Tag archive

El Poeta Halley

Let’s Festival 2017 – Love of Lesbian: John Boy és de Sant Vicenç

in A PRIMERA FILA

10 de març del 2017, Sala Salamandra 1, L’Hospitalet de Llobregat

El cometa Halley o 1P/Halley és un cometa gran i brillant, visible des de la terra a simple vista i de mitjana passa a prop cada 76 anys. Per aquesta raó, amb sort, el veurem una vegada a la nostra vida i amb molta dues. Això vol dir que hem de veure com a mínim una vegada un concert dels Love of Lesbian en la gira d’El poeta Halley (Warner Music Group, 2016)? Doncs sí, exactament vull dir això. I si pot ser dues. Tot això que els hi podrem explicar als nostres néts, amb la famosa frase d’avi pesat: si nen, jo hi vaig ser…

Llunyana és l’època en què cantaven amb anglès a l’igual que llunyana és la corba que fa el Halley abans de tornar a visitar-nos. També cau lluny l’any 2006, primer Let’s, i tal com van recordar al concert de divendres a la nit van creure amb ells, tant que al 2009 van repetir. Han hagut de passar uns quants anys més perquè LOL, ara ja com grup consolidat, tornin a la Salamandra i ho ha fet com un bon exalumne. Amb una bona carrera, amb l’èxit de la que és una gran banda i amb cara de bons nens que tornen a l’escola d’on van sortir per fer-se grans. Fan falta totes les mans de tots els seus components per poder agafar els premis i guardons que han anat recollint al llarg de la seva carrera i els últims, els que encara estant calentonets, com aquell pa acabat de fer, els recollits als Premis Enderrock 2017 la nit abans del concert a L’Hospitalet, un popular i l’altre de la crítica. Tothom hi està d’acord.

Poca a cosa a dir dels LOL que no s’hagi dit i escrit per tot arreu. Aquest cop al Let’s, repàs molt complet de la seva discografia (jo vaig contar unes 24 cançons) amb quasi tres hores de concert lèsbic. Llums i escenari potser una mica justets, però pel cas era el de menys. Durant la primera hora, vaig estar compartint espai amb els veritables protagonistes dels concerts, els que se saben les lletres de totes, repeteixo totes les cançons, i a ells no crec que els hi importessin les llums. Per això dir que aquest van cantar més quan els LOL van tocar Bajo el volcán, o Seres únicos,  o la mítica Club de fans de John Boy o la que van deixar pel final Planeador és difícil.

Després, vam poder pujar a la part de dalt de la sala. M’encanta la vista que es té des d’allí, amb una perspectiva diferent. Vaig poder veure a un grup d’amics de Sant Vicenç tocant, vaig poder escoltar les lletres del poeta Santi Balmes, veure la sala plena amb entrades venudes des de fa ja dies, com a la majoria de concerts del LOL. Te n’adones que les cançons d’El poeta Halley les podran continuar tocant d’aquí a uns anys, quant l’energia física doni pas a la saviesa, per ser més tranquil·les, més madures. Cançons més llargues, on el Santi ha pogut deixar anar part del seu imaginari sense que el temps les faci escurçar. Recordem, tot i que no la van tocar  Psiconautas.

Per últim, encara que es mereixeria més espai, deixeu-me, si us plau, dedicar dues ratlles al Sergio Mora, dissenyador dels exquisits dibuixos del disc (i amb un Grammy per això). Delicats i fets amb amor, com tot el projecte que envolta aquest disc.

La Salamandra és un animalet d’aquells que si els hi talles una extremitat, al cap d’un temps, els hi torna a créixer. Aquest estiu està previst que es tanqui la Salamandra 2, l’original. Ja se sabia des de feia temps, però les diferents crisis ho han anat ajornant fins que ara sembla que ja va de debò. Una mala notícia per L’Hospitalet i per la música independent en directe en general. Pocs llocs com la Salamandra es poden trobar fora del circuit de la capital. Esperem que es busquin solucions i que la pota tallada torni a créixer. A l’Ampli sempre ens han tractat amb molt d’afecte. Si ens necessiteu per quelcom, ja sabeu…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Love of Lesbian: col·lisió lesbiana

in A PRIMERA FILA

30/04/2016 – Sala Razzmatazz – Barcelona

Love of Lesbian ha tornat, i ho ha fet amb força. La  seva onada expansiva va omplir de gom a gom el Razzmatazz durant tres dies consecutius i el fet que el sold out estigués anunciat setmanes enrere, fa que no sigui agosarat dir que haguessin omplert el doble. I això sols està a l’abast de molt pocs i més en els temps que corren.

Com s’ho han fet per passar a ser un conjunt que fa quinze anys no els fèiem gaire cas, tot i ser teloners dels The Cure al llavors Palau d’Esports de Barcelona, a ser un grup de masses i fer el que els dóna la gana?

Perquè fer el que vols és gravar un disc, El Poeta Halley, d’una hora i quart de durada amb temes llargs, sense gairebé tornades ni hits, i tocar la cançó més llarga de la seva carrera, Psiconautas, a mig concert (quasi deu minuts).

La seva capacitat de convocatòria sobta més enllà de les xifres d’espectadors. Són intergeneracionals: davant meu una mare corejava totes les cançons i al seu costat la seva filla de deu anys feia el mateix; o un company de feina anava al concert el divendres, com la seva filla de vint el dia anterior. Estan per damunt de modes i poses: mileuristes, hipsters, common people, universitaris, puretes, solitaris i grups d’amics entonaven com si fossin a un karaoke els seus temes. I molt propers, gent com nosaltres que estimen i fan estimar la música: van fer el seu particular homenatge a la meitat del concert a Sant David Bowie i van punxar el Purple Rain de Prince per acabar i encendre les llums de la sala. Tota una declaració d’amor.

Dissabte van tornar a fer un bon show com tenen acostumada a la seva parròquia, potser menys festius i més pausats que en anteriors gires, però amb la mateixa intensitat de sempre. Dues hores i mitja de música ben executada pel quintet titular lesbià acompanyat per l’excel·lent Ricky Falkner (guitarra i teclats) i de l’habitual Dani Ferrer als teclats. En la presentació del seu darrer treball, les cançons van ser corejades com si ja fossin clàssics, van recuperar força temes del seu millor disc fins a la data, l’aclamat 1999 (“perquè tocar cançons si pots cantar himnes generacionals”, Santi Balmes dixit) i també van tirar d’armari com el tema del seu primer disc en castellà, Maniobras de escapismo.

Com ells mateixos van advertir, si sou dels que us vàreu quedar sense entrades o voleu repetir, tindreu ocasió de veure’ls al proper Cruïlla i a altres festivals. O potser al seu fi de gira, on van avisar que volen fer alguna cosa gran. Un Palau Sant Jordi!? En són ben capaços. En un parell d’anys ho sabrem, perquè han tornat per quedar-se i girar.

Text: Gerard Birbe Estrada

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt