembla que ho ha sigut per ell.

Com humans que som, sempre ho comparem tot, i esperàvem veure’l per comparar si era millor, pitjor o una continuació. I, simplement és ell, Montefusco en estat pur. Amb acordió, violi i palmes a les seves cançons. Acompanyat pel Pere Jou, Aleix Puig i Ramon Rabinad. Un començar de zero, a on l’indie és el passat i el present es donar pas a un altre tipus de cançó, més intimista, més humana i potser i tot, més de cantautor. Segurament no el veurem tocar a grans recintes, si no a llocs ha on el contacte entre ell i nosaltres i entre nosaltres mateixos sigui proper. Benvinguts siguin els atrevits a trencar i a reinventar-se. Els que desgraciadament no ho sabem fer els hi estarem agraïts. Gran tarda-nit de concert i amb ganes de saber noves notícies sobre el Vida 2017. Ara toca esperar la segona festa de presentació. Tic, tac, tic, tac…

 

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

La vida sense el Vida, no és tanta vida

in A PRIMERA FILA

Vida 2016, Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú,1 i 2 de Juliol de 2016

De totes les descripcions que he trobat de la paraula vida, la que més m’ha agradat ha sigut la que diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se”. I precisament aquest cap de setmana és el que hem fet en el Festival Vida 2016. Hem procurat anar d’escenari en escenari intentant-nos adaptar als diferents estils de música, sons, fets, gent….i hem evolucionat per procurar no tancar-nos en aquells que de bon principi més ens atreien.

Això representa anar amunt i avall, d’escenari en escenari, sense poder acabar de veure del tot l’actuació o perdre’t el principi de l’altre. Per sort, en el Vida, anar d’un lloc a l’altre és un plaer. Poder passejar pel bosc, passar pel túnel de llums per accedir dels escenaris més petits i més alternatius als de més gran format, mentre beus una cervesa o menges alguna cosa assegut en un dels múltiples espais d’esbarjo, és un luxe.

No vam poder anar a totes les actuacions que van programar els organitzadors, però vam fer el que vam poder i així us ho expliquem i us ho ensenyem.

El divendres vam arribar justets per veure a la Maria Arnal i el Marcel Bagés. Un tàndem poderós que en un escenari com el del Vaixell, va guanyar en intensitat i va fer que la gent que començava a arribar poc a poc, amb un respectuós silenci, escoltes com la veu de la Maria Arnal omplia el bosquet amb un cant potent i reivindicatiu.

A les set de la tarda, els Inspira els hi va tocar lluitar en l’escenari de La Masia, amb un mal horari. Era divendres, i segurament molta gent tot just agafava els cotxe i es posava a la carretera. Tampoc el bat de sol que els hi queia, i que els va tocar de ple, els va ajudar gaire. Tot i això, amb ulleres de sol, els barcelonins van començar a escalfar l’ambient amb el seu bon directe, i van continuar presentant Greta juntament amb un petit repàs d’antics temes.

Més tard vam tornar a l’escenari del Vaixell, on Kiko Veneno, acompanyat per Refree, ens va tornar a passejar en un mercedes blanco. Fa temps ja dels èxits del José Maria, impulsor del flamenc-pop, però a la gent li encanta poder entonar pónme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranque…

KIKO VENENO + REFREE AL VIDA

Difícil va ser poder poder-nos apropar a l’escenari de La Cova, nou en aquesta edició del Vida 2016, per la gentada que hi havia per poder veure a The New Raemon. El públic va omplir l’ondulant petit terraplè del davant i es va deixar portar per les cançons del seu recent treball.

De nou, a l’escenari de La Masia, els Villagers van ser el primer plat fort de la tarda. La banda de Conor O’Briend ens va portar el seu impecable folk. Un concert preciós i amb una sensació ambivalent, que com més cançons escoltaves, més veies amb pena que quedava poc perquè s’acabés l’actuació.

Els Manel van portar el primer gran ple de la nit a l’escenari Estrella. Amb la gent asseguda i guardant lloc des de feia estona, els catalans van portar el seu electrònic Jo competeixo. El fenomen Manel, es mereixedor d’estudi. Que treball que treguin, treball que sigui nº1 en vendes, és per treure’s el barret. Però a mi, amb Manel sempre em passa el mateix, trobo a faltar la connexió amb el públic, tot i que aquest en coneix a la perfecció les lletres de totes les seves cançons.

MANEL AL VIDA

Els neozelandesos Unknown Mortal Orchestra ens va portar un dels primers concerts amb tocs psicodèlics que ens esperava aquest cap de setmana. Pop experimental, executat amb mode lo-fi, paraula que sembla tornar a estar de moda. La passejada d’en Ruban Nielson entre el públic amb un cable pel micròfon quilomètric i els seus “solos” de guitarra van captivar a la gent, si encara no ho estava.

Wilco, que va ser el segon grup en el gegantí escenari Estrella, no van decebre als seus incondicionals. Poques coses s’ha de dir d’una banda com Wilco després de més de 20 anys de carrera. Han inspirat a moltes bandes, amb registres que van des del rock i country alternatiu, al pop més clàssic. Segur que van entusiasmar als seus incondicionals, mentre que a la resta els va semblar un concert correcte.

WILCO AL VIDA

Pel meu gust, i fins a l’hora que ja vam marxar, si hagués sigut un partit de futbol entre La Masia i Estrella, crec que el divendres, hagueren guanyat els primers.

El nostre dissabte començà a La Masia, amb el Niño de Elche. El nen dolent que traspassa les fronteres més puristes del flamenc i les endinsa en un món de samplers, fent servir per exemple, un antic transistor per acompanyar-lo, o els rfiffs. El Niño ens va donar el seu “arte” amb una barreja de poemes clàssics i reivindicatius. Com ell mateix va dir a dalt de l’escenari, ell era la Verge del Rocío i nosaltres els peregrins que ens empassàvem la pols a punt de saltar la tanca que ens separava.

Basia Bulat, en l’escenari Vaixell, que semblava fabricat per a ella, va donar el toc folk de la tarda. Escenari fantàstic per a distàncies curtes, la canadenca es va posar a la butxaca al nodrit grup de gent que van assistir hipnotitzats al seu concert, sobretot quan va interpretar temes d’autors catalans i espanyols.

Després de la bona acollida que va tenir en la segona festa de presentació del Vida, l’organització va tenir l’encert de portar-los al festival gran, ens referim als Balthazar. Els belgues segurament van ser una de les sorpreses de la nit, i van tornar a confirmar que la seva música guanya en directe. Barrejant cançons dels seus tres treballs, la gent es va entregar en massa a les composicions dels belgues.

The Divine Comedy va fer veritat la dita que les grans bandes sempre sonen bé t’agradin o no. Pot ser festivals i escenaris d’aquest tipus no son el millor lloc per veure i escoltar el show de Divine Comedy, que pel meu gust és millor en recintes tancats. Però van demostrar que són una gran músics que veure’ls, sempre és una experiència. La gent ho va agrair, però sense grans estridències.

THE DIVINE COMEDY AL VIDA

Odio Paris ja ha deixat l’etapa de ser considerat un grup revelació per ser un imprescindible als festivals com a banda de referència. Amb un directe cada vegada més treballat, van fer ressonar-lo a l’escenari de La Cova.

A La Cabana, Baywaves va portar el seu pop-psico-light-dèlic. Tenia moltes ganes de veure’ls més estona de la que ho vaig fer, però la coincidència d’horaris amb els Nada Surf, va fer que hagués de marxar corrents. Una cosa que potser hauria d’intentar evitar l’organització per edicions següents. Si continuen així i cuidant les produccions de les seves cançons, tindran un llarg camí a fer.

Nada Surf, quartet, trio, que més dona. La manca d’un dels seus membres per raons aeronàutiques no va deslluir gens l’actuació dels novaiorquesos, que van aconseguir espantar els “fantomas” que assegurava que hi havien Matthew Caws en el proper bosc. Les seves bones cançons i les superbes rastes de Daniel Lorca van omplir l’escenari i van convèncer a un públic que tenia moltes ganes de sentir-los tocar el més representatiu dels seus treballs.

Kula Shaker, van succeir als Divine en l’escenari Estrella. Banda feta, desfeta i tornada a fer, famosa per ser una de les representants del denominat brit-pop i també per barrejar influències de la cultura hindú. Els Kula van donar a l’escenari l’energia que potser vam robar a faltar en l’actuació anterior amb un grapat d’antigues, però bones cançons.

KULA SHAKER AL VIDA

Pel que fa a l’última part de la definició de vida que hi ha al principi, la deixarem per un altre dia. Realment acabes cansat després d’un cap de setmana de concerts i no estàs per gaires “reproduccions”, però això si… vas a dormir amb un somriure d’orella a orella.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

 

3a Festa de Presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 desembre de 2015. Fàbrica Estrella Damm

3a festa de presentació del Vida 2016: Nothing Places i Heartless Bastards

L’ou o la gallina?

Nothing Places i Heartless Bastards van ser els encarregats de tancar la tercera i última festa de presentació del Festival Vida 2016.
Dubte del dia. Qui pot posar la mà al foc i dir: un és el grup principal i l’altre són els “teloneros”. És com preguntar, qui va ser primer, l’ou o la gallina?

Amb una sala amb moltes cares conegudes en el món de la música com per exemple en Jordi Lanuza, els Nothing Places van presentar per primera vegada en directe el seu segon treball Tidal Love (Foehn Records).

Projecte molt personal i arriscat de l’Emilio Saiz, acompanyat per Xavi Molero a la bateria, Martí Perarnau als teclats i Ricky Falkner al baix. Músics amb molt de pes, i que han aportat la seva experiència i saber fer en aquest disc, que jo recomanaria escoltar amb un bon equip de música o amb auriculars.

Pop psicodèlic, experimental, que t’embolcalla i que et convida a tancar els ulls i deixar-te portar. Feia temps que no escoltava música d’aquest tipus, ara que l’indie ho arrasa tot.

Com va dir l’Emilio Saiz en una entrevista: la música no cobra vida fins que la comparteixes. Els Nothing Places han compartit Tidal Love amb nosaltres.

La mitja part, de la mateixa manera que va passar en la segona presentació del Vida 2016, ens va portar una altra bona novetat. La confirmació dels Balthazar pel festival a l’estiu. La bona acollida que van tenir els belgues fa poquets dies i de la que ja us vam informar, ha sigut cabdal perquè la direcció els hagi convidat a ser amb nosaltres a Vilanova.

Heartless Bastards van ser els segons a tocar. El quartet de Ohio, (o quintet, depenent de la cançó) van fer a la Damm una de les cinc actuacions que els ha portat per la península, per presentar el seu últim treball Restless Ones (Partisan Records).

Amb una percussió potent, guitarres amb gust de bon rock i la inconfusible veu de l’Erika Wennerstrom, (l’únic membre de la formació que porta des de l’inici), fan que les seves cançons et portin per les carreteres centrals americanes de la mateixa manera que ho faria un Mustang o una Pick Up. Amb ganes d’entrar en un bar, demanar una cervesa i escoltar als Heartless Bastards de fons. Bon concert i bona música per tancar ja la tarda-nit.

Potser he vist massa pel·lícules, o potser ja és hora de fer la Ruta 66.

Redactor: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

2ona festa de presentació del Vida 2016: Ramírez i Balthazar

in A PRIMERA FILA

Dijous, 12 de Novembre 2015

Llarga vida al Vida

La cua que ens vam trobar a l’hora d’entrar a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm ja deia que no seria un concert en família. Genial idea la d’obrir les ganes de música i d’estiu, quan encara no ha començat el fred, amb aquestes festes de presentació del Festival Vida 2016.

La tarda va començar amb els Ramírez. Música fresca i jove. Mentrestant, el públic anava omplint la sala, retrobant-se amb els amics i caient les primeres cerveses.

Mentre feien el canvi d’instruments d’un grup a un altre, els organitzadors del festival ens van donar la bona noticia: el Vida havia rebut el Premi Fest al millor festival de format mitjà en l’àmbit estatal. Que un festival amb dos anys de recorregut hagi rebut dos premis diferents dos anys seguits diu molt de la bona feina que s’està fent. Enhorabona i a seguir portant bona música i cultura.

Balthazar va començar el seu concert amb el violí de Patricia Vanneste i la primera cançó del seu últim treball Thin Walls. Amb una bandera belga penjada en el balconet que dóna entrada a les escales de la sala i que volia recordar que la música belga també existeix, una darrera l’altra, Balthazar va anar alternant cançons dels seus tres treballs, l’anomenat ja Thin Walls, Rats i Applause, i va confirmar que és un d’aquells grups que en directe és a on es troba a gust. És potent i mostra que guanya amb escreix a la música gravada. No va ser el mateix escoltar The Boatman o Bunker a la Damm que al CD.

El seu indie-electrònic ens va deixar un molt bon gust de boca i ens va demostrar que a poc a poc la seva música sortirà de les fronteres belgues i holandeses, que eren les que fins ara havien retingut la seva bona feina.

Fent un acudit molt fàcil i dolent, gràcies per avançar-nos un regal de Reis.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

1a festa de presentació del Vida 2016: Ferran Palau + The New Raemon

in A PRIMERA FILA

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 15 d’octubre de 2015

La primera festa de presentació del proper Festival Vida 2016 estava precedida dels rumors que van generar unes lletres que van aparèixer fa un parell de dies a la plaça dels Països Catalans de Barcelona formant la paraula WILCO.

Va obrir la festa en Ferran Palau, ell sol amb la guitarra, tocant-nos íntimament les cançons del seu últim i grandiós disc Santa Ferida.

A continuació, els organitzadors del festival van pujar a l’escenari. Era el seu gran moment. En Dani Poveda, director del Vida, va preguntar l’hora. Volia que fossin les vuit en punt de la tarda. I va deixar la notícia: els Wilco seran al Vida 2016. Doncs ja estava dit. Tothom a penjar-ho al Twitter i al Facebook i demés xarxes socials!

I, tancava aquesta primera festa de presentació, en Ramón Rodríguez, més conegut per The New Raemon. Ell també sol, acompanyat de la seva guitarra, ens va fer un popurri de cançons, on va barrejar versions de diferents grups amb cançons de collita pròpia. La primera cançó que va tocar va ser una de Wilco, un petit detall i picada d’ullet al festival. Va fer altres versions dels Nueva Vulcano, American Music Club, The Velvet Underground i d’en Chris Isaak. I, entremig, cançons dels seus celebrats discos.

Moltes felicitats a l’organització per les dues primeres confirmacions! Pels despistats: són els ja citats Wilco i The Divine Comedy.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Ves cap amunt