Tag archive

Festival Cruïlla

Semifinal DescoNNecta 2019: Maat + Redfall Haze

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Pati dels Lluïsos de Gràcia

El concurs DescoNNecta, organitzat conjuntament entre els Lluïsos de Gràcia i L’ampli, es veié novament afectat pel conflicte polític.

Si en el 2017 fou a causa de la condemnable actuació policial del primer d’octubre, enguany ho ha estat per les accions en resposta a la sentència injusta del procés.

Les semifinals passaren a ser “La semifinal” en tant que el divendres 18 d’octubre hi havia convocada vaga general.

Jems i Bright Joy, ambdues bandes de fora de Barcelona, no trobaren factible i/o convenient traslladar-se fins la ciutat. Així doncs, els dos grups locals, RedFall Haze i Maat, acabaren sent els participants.

A circumstàncies excepcionals, mesures excepcionals. El jurat cregué oportú valorar el nivell dels dos grups que, en cas de ser l’apropiat, els permetria actuar també a la final. Un jurat que en aquesta ocasió estigué format per:

El primer torn correspongué als Maat, banda de post-rock instrumental, emmirallada en grups com Toe, Chon, The Mars Volta, TTNG, Animals as Leaders… Tocaren algunes de les cançons del seu EP Whitenoise.

A continuació sortiren a l’escenari els RedFall Haze. Rock progressiu amb influències de Royal Blood, Muse o Arctic Monkeys. Una petita mostra del seu repertori es pot trobar a Spotify.

Com era d’esperar (la preselecció feia intuir que el nivell seria alt) tant els uns com els altres seran a la final. El proper dissabte 16 de novembre a les 20:30 hores els tornarem a sentir, en aquesta ocasió sobre la tarima del Lluïsos Teatre acompanyats pel Guillem Roma, qui oferirà una actuació de cloenda.

En definitiva: podem dir que va ser una tarda molt emotiva i reivindicativa, on els grups que tocaren pogueren donar veu a les seves inquietuds. I els circumstancialment absents també, en tant que es llegiren en veu alta els comunicats que publicaren a les xarxes socials.

Acabarem tot agraint la inestimable col·laboració dels festivals Canet Rock i Cruïlla i del segell discogràfic Bankrobber.

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

in A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i BankrobberL’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

in A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Gran concert Final DescoNNecta: Snooze + Wood + Joan Colomo & banda

in A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 25 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta. L’ocasió serà molt especial, no només pels participants, sinó per tots plegats. Podem dir que com a seu de concerts d’alt voltatge el teatre, totalment reformat, encara està per estrenar. Creieu-nos quan us diem que el lloc val molt la pena.

L’actuació dels super-finalistes Snooze i Wood i la d’en Joan Colomo, excepcionalment acompanyat per tota la banda, esdevindran magnífic tret de sortida d’aquesta nova etapa on l’indret, de ben segur, albergarà noves i excitants cites musicals.

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us instem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors.

13€ anticipada i 15€ a taquilla (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 14 i 15 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 14 d’octubre:

Mig quart de segle

Strive

Snooze

Dissabte 15 d’octubre:

Black Gearbox

Blackfeet

Wood

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, la revista Time Out, L’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Snooze i els torellonencs Wood, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

 

 

 

 

Andrew Bird. El rossinyol remunta el vol.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 4 de novembre del 2016, Sala Barts. Festival Cruïlla de Tardor.

Andrew Bird, abanderat del seu Illinois natal, actualment viu a Los Angeles. La seva, però, no és la típica i tòpica història d’artista acabalat que, fruit de l’èxit, abandona el niu per adquirir una mansió a terres de clima càlid i glamur.

Tres anys desastrosos, un calvari de novel·la (mobbing immobiliari, l’huracà Sandy i, per sobre de tot, el càncer tiroïdal de la seva dona, Katherine Tsina), feren que el músic i família optessin per instal·lar-se a Califòrnia.

De sempre, les lletres de Bird, han begut de l’experiència personal. Mai, però, com ara. Are You Serious neix de la necessitat de fer rajar sentiments intensos, d’aquells que de no ser expulsats acaben enquistant-se. Procés de creació catàrtic plasmat en un dels seus discos més brillants (conscient de que afirmar això és molt agosarat) i personals.

Resultà, conseqüentment, un luxe imperdible escoltar aquestes vivències musicades de boca, llavis (advertiu la diferència) i mans d’un professional de la seva talla, més encara amb la nuesa d’aquell que s’exposa en solitari davant una nodrida audiència amb poc més que un violí i un looper.

La ironia, tant present a les seves cançons, aparegué també en els seus discursos, sintonitzant amb un públic al que, val a dir, no calia guanyar-se. Amb la sala plena i un respectuós silenci el violinista xiulador esgranà un repertori que arrancà fusionant el Journey To Satchidananda de l’Alice Coltrane amb Capsized.

A partir de llavors temes de la magna categoria de l’exòtica Tenuousness, la sensual Why, la deambulant Anonanimal, la política i re-actual Sic of Elephants, la “guitarrera” (poc ús en va fer d’aquest instrument) The Sifters, la folklòrica Three White Horses

Intercalats, com preveiem i desitjàvem, peces del darrer treball de les que sobresurt el meravellós Roma Fade.

El final, com és de llei, reservat a l’obligat Pulaski at night i els bisos a la poc coneguda Give it away i l'”antiquíssima” Weather System.

Recital del rossinyol de Chicago, especial, per guardar a la memòria.

La Cris, telonera i col·laboradora puntual, escalfà eficientment l’ambient amb molta alegria i ofici. Artista a la que, realities mitjançant, no li falta talent i cal seguir de prop.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Ves cap amunt