Centre Artesà Tradicionarius

Caïm Riba: en volem més

Barcelona, 17 de gener de 2019. Centre Artesà Tradicionàrius.

Nit d’estrena dins la XXXII edició del festival Tradicionàrius, que ja porta 25 anys dins l’espai del CAT. Presentació del darrer disc de Caïm Riba. Músic de llarga trajectòria, guitarrista d’uns Pastora en un llarg guaret i que en la seva faceta en solitari s’ha destapat com un excel·lent lletrista.

Va començar la vetllada amb Nararai cançó que posa títol al darrer treball, i que en directe sonava més guitarrera. I a partir d’aquí es va deixar anar desgranant el disc, tot explicant rialler i tímid l’origen i nus de cada cançó. Van sonar Històries, La primavera o Sentir l’aire aquesta amb reminiscències dels anomenats Pastora, enllaçant amb cançons d’homenatge a dones de la seva família: Princesa de les llunes, Mare, Entre llençols o ben acompanyat a Si mai et sents sol per l’Ivette Nadal, una fera dalt l’escenari plena de sensibilitat.

Ben guarnit per una banda en formació de quartet (guitarra, baix i bateria), destacà la connexió i sintonia amb el guitarra Raül Bonilla que a la vegada li feia les segones veus.

La darrera part del concert va estar dedicada al seu primer àlbum en solitari (A 306 Km) interpretant les inspirades Matinades enceses, Home llop o l’especial Volarà, amb lletra polida i sentida de la seva àvia, la poetessa Clementina Arderiu.

Va ser en els bisos on la part masculina de la família es va mostrar i reivindicar quan en Pau i Pauet Riba (pare i germà, respectivament) van pujar a l’escenari per interpretar Quan la Mercè està contenta, amb el públic sorprès, feliç i esvalotat.

Si podeu, aneu a veure al Caïm en algun dels seus concerts. Sinó, sempre us queda escoltar-lo en CD, un exemple de perquè val la pena seguir comprant música en format físic: les il·lustracions de la portada i el llibret que l’acompanya, signades per la seva filla Maia Riba, són tota una petita joia pels ulls. Després no digueu que no esteu avisats. O que no sabeu quin regal fer a algú que estimeu… solament us podem assegurar que us ho agrairà i correspondrà.

Foto: Josep Tomàs

Gerard Birbe

Redactor

Pau Vallvé, un dels dolents

A PRIMERA FILA

07/03/2013 – C.A.T. de Gràcia

Gran cita a l’auditori del Centre Artesà Tradicionarius a la Vila de Gràcia, un escenari on el protagonista de la nit sembla sentir-se prou còmode. Tant és així que el clima fou càlid des de l’inici. L’enclavament ajudà així com els assistents que l’omplirem fins a vessar, un públic entregat que esperava amb delit l’ocasió d’escoltar el de bosc en viu. I és que malgrat haver ofert d’altres concerts, segons explicà el propi Vallvé, aquell era el dia “de petarlo”.

Dit i fet, realment el directe d’aquell vespre estigué a l’alçada de les expectatives.

A nivell formal moltes coses semblen haver mudat des del 2010: Roig i Casadesús repeteixen en la formació però aquest últim, polivalent, ha deixat el baix per a encarregar-se dels teclats i la guitarra. Pep Mula i Miquel Sospedra, bateria i baixista respectivament, acaben conformant un quintet contundent.

A diferència dels seus anteriors directes, on els músics sovint treballaven asseguts i oferien una imatge més pausada, el ritme s’apodera de l’escenari. Amb això no insinuem que l’espectacle esdevingui una festa caribenya però sí que el fet de que els artistes, dempeus, es moguin en funció de la cadència aporta dinamisme i confereix una imatge més rockera a la banda. A més a més en Pau assumeix definitivament el rol de líder mantenint-se, guitarra en mà, en primera fila.

Matisem, però, que no tot són canvis, l’estil i caràcter del compositor es mantenen invariables i com de costum regalà als assistents algunes perles en forma d’interludis monologats. Gràcies a aquests, en part, hom pot entendre i conèixer la història que expliquen les seves cançons on queden palesos tant la seva consciència política com el seu humor àcid i amb mala baba. A baix, a les valls, per exemple, dona veu a un animal que observa com la raça humana es carrega el planeta que habita, el que ens situa a tots nosaltres en el bàndol dels dolents.

Estanislau Verdet, aquell alter ego entremaliat que l’acompanya des de fa uns anys i que molts esperem que tard o d’hora ressusciti, aquest cop va treure el cap menys del que fins ara era habitual; lo just per barrejar-se amb Willy Fog i els Beatles. Tampoc sonà cap tema d’U_mä, una mostra més de que amb dos àlbums a l’esquena el projecte Pau Vallvé (en solitari) comença a agafar entitat pròpia.

El concert, doncs, avançà entre temes d’aquests treballs amb lleugeres excepcions con una inesperada versió intercalada del True Love Will Find You in the End de Daniel Johnston.

Recordar per últim que L’Ampli ja situà el de bosc entre els 10 millors àlbums nacionals del 2012; enguany el directe manté el nivell i estem segurs que ho farà al llarg de tota la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro