Tag archive

Curtcircuit

Oso Leone. Olor a mar.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo.

Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble. No sé si us passa els que hi viviu, però quan sóc a Barcelona, vaig corrents a tot arreu, no tinc ni la pausa ni la tranquil·litat que tinc quant sóc al poble. Dic això perquè la gent de les illes, qualsevol illa, tenen fama de ser encara més tranquils, més calmats. Tenen un altre ritme.

L’Andreu G. Sierra, a.k.a. Ubaldo, no és illenc però va saber crear l’ambient idoni abans de passar el relleu als caps de cartell. Mentre la gent anava entrant, amb una perfomance al mig de la sala, va anar construint un clima íntim. Espelmes i música experimental amb el públic assegut al seu voltant. L’atmosfera a poc a poc s’anava preparant, el ritme s’anava alentint.

Fita aconseguida, torn dels mallorquins. Cinc  anys han trigat Oso Leone des de Mokragora, que va recollir excel·lents crítiques, a treure Gallery Love (Apollo Records, 2019) el seu nou i tercer disc. I ens hem hagut d’esperar fins al dissabte 23 de març del 2019, a la Sala Apolo 2 per poder escoltar-lo per fi en directe, i tot gràcies a la bona feina de la gent de Curtcircuit.

Els avançaments que ens han anat fent del seu treball, a poc a poc, com gotes d’aigua, amb un altre ritme,  ens han fet posar les dents llargues. El primer va ser Virtual U,  una meravella del dream-pop, desprès Gallery Love, que ha donat títol al disc i amb un hipnòtic vídeo inclòs i per fi Best in you.

El concert de la presentació de Gallery Love va ser una barreja líquida-electrònica de pop, funk i r&b. A mesura que les cançons anaven caient de l’escenari cap a nosaltres, com una cascada sonora, una olor a mar va anar omplint la sala. Xavier Marin a la guitarra, veu i teclats, Eusebio Alomar al baix, Franco Valenciano a la bateria i amb la col·laboració, quan pot, d’Emil Sanz a la guitarra, ens van portar a Ses Illes, quan el turisme encara les deixa tranquil·les, i es pot respirar la seva pau, la seva natura i el seu ritme. Gallery Love és un disc per escoltar en la pau de casa teva o amb uns bons auriculars, no és música per escoltar mentre la fas petar amb un company en el concert, però els Oso Leone van aconseguir navegar en l’a vegades mar difícil dels directes, li van donar un altre ritme, i naturalment se’n van sortir. Quan vaig sortir de l’Apolo, em vaig adonar que sense voler caminava més a poc a poc, passejava, anava amb un altre ritme.

Josep Ma. Català
Redactor

Santo Machango + Cronopios – Curtcircuit

Santo Machango és un dels secrets més ben guardats de Barcelona, ​​Street Funk en estat pur i un directe imparable. Presenta, dins el Curtcircuit, “Welcome To The Paraíso”, una nova gira que coincideix amb el que serà el seu tercer treball. La música s’obre a través de ritmes propers i plasma històries amb protagonistes de carrer, les seves lletres ens parlen d’experiències viscudes amb un punt positiu i entusiasta.

 

Cronopios és una jove formació musical amb un estil molt variat que barreja ska, reggae, rap, funk i latin; tot acompanyat de lletres crítiques i compromeses. Amb moltes ganes de festa, els seus concerts són intensos i enèrgics, un xou constant durant tot el directe. Des de Cerdanyola del Vallès, arriben a Curtcircuit, amb el seu primer EP i una desena de temes propis que, de moment, només els podem gaudir en directe.

Text: Razzmatazz

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

in A PRIMERA FILA
27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Núria Graham. Mecànica newtoniana

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12 de febrer del 2016. Sala Apolo. Curtcircuit 16.

Qui va fitxar Messi sabia el que es feia. Menut i introvertit, sí, però capaç de deixar amb un pam de nas nois, a priori, més aptes per la competició esportiva d’alt nivell. El símil, ximple i elemental, em vingué al cap en assabentar-me, mesos enrere, de l’edició del brillant Bird Eyes (entre els millors discos del 2015 segons L’Ampli) per part d’El segell.

No goso aventurar-me i predir per l’osonenca una carrera tan llarga i prolífica com la de l’astre argentí, però sí a afirmar que el seu sostre queda lluny i que, malgrat la ja evident consolidació dins el circuit local, la seva projecció podria (amb les empentes adequades) no tenir límits.

El concert, programat dins l’edició d’enguany del Curtcircuit, no fou sinó una nova demostració del seu talent, com a artista (per descomptat) i personatge empàtic que sap sintonitzar amb frescor i naturalitat amb el seu públic. Qualitats, aquestes, que no garanteixen però òbviament ajuden a fer via dins el complex univers de la música.

La presentació d’un nou EP, In the Cave, resultà el pretext perfecte per mostrar les línies que dibuixen un nou camí. Una nova senda que s’allunya del confort melòdic dels anteriors treballs discogràfics endinsant-se en terrenys més abruptes, per més que el paisatge conserva o fins i tot millora l’atractiu. Quatre temes intercalats, no per primer cop, dins el repertori, cançons que amb caràcter centrípet atrapen l’oient dins un remolí acústic on el reverb, la distorsió i una veu hipnòtica conformen vector suma. Repercussió especial ha obtingut la fosca versió del Toxic de Britney Spears.

Fem justícia, tanmateix, i mencionem que el lubricat mecanisme que controla la força te més d’un nom propi: el d’Aleix Bou i el de Jordi Casadesús s’han d’afegir al de Núria Graham per entendre millor l’efecte resultant. Units fan la causa, en mecànica newtoniana, que pertorba en definitiva el moviment del cos.

El de l’Apolo esdevingué, com cabia esperar, gran directe. Acotxat per amics, seguidors fidels i d’altres que, amb probabilitat elevada, ho acabaran sent, el trio executà (més enllà dels quatre temes de l’EP) un repàs gairebé íntegre de l’àlbum, recordant puntualment (Unknown) l’ara “antic” First Tracks.

 

Germà Aire els precedí. Fills (també) de “la Comarca” feren encara més palès el dolç moment pel qual passa musicalment el territori.  Porten una bona temporada fent girar el seu Ball del Cel, aconseguint, nogensmenys, que el material soni tan fresc com el primer dia. Potent directe que creix amb temes d’efectiva concisió com (el meu preferit) Bata Blanca.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Ves cap amunt