Tag archive

Embassa’t

Embassa’t: el regal perfecte

in A PRIMERA FILA

Un regal es pot rebre de moltes maneres, però bàsicament n’hi ha dues de molt contraposades: una és quan reps un regal que ja veus que no s’han trencat massa el cap i pot ser el típic llibre, disc, roba o el súmmum del regal impersonal: quan et donen diners. En aquest cas la reacció acostuma a ser: “Aaaah… Gràcies” i fas cara de circumstàncies. La segona és quan reps un regal que, des del primer moment, ja veus que hi han esmerçat esforços. En aquest cas, la reacció acostuma a ser: “Guau! Moltíssimes gràcies!” i la cara és d’alegria, satisfacció i un punt d’admiració cap a la persona o persones que te l’acaben de donar. Doncs l’Embassa’t d’aquest any va ser aquesta segona opció de regal…

En el festival Embassa’t hi vam trobar els petits detalls, els punxadiscs que entre concert i concert li donen continuïtat a tot el festival i mantenen el clima i la festa en cada un dels moments. Aquest any hi van actuar els EM, Terror Marriage, Joan Elektrik, Kacktus, Capo, Hal9000 i Maadraassoo.

Com a complements a uns grans caps de cartell vam poder veure i escoltar als Gran Amant, que sota el sol d’estiu van tocar el seu “El primer disc”. Les primeres persones que es congregaven a la gespa de la bassa de Sant Oleguer, a les zones amb ombra, vam poder gaudir del post folk, del món particular i de les bromes dels mallorquins. A continuació, va ser el torn dels joves Cut Your Hair. Sense cap disc editat, van destil·lar el seu post punk rabiós amb tocs pop durant mitja hora que va passar volant. Cal destacar els rampells epilèptics i enèrgics del cantant. De ben segur que deixaran de ser promeses per ser una realitat. I els Thee Brandy Hips, un dels fantàstics complements del cartell d’aquest any que van fer que el seu pop lluminós amb puntejats de guitarra ens fes passar una bona estona entre els Mishima i els We Are Standard. El seu segon disc “Raincoat” és una clara aposta per fer-se un espai en l’escena musical de l’estat espanyol. Destacaria la correcte versió de “Panic” de The Smiths.

El climax el va crear la Maria Coma i el seu trident: Nico Roig, Miguel Serna i Pau Vallvé. Mentre el sol s’amagava ella va posar la llum amb la seva delicada veu i el color de la seva “Magnòlia”. Les notes del seu piano feien posar els pèls de punta i, amb el ulls tancats, era com estar al cel. I el duet Pegasvs, format per la Luciana i en Sergio, van acabar de pujar el climax esbombant les cançons de caire retrofuturista i rocker del seu disc homònim editat aquest mateix any. No són un espectacle dalt de l’escenari, ja que la seva posada en escena no ajuda massa, però la seva música et fa moure sense parar.

I, arribava el moment amb majúscules. A l’escenari de la bassa de Sant Oleguer es deixaven veure els barcelonins amb nom japonès: els Mishima. Van aparèixer a l’escenari a crits de “Carabén! President!” i van anar tocant una a una totes les seves cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a allà reunits. Van fer una acurada selecció del seus himnes més popular dels últims discos “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa”, “Set tota la vida”, “Ordre i aventura” i “L’amor feliç”. Són una assegurança: bones cançons, proximitat amb el públic, comunicatius… fantàstics!

I, en tot bon regal, el que a vegades sembla una tonteria i pot fer que decanti per un “Guau! Moltes gràcies! Que serà, que serà…!” amb una cara al·lucinant i d’alegria o bé per un “moltes gràcies” a seques amb cara de circumstàncies és l’embolcall. I l’embolcall de la quarta edició de l’Embassa’t van ser els We Are Standard. I el llaç, sens dubte, va ser el seu cantant i xouman Deu Txakartegi que es capaç de saltar, ballar, cantar, perdre el micròfon i no adonar-se’n i, a més a més, posar-se amb la gent perquè li acabin tirant els gots. Un fenomen! Amb una base rítmica potent, en molts moments formada per dues bateries, van fer saltar i ballar a totes les persones que apuràvem les darreres hores a la gespa de Sant Oleguer, sobretot amb el destacadíssim últim EP “Great State” que probablement tingui les cançons més poperes i enganxoses de l’actual panorama musical com “07:45 (bring me back home)” o “Summer”. Els de Getxo han fet unes cançons rodones, lluminoses i alegres que, en època de crisi, ja és admirable. Després del seu brutal directe que ens van oferir s’entén perquè l’organització de l’Embassa’t feia quatre anys que ja hi anava al darrera. I, creieu-me, ha valgut la pena…

Així doncs, ens en vam anar cap a casa amb la sensació d’haver rebut un regal fantàstic, meravellós i perfecte. I tot gràcies a la bona feina de les persones que fan possible el Festival Independent del Vallès l’Embassa’t. Moltes gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Festival Embassa’t. Tercer any i guanyant terreny

in A PRIMERA FILA

Un servidor arriba just quan sonen les últimes notes dels Sense Sal . La poca previsió a l’hora de mirar com arribar a la “bassa” de Sant Oleguer i un embús a l’alçada de Cardedeu em fa arribar més tard del que tenia previst.

Aquest any és la tercera edició de l’Embassa’t, el Festival Independent del Vallès (FIV). Un petit festival que ha anat, mica en mica, creant una bona proposta musical per passar un dissabte de juliol escoltant bona música. I, aquest any i gràcies el fenomen dels Manel, amb totes les entrades exhaurides de feia dies.

Abans dels terrassencs Sense Sal, havien actuat els Delivery de Sabadell i els O Valiant Hearts. I, seguidament, arribaven els Odio París (entrats en el cartell a última hora com a substituts dels magnífics Nueva Vulcano, que per motius personals, no van poder tocar). La imatge del concert dels barcelonins és la següent: surten, endollen, comencen a tocar i les persones més properes a l’escenari es tapen les orelles degut a la distorsió i al volum tant elevat. El concert comença bé! Van realitzar un concert fantàstic. Van despullar el seu primer disc, de mateix nom que el grup, amb una contundència, sobrietat i bona posada en escena (per molt que se’ls titlli de no saber estar dalt l’escenari, de poca mobilitat i bla, bla, bla…). Es notava que s’ho estaven passant bé. Que es creuen la seva proposta. Que s’estimen el que fan. Que segueixin així i se’n sentirà a parlar (encara) més. Destacar la versió “lliure” d’”Electricity dels Orchestral Manoeuvres in the Dark” (OMD).

I arriben els caps de cartell. Els Manel. Es nota amb la quantitat de persones que, de cop i volta hi ha a l’esplanada de la bassa. Persones de totes les edats: grans, joves, petits i petites… tothom vol veure i cantar les cançons dels Manel, perquè ara, anar a un concert dels Manel és com anar a un gran karaoke. Van estar genials. Van tocar la gran majoria de cançons del magnífic “10 milles per veure una bona armadura” i intercalant algunes cançons del primer disc (jo en el set list n’hagués posat unes altres, però totes són tan bones…). El gran narrador d’històries que és en Guillem, ja no li cal fer grans introduccions i fer-ne ús de les seves dots, perquè ja tenen prou cançons per fer un bon concert. Però, en alguna cançó (fantàstica l’entrada de “La cançó del soldadet”) ho continua fent i, esperem que no en perdi la costum. No sé quin concert deurien fer la nit anterior al PopArb, però el de l’Embassa’t va ser de 10 gairebé 11.

I amb els Manel va semblar que s’acaba el festival. Moltes persones, igual que van arribar just pels joves barcelonins, van marxar just acabar de sonar l’havanera-pop “Deixa-la, Toni, deixa-la”. I es van perdre el concert dels finesos French Films. Van descarregar el seu power-pop i ganes de saltar que et contagiaven amb l’energia que desprenen dalt l’escenari. Escolteu-vos el “Golden Sea”, el seu EP de debut. No inventen res, però val la pena.

I tancaven el festival els suecs The Amplifetes. El seu cantant (amb una imatge mig de reverent i mig de Jesucrist) Peter Agren, omplia ell sol l’escenari. Els teclats i la bateria electrònica creava un ambient d’una electrònica força elegant, però en alguns moments una mica pesada i repetitiva.

En resum: una iniciativa molt interessant a seguir. Bons concerts amb diversos estils musicals per acontentar a tothom. I, amb la bona idea de tenir dj’s entre grup i grup, per no fer defallir les forces ni les ganes de moure’s. Com a punt negatiu, la poca previsió amb el menjar, ja que a les nou del vespre ja no els hi quedaven ni entrepans ni pizza, però van donar una resposta ràpida a les persones que teníem tiquet i no podíem menjar, demanant-ne més. Ah! I una recomanació (que no serà possible, però demanar és gratis): que la gent es pogués banyar a la piscina. Això ja seria l’hòstia!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret (foto d’arxiu)

Ves cap amunt