Cyan

Let’s Festival. Cyan+Second+Izal

No sabem el que tenim!! Sí, sí, ho va dir en Mikel Izal a mode de floreta i probablement te raó. No ens cansem de repetir-ho any rere any, pocs festivals a Barcelona (província) cuiden els detalls com ho fa el Let’s: Acústica excel·lent, selecció i combinació d’artistes coherent en cada una de les jornades, propostes diferents i innovadores, preu accessible… Què més podem demanar?

S’ha de dir que els de la zona, poc o molt, en som conscients quan amb força antelació l’organització ha de penjar el cartell d’entrades exhaurides. L’acollida de l’oferta Cyan+Second+Izal n’és un exemple.

Centrant-nos en el que va donar de sí la vetllada de dissabte passat, si l’haguéssim de resumir breument, diríem que l’energia positiva que envaí l’espai donà peu a una comunió entre músics i públic exclusiva de les grans ocasions. Una nit de bon rotllo ideal per flirteigs juvenils a ritme de lletres fresques i properes.

Malgrat un possible excés de gesticulació per part de Javi Fernández que, val a dir, no menyscaba les seves dots com a cantant i teclista, la banda barcelonina ha assolit l’estatus de proposta sòlida. La seva posada en escena és contundent i el ritme del concert es mantingué àlgid durant gran part del repàs als seus tres treballs discogràfics de llarga durada, posant lògicament l’accent en Delapso. També ens va agradar la seva versió de La leyenda del tiempo de Camarón.

Uns uniformats Second aconseguiren, com a poc, mantenir el nivell de força. Lletres simples i directes, guitarres d’afinada estridència i enganxifosos arpegis de sintetitzador que guanyen amb el directe. Els murcians justificaren la fama assolida principalment a les xarxes socials i gràcies al boca orella. La presentació de la seva particular Montaña rusa (setè àlbum de la banda enregistrat a Los Angeles) fou rebuda amb els braços i orelles oberts assolint l’èpica amb Rincón exquisito, Rodamos o N.A.D.A.

Vibrant seria l’adjectiu que definiria millor l’actuació d’Izal. La banda establerta a Madrid aconseguí fer de la seva actuació un esdeveniment màgic, d’aquells que assoleixen una connexió inusual amb el públic. Himnes, sembla, no els en falten a la vista del número de veus que corejava cadascun dels temes, cançons plenes de variants que dificulten l’encasellament. El protagonisme, com és lògic, recaigué sobre Agujeros de Gusano. Domini del tempo i mostra de camaraderia amb la interpretació conjunta d’un tema amb membres de Cyan i Second.

En definitiva, més enllà dels gustos i preferències musicals particulars, ens agraden les bandes que piquen pedra, que fruit del treball i la constància aconsegueixen guanyar-se el respecte de crítica i públic. Com no, també ens agraden els festivals que aposten per elles.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

La Habitación Roja, Cyan i La Banda Municipal del Polo Norte: enfilant la recta final…

El Let’s Festival es va acabant… La penúltima jornada del festival s’obria amb el mediàtic Òscar Andreu i la seva banda La Banda Municipal del Polo Norte. La gentada del Pol Nord van tocar bona part de les cançons del seu segon disc “Corazón o nada” i compaginant-les amb el seu primer llarg “La mejor hora para despertarse”. Les seves lletres, iròniques i divertides, acompanyades de música rock, ens van fer passar una bona estona. I, fins i tot, moure’ns en algún moment de rauxa. Van aprofitar per presentar una nova cançó, que potser s’inclourà en el seu tercer disc, la moguda i canyera “El polo opuesto”.

Darrera venien els Cyan. Els barcelonins, un grup típic de pop-rock, ho van donar tot dalt l’escenari. Ganes, moltes ganes, tantes que, al final, el cantant, va deixar anar algun gall, fruit de l’esforç i el cansament… El seu “Historias para no romperse” i el seu EP “Que viva ese ruido” van formar el set list. Em recorden, tant per la música com per la manera de cantar, a El canto del loco. Amb energia, empenta i perseverancia van aconseguir fer seure a tothom al terra i, guitarra acústica en mà i al centre del públic van començar a cantar a cappella  “Congelados por la estela”. Un moment molt ben trobat…

I, després d’una estona llarga d’espera, l’Elvis Presley va donar pas a La Habitación Roja. Podríem dir moltes coses d’una de les bandes més consolidades del pop a l’estat espanyol. Però els 17 anys de carrera, els vuit discos d’estudi i un munt d’EP’s que formen part d’una generació ho diuen tot. Són una assegurança dalt l’escenari. Ho van donar tot. S’hi van esforçar com si fos el seu primer concert. Aquesta vegada, presentaven el seu últim disc “Fue eléctrico”, del que van tocar algunes de les bones cançons que el componen: “Indestructibles”, “Siberia” o “Ayer”. Després van fer una passada pels seus hits com, per exemple, “Posidonia”, “El eje del mal”, “Voy a hacerte recordar” o “Van a por nosotros”. I, pels bisos, si que van fer una mirada al passat amb “Crónico”, “La edad de oro” i “Mi habitación”. Un concert fantàstic. Enèrgic. I que ens va fer feliços per un moment. Ara que la vida no està per gaires alegries…

Una gran penúltima nit del Let’s Festival. Sap greu que ja s’acabi… el març ha estat més suportable gràcies al Let’s Festival. Felicitats i gràcies!

Text: Jordi Daumal
Fotos: Sergi Moro

FMF: el primer va estar bé, però…

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret