Tag archive

featured - page 6

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

in A PRIMERA FILA

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret

David Cevoli Band: artistes en creixement toquen al Harlem.

in A PRIMERA FILA

Si agafes una coctelera, li poses un cantautor americà d’influències clàssiques (Bob Dylan, Van Morrisson, Neil Young), li sumes moments de blues, de rock, de jazz, de vegades les sèries d’un baix en pla funk, i ho agites tot amb entusiasme, el resultat que et dona és David Cevoli Band.

Així ens ho explicava uns dies abans en Pau Ors, guitarrista del grup, i així ho vem confirmar al concert del passat dilluns 31 d’octubre a la Sala Harlem de Barcelona, on van presentar el seu nou disc “All grown up”.

Els temes del nou disc van sonar francament bé, fent bo el so del Harlem. Aparenten ser cançons senzilles, però plenes de matisos i de coneixement musical, en realitat no ho són tant. I és que el novaiorquès afincat a Barcelona David Cevoli és un músic amb formació i un bon background musical, i això es nota en les composicions. Perfectament acompanyat per en Pau Ors (excel·lent a la guitarra i al slide , amb uns arranjaments fabulosos on no hi faltava ni sobrava res), en Josep Montanyès al baix, Josh Weitzer a la percussió, i la nova incorporació a la bateria i d’estrena aquell dia, en Italo Melis, van sorprendre amb temes d’aroma clàssic con “Black Water”, la més personal “All grown up” o “Hold the line” amb bonic final de guitarra. O van confirmar-se amb la fabulosa “She stepped out on the legde”, de l’anterior disc, “In the Black Space”.

Escenari força ple, tot i que sincerament, l’acollida del públic em va semblar un pèl freda o no a l’alçada d’un molt bon concert (i és que la finura dels temes de David Cevoli Band potser no es corresponen a les oïdes d’un públic mainstream, o habituat a un jazz de qualitat però fàcil de sentir).

D’altra banda penso que una veu tipus Bob Dylan con la d’en David Cevoli, s’hauria de correspondre amb una música que en alguns moments arrisqués més i fos tant especial com aquesta veu, buscant algun moment de més trencament o experimentació. Seria només una idea per passar del que per mi va ser un concert notable a un d’excel·lent.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Festa 1r aniversari El Genio Equivocado: Per molts anys!

in A PRIMERA FILA

Amb un xupito de vodka amb lima. Aquesta va ser la meva manera de celebrar i felicitar a les persones que fa un any van decidir engegar el projecte discogràfic El Genio Equivocado. I feia molts anys que no bebia un xupito… I ara torno a recordar perquè vaig deixar de beure’n…

Va ser una celebració amb tres del grups de la discogràfica. Els joves de Granollers Grushenka, els madrilenys Cosmen Adelaida i els barcelonins Odio París.

Els primers en tocar van ser els Grushenka. Al punt de les 22:00 hores de l’horari antic pujaven a l’escenari de la Sala Sidecar aquests quatre joves amb un posa’t que em van recordar als The Pains of Being Pure at Heart, suposo que la semblança entre els cantants d’ambdós grups i la formació de guitarra, baix, bateria i noia teclista, hi va ajudar força. A més a més, el seu estil de música, tirant cap shoegaze i el noise, tenien un cert aire a l’esmentat grup. El so no va ser del millor del concert i, en alguns moments, semblaven com desendreçats. En tot cas, si segueixen així, en sentirem a parlar ben aviat.

Després, des de Madrid, arribaven els Cosmen Adelaida. Ho van fer bé. Correctes. Però la sensació que em van transmetre és que estaven a l’escenari com podien haver estat a qualsevol lloc. No em transmetien la música que estaven fent. Se’ls notava amb poca actitud, com si no s’estiguessin creient el que estaven fent i tocant. Si els hagués de definir amb una paraula seria freds.

I, l’últim dels grups, els Odio París. M’agrada el que fan i com ho fan. I cada vegada més. Després d’haver millorat el so del seu últim concert al Sidecar, que va ser com a teloners dels abans esmentats The Pains of Being Pure at Heart, van realitzar un molt bon concert. Crec que cada vegada planetegen més. I els hi afavoreix molt. Amb cançons com “Cuando nadie pone un disco”, “Ahora sabes” o “Uno de noviembre” van fer que les persones que ens havíem aplegat per escoltar i veure els concerts ens sortís una rialla de satisfacció i alegria. Quin gust poder gaudir d’un bon concert…

I després hi va haver la sessió musical dels dj’s Nacho Ruiz i els Pin&Pon DJ per acabar la festa d’El Genio Equivocado.

Moltes felicitats i que per molts anys puguin seguir fent-nos gaudir de bons grups de música i segueixin apostant per noves promeses musicals!

Només vaig trobar a faltar una cosa: el pastís de celebració. A veure si pel segon aniversari en podem menjar…

Text: Albert Gasch i Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Kakkmaddafakka: descàrrega elèctrica al Music Hall

in A PRIMERA FILA

Exhausts, afònics i més que satisfets. Així és com vam acabar els afortunats que vam viure ahir el debut dels noruecs Kakkmaddafakka; set joves amics que, de mitjana, amb prou feines superen la vintena, però que van demostrar un domini musical i escènic propi de conjunts amb moltes més arrugues.

El Music Hall –antigament la discoteca City Hall – va ser l’escenari escollit perquè els de Bergen es deixessin cos i ànima davant d’un públic jove però amb les idees clares. Una acústica perfecta i la sensació constant d’estar entre amics van contribuir a fer del concert una genial experiència de música en viu, gens fàcil de trobar en un panorama musical dominat per les grans sales.

Trencant absolutament amb qualsevol estereotip nòrdic, els Kakkmaddafakka es van mostrar propers, desinhibits i descarats, en una actuació que va traspuar energia pura del primer a l’últim segon. Dalt de l’escenari es barrejava caos i disciplina, professionalitat i bon rotllo: cada component jugava el seu rol, però els papers es podien intercanviar en qualsevol moment. Una química especial que van saber transmetre al públic, amb el qual van interactuar de principi a fi.

Després d’un preludi instrumental que serví per escalfar motors, l’enganxosa “Touching” va iniciar el que fou una intensa hora i mitja en què els de Bergen van presentar la seva opera prima, ‘Hest.’ Aquest treball, produït i publicat per Erlend Øyé (Kings of Convenience, The Whitest Boy Alive) sorprèn per la seva frescor – un tant naïve – i, a la vegada, per la seva maduresa musical, consolidant un estil molt propi i eclèctic, de base pop-rock però amb influències clares de jazz, disco i funk.

A banda d’avançar singles inèdits, com “Lie” o “Nam Jam”, l’actuació també va incloure moments d’humor i d’improvisació per part dels incansables “nois del cor”, i genuïns solos, on el brillant teclista, Jonas Nielsen, va demostrar un virtuosisme que deixava sense alè. El cantant i guitarra, Axel Vindenes, comentava, entre cançó i cançó, la seva devoció per Barcelona, ciutat que, segons ell, els va enamorar durant una visita que van fer d’adolescents, segurament en busca de sol, sangria i sexe precoç. La lloança es va materialitzar en una còmica balada dedicada a la ciutat comtal i als seus hot points turístics (els Kakkmaddafakka són molt agraïts amb el seus fans, i han composat unes notes especials per a cada ciutat on toquen).

Ja al zenit de l’actuació, van ser “Gangsta”, – divertit i descarat tribut al clàssic antiheroi dels anys 30 – Self-esteem i, naturalment, el gran èxit “Restless”, els hits més corejats per un públic generós i completament entregat, a qui no va ser fàcil convèncer que aquella descàrrega elèctrica havia de tenir un final.

Sortosament per a nosaltres els Kakkmaddafakka tot just acaben d’iniciar les seves passes i els queda corda per estona.

No canvieu mai, nois!

Text:  Elisenda Lamana

Fotos:  Tatiana Moret

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

Festival Sintonitzza: la feina ben feta

in A PRIMERA FILA

Brotxetes de gambes, saltejat de gírgoles amb espàrrecs verds i pernil de jabugo, pintxos de vedella, pintxos de salmó, unes cerveses i cap al Sintonitzza!

El Sintonitzza és un festival que es realitza per la Festa Major de Santa Coloma de Gramanet i, durant dos dies, omple el Parc Europa d’un bon ambient i bona música. I gratis!

El divendres van actuar, a l’escenari principal, els Athom Rumba, Eric Fuentes & El Mal, Very Pomelo, Surfing Sirles i Perfecto Desorden. A l’escenari Baremoto hi van actuar els Monoculture i Mondosonoro Dj. A última hora hi va haver la baixa dels Nudozurdo.

Però bé, centrem-nos en la segona jornada del festival. Aquesta va començar amb els Saudade. El concert va començar amb una mica de retard (potser per la pluja que va caure una estona abans?). Aquest grup diuen que són de Badalona, però tocaven una mica a casa, ja que alguns dels seus components són de Santa Coloma. Van tocar les cançons del seu primer disc “Colección de errores”. La curiositat del concert, i que em va sorprendre, era que el cantant, en Joako, anava descalç.

A continuació era l’hora de Ornamento y delito. Sincerament, amb concert em van agradar molt més que escoltats en disc. I ara me’ls escolto amb una altra predisposició. A part de les cançons de l’últim disc “Extraradio”, publicat a finals de l’any passat, també van tocar algunes cançons del primer “Relicario” i del segon “Rompecabezas de moda i perfección moral”. A part, van fer un petit avançament d’algunes cançons que sortiran en el proper disc.

I arriba la gent. I amb la gent en Ramon Rodríguez i el seu alter ego The New Raemon acompanyat de la seva banda. Solvent. Solvents. Toquen cançons de l’últim disc “Libre asociación”. En Ramon Rodríguez també toca un parell de cançons sol: “La dimensión desconocida” i “Tú, Garfunkel” (aquesta la va acabar amb tota la banda). Aquest últim disc és força diferent als dos primers… té tocs dels antics Madee. Si teniu l’oportunitat, aneu-lo a veure!

I, mentre m’espero a que surtin Pony Bravo, m’arribo fins a l’escenari més petit que porta el nom del xiringuito Baremoto on hi toquen els valencians Polock. Entregats i amb ganes de fer-ho bé. I déu ni do, ho fan força bé!

Pony Bravo van portar la festa i la ballaruca. Fan un pop rock tribal ballable que va ser l’animació de la nit. La gràcia del grup radica en l’intercanvi dels instruments i, on el baix, és el principal i el que marca el ritme.

I un altre any. I un altre Sintonitzza. Felicitats als organitzadors, perquè any rere any es superen. Fins l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Buskers, la revelación de agosto

in A PRIMERA FILA

Paseando una vez por Pedralbes descubrí, cual tesoro remoto y escondido, una iglesia de estilo florentino preciosa de la que nadie me había hablado jamás. Como si no hubiera existido antes de que yo la viera. Y es que cuando piensas que en Barcelona ya está todo visto, la ciudad va y te sorprende.

Algo parecido me paso con el BUSKERS FESTIVAL en el polo opuesto de la ciudad.  Una nueva sorpresa. La de saber que esta era la séptima edición de un festival de música en la calle que se hace cada año en la Barceloneta, y que tiene hasta 10 espacios de conciertos que se desarrollan simultáneamente durante 4 días.

Organizado por la ONG la Casa Amarilla, se ha convertido en el festival de referencia en España de música en la calle, y el referente también en España de la red de festivales BUSKERS que se celebran por toda Europa. La filosofía es clara: acercar la cultura a la calle, hacerla accesible, con una oferta de buenos músicos y sin cobrar entrada, simplemente “pasando la gorra” al final de cada actuación. Una concepción musical transformadora, horizontal, muy lejos de los festivales cada vez más elitistas (sobre todo en cuanto a precios) que inundan la ciudad.

Realmente hoy en día la opción de no cobrar entrada en un festival es una decisión bastante revolucionaria, como lo es ocupar la calle para promover música y acercarla a la gente, cambiando de alguna manera el sentido de la palabra “calle”. Aún más transformadora es la idea cuando la música que se hace es realmente buena.

Mi andadura en el festival se inició el viernes 5 de agosto, a las 19h. Empiezo con los alegres Skarallaos, marcando la pauta de lo que será el festival. Siete músicos comenzaron desgranando temas instrumentales que mezclaban ritmos ska con sabores de música popular, que en seguida me hicieron ver la tarde de otra manera: sin darte cuenta, de repente, sonreías. Ramón Muiños, guitarra y voz,  empezó a cantar acompañado por el grupo, siguiendo con la tónica alegre. En el estilo de festival, el grupo combinaba su carácter fiestero y divertido con el juego permanente con los asistentes. Salían de su sitio, entraban donde el público, interaccionaban, y todo ello sonando limpios y coordinados. En resumen, muy bien Skarallaos. Lastima que sábado y domingo no pudieran estar. No me extraña, los deben de reclamar de todas partes.

Al lado de Skarallos, saltamos a los esperados Baciamolemani. Hubieran sido cabeza de cartel si no fuera por la concepción democrática del Buskers. Desde Sicilia, hacen una música que mezcla ritmos populares: ska, reggae, rumba o ritmos tropicales, en una actuación en la que contó tanto la música como el espectáculo constante. El ritmo era frenético, la actuación enérgica y, en algunos momentos, un tanto caótica al introducir tanta intensidad y teatralidad. Quizás la perfección del sonido quedó a un lado. Coronaron el espectáculo con “La Corriera”, acompañados de los padrinos la Pegatina, con los que hicieron dúo. Pese a los momentos de exceso, los Baciamolemani triunfaron.

Vistos los italianos, viajamos a Sant Boi de Llobregat para la propuesta de RIU. El grupo catalán recupera temas populares catalanes y los readapta, dándoles su toque personal. Son seis músicos: un violín, dos guitarras, un contrabajo, un acordeón y un uilleann pipe (nombre de instrumento que he conocido gracias al dossier de prensa que nos ha facilitado la organización). Me gustó la propuesta, por ejemplo la versión de “Rossinyol”, con cambio de ritmo incluido; pero el viernes tuvieron un problema: prácticamente no se les oía, ni siquiera estando sentado en primera fila (como yo estaba), a dos metros de distancia.. Esto fue corregido el sábado y el domingo, cuando ya con equipo y altavoces, pudieron hacer disfrutar a un nutrido público. Mi opinión es que desde el folk catalán hay mucho campo que recorrer, pero también que existe el riesgo de caer en el inmovilismo. Que se decanten hacia un bando u otro dependerá de la ambición de un grupo que, como mínimo, talento tienen.

De los RIU nos pasamos a los Mala Junta Trío, y aquí puedo decir que olvidé por un rato mi carácter de cronista para pasar a un estadio de contemplación vibratoria. Se puede decir que subimos un escalón respecto a todo lo visto y oído anteriormente. Tres grandes músicos (bajo y dos guitarras) tocando a lo Django Reinhardt sin desmerecerlo. Todo temas instrumentales. Nivelazo. Guitarristas sobresalientes, yo diría virtuosos, que te envolvían. Si bien los temas eran estándares conocidos, la verdad es que la ejecución era brutal, y con un característico toque gipsy. Como digo, bajo, guitarra marcando acordes, y solos improvisados la otra, con temas como “All of me” o “Sweet Giorgia Brown” Me gustaron tanto que repetí el domingo a última hora, cuando repitieron su actuación.

De los Mala Junta me trasladé al punto 1 para ver Amarins et le Gatte Negre, o, lo que es lo mismo, a tres maravillosas mujeres: Amarins (guitarra), Fiora Beuger (acordeón y voz) y Femke Ravensbergen (violín y voz). Dieron un soberbio recital de folk, con la bonita voz de Amarins perfectamente acompañada por as otras dos voces, además de por el contrabajo y la percusión, y con espectáculo incluido (se escondieron tras el contrabajo, explicaron cuentos con dibujos, sonrieron, hicieron mímica…). A veces se parecieron a las Andrews Sisters, en especial con la versionada “Rum and Coca-cola”. La verdad es que tanto sus temas como su voz y coordinación rozaron la perfección. Y es precisamente ahí, en ese gusto por la perfección, en ese escrupuloso cuidado en la coordinación de voces y en la sincronización musical donde yo encuentro un pero, pues en mi opinión se acaba echando en falta una cierta espontaneidad musical y una mayor improvisación. Y es que, a partir de un cierto nivel de calidad, a uno le enamoran más las debilidades de los demás que no sus cualidades.

Y de ahí al sábado.

Sigo la maratón. Empecé con Oh Peta, que de entrada me hicieron reír por la combinación de músicos. El violinista, descalzo, se movía histriónico, mientras el bajo, Michele “Pacca”, se mostraba serio y no movía ni una ceja. Rafa, el acordeonista llamado “majete”, seguía más la línea del violinista. Marion, al cajón, equilibraba el grupo, y el cantante y guitarra, Oscar, lideraba aportando simpatía natural. Iniciaron con “Guantanamera”, y arrancaron los primeros aplausos. La fusión de músicos de distintas nacionalidades, fusiona también estilos distintos, como es habitual en el festival. Podían tocar cumbias, o reggeas, o cualquier música popular. El crack de Oscar se marcó un rap al acabar “Guantanamera”, pidiendo a la gente que se acercara, con poco resultado. En todo caso, la simpatía del grupo se concretó en una fantástica cumbia que versionaba a Dusminguet y que nos hizo disfrutar a todos.

Fui por el paseo un poco más abajo y escuché a Cirkusz-ka, originarios de Budapest, con una música tranquila cantada por la voz suave de Anna Szlávics, acompañada excelentemente por la guitarra de Tomás Rock y el gadluka de István Simon. Músicos realmente destacables para melodías nostálgicas, con bases de bossa nova, momentos de jazz y otros estilos mezclados de forma agradable. Un grupo mucho mejor que la suave acogida que tuvieron el sábado a las 19 h. (con poca gente) y que más tarde mejoró ostensiblemente.

Cambié de dirección y busqué a Cobario, trío de músicos con dos guitarras y un violinista, originarios de Austria, que cambiando estratégicamente su disposición respecto a los Oh Peta, se pusieron a tocar de espaldas al mar, con lo que la percepción de su música, siempre instrumental, con una guitarra acordeando, otra punteando y un violín dando suaves melodías, y con la visión permanente de las olas al atardecer, crearon definitivamente una atmósfera onírica, trasladándonos hacia un estadio de calma no buscada. Destacar además que Cobario presenta temas propios, con lo que aumenta el mérito de su originalísima música. Así, acumularon gente y aplausos.

Me pasé  por Fran Baraja y su banda, con sus temas rockeros y blueseros, que comunicaban más por el carácter canalla y simpático de los canarios que por los propios temas en sí, para ir hacia  las barras centrales, en los puntos 5 y 6, para escuchar un rato a los Funkallisto. Como resulta evidente visto el nombre, llegué y me encontré con un funk clásico e indiscutible. Liderados por el magnífico saxofon Danilo Desideri, sonaban impecablemente bien. Hombre, no hay nada nuevo bajo el sol, que se dice, pero el objetivo se cumplía: divertir y hacer bailar, tocando sin fisuras.

Los Street Pickers, con la maravillosa voz del valenciano Jesús López, tocaban temas tradicionales de música americana con total y absoluta corrección. Como digo, la voz de Jesús lo envuelve todo, haciendo bueno un grupo que, por otro lado, se limita a presentar temas para entretener y divertir al público. Destacar la traca final con un “Just a Gigoló” celebrado por los asistentes.

De ahí volví al centro del barrio a ver a Duo Muntaner, dos primos de las baleares, uno con la guitarra, el otro con el ukelele, que en base a ritmos de rumba o folk, pero siempre con un toque personal, gustaron con un concierto en el que el guitarrista Joan Muntaner rascaba la guitarra frenéticamente y su primo Miquel punteaba el ukelele con una técnica asombrosa. Buenos y originales. Temas instrumentales bastante inclasificables, destacando la especial “Rainy mood”, que tocaron hacia el final del concierto. El dúo, una de las sorpresas.

Para acabar el sábado me fui a ver a los liantes Pullup Orchestra. Diez músicos fijando unas bases de banda mayoritariamente de vientos, combinadas con fuerte presencia de percusión, en plan marcha popular callejera. Todo ello con una bomba, el cantante de rap “Shamwhaa!”, que multiplicó por mil la sensación de ritmo y de subidones frecuentes de los temas del grupo. También la cantante Valerie aportaba sus temas, cambiando al registro rapero, pero manteniendo una tensión rítmico-festiva imparable. La actuación provocó la invasión del público del espacio habilitado, de forma que este cronista se vio engullido por la muchedumbre entusiasta.

Y así llegamos al domingo. Para que no sea todo tan bonito, empezaremos el día con una crítica. El festival está muy bien. El ambiente festivo es de verdad fantástico. Y la propuesta musical es buena. Pero a veces uno tiene la sensación de que los tipos de música se repiten. Músicas populares, fiesteras, de base rítmica, que juegan muchas veces con estilos similares.

Esto no ocurrió el domingo cuando vimos a los brutales Wild Marmalade. Su propuesta, única. Ellos le llaman dance australiano. Yo diría que sería dance orgánico sin aditivos. Dos músicos, un batería y otro tocando una especie de trompeta-tubo larguísima llamada didgeridoo (también lo he buscado). La batería marcaba el ritmo dance, y la “súper trompeta” creaba sonidos graves, sonando como música electrónica de última generación. Innovador, moderno y tranceante. Quizás tiene tanto de experimento como de banda musical, pero sonaba brutal. De repente, pensé en Pantha du Prince, en Ibiza y en otros grupos de electrónica, pero en este caso todo sin máquinas. Quizás por ahí debería ir el festival, por la innovación.

Antes de los australianos, vimos a los Made In Barcelona. Y me sabe mal repetirme, pero me encantaron. No hacen nada nuevo tampoco, pero sus temas de Son cubano me dejaron boquiabierto. Todos tocan, todos cantan, todos bailan. Música conocida, eso sí, pero podrían estar en La Habana o Cartagena de Indias con total tranquilidad, confundiéndose con los de ahí de siempre. El contrabajo, espectacular.

Veo un tanto de pasada (es imposible todo) a el Tumbao de Juana, observando a un hombre divertido, con una camisa espectacular, cantando ritmos latinos con energía y no demasiada gente. La verdad es que no me pude quedar más que un tema, que me sonó un tanto frío. Es culpa mía por querer estar en todos los sitios.

Me pasé por el punto de la barra principal (siempre hay que pasar por la barra principal en algún momento) y vi de un tiro a Brincadeira y S.A.M. Brincadeira es un grupo de batucada, ideal para aglomerar gente y hacerla saltar con sus coreografías a ritmo de percusión.

Los S.A.M, cuya idea de música tradicional y clásica italiana se presentaba con un gusto entrañable, quedaron un poco deslucidos, puesto que la voz del cantante, al menos en la actuación que yo presencié, quedaba totalmente ahogada por los demás instrumentos. Si le añadimos que los Brincadeira se llevaron todo el público, la actuación no fue del todo exitosa.

A ritmo del festival mis piernas me llevaron a los Dinatatak, de los que apenas pude ver dos temas que, de hecho, me confirmaron lo que ya me habían comentado: mezclaban de todo para sonar a ellos mismos. Percusionaban, mezclaban instrumentos y sonidos para hacer algo que no sabría decir qué es. Sí puedo decir que al público le encantó, arrancando hasta un bis, cosa que no pasó con todas las actuaciones.

Y para acabar, a las 23 h., los Buritaca. Una banda que hace música latina (cumbia, salsa) cuando cantan ellas, para pasar a propuestas más tribal-africanas cuando canta él. Dijeron que llevan 1 año. Pues por el oficio que tienen diría que llevan una década. Buenos  músicos, y las dos cantantes una gran capacidad para animar, buscando coros y respuestas del público, que al final encontraron. La combinación de estilos de Buritaca es bastante reconocible, pero su provocación al personal para el movimiento y la diversión, los hicieron acreedores de una respuesta entusiasta.

Con esto me fui a dormir, ya que el lunes volvía a mi oficina. Un auténtico maratón de grupos y de música. Me quedé con la pena de no poder dedicar más tiempo a cada grupo, pero resulta difícil ver a 20 grupos nuevos en 3 días, y decir algo sobre ellos.

En todo caso, el Buskers ha sido una fantástica sorpresa. Un ambiente realmente muy divertido, agradable, acogedor. Para mí ya es una cita imprescindible en Barcelona, al menos mientras no me vaya de vacaciones fuera de la ciudad. Adelante.

Texto: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Festival Embassa’t. Tercer any i guanyant terreny

in A PRIMERA FILA

Un servidor arriba just quan sonen les últimes notes dels Sense Sal . La poca previsió a l’hora de mirar com arribar a la “bassa” de Sant Oleguer i un embús a l’alçada de Cardedeu em fa arribar més tard del que tenia previst.

Aquest any és la tercera edició de l’Embassa’t, el Festival Independent del Vallès (FIV). Un petit festival que ha anat, mica en mica, creant una bona proposta musical per passar un dissabte de juliol escoltant bona música. I, aquest any i gràcies el fenomen dels Manel, amb totes les entrades exhaurides de feia dies.

Abans dels terrassencs Sense Sal, havien actuat els Delivery de Sabadell i els O Valiant Hearts. I, seguidament, arribaven els Odio París (entrats en el cartell a última hora com a substituts dels magnífics Nueva Vulcano, que per motius personals, no van poder tocar). La imatge del concert dels barcelonins és la següent: surten, endollen, comencen a tocar i les persones més properes a l’escenari es tapen les orelles degut a la distorsió i al volum tant elevat. El concert comença bé! Van realitzar un concert fantàstic. Van despullar el seu primer disc, de mateix nom que el grup, amb una contundència, sobrietat i bona posada en escena (per molt que se’ls titlli de no saber estar dalt l’escenari, de poca mobilitat i bla, bla, bla…). Es notava que s’ho estaven passant bé. Que es creuen la seva proposta. Que s’estimen el que fan. Que segueixin així i se’n sentirà a parlar (encara) més. Destacar la versió “lliure” d’”Electricity dels Orchestral Manoeuvres in the Dark” (OMD).

I arriben els caps de cartell. Els Manel. Es nota amb la quantitat de persones que, de cop i volta hi ha a l’esplanada de la bassa. Persones de totes les edats: grans, joves, petits i petites… tothom vol veure i cantar les cançons dels Manel, perquè ara, anar a un concert dels Manel és com anar a un gran karaoke. Van estar genials. Van tocar la gran majoria de cançons del magnífic “10 milles per veure una bona armadura” i intercalant algunes cançons del primer disc (jo en el set list n’hagués posat unes altres, però totes són tan bones…). El gran narrador d’històries que és en Guillem, ja no li cal fer grans introduccions i fer-ne ús de les seves dots, perquè ja tenen prou cançons per fer un bon concert. Però, en alguna cançó (fantàstica l’entrada de “La cançó del soldadet”) ho continua fent i, esperem que no en perdi la costum. No sé quin concert deurien fer la nit anterior al PopArb, però el de l’Embassa’t va ser de 10 gairebé 11.

I amb els Manel va semblar que s’acaba el festival. Moltes persones, igual que van arribar just pels joves barcelonins, van marxar just acabar de sonar l’havanera-pop “Deixa-la, Toni, deixa-la”. I es van perdre el concert dels finesos French Films. Van descarregar el seu power-pop i ganes de saltar que et contagiaven amb l’energia que desprenen dalt l’escenari. Escolteu-vos el “Golden Sea”, el seu EP de debut. No inventen res, però val la pena.

I tancaven el festival els suecs The Amplifetes. El seu cantant (amb una imatge mig de reverent i mig de Jesucrist) Peter Agren, omplia ell sol l’escenari. Els teclats i la bateria electrònica creava un ambient d’una electrònica força elegant, però en alguns moments una mica pesada i repetitiva.

En resum: una iniciativa molt interessant a seguir. Bons concerts amb diversos estils musicals per acontentar a tothom. I, amb la bona idea de tenir dj’s entre grup i grup, per no fer defallir les forces ni les ganes de moure’s. Com a punt negatiu, la poca previsió amb el menjar, ja que a les nou del vespre ja no els hi quedaven ni entrepans ni pizza, però van donar una resposta ràpida a les persones que teníem tiquet i no podíem menjar, demanant-ne més. Ah! I una recomanació (que no serà possible, però demanar és gratis): que la gent es pogués banyar a la piscina. Això ja seria l’hòstia!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret (foto d’arxiu)

1 4 5 6
Ves cap amunt