Tag archive

El Petit de Cal Eril

Live is Vida!

in A PRIMERA FILA
©Rafa Rubiales

Vilanova i la Geltrú, del 28 de juny a l’1 de juliol del 2.018.

El 2 de setembre del 1.984, per celebrar el seu 11è aniversari, la banda austríaca Opus interpretà, per sorpresa i com a regal d’agraïment als incondicionals aplegats a Oberwart, un tema inèdit. Aquest tema fou enregistrat i esdevingué, amb diferència, la seva peça més exitosa: Live is life.

De la música en directe en diem, també, “en viu” (els Opus feren de l’evidència un himne), concepte que probablement ballà pel cap dels organitzadors del festival musical vilanoví per excel·lència quan rumiaven quin nom posar a aquell ambiciós projecte.

Cinc anys més tard el Vida, permeteu-me la sobadíssima redundància, vessa de vida. Consolidat, de sobres, continua esquivant el temptador objectiu d’esdevenir un wannabe-Primavera. Brilla amb llum pròpia, programant amb encert una oferta diversa, potent i a una escala humana, confortable, emmarcant-la dins un entorn encisador.

Els seus trets diferencials són sobradament coneguts i esperem, de debò, que els mantinguin i/o els facin créixer.

Els caps de cartell, en termes generals estigueren a l’alçada. Comentaris entusiastes a peu de pista quan sonaren Los Planetas, Calexico o Franz Ferdinand. Sintonia amb el públic, repertoris poblats d’èxits atemporals, execució magistral… Què més es pot demanar?

L’espectacle pre-programat de St. Vincent, mancat d’algunes d’aquelles virtuts, és,  però , efectiu i demostra, per la posada en escena i professionalitat, que és una artista de primer ordre. En d’altres paraules, va fer la feina.

El dissabte, ja fos pel cansament acumulat o pel ritme de les propostes, l’escena central rebé menys visites que en les nits anteriors. They Might Be Giants molen però ningú, probablement per desconeixença, corejà les seves cançons. Iron & Wine bé, però són d’aquelles músiques que frueixes assegut al sofà de casa, en la intimitat de l’espai domèstic o, ideal, en una petita sala de concerts. Of Montreal animà una mica la festa però aterraren quan molts ja pensaven en abraçar Morfeu.

Arriba el moment d’insistir novament en el ventall estilístic de que pot presumir el Vida, que es veu reflectit, més que enlloc, en la resta d’escenaris.

Per la segona tarima van circular la simpàtica insolència dels gallecs Novedades Carminha i la bellesa orgànica del Gallery Love, darrer treball discogràfic dels mallorquins Oso Leone. També hi van ser la sensualitat intrínseca de la veu i ànima d’en Curtis Harding, l’esperit festiu dels electrònics DBFC (un fart de ballar) o la vitalitat contagiosa dels holandesos Jungle by night.

Per l’entranyable vaixell passà la polèmica i mala baba de l’Albert Pla, escudat per la màgica guitarra d’en Diego Cortés, delit dels joves i adults que ompliren com mai aquesta cavitat arborada. El duet New Raemon/McEnroe feu un “combi” de temari, mostra de la bona sintonia que, víctimes de la llei de la gravitació universal, els uneix recurrentment.

Pel topogràficament complex espai des d’on escoltàrem els directes de La Cova ens arribaren les notes magníficament consumades de la Núria Graham i companyia, així com les d’un dels exponents indiscutibles de l’escena indie paisana, El Petit de Cal Eril. Què dir de les MOURN? Brillants i, a aquestes alçades, sorprenents. Molt aplaudit fou també el concert de Maga. Els sevillans no escatimaren energies amb un ampli mostrari on no faltà la seva col·lecció de grans èxits.

La cabana es desbordà de decibels amb les visites de Za! i La Plata. The Crab Apples, superada l’etiqueta de promesa, passejaren amb la esperada contundència el seu A drastic mistake.

I res, serem francs i us confessarem que (1. mancats del diví atribut de l’omnipresència; 2. la mortal necessitat del descans; 3. la gana…), no poguérem cobrir la resta de concerts. La nostra història fou la narrada però podria haver estat una altra, ja sabeu com van aquestes coses…

…a la vida i al Vida s’ha de triar.
Alex Reuss
Redactor

 

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

in A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

in A PRIMERA FILA
11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero

Festival Altaveu: 26 anys sent l’alternativa musical

in A PRIMERA FILA

L’any passat l’Altaveu va fer la seva majoria d’edat amb els seus 25 anys de vida. Nosaltres hi vam ser i vam prometre que hi tornaríem pels 26. I així ha sigut.

En aquesta edició l’equip de l’Altaveu ha apostat per una barreja d’estils, intentant allunyar-se dels noms i tendències habituals que aquest any i estiu han farcit la programació de la resta de festivals, així com també, per una internacionalització dels convidats.

Aquesta vegada ens vàrem apropar a Sant Boi el dissabte 6 i amb en Robert Ellis a les nou de la nit, va aterrar la música de Nashville al rehabilitat teatre de Cal Ninyo. El cantautor de Houston, establert ara al bressol de la ciutat del country, ens va recordar que no solament d’aquest tipus de música viuen a Tennessee, oferint-nos un dels tres concerts que farà a la península, presentant-nos el seu últim treball “The Lights From the Chemical Plant” (New West Records, 2014).

Durant l’actuació va fer palès que el rock i el folk també han fet un forat en la potent industria musical de la ciutat americana. Veu i guitarra excel·lentment executades amb tocs d’humor, inclús quan se li va petar una corda de la guitarra enmig de l’actuació. Un concert acústic, íntim i reflexiu, que vàrem poder gaudir només fins a la meitat ja que volíem passar per la plaça de l’Ajuntament per veure una estona al Petit de Cal Eril que juntament amb el David Mengual presentaven el seu concert-jazz-fusió.

Amb l’actuació ja començada ens vàrem trobar a El Petit i la seva banda, en una cantonada d’un escenari  absolutament ocupat pels setze músics de la Free Spirits Big Band. En David Mengual va agafar les cançons del Petit i les  va passar pel sedàs del jazz amb un resultat pel meu gust una mica desigual. Potser fou el peatge que vam pagar per sortir d’un concert i en dos minuts, entrar en un altre totalment diferent. Una proposta agosarada que el mateix Joan Pons agrair a l’organització l’oportunitat de poder-lo presentar en directe.

A un quart d’onze ja tornàvem a ser a Cal Ninyo ja que ens venia molt de gust veure al Neil Halstead el qual ja porta uns quants anys en el món de la música, d’ençà dels seus inicis a Slowdive als anys 90, passant per Mojave 3 i decidint finalment tocar en solitari. Amb la sala pràcticament plena, amb un públic entregat i coneixedor del que anava a escoltar, dissabte ens va portar el seu “Palindrome Hunches” (Brushfire Records, 2012). Acompanyat de la seva acústica i harmònica, la seva veu va saber omplir cada racó de la sala, repassant  nous i vells temes i acceptant peticions del públic.

Als Jardins de l’Ateneu Santboià ens hi esperava en Myles Sanko. Una nova i totalment diferent proposta internacional. Amb un espectacle al més pur estil anglosaxó, amb retirada i tornada a l’escenari per tocar una última cançó i presentar als membres de la seva banda, amb un so potent i mil·limetrat, Myles Sanko, pulcrament vestit, va saber empatitzar ràpidament amb un públic molt divers d’edat i estils, i va saber treure la part funky i soul que tots tenim dintre fent que els cossos es moguessin a voluntat del ritme que ens oferia.  De moment només coneixem el seu primer i únic treball “Born in Black & White”, però el seu segon està ja trucant a la porta i de fet ens va portar algunes cançons, entre elles “Forever Dreaming”. L’estem esperant.

I finalment, a la una de la nit va ser el torn de Gerard Quintana i Xarim Aresté, que varen ser incorporació d’última hora, ja que es va suspendre per motius aliens a l’artista l’actuació de Jacco Gardner que era el cantant anunciat de bon principi. Ens varen portar el seu últim disc “Tothom ho sap” (Promo Arts Music Records, 2014) i algun antic èxit dels Sopa de Cabra com el “Boig de la ciutat”. Amb ganes de donar-ho tot, el concert va intentar recuperar el rock més genuí que en Quintana portava feia anys en els seus concerts. A nosaltres la proposta no ens va acabar de convèncer. Lletres crítiques amb la situació actual del país, complicitat i molta energia a dalt l’escenari. Així ens acomiadàvem de l’edició d’enguany del Festival Altaveu. Estem segurs que repetirem. Fins l’any que ve.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

in A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

FORAMURALLA 2013: L’estiu ha començat a la Plana

in A PRIMERA FILA

El festival osonenc Foramuralla ha arribat ja aquest any 2013 a la seva tercera edició. Aquesta vegada els de la Cava ens han proposat un canvi de dates, potser amb l’esperança de que el clima fos més propici, i esperant que no tornés a passar com en l’última edició, en la que el fred va fer minvar el número d’espectadors, no així la qualitat del seu cartell.

Aquest any l’han colat hàbilment just abans d’un referent amb ja més veterania com el PopArb, que es celebra el cap de setmana del 28 i 29 de juny, passant doncs el Foramuralla a ser un dels primers festivals de l’estiu.

El festival creat amb un format de tres dies, va durar el cap de setmana del 21, 22 i 23 de Juny. Va començar divendres amb Pau Vallvé i els Inspira al Teatre de l’Orfeó. Dissabte 22 es va traslladar, al igual que l’any passat, a Mas de Bigues, amb un cartell farcit de bones propostes en les que els Manel eren el plat fort. El Foramuralla es va acomiadar el diumenge a la nit a la Jazz Cava amb Súper Gegant, Flyingpigmatanza i els Furguson. Per problemes d’agenda malauradament aquesta crònica només fa ressò dels concerts de dissabte, tot i les bones propostes que ens oferien els altres dos dies.

Amb puntualitat gairebé britànica, a les 8 de la tarda, Núria Graham va fer arrancar les primeres notes de la seva guitarra. Amb un públic encara una mica escàs, suposem per l’hora,  i molt heterogeni, des de nens corrents per la gespa, parelles i  alguns grupets que s’anaven trobant, la Núria va tocar la seva primera cançó en solitari, i amb l’acompanyament de baix i bateria a partir de la segona. No descobrim cap secret si diem que la Graham ja no és una promesa, sinó una realitat.

La seva potent veu, amb tocs a vegades negres, a vegades arenosos, contrasta amb la frescor que li donen els seus 17 anys. Aquesta naturalitat va fer que a vegades se li escapés algun que altre renec quan tingueren problemes tècnics. A poc a poc va anar presentant cançons de la seva maqueta “First Traks”  (Lizardqueen Music, 2013), i va demostrar el que d’ella s’espera, una cantant amb un potencial brutal i que ho anirà demostrant durant tots els concerts que l’esperen aquest estiu. Potser una lleu falta de maduresa a l’hora d’estar a sobre l’escenari es l’únic “però” que se li pot trobar. Va acabar la seva actuació amb el ja conegut “Dark Past”, i dic conegut perquè si te més de catorze mil visites al YouTube, alguna cosa vol dir.

Tables i bon rotllo és el que té Joan Pons, o El Petit de Cal Eril. Amb la seva nova banda, reforçada amb metall, el lleidatà va presentar el que és el seu últim treball “La Figura del Buit” (Bankrobber 2013), en la que la psicodèlia continua estant present. Amb la gespa ja més plena de públic i amb el sol pràcticament apagat, va fer aixecar a la gent del terra i va fer que comencéssim a moure’ns al compàs de cançons com “La figura del 8”, “Amb tot” o “Com un plom”. Per acabar ens van fer venir ganes de conèixer a aquell farmacèutic lleidatà que està enganxat a l’Orfidal, protagonista de la cançó “Lleida frega Fraga”. El farmacèutic està enganxat a les pastilles i nosaltres a les cançons del Petit. Ens veiem al PopArb Joan.

The Wave Pictures van ser la tercera proposta de la ja entrada nit. En tres moviments està classificada aquesta banda: lo-fi, alternativa i independent, agafeu el que més us agradi i segur que hi encaixen. I també tres coses els hi vull agrair: la primera, el bon regust de boca que ens van deixar. Les bandes angleses tenen la sort de pertànyer a un país que ha donat les millors formacions de rock de tot el món, i això es nota en l’essència de les mateixes. Tenen les bases ben posades i sempre seran els alumnes avantatjats de la classe. La segona, és l’allunyament que el trio tenen de la moda tant a nivell musical com a nivell estètic: per tocar bona música es pot anar amb un polo a ratlles o amb camisa i mocasins. No cal que tothom es deixi la barba i porti ulleres de pasta ben grosses. I la tercera, que el seu guitarra i veu David Tattersall fes adonar als tècnics responsables de la màquina de fer fum a l’escenari, que ells ja venien d’Anglaterra, país amb molta boira, i que no calia que els hi recordessin insistentment, cosa que també van agrair els companys gràfics. Els de Cal Eril també havien patit l’excés de fum. En definitiva, un excel·lent suggeriment musical que ens van portar els amics de la Cava.

Pràcticament a les dotze va ser l’hora del que era el grup estrella de la nit. Els barcelonins Manel ja havien vingut a la primera edició del Foramuralla. Però aquesta vegada van tornar amb uns quants concerts més a les espatlles, premis i reconeixements pel seu treball musical. Aquest cop, ens van venir a presentar el seu tercer disc “Atletes, baixin de l’escenari” (Warner-Discmedi, 2013).

Amb “Vés bruixot!” van arrancar la seva hora i mitja de concert, en la que cançó darrera cançó, sense respiració, sense pietat pel públic i solament amb el temps just perquè en Guillem Gisbert pogués canviar de guitarra, els Manel ens van regalar un directe net, impecable i sense floritures. Van fer el que saben fer i ho van fer bé, molt bé.

Les cançons del nou disc es varen barrejar amb les dels dos anteriors, com  “Ai, Dolors”, “Al mar!”, “En la que el Bernat se’t troba”, “La cançó del soldadet”, sent aquestes les que lògicament el públic més va cantar. No va ser pràcticament fins les últimes cançons, quan en Guillem va trencar una mica la serietat que l’acompanyava i ens va convidar a ballar d’una manera estranya, parlant una mica més entre cançons, deixant-nos respirar i fent-nos adonar que tristament el concert arribava al seu fi.

Els últims de la nit van ser els sevillans Pony Bravo. Amb un so amb reminiscències dels grups andalusos dels anys 70, amb Triana al cap davant, van presentar el seu últim treball “De palmas y caceria” (El Rancho 2013), amb lletres àcides com per exemple “El político neoliberal” o “Eurovegas”, i adaptacions electrificades de clàssics flamencs com “La niña de fuego” de Manolo Caracol. Una experiència curiosa per escoltar i per poder veure que s’està coent pel sud de la península.

El Foramuralla ja porta tres passets, agafem-lo de la mà i ajudem-lo a caminar fins que es consolidi com un altre referent dintre de les propostes a casa nostra.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

El Petit de Cal Eril. Un cant a la vida divertida

in A PRIMERA FILA

12/04/2013 – Sala Els Pagesos – St. Feliu de Llobregat

No sempre passa que en sortir d’un concert hom se senti una mica més optimista i content. En Joan Pons músic i persona posseeix la malauradament poc comuna virtut d’aconseguir fer grans les coses petites. La sala Els Pagesos de Sant Feliu, amb les seves reduïdes dimensions, és un indret acollidor, ideal per a íntimes i còmplices vetllades. La conjunció, doncs, d’artista i local convertiren un acte “menut” en una nit d’alegres records.

El recital d’El Petit de Cal Eril se centrà al 100% en la presentació del seu darrer treball, La figura del buit, decisió aquesta que el públic (creiem) entengué i respectà.

Els que heu escoltat el disc sabreu que en aquesta ocasió, a diferència del Vol i Dol, les melodies i lletres composades pel cantant traspuen alegria, malgrat que, com de costum, costi desvetllar el seu veritable significat. En un exercici d’aclariment el guissonenc digué, referint-se a La perla, que aquest és un cant a la vida divertida. Si bé l’explicació semblà fruit de la més pura improvisació podríem afirmar que en efecte aquest i d’altres temes del disc s’avenen perfectament amb la descripció.

L’àlbum, mancat d’artificis però ric en matisos, va ser magistralment reproduït en viu per l’autor i la seva nova banda (Alonso, Tort i Comas) amb una interpretació curosa i fidel. A l’habitual i personal sonoritat s’afegeixen pinzellades més rockeres, punts de jazz, funky…  Delit, en definitiva, pels espectadors, fins i tot pels que demanaren infructuosament més temes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Esperit!: El multiinstrumentista

in A PRIMERA FILA

Una bona manera de passar un dimarts qualsevol és apropar-te a gaudir d’un concert de música. I això és el que proposa la Sala Beckett i el segell musical independent Bankrobber amb el cicle “Els dimarts em sentiràs”.

El dimarts 19 de febrer era el moment d’en Mau Boada i el seu alter ego Esperit! En Mau és una persona que ho toca tot (i mai millor dit). Es presentava amb: bateria, guitarra acústica, guitarra elèctrica, òrgan i una infinitat de pedals i loopers diversos que hi ha moments que no té prou mans i peus per tocar, però tot i així ho fa.

La seva barreja d’estils que van des del folk al rock amb punts de postrock i posthardcore passant pels ritmes tribals, un poti poti de sons que acaben configurant unes cançons que et deixen bocabadat.

L’actuació va començar amb en Mau entrant a la sala Beckett tocant la guitarra acústica i cantant a capella (sense micròfon). Un cop assegut L’actuació va tenir el seu moment de col·laboracions a càrrec d’en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i d’en Joan Colomo en la cançó Dharsala. I, seguidament, en Joan Pons va fer una especial presentació de “Pits de mantega” cançó on vam riure de bon grat.

En resum: veure i escoltar Esperit! és un espectacle musical i de bon rotllo i cicles com “Els dimarts em sentiràs” serveixen per donar a conèixer músics en un format diferent i aprofitar i treure el màxim rendiment dels diferents espais culturals de la ciutat. Tot un encert!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alex Reuss

Ves cap amunt