Tag archive

Els Catarres

MMVV 2015: a Vic es viu la Música Més Viva

in A PRIMERA FILA

 

L’Albert mira distretament per la finestra del tren que el porta a Vic, mentre la seva mà es mou rítmicament com si toqués una guitarra imaginària. La seva, reposa al seient del costat juntament amb la seva motxilla. L’Albert és un dels molts músics anònims que han omplert de música els carrers de Vic en la 27èna edició del Mercat de Música Viva de Vic, amb èxit rotund de públic i professionals. Una cinquantena de concerts, amb moltes estrenes de nous treballs que ompliran de nous ritmes i colors aquest tardor. Tres dies de propostes musicals per tots el gustos, de concerts massius com Els Catarres, Els Amics de les Arts, o La Pegatina, de joves promeses com Núria Graham, de mestissatge i fusió com Soleá Morente i Canteca de Macao, de retorns esperats com els de Inspira i Egon Soda, íntims i personals com Bikimel o Ramon Mirabet. No vàrem poder arribar a tots, i us deixem un petit recull del que la nostra càmera fotogràfica va poder immortalitzar.

La música, no es pot capturar en imatges, s’ha de viure i sentir, i a voltes, deixar que ho envaeixi tot. I això ho aconsegueix any rere any el Mercat de Música Viva de Vic.

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

Mercat de Música Viva de Vic 2012: el somni d’una nit d’estiu

in A PRIMERA FILA

Vic, 13-16 de setembre

Quan amb bastants anys menys, els que som de la Plana esperàvem l’arribada del Mercat de Música Viva teníem clares dues coses: que la música seria el centre de les nostres activitats durant tres dies, i que aquella mateixa festa i música posava cloenda a l’estiu, per més que ens hi volguéssim resignar.

Passat el temps podríem dir gairebé el mateix: Vic s’omple de música per tots el racons i de gent disposada a gaudir-la (més de 110.000 persones segons dades oficials) però hem de dir que aquest cop l’estiu, ens va picar l’ullet, ja que el bon temps va acompanyar tot el 24è Mercat de Música Viva d’enguany a diferència del  prematur fred vigatà que es va patir tan sols uns dies enrere en el Foramuralla.

Seria molt agosarat voler fer una bona crònica del que han sigut gairebé 70 actuacions repartides en 8 escenaris diferents, així que serem modestos i farem una breu pinzellada allà on fórem capaços d’arribar, nosaltres i la nostra càmera fotogràfica (si us diem la veritat, una mica “cames ajudeu-nos” degut a les distàncies entre els diferents escenaris i al solapament inevitable d’actuacions).

Havent-nos perdut lamentablement el reguitzell de bones propostes del primer dia de Mercat, el divendres la Plaça Major de Vic, començà a despertar-se amb el pop-folk dels Catarres. Els de Centelles i Aiguafreda arribaren de bracet no tan sols de la Jenifer, aquella noia de “Castefa” que va robar el cor d’un català independentista (tema polític candent i present a Vic per les més que nombroses estelades que penjaven per balcons i finestres de la Plaça), sinó de tot un bon repàs al seu disc Cançons 2011 (DiscMedi, 2011) , així com noves propostes que feren les delícies d’un públic molt jove (molts d’ells acompanyats dels pares)  que ballaren i cantaren entregats totes les lletres del grup de l’Eric Vergés.

Els mallorquins L.A, vingueren acompanyats del seu EP “Slnt Flm” (Universal, 2012), acabat de sortir del forn. La veu de Luis Albert Segura, veu cantant d’aquest quintet pop-rock, es va barrejar amb un bon grup de seguidors apinyats al davant de l’escenari, que no es va cansar de cantar durant tot el concert. I quan el rellotge de la plaça marcava poc més d’un quart de dotze de la nit, saltaren damunt l’escenari de la Plaça els Love of Lesbian, plat fort de la nit, que es varen ficar al públic a la butxaca des del primer moment. Els lesbians presentaren “La noche eterna. Los días no vividos” (Music Bus, 2012) davant d’una plaça plena a vessar. La complicitat de Santi Balmes va fer saltar i cridar als assistents i aquests van respondre corejant incansablement temes del nou disc com dels anteriors.

I allunyant-nos una mica dels concerts multitudinaris, ens apropàrem a la Carpa Vermella i a la Carpa Negra per escoltar a Za! i a Jonston. Abans però,  ens vàrem aturar a la Cava Jazz per escoltar als Everan Tusk, un grup pop-folk d’origen francès que varen presentar el seu primer disc “Fortify Your Innocence” (Underdog Records/ Rue Stendhal, 2012). Una proposta interessant i apuntada a la llista de nous grups emergents que caldrà veure com van evolucionant. Val a dir que es varen guanyar als pocs assistents allí presents, quan varen brindar amb vi català. Poca assistència també, al començament del concert de Jonston, potser la fredor de l’entorn va fer que el seu pop d’origen madrileny, tot i ser acurat, l’hi faltés un toc de dinamisme. I Za! va començar a tocar prop de les dues del matí i va mostrar un altre cop el seu segell tan personal: una barreja de bogeria i excentricitat, moltes vegades al límit de la psicodèlica. Un toc final d’energia per acabar un divendres d’allò més musical.

Dissabte va ser un dia de propostes contrastades. El bon gust i la delicadesa de Maria Rodés va fer acte de presència davant d’un públic que omplí la Carpa Vermella per escoltar el seu “Sueño Triangular” (BCore, 2012). Totes les cançons del nou disc deixen palès un procés creatiu molt precís, on els detalls han estat molt cuidats. Una empremta molt personal que ha deixat gravat en el seu treball més oníric. D’altre banda, la Carpa Negra, es vestí amb l’elegància absoluta de Prats, que feren acte de presència gairebé a la mitjanit de dissabte per presentar-nos el seu Pla B (BCore, 2012), primer treball del grup que havia vist la llum tan sols uns dies abans, precisament el 10 de setembre. El pop rock dels catalans i ex-membres de Madee sona treballat i amb personalitat, i estem segurs que tindran un forat dins el panorama musical actual.

I dels concerts més íntims als més multitudinaris, els que aconseguiren omplir de gom a gom altre cop la Plaça Major, i Txarango, el Puchero del Hortelano i La Pegatina foren els encarregats. Txarango tocava pràcticament a casa, i començaren a escalfar l’ambient amb les cançons del seu àlbum “Benvinguts al llarg viatge” (DiscMedi, 2012) una fusió d’estils animosos, tocs llatins, pops i ritmes entre el reggae i el dub. El públic tenia ganes de festa, de cridar i saltar. I els nois de Txarango no es varen fer de pregar. Moment especial la introducció que l’Alguer Miquel va fer a “Quan tot s’enlaira”, fent un crit per un món millor i per l’educació dels valors dels més petits per evitar que “el racisme s’instal·li en els nostres ajuntaments”.

I el fi de festa vingué de la mà de La Pegatina que desplegaren damunt de l’escenari tots els seus encants, ritmes, instruments, simpatia i complicitat amb els milers de persones que saltaven, cantaven i picaven de mans. Repàs al seu treball “Xapomelön” (Kasba Music, 2011) i a temes anteriors. Festival de ritmes alegres i enganxosos. Va haver-hi de tot, i la gent s’ho va passar d’allò més bé. I com tot fi de festa no podia faltar el confeti i un moment d’or: tots els membres de La Pegatina, ballant i cantant al bell mig del públic.

Vic, ciutat de fires i mercats, i bressol de grans esdeveniments musicals!

Text i fotos: Maria Carme Montero

 

 

XXV Premis Enderrock: Tú “sí” tienes ritmo!

in A PRIMERA FILA

12/03/2012 – Sala Apolo

La festa dels Premis Enderrock va tornar a canviar d’escenari, celebrant-se aquesta XXV edició a la Sala Apolo.

Presentada pel periodista, locutor de ràdio i tertulià televisiu Pere Mas la gala avançà a un ritme i cadència correctes, una millora respecte anteriors edicions que feien créixer el sopor entre l’audiència. Mèrit del conductor i , sense dubte, dels organitzadors que van resoldre no fer pujar a l’estrada tots els guardonats, únicament ho feren els receptors dels premis més rellevants.

 El guardons van ser entregats per alguns dels membres més llustrats del panorama musical/cool català: David Carabén (Mishima), Ramón Rodríguez (The new Raemon), Santi Balmes (Love of lesbians), Els Amics de les Arts, els presentadors Bibiana Ballbé, Laia Ferrer, o Roger de Gràcia entre molts altres.

Actuacions musicals:

El punk-rock californià i adolescent cantat en la llengua de Pla, Maragall o Espriu va ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions. Desconeixem el perquè, amb un so tant americà, es fan dir Amélie, sia com sia van tenir contentes les groopies més jovenetes, les quals entonaren a pulmó les senzilles lletres d’amors i desamors d’edat temprana.

 Sovint es relaciona, tendenciosament, l’Enderrock amb el catalanisme més xirucaire i d’arrel independentista. Aquest, però, no sembla un perfil amb el que Joan Colomo s’avingui gaire. L’artista, que va “omplir” 10 minuts d’actuació i va rebre el premi a millor artista de cançó d’autor segons la crítica, es va expressar barrejant català i castellà, al més pur estil xarnego, sense cap mena de complex. Amb la seva ironia i passotisme innats va aconseguir les rialles d’un públic còmplice, símptoma, potser, de la naturalització progressiva del fet plural.

Els Catarres van tenir l’oportunitat de demostrar que el seu repertori, Jennifer a banda (millor cançó de l’any per votació popular), va més enllà d’un èxit d’estiu. Presentaren la nova formació amb la que certament aconsegueixen donar més volum al so del seu directe. Van tenir l’encert, també, de no oferir la cançoneta de l’actual campanya de civisme de l’Ajuntament de Barcelona.

En quart lloc actuaren els valencians Obrint Pas i aquí sí, aquí els crits d’independència es van deixar sentir a la sala. En format “unplugged” van interpretar alguns dels seus temes més coneguts, entre els quals no podia faltar la patriòtica “La flama”. Dolçaina, calaix i guitarres acústiques van fer que les seves enèrgiques cançons sonessin més íntimes i emotives que mai. Destacable la rebuda a la banda, de les més sonades de la nit, així com la que els més entregats van retre al reivindicatiu cantautor Cesk Freixas, qui anteriorment recollí el premi a millor cantautor per decisió del poble. Tot plegat evidencia que els factors valorats per crítica i públic sovint són divergents.

Tancaren la vetllada els barcelonins Txarango, grup revelació segons la revista, que amb la seva música fusió van esdevenir un bon final d’espectacle. Frescor, bon rotllo i ritmes rumberos que van fer ballar el més pintat. La jove banda promet i, pel que es va poder veure i escoltar, apunten ben alt. De fet, per la presentació del seu disc “Benvinguts al llarg viatge” el proper dia 18 d’abril a la mateixa Sala Apolo, les entrades estan ja exhaurides.

Parafrasejant en Louis van Gaal conclourem, doncs, dient que la gala en aquesta ocasió sí, “tú sí tienes ritmo”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt