Tag archive

Els Surfing Sirles

FEM Festival: Arenys de Mar viu!

in A PRIMERA FILA

El FEM Ateneu és un col·lectiu de persones que de manera altruista difonen i fan promoció de la música que es fa al nostre país. La manera de fer-ho és fent ús de l’Ateneu d’Arenys de Mar i, cada divendres fan concerts en petit format. Per l’escenari de l’Ateneu hi han passat noms com l’Adrià Puntí, en Joan Colomo, La Banda Municipal del Polo Norte, la Maria Coma, Inspira, Raydibaum, The Seyhos i un llarg etcètera d’artistes que, en part gràcies a la seva participació, estan fent que a Arenys de Mar i al Maresme es mogui la cultura, que bona falta feia…

I, d’aquesta empenta, ganes i motivació es van decidir a tirar endavant, amb la col·laboració de Gat Records i de Nautilus Recordings, un festival: el FEM Festival. En aquesta primera edició (i esperem que n’hi hagi moltes més) vam poder gaudir de dos dies de bona música a la vila marinera…

El festival va obrir les portes amb el músic local Dídac Rocher acompanyat de l’Aitor Buñuel i, a continuació, l’Albert Freixas que presentava el seu disc “{U}”. Seguidament, els Seward van portar la seva particular visió de la música de difícil classificació. Són uns artistes dels instruments i així ho van demostrar tocant el contrabaix, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica, amb un ordinador i treballant les veus en diferents registres.

Darrera seu va actuar el músic-orquestra del segle XXI: en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! La seva música enèrgica et deixa amb la boca oberta i al·lucinat. Veure’l tocar la guitarra elèctrica amb la mà esquerra mentre amb la dreta fot cops a la caixa i als plats de la bateria no té preu. El de Sant Celoni ens va fer vibrar amb les cançons del seu “Endavant continu”. En Mau és el noi de la rialla infinita.

Fent un salt d’estil, es van presentar els IX! No sé si va ser una percepció meva, però em va sorprendre que IX! estigués entre Esperit! i Eric Fuentes & El Mal. Si més no curiós per la diferència de propostes… Els IX! van fer un repàs als seus discos “Autòmat infinit”, “L’ingenu és lliure” i l’últim “Immersió”.

Eric Fuentes & El Mal van posar tota la potència i el rock al FEM Festival. Les cançons del seu primer disc homònim van fer ressonar l’Edifici Xifré i colpejar-nos les orelles amb “Growl”, “Hora punta en territori enemic” o “Rock and Roll is a full time job”. Hardcore rock del bo!

I, com a festa final de la primera jornada del festival, La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer ballar i riure amb les seves lletres iròniques i els comentaris del seu cantant i humorista Òscar Andreu. Van tocar les cançons dels seus dos discos “La mejor hora para despertarse” i “Corazón o nada”. Així acabava el primer dia del FEM Festival.

El dissabte es va llevar ennuvolat i, en alguns moments, amb pluja. El festival perillava, però per sort no va ploure i vam poder gaudir de la segona jornada del FEM.

Va començar el dia el grup amb nom de jugador de bàsquet: Anicet Lavodrama. Ben aviat treuran el seu primer disc gràcies al micromecenatge. No podem fer una valoració de l’actuació perquè no vam arribar a temps de poder-los sentir.

Seguidament, un dels plats forts, en Jordi Lanuza i els seus Inspira. Acabant la gira d’Escapistes, van fer la penúltima parada a Arenys de Mar (l’última va ser a Burg), i ens van fer emocionar amb les seves cançons. Podríem dir moltes coses, però només volem que treguin el nou disc del qual ja han anat presentant alguna cançó en els últims directes i fer-nos emocionar amb noves cançons. I darrera, els amics dels Inspira, els Raydibaum. Es van centrar en els seus dos últims treballs i amb els quals van fer el canvi cap a la llengua catalana, el “Manual de gènere catastròfic” i “Per fi potser demà”. Van acabar les dues actuacions fent la fusió RaydInspira (que ja comença a ser un clàssic de les actuacions quan els dos grups comparteixen escenari).

L’espectacle d’en Joan Colomo i la seva banda pujava a l’escenari… No, no, no! He de començar dient: en Guillem Caballero, teclista de la banda d’en Joan Colomo, dels Amics del Bosc i dels Surfing Sirles pujava a l’escenari. I no se’n mouria en la resta de la nit! Un maratonià de la música. Darrera hi pujava en Joan Colomo i la resta de la banda per fer-nos entrar i viure en el seu món particular i dels seus discos “Contra todo pronóstico” i els “Producto interior bruto vol. 1 i vol. 2”. Genial com sempre. I encertat “el Calisay et posa guai…”.

Els Amics del Bosc van ser el trànsit entre en Joan Colomo i Els Surfing Sirles. El seu folk pop psicodèlic dels seus dos discos, el primer “Els Amics del Bosc” i el segon “Fluctuacions de l’Apòstol/Flam” va transitar per l’escenari amb energia, tot i que els hi va costar connectar amb el públic. La veritat és que tocar després d’en Joan Colomo i aconseguir un mínim d’interacció amb el públic ja és molt, perquè en Colomo l’absorbeix tota.

I, l’últim concert del segon dia i del FEM Festival, o sigui, el final de festa, va anar a càrrec dels Surfing Sirles i el seu “Romaní, semen i sang”. El contrapunt transgressor, punk i canalla que de ben segur va fer que els pocs veïns d’aquella zona arenyenca se’n recordessin d’alguns dels seus familiars… Brutals i genials com sempre!

Com a arenyenc (de Munt) vaig rebre el FEM Festival com una gran notícia i el vaig gaudir al màxim. Una molt bona iniciativa de la gent d’Arenys de Mar. Felicitats i que per molts anys en podem gaudir!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Fede Nieto

PopArb: visca la música!

in A PRIMERA FILA

El PopArb és un festival fantàstic! És un festival que omple la petita població d’Arbúcies de dos dies de música i bon rotllo. I aquest any ho van tornar a aconseguir… Un festival que tot i l’èxit no s’ha deixa’t portar per les ganes de créixer de manera desmesurada. Que cuida els detalls i que és proper entre el públic i els músics.

El festival comença quan arribes al poble… a partir d’aquest moment tot el que et passa durant dos dies intensos forma part del festival.

El PopArb va començar el divendres 29 de juny amb els Litoral, el grup d’en Pau Roca, a Can Torres, un espai reservat a concerts de petit format. Les actuacions van continuar a Can Cassó, centre neuràlgic del festival. A l’escenari Envelat Estrella Damm van obrir la nit La Estrella de David. En David Rodríguez va estar acompanyat de l’Ana Fernández, més coneguda com La Bien Querida, i en Joe Crepúsculo. Amb el recinte mig ple van fer un concert amb moltes ganes i amb moments d’una bona excitació elèctrica.

A continuació, a l’escenari de davant, el Montsoriu, engegaven els Manos de Topo. Van tocar la gran majoria dels seus hits que tenen escampats entre els seus tres discos: “Ortopedias bonitas”, “El primero era mejor” i “Escapar con el anticiclón”. Van fer un concertàs naïf i delirant com les lletres de les seves cançons.

Darrera venia el polifacètic Quimi Portet a tocar les cançons del seu últim disc “Oh My love”. Va anar de menys a més, tot i que la sensació és que es va entregar poc a diferència d’altres concerts. I va acabar a crits de Llibertat i Sabadell per engrescar el públic. Un fenomen!

I arribaven els Mishima. Els teòrics caps de cartell del primer dia portaven sota el braç el seu “L’amor feliç”. Van fer vibrar a totes les persones que van fer petit Can Cassó. Van compaginar cançons del nou disc, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”, amb cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a Arbúcies: “Miquel a l’accés 14”, “Un tros de fang” o “Tot torna a començar”. Els grans triomfadors de la nit.

Els Surfing Sirles van posar el contrapunt macarra i canyero amb el seu “Romaní, semen i sang”. El multiartista Martí Sales i el seu grup van fer que les primeres files fessin polseguera saltant i ballant amb el seu rock del Montseny.

Els Rusty Warriors van posar la festa abans de continuar-la al local Obi, que més que un bar semblava una sauna. La Banda Municipal del Polo Norte ens van fer saltar, riure i suar per deixar enrere el divendres i començar el dissabte…

El dissabte 30 de juny es llevava amb un sol espectacular que convidava a passar el dia a la piscina. I així ho vam fer! Vam compaginar la piscina del càmping per despertar-nos i continuar a la piscina del poble on hi havia discjòqueis i tothom del festival. Aquest és el moment en el que t’adonés que el PopArb és un festival diferent: et pots estar banyant al costat dels músics que actuen al festival i d’altres que venen com a públic i a donar suport a un festival “familiar”. Després del sol, l’aigua, els mojitos a un euro i de descansar i agafar forces, ja podíem tornar als concerts.

Començaven a l’espai obert de Prat Rodó amb en Dj Delafé, Els Amics del Bosc, Les Sueques i els Mates Mates, per continuar a Can Torres amb la Maria Coma. Vam arribar tard a reservar les entrades pel concert, ja que és un espai limitat, i ens la vam perdre… Es van esgotar les entrades en quinze minuts!

A Can Cassó ja s’estava preparant per viure la segona nit del festival. La van obrir els valencians Arthur Caravan i els de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Seguidament, a l’escenari Montsoriu hi actuaven els mítics Brighton 64, vertaders pals de paller de la moguda mod barcelonina. El grup s’ajuntava després de molts anys d’haver deixat els escenaris i van presentar cançons del nou disc. Mentre van estar tocant se’ls hi veia les taules al damunt l’escenari, però potser van sobrar les anècdotes i batalletes d’anys anteriors. Per gaudi del públic van acabar amb “La casa de la bomba” possiblement la seva cançó més coneguda.

A l’escenari Envelat Estrella Damm treia el cap en Xarim Aresté i els seus Very Pomelo. La seva fusió de rumba-pop-rock-garage que omple el seu últim i recent treball “Radio Clotxa” va crear una bombolla d’energia que embolcallava Can Cassó que s’estava omplint per rebre les actuacions finals.

I era el torn dels Love of Lesbian. Possiblement el grup més esperat de tot el cartell entrava a l’escenari Montsoriu per fer saltar i ballar a totes les persones que omplíem el recinte. I ho van aconseguir a mitges… El concert va començar molt bé quan en Santi Balmes va dedicar “Los seres únicos” al salvador Emilio. Però després, l’elecció de les cançons del setlist va fer que el concert fos de baixa intensitat. Les cançons del nou disc “La noche eterna. Los días no vividos” encara no han quallat en el públic i tampoc tenen la potencia i intensitat en directe com les dels altres discos. Al final ho van arreglar, però no va ser la festa a la que ens tenen acostumats els lesbians.

L’interruptor de l’energia el va tornar a connectar els Mujeres. Ells van agafar el relleu del divendres dels Surfing Sirles. Tot i tocar entre els dos grans de la nit, els Love of Lesbian i els Sidonie, els Mujeres van fer un concert en majúscules destripant les cançons dels seus discos, el més recent, “Soft gems” i el “Mujeres”. Un dels millors concerts del festival. Van tocar les seves cançons guitarreres de garage-rock. Espectaculars!

I, l’últim dels grups, els Sidonie. Els que podríem anomenar els “veterans” (entre moltes cometes) de la nit van fer un concert sobri que et feia pensar amb els primers temps de la seva carrera. Van fer una tria molt acurada i bona, tenint en compte en el lloc on tocaven, agafant el bo i millor dels seus últims discos: “El fluido García”, “El incendio”, “Costa azul” i “Fascinado”. Van fer vibrar, saltar i cantar amb el seu gamberrisme rocker i interacció amb el públic.

Les últimes cerveses i ballaruques les vam fer amb el Dj 2d2, que va punxar cançons de totes les èpoques i que van fer un gran final d’una nova edició del PopArb. El diumenge es va aixecar plovent… doncs a descansar tot el dia!

Gràcies Arbúcies! Gràcies PopArb! Gràcies Emilio!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Xavi Torrent

Bankrobber 10 anys. I que siguin molts més!!!

in A PRIMERA FILA

Divendres, 21:00 hores i arribem amb certes presses per no faltar a la cita. Sorpresa en arribar i veure la Sala Apolo pràcticament buida. L’escenari preparat, l’escassa gent que hi ha xerrant tranquil•lament i esperant l’inici.

I com serà una festa de celebració de 10 anys dels Bankrobber?

En Mau Boada i el seu projecte Esperit! va ser l’encarregat d’obrir la nit. El seu ritme frenètic de bateria, guitarra i harmònica ajudat pel looper i bones dosis de sintetitzadors van contagiar l’escàs públic que va acudir puntual a la Sala Apolo. En poca estona, les bosses a terra i la poca gent asseguda als laterals no van poder evitar d’acostar-se a les primeres files on ja es començaven a assegurar les posicions. I d’aquí els aplaudiments entusiastes i els crits d’ànims no van trigar en arribar.

Un bon regal per al seu inici amb la discogràfica.

Va ser llavors que va començar la celebració pròpiament dita. El poeta Josep Pedrals com a mestre de cerimònies i l’orquestra The Gramophone AllStars va conduir l’espectacle on s’anaven succeint cadascun dels membres de la discogràfica que versionaren els seus propis temes per adaptar-se a l’orquestra.

Gran encert aquest, que va aconseguir que l’espectacle no decaigués en cap moment. Els Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i finalment Guillamino van aconseguir mantenir el caire festiu de la trobada fins l’últim moment on una emotiva bufada d’espelmes de tots els membres de la discogràfica va tancar una nit per recordar.

A per uns altres 10 anys i molts més!!!!

Text i Fotos:  Sergi Moro

Ves cap amunt