Casino de l’Aliança del Poble Nou

18è Festival del Mil·lenni: quan l’Enric Montefusco va estrenar camisa

Barcelona, 14 de desembre de 2016. Casino l’Aliança del Poblenou

Dos mesos pràcticament pelats han passat des de la Primera Festa de Presentació del Vida 2017, i en la que l’Enric Montefusco ens va fer un tast a Barcelona, del que ha sigut el seu primer treball en solitari Meridiana (Buena Suerte, 2016).

La gent que ens seguiu segurament estareu pensant; caram, no fa ni dos mesos de l’última crònica del Montefusco, ha tret un sol disc i aquests de l’Ampli tornen a repetir concert, i a sobre el redactor és el mateix paio. Què ens pot explicar de nou?

Doncs teniu raó. No penso tornar a repetir qui l’acompanya, tot i que aquest cop eren quatre músics, ni tornaré a explicar el canvi de registre en les cançons. M’agradaria més poder explicar el canvi que m’ha semblat veure com músic, per exemple, més terrenal, més proper.

Que comenti agraïments a la família. Que estreni camisa per l’ocasió. Que s’hagi tallat una mica els cabells. Que l’encanti tocar, i a qui no, en un lloc tan preciós com és el Casino l’Aliança del Poblenou, centre de dinamització popular del barri i que sigui precisament per això. Que baixin tots cinc de l’escenari i que envoltats pel públic, cantin i toquin sense micros.

Tot i que també haurem de reconèixer que va haver de tirar d’alguna cançó dels Standstill, onze cançons donen el que donen, i que aquestes van ser molt celebrades per la gent, hem de donar una mica més de temps a què lletres com: “haber tocado fondo alguna vez, y que en tu leyenda diga que alzaste el vuelo” facin un foradet en el nostre imaginari i ja veureu com les anirem repetint sense adonar-nos.

Si companys, hem assaborit per dues vegades en poc temps el canvi de l’Enric Montefusco. Us puc assegurar que ser un ex- d’alguna cosa és potser un dels pitjors qualificatius que podem tenir. Evidentment tots tenim un passat, i en un músic, quant ets un ex- d’una banda que ha trencat motlles al país, costarà encara més. Però estic més que segur que té un pla per escapar cap endavant…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

The Divine Comedy: You are fucking brilliant!

A PRIMERA FILA

03/11/2012 – Casino de l’Aliança del Poble Nou

Explica la llegenda que el nom de The Divine Comedy és casual. Neil Hannon va escollir-lo per a la primera formació de la banda l’any 1988 en trobar el poema de Dante Alighieri a casa dels seus pares.

El que potser no és tant casual és el rerefons intel·lectual que acompanya de manera evident les composicions del nord-irlandès. La sonoritat de tall clàssic, la pronúncia cuidada, la ironia fina o fins i tot la posada en escena formen part intrínseca del seu particular estil.

El concert de dissabte va ser un recital en la seva primera i més clara accepció: m. [LC] Execució per una sola persona d’una sèrie de peces musicals.

Hannon es bastà i sobrà per tenir content als presents tot oferint, al piano i guitarra, un cuidat repertori que inclogué, sobretot, temes del Bang Goes The Knighthood (com les bonrotllistes At the Indie Disco o Neapolitan Girl que contribuïren a caldejar l’ambient) sense oblidar hits d’àlbums anteriors com National Express (amb algun lapsus corregit amb humor) o A Lady Of A Certain Age (aquesta darrera tocada a la guitarra amb una delicadesa i entonació que posà els pels de punta). La versió que feu del tema Time to Pretend de MGMT resultà una excel·lent perla afegida.

Un cop més el cantant va demostrar no només disposar d’una veu extraordinària i qualitats musicals innegables sinó que sabé ficar-se el respectable a la butxaca amb divertits parlaments al més pur british style (malgrat reivindicar-se com a fill d’Irlanda).

En un d’aquests reconegué no tenir groove: “No soc negre, tan sols el fill d’un clergue irlandès!”. En un altre, volent agrair la col·laboració del públic, preguntà com es diu “You are fucking brilliant” en català. En fi, mostres evidents que això de la divina “comèdia” no és tant fortuït.

Volem felicitar també els organitzadors per saber programar un bon concert dins el marc més escaient. El Casino de l’Aliança del Poblenou esdevé un lloc ideal, per sonoritat i clima que es genera, de cara a actuacions musicals de petit/mig format sense estridències com An evening with Neil Hannon.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro