Festival Mil·lenni

AYO – Festival Mil·lenni

Joy Olasunmibo Ogunmakin és una cantant i compositora romanès-nigeriana establerta a París. Nascuda el 14 de setembre de 1980 a Colònia, de pare nigerià i mare romanesa d’ètnia gitana, publica els seus treballs sota el pseudònim d’Ayo. El seu primer àlbum Joyful va ser publicat el 2006.

Després de vendre un milió i mig de discos a quaranta països, Ayo va recórrer novament al productor del seu primer àlbum, Jay Newland, per fer el seu posterior llançament, Tiquet To The World.

En aquesta ocasió presenta el seu treball homònim, Ayo, gravat en viu i on recull setze cançons en les que es respira elegància i sinceritat.

No et quedis sense entrada!

Text: Festival Mil·lenni

Goran Bregović, sensualitat zíngara

A PRIMERA FILA

4 d’abril de 2017. Palau de la Música Catalana. Barcelona.

Goran Bregović, iugoslau. Així se sent i es defineix qui, probablement, sigui el més important ambaixador de la música balcànica i un dels màxims divulgadors “pràctics” de tot allò que el poble rom ha aportat a aquesta. No és gitano però sent un gran respecte per l’ètnia i la seva cultura. Respecte que fa extensiu, de manera pública, a moltes altres maneres d’entendre i viure.

Tenir un pare croat professor de balística, una mare sèrbia que marxa de casa quan ets adolescent, viure una guerra fratricida, llicenciar-te en filosofia i sociologia, ser el líder de la banda de rock més important del país (Bijelo Dugme) i, per descomptat, coincidir amb l’Emir Kusturica. No us vull avorrir amb dades biogràfiques que podreu trobar fàcilment a la Xarxa, però entenc que conèixer-les ajuda a comprendre millor el personatge.

Aquest dandy proletari avui pinta canes i volta pel món, actuant en festivals de renom, omplint prestigiosos teatres, sales de concert i, de tant en tant (com li agrada reconèixer) algunes cofurnes que li retornen els peus a terra. Curiós veure com la seva música d’evident calat popular invadeix espais nobles com el Palau. I sí, esdevingué l’actuació una festa que feu tremolar les estructures.

Per l’ocasió el compositor escollí un repertori força eclèctic que barrejà les forçoses Gas, gas, Ederlezi, Mesecina o, evidentment, Kalasnjikov amb la deliciosa In the Death Car (interpretada originàriament per l’Iggy Pop), el melangiós tango Ausencia (que sense la Cesária Évora no és el mateix) i algunes peces, menys afortunades, fruit de la seva col·laboració amb els Gypsy Kings (Presidente o Balkaneros).

L’Orquestra de bodes i funerals aconseguí que l’actuació fos, com de costum, vibrant i intensa. Un “equip local” composat per un quartet de corda i un quintet coral masculí els acompanyà a l’hora d’executar els temes inclosos dins la banda sonora de La reina Margot.

El fenomen balcànic ha esdevingut mainstream, és cert, però continua traspuant exotisme i sensualitat zíngara i (perdoneu la mirada masculina) fa dansar les dones, i de qui manera!

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero