Tag archive

Cruïlla

Semifinal DescoNNecta 2019: Maat + Redfall Haze

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Pati dels Lluïsos de Gràcia

El concurs DescoNNecta, organitzat conjuntament entre els Lluïsos de Gràcia i L’ampli, es veié novament afectat pel conflicte polític.

Si en el 2017 fou a causa de la condemnable actuació policial del primer d’octubre, enguany ho ha estat per les accions en resposta a la sentència injusta del procés.

Les semifinals passaren a ser “La semifinal” en tant que el divendres 18 d’octubre hi havia convocada vaga general.

Jems i Bright Joy, ambdues bandes de fora de Barcelona, no trobaren factible i/o convenient traslladar-se fins la ciutat. Així doncs, els dos grups locals, RedFall Haze i Maat, acabaren sent els participants.

A circumstàncies excepcionals, mesures excepcionals. El jurat cregué oportú valorar el nivell dels dos grups que, en cas de ser l’apropiat, els permetria actuar també a la final. Un jurat que en aquesta ocasió estigué format per:

El primer torn correspongué als Maat, banda de post-rock instrumental, emmirallada en grups com Toe, Chon, The Mars Volta, TTNG, Animals as Leaders… Tocaren algunes de les cançons del seu EP Whitenoise.

A continuació sortiren a l’escenari els RedFall Haze. Rock progressiu amb influències de Royal Blood, Muse o Arctic Monkeys. Una petita mostra del seu repertori es pot trobar a Spotify.

Com era d’esperar (la preselecció feia intuir que el nivell seria alt) tant els uns com els altres seran a la final. El proper dissabte 16 de novembre a les 20:30 hores els tornarem a sentir, en aquesta ocasió sobre la tarima del Lluïsos Teatre acompanyats pel Guillem Roma, qui oferirà una actuació de cloenda.

En definitiva: podem dir que va ser una tarda molt emotiva i reivindicativa, on els grups que tocaren pogueren donar veu a les seves inquietuds. I els circumstancialment absents també, en tant que es llegiren en veu alta els comunicats que publicaren a les xarxes socials.

Acabarem tot agraint la inestimable col·laboració dels festivals Canet Rock i Cruïlla i del segell discogràfic Bankrobber.

Andrew Bird. El rossinyol remunta el vol.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 4 de novembre del 2016, Sala Barts. Festival Cruïlla de Tardor.

Andrew Bird, abanderat del seu Illinois natal, actualment viu a Los Angeles. La seva, però, no és la típica i tòpica història d’artista acabalat que, fruit de l’èxit, abandona el niu per adquirir una mansió a terres de clima càlid i glamur.

Tres anys desastrosos, un calvari de novel·la (mobbing immobiliari, l’huracà Sandy i, per sobre de tot, el càncer tiroïdal de la seva dona, Katherine Tsina), feren que el músic i família optessin per instal·lar-se a Califòrnia.

De sempre, les lletres de Bird, han begut de l’experiència personal. Mai, però, com ara. Are You Serious neix de la necessitat de fer rajar sentiments intensos, d’aquells que de no ser expulsats acaben enquistant-se. Procés de creació catàrtic plasmat en un dels seus discos més brillants (conscient de que afirmar això és molt agosarat) i personals.

Resultà, conseqüentment, un luxe imperdible escoltar aquestes vivències musicades de boca, llavis (advertiu la diferència) i mans d’un professional de la seva talla, més encara amb la nuesa d’aquell que s’exposa en solitari davant una nodrida audiència amb poc més que un violí i un looper.

La ironia, tant present a les seves cançons, aparegué també en els seus discursos, sintonitzant amb un públic al que, val a dir, no calia guanyar-se. Amb la sala plena i un respectuós silenci el violinista xiulador esgranà un repertori que arrancà fusionant el Journey To Satchidananda de l’Alice Coltrane amb Capsized.

A partir de llavors temes de la magna categoria de l’exòtica Tenuousness, la sensual Why, la deambulant Anonanimal, la política i re-actual Sic of Elephants, la “guitarrera” (poc ús en va fer d’aquest instrument) The Sifters, la folklòrica Three White Horses

Intercalats, com preveiem i desitjàvem, peces del darrer treball de les que sobresurt el meravellós Roma Fade.

El final, com és de llei, reservat a l’obligat Pulaski at night i els bisos a la poc coneguda Give it away i l'”antiquíssima” Weather System.

Recital del rossinyol de Chicago, especial, per guardar a la memòria.

La Cris, telonera i col·laboradora puntual, escalfà eficientment l’ambient amb molta alegria i ofici. Artista a la que, realities mitjançant, no li falta talent i cal seguir de prop.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Cruïlla 2013: un pas més cap a l’indie

in A PRIMERA FILA

Sota el lema ‘We are music’ l’última edició del Festival Cruïlla ha arribat aquest any a la xifra dels 31.000 assistents, una xifra notable tenint en compte el caràcter heterogeni de la seva proposta. Tot i així, sembla que la proposta eclèctica ha perdut força aquest any si ens fixem en la notable diferencia en els cartells de divendres i dissabte. Mentre un públic més ‘indie’ esperava ansiós la tanda de concerts del divendres, un públic més difícil d’encasellar ho feia el dia següent. Una aposta per la música pop a Barcelona és un caramel per a un festival, i sembla que els organitzadors del Cruïlla no s’ho ha pensat dues vegades a l’hora de pujar-se al tren de la tendència.

Divendres la nostra ruta pel Cruïlla va començar amb una gran, Charlyn “Chan” Marshall àlies Cat Power, que va presentar el seu últim disc “Sun” en una també assolellada tarda de juliol al Fòrum. Es va presentar amb la humilitat d’un espontani, i s’agraeix. Més encara si va acompanyada d’una personalitat enigmàtica i d’una manera peculiar de moure’s per l’escenari, que va atrapar els assistents. A vegades la veu sonava massa imperfecta, però és part de la bellesa de la seva proposta.Va interpretar la majoria de temes del seu últim disc, que mira més cap a horitzons més electrònics deixant enrera la etapa més Americana music.  “Mahattan”, l’encomanadissa tornada de “3,6,9”, i els sons més llatins de “Ruin” van ser alguns dels temes més corejats, tot i que va fer alguna petita incursió en els seus treballs anteriors. Es va acomiadar tirant flors i aigua a un públic que es resistia a abandonar els jocs i la complicitat amb Cat Power.

Rufus Wainwright va aparèixer despullat de floritures i del barroquisme al que ens té acostumats. Un piano, unes quantes guitarres i la seva immensa veu van ser suficient per omplir el buit que deixen les seves melodies orquestrades. Una vetllada molt emocional, amb dedicatòries a la seva difunta mare, a ‘Sometimes You Need’ a la seva filla a ‘Montauk’, i a la seva parella a ‘Song Of You’, del seu últim disc. També va haver-hi lloc per a la seva versió de l’ ‘Hallellujah de Cohen i per temes més antics però tant i més coneguts com ‘Going to a town’ o ‘Cigarettes and Chocolate Milk’. Un autèntic luxe poder presenciar en directe una interpretació magistral al piano acompanyada d’un torrent de veu.

Suede va prémer l’accelerador dels hits, que es van succeir un darrere l’altre sense donar un moment de treva al seus incondicionals. ‘She’, ‘Trash’, ‘Animal Nitrate’, ‘We are The Pigs’, ‘New Generation’ i ‘Beautiful Ones’ van sonar contudents i la qualitat del grup va demostrar perquè són temes que mai caduquen. Un Brett Anderson en forma va deixar la camisa xopa i es va entregar a balls i en va fer còmplice a un públic que es va deixar les cordes vocals. Definitivament Brett Anderson s’ha guanyat el títol d’Iggy Pop del britpop, i tant la seva maduresa vocal com la seva nova proposta amb ‘Bloodsports’- van sonar potents ‘Barriers’, ‘It Starts and Ends With You’, ‘Hit Me’, – el mantenen ben alt, en l’olimp de l’indie.

Joan Colomo va obrir el ‘xiringuito’ amb una mescla de clàssics dels 80 i dels 90, on ajuntava amb total tranquil·litat el ‘Do you believe in life alter love’ de Cher amb l’ ‘1 de enero, 2 de febrero, 3 de marzo, 4 de abril…’. Dic xiringuito perquè els organitzadors no li van fer un gran favor col·locant-lo a un petit escenrari (dit lounge) amb una qualitat de so bastant pobra i poc espai pels seus fans, que ja en té uns quants. Però ell no es va acovardir, sinó tot al contrari, va posar tota la seva ‘jeta’ al servei de l’entreteniment amb majúscules. La maquinària remember amb ‘The final countdown’, d’Europe, ‘’Basket Case’ de Green Day o ‘Maria’ de Blondie no va parar, i un públic més noctàmbul va transformar aquell  petit espai en una gran disco de festa major.

Una gran descoberta d’aquest Cruïila van ser els danesos Whomadewho, uns vertaders trencapistes de ball amb la seva mescla de funk, disco y rock. Perquè us en feu una idea, tenen una proposta similar a la que poden tenir grups com LCD Soundsystem o Daft Punk. La hora del concert ideal per un repertori amb tan de ritme i groove, que  va sacsejar un públic nombrós, on es trobaven seguidors però segur que també algun desconeixedor, que com jo, va quedar atrapat a la pista per una proposta de qualitat, divertida i original.

Les propostes musicals que el Cruïlla ens tenia reservades pel dissabte eren d’allò més heterogènies i diferents en estils a les de divendres. L’actuació de Goran Bregovic i els 19 músics que l’acompanyaven (si no ens vàrem descomptar) de la Wedding and Funeral Orchestra, va ser un clar exemple de com el mestissatge de cultures, a cavall entre el folklore més pur procedent dels Balcans amb tocs de rock, i la barreja de sons de multitud d’instruments, poden convertir un concert en una autèntica festa, fent saltar i ballar al més incrèdul. Força, energia i molt bon rotllo, això aconseguiren tant el repàs dels temes del seu últim treball “Champagne for Gypsies” com els consolidats “Kalashnikov” o “Gas Gas”. Bregovic, el compositor per excel·lència de l’Emir Kusturica, va fer molta feina i ben feta, i els milers d’espectadors que varen acabar ben suats al final del concert, en varen ser testimonis.

Vestida d’un blanc immaculat, Skye Edwars, va donar la benvinguda als Morcheeba a la nit xafogosa de dissabte al Fòrum. Clàssics de la primera època com “Shoulder holster”, “Otherwise”, “Blindfold” o “Rome wasn’t built in one day” combinaren amb les noves propostes del “Blood Like Lemonade”, treball que va tornar a unir Edwars amb els germans Godfrey. I és que la veu de la britànica té alguna cosa especial, on hi conflueixen el groove, el trip hop i alguns dels seus temes com “The Sea”, varen hipnotitzar als oients. Va ser la proposta idònia per fer de pont entre Bregovic i Snoop Dog.

Amb ulleres de sol, collars, anells i una samarreta del barça amb el número 10 però amb el seu nom, Snoop Dog o Snoop Lion, va fer acte de presència davant d’una marabunta entregada i disposada a idolatrar-lo des del minut zero. I el rei del rap californià, no els va decebre. Com si de la llei d’acció-reacció es tractés, el públic i el protagonista de la nit, entraren en un joc de simbiosis que durà tot el concert. Braços alçats, cossos movent-se rítmicament, i olor a marihuana, varen ser les constants. Les repeticions per part del públic de les seves rítmiques raperes, les variables. “You might be alone” , “Signs”, “Young, Wild and Free”, “Drop It Like It’s Hot” o “I wanna fuck with you” es varen anar alternant amb les incomptables vegades que Broadus va ser políticament incorrecte amb el seu vocabulari i els seus “motherfucker”. Però a ell se li pot permetre tot, perquè no deixa a ningú indiferent, t’agradi o no el rap o el funky. Després d’hora i mitja d’adrenalina desmesurada, tres paraules posaven un final de festa a l’alçada: “smoke weed motherfuckers” mentre les primeres notes de “Jammim” de Bob Marley omplien l’escenari alhora que Snoop Dog s’acomiadava d’ell.

Lluny de les massificacions de la nit, Maïa Vidal, va encisar amb la seva veu angelical juntament amb el joc de llums que l’acompanyaven. Abillada amb una diadema de flors, presentà als assistents “Spaces”, el seu segon treball. L’americana afincada a Barcelona, va sonar delicada, dolça i amb una qualitat rigorosa i va ser una altre descoberta personal del Cruïlla d’enguany.

Els Mambo Jambo ja ens tenen acostumats a uns directes d’infart i com era d’esperar, varen estar sembrats. En el petit recinte que l’organització els havia reservat no hi cabia ni una agulla. Rock&roll i rhythm&blues en estat pur. I Tiken Jah Fakoly, potser varen ser els que més ens sorprengueren amb el seu African Revolution i el seu reegae reivindicatiu procedent de costa d’Ivori. Rastafaris amb olor a herba ballant sense parar. Reminiscències de sons africans: un altre exemple de l’àmplia gamma de ritmes i música que el Cruïlla ens ha apropat aquest any.

 Text: MCarme Montero i Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent – Cruïlla Barcelona

Los grandes clásicos sacuden el Cruïlla BCN

in A PRIMERA FILA

Parece que el Cruïlla BCN se va consolidando como uno de los festivales de referencia en Barcelona, y lo quiere hacer alejado de las pretensiones de otros como el Primavera Sound o el Sónar. Este año atrajo a un total de 22.000 personas, que pudieron disfrutar sin estar enlatados de una programación no sólo nutrida por grandes clásicos, sino de una decena de bandas de la escena local que bien se merecen ocupar cada vez más lugar en carteles de festivales. Un notable a la organización, que ha tenido en cuenta nuestra rica escena musical y tiene la personalidad suficiente para igualar la propuesta de por ejemplo artistas como M.I.A y Astrio -tocaron exactamente a la misma hora y puedo atestiguar que al trío catalán le faltó pista de baile-.

 Pero vamos a empezar por los grandes clásicos, el gancho al que se agarraron muchos a la hora de comprarse la entrada. Iggy Pop fue el primero en hacer temblar los cimientos del Fòrum con unas contorsiones y bailes frenéticos que parecen no tener fecha de caducidad. `Raw power’ y ‘Search & Destroy’ ganaron peso en un repertorio adornado por los bailes de unos cuantos fans en el escenario y un salto de Iggy Pop al público que seguro que le costó el labio. ‘¡Estoy sucio!’ gritó antes de entonar las primeras notas de ‘Louie Louie’. Un 10 para este agitador de masas y veterano de los escenarios que según parece tiene cuerda para rato.

Otro de los puntales fue el poeta dub jamaicano Linton Kwesi Johnson que arropado por ritmos reggae recitó poesías de alto contenido político que apelaban a su lucha en Gran Bretaña contra el racismo y el fascismo. ‘¿Who has the money?’ formuló con indignación a la clase banquera. Una buena dosis de inconformismo y beligerancia protagonizada por este mito del dub acompañado por ocho ‘musicazos’ en su directo.

The Specials, quizás los más esperados, pusieron la maquinaria ska revival en marcha para acontentar a sus fans. Después de 14 años sin pisar nuestros escenarios volvieron sobre todo con clásicos de su primer disco. Cómo no, sonaron ‘A message to you, Rudy’ y ‘Monkey Man’.

Saltamos a otro estilo, el soul en estado puro capitaneado por Sharon Jones, que bien podría ser prima hermana de James Brown con sólo apreciar su fuerza eléctrica encima del escenario. Y después de la controvertida M.I.A (tuve que sacrificar su concierto en pro de los Astrio) llegaron los monstruos del hip hop Cypress Hill arropados por una efectista y agresiva puesta en escena. Estos defensores de la legalización de la marihuana llevaron al Fòrum a cotas máximas de contagiosa euforia.

Y ahora vamos a dejar bien alto lo nuestro, que bien se lo merece. Quimi Portet en directo hasta consigue animar a una piedra, aunque sean las ocho de la tarde. La banda suena compacta y fina como una seda, y parte del mérito está en la grandiosa labor del guitarra Jordi Busquets y del compañero de batallas de Quimi, el bajo Antonio Fidel junto al batería Charly Oliver. “Es cansado esto de ser cantautor”, decía Quimi después de sudar la gota gorda contorneándose como toda una estrella del rock (¡y es que lo es!). ‘Fem el ximple’, ‘Sunny day’, ‘Vida interior d’un lluç’ sonaron junto a clásicos como ‘Progresso adequadament’ o ‘La Rambla’.

Depedro fue otra grata sorpresa del Cruïlla, que bien parece llevar en su música la esencia de este festival. Fuera etiquetas, fuera modas: él hace la música que le gusta, que eminentemente es canción de autor pero que quizás bebe del folk fronterizo. En muchos momentos parecía que el alma de Calexico estuviera allí impregnando todo el show (de hecho colaboraron en su último disco ‘Nubes de papel’). Amparo Sánchez estuvo presente en cuerpo y alma para interpretar junto a Depedro algún tema del repertorio, en el que no faltaron ‘Diciembre’, ‘Como el viento’. Hasta hicieron una versión del famoso ‘Blister in the sun’ de Violent Femmes.

Astrio brillaron con sus melodías más cercanas a la electrónica. Este trío jazzero que ya no lleva el ‘Ass’ por bandera podría encajar perfectamente tanto en la programación de un festival de jazz, de electrónica, de pop o de rock. Con sus trajes futuristas y sus ritmos tan bailables parecían los nuevos Daft Punk catalanes, y montaron una buena fiesta que traspasó los límites de la carpa que arropaba el escenario Ramon Llull. Hubo mucha personalidad, mucho groove y virtuosismo musical y además puesto al alcance de todos, que es lo más difícil.

The Pepper Pots llevan al sentido más estricto el término revival, desde su música hasta su puesta en escena. La coros y la combinación de las tres voces femeninas es a mi parecer uno de los grandes aciertos de esta banda que pone alto el listón del soul y del rock steady a nivel local. Sonaron temas de ‘Train To Your Lover’ pero también nos sorprendieron con una versión de ‘Please Mr Postman’. Las coreografías más guatequeras se sucedieron hasta el último acorde del repertorio.

Otro que no puedo dejarme en el tintero es a Bigott, el gran maestro de los festivales (si echáis un ojo a la programación de los festivales de este verano sabréis porqué). Mucha guasa, mucho descaro y mucho pop psicodélico, el de este zaragozano que dice cantar en inglés para no entender sus tontadas. Toda la banda (con mucha presencia de teclados y del sinte) arropaba bien de cerca a Bigott, que interpretó entre movimientos estrafalarios sobre todo temas de su último disco ‘The Orinal Soundtrack’. Cómo no, en los bises no podía faltar uno de sus hits ‘Dead mum walking’.

Prats estaba de estreno, con su ‘Pla B’, un pop arropado por la fuerza de Madee y que a u vez bebe de la herencia de The New Raemon. Se estrenaron delante de un público que se posicionaba tímidamente (era de los primeros grupos programados en el festival), y a momentos sonaban a coctel de Mishima y The New Raemon. Defiendieron lo suyo -aunque también cayó una versión más cañera de ‘Ja no sap greu’ de Paul Fuster -, arropados sobre todo por amigos y seguidores de la reserva indie catalana.

 Text: Tatiana Moret

Fotos: Xavi Torrent

Ves cap amunt