BCore

Wood + Ultimate Frisbee: il·lusió!

Dimecres 22 de gener de 2020. Heliogàbal. Barcelona

Ara feia força temps que no anava a un concert. I aquest en tenia moltes ganes. Veure com creixen els grups que han passat pel DescoNNecta, concurs de bandes joves que coorganitzem conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia, ens fa molta il·lusió. Els Wood van guanyar la primera edició del concurs i, sempre que puc, ho explico.

Van obrir, puntuals, els Ultimate Frisbee. Vaig arribar tard, perquè estava intentant convèncer un nou fitxatge per L’ampli. Esperem que s’incorpori al nostre equip… Va, seguim.

En Tadhg, guitarra i veu, i en Borja, bateria i cors, són, tal i com s’autodefineixen, dos nois fent soroll. Van tocar poca estona, però va ser intens. Van descarregar Landshark, Ssenippah, Traffic, Dandelion, Race me, Teriyaki i van acabar amb una versió de Just like heaven dels The Cure. I, pel mig, van fer una improvisació que voltava entre el free jazz i el trap. Aquest moment, curiós, l’han de treballar una mica més.

I el duet va deixar pas al quintet. Els Wood es van encabir com van poder en el petit espai d’escenari de l’Helio. Els nois de Torelló van descarregar les cançons del seu molt bon disc Okeanos i de l’EP Kath means home.

Als Wood se’ls ha de veure en directe. Com et transmeten la seva energia. Notar la intensitat i virtuosisme com toca la bateria l’Aleix. La química entre en Marc i en Rai, les dues guitarres, l’experimentació de l’Arnau als teclats i la sobrietat d’en Pol, el baixista. I la complicitat entre tots. Ho viuen i es creuen el que fan. I ho fan molt i molt bé! Del seu set list destacaria Salvia, Bad trip, la de tancament del concert Okeanos i una de les seves primeres cançons, quan eren un trio, l’enganxosa We are close.

En serio, aneu a veure’ls en directe. Ho dic seriosament. Us agradarà més o menys la seva música, però la proposta no us deixarà indiferents.

Ah! I per acabar d’arrodonir la vetllada, vaig acabar la nit fent una cervesa i parlant de música amb el gran Jordi “BCore” Llansamà. Per mi, i crec que per tothom, un referent. Van ser només deu minuts, però un aprenentatge magnífic.

Jordi Daumal

Redactor

Alex Reuss

Fotògraf

Wood – Okeanos

VINyLS

Els Wood van ser els guanyadors, en format trio, en Marc Fernández (veu i guitarra), en Pol Villegas (baix) i l’Aleix Vilarrasa (bateria), de la primera edició del DescoNNecta al 2016. El DescoNNecta és un concurs de música adreçat a bandes joves que coorganitzem amb els Lluïsos de Gràcia. BCore hi col·labora. M’agrada pensar que va ser un moment d’enamorament i que va servir per posar les bases de la relació que els ha portat ha treure el seu primer disc amb la discogràfica gracienca.

Al cap d’un temps, els de Torelló, van passar a ser cinc membres, amb la incorporació de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra)

Okeanos és una amalgama de sons, amb una base de rock, però amb tocs de jazz i de posthardcore. No amaguen que les seves influències, que són, Biffy Clyro, Queens of the Stone Age i Faraquet. I, per la producció d’aquest primer disc, s’han buscat un bon productor pel seu nou so, com és l’Eric Fuentes. Dic nou, perquè han fet una volta més des del seu primer EP π.

Obre el disc la quasi instrumental Mountain. I continua amb l’enganxosa Salvia. I la resta… bé, escolteu-lo que val la pena.

Les lletres parlen de temes de joves, ho són i molt. Amors, desamors, drogues… i reflexionen sobre la vida des de la seva mirada. Toquem fusta perquè els hi vagi molt bé!

Jordi Daumal

Redactor

Wild Animals + Bullitt + Ultimate Frisbee: no va ser cap broma, va ser un concertàs!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 25 de maig de 2018. Sala BeGood

Arriba el moment a la sala BeGood. La Paula, bateria dels Wild Animals, ens informa que tocaran totes les cançons de l’últim disc The Hoax, disc que presenten en aquesta gira. Hòstia! Doncs només faltaria, perquè si encara no us l’heu escoltat, feu-ho. És un disc imprescindible. No és una broma, com diu el títol, és un discàs! Per mi, serà un dels millors discos de l’any.

Van obrir amb la mateix cançó que el disc: Lost in translation. I la resta és una bonica història de melodies, energia, punk, hardcore, suor, salts i empentes. Un concert amb majúscules. Van intercalar cançons dels seus anteriors discos: first songs EP i Basements: music to fight hipocrisy. I les noves, com Screaming in harmony, All my friends are far away i Everybody loves you when you’re dead van sonar com himnes llegendaris.

Van escalfar l’ambient el seus amics de Sant Feliu de Guíxols Bullitt. En Xavier Calvet sempre fa bones cançons. I va ser un bon moment per tornar-ho a recordar. Van sonar les bones cançons del seu últim disc Sparks i també dels antics So many ways, Love or die i Squared Wheels.

I els que van obrir la nit van ser els Ultimate Frisbee. No els hi perdré la pista, que tenen un futur present molt prometedor.

En resum, aneu a qualsevol concert dels Wild Animals de presentació The Hoax. Que els Bullitt no deixin de tocar i fer cançons i seguiment a curta distància dels Ultimate Frisbee.

Jordi Daumal

Redactor

Judit Trota

Fotògrafa

Aina + Vistalegre: per fi!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 17 de maig de 2018. Sala Begood

No sé si alguna vegada us heu posat nerviosos, neguitosos, esperant que arribi l’hora del concert del qual us vau comprar l’entrada fa temps. Si, ja ho sé, segur que em dieu: i tant! Pel concert d’U2 o el de la Beyoncé o els Rolling Stones. Suposo que ho associeu a aquests grups que omplen estadis i que fan molt de xou. Doncs jo he tingut aquesta sensació aquest dijous passat. Tot el dia. Tenia ganes que fossin les nou del vespre. Per fi arribava el dia en què podria veure els Aina en directe. En l’època en que van estar actius no els vaig poder veure mai. I ha hagut de ser 15 anys després del seu adéu oficial dels escenaris.

La sala Begood era una sauna. Plena a vessar per segon dia consecutiu per saltar, cridar, cantar i suar amb Mnemotechnics, Ice, hh&ld/wences o Two questions. I tots els hits que van tocar.

L’Artur, els germans Sola, en Titi i l’Álvaro i en Pau van sortir de l’escenari volant i mantejats pels seus amics, amigues i fans.

Van obrir el concert els Vistalegre, banda també de l’òrbita BCore com els Aina. Els de Sant Feliu de Guíxols van tocar les cançons del seu disc homònim. Van saber escalfar el públic i ens van deixar a punt pels mítics Aina.

Els Aina només s’ajunten quan ve en Pau, el bateria, dels Estats Units. La meva proposta és fer una recol·lecta, cada any, per pagar-li el bitllet i que facin un concert a l’any.

Per mi serà una nit que no oblidaré mai.

Jordi Daumal

Redactor

Fotos: Alexcore Caballero Gómez

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i Bankrobber, L’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

Joan Colomo i el seu “Sistema”

A PRIMERA FILA

12 de maig de 2016. Sala Bikini. Barcelona

En Joan Colomo és un hiperactiu de la música i això ho demostra els cinc discos editats en poc més de sis anys: Contra todo pronóstico (2009), Producto interior bruto vol. 1 (2011), Producto interior bruto vol. 2 (2012), La fília i la fòbia (2014) i Sistema (2016). En aquest últim disc les lletres són més reflexives i descriuen l’entorn del músic. Tots editats per BCore. I, per la presentació de Sistema, vam anar a treure el cap a la sala Bikini.

En Joan Colomo anava acompanyat d’en Guille Caballero (sense barba semblava més jove), Pablo Salas, en Xavi Garcia, en Carlotto i en Pau Albà. Una súper banda per acompanyar un dels compositors més prolífics de l’escena musical catalana i de l’estat espanyol.

Va ser un concert on van tocar trenta una cançons. Sí, sí, trenta una! I, entremig, encara van tenir temps, animant-se entre en Guille i ell, per fer una mica de radiofòrmula. Pels que no ho coneixeu, la radiofòrmula era un espectacle que feien en Colomo, en Guille i en Xavi on tocaven versions de qualsevol tipus de música (des de Rihanna passant per Mecano i, fins i tot, cançons de sèries de dibuixos).

Durant el concert van sonar les noves cançons de Sistema, com Calidoscopi, Les coses o Sentit comú. I també hits com A contrapèl, Màgic, Hort mort i, la més recent, Els amigos.

Al llarg del concert no van faltar els comentaris punyents de crítica social i política, interacció amb públic, fotre’s amb la marca de cervesa que es servia al local i molt d’humor. Sobretot molt d’humor i alegria.

Per poc que pugueu, i si encara no ho heu fet, aneu a escoltar, a veure i a gaudir d’un concert d’en Joan Colomo. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Ramón Rodríguez: The New Retorn

A PRIMERA FILA

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

PRATS: UN DEBUT ELEGANT

VINyLS

Prats: “Pla B” (BCore 2012)

[xrr rating=8/10]

Contextualitzem: Prats el formen Marc Prats (veu, teclats i guitarra acústica), Lluís Cots (bateria) i en Pep Masiques (baix) com a base del grup. Els tres havien estat membres de Madee. Aquest motiu, entre d’altres, feia que tingues moltes ganes d’escoltar-ne el debut. Moltes ganes, perquè el simple record de tornar a escoltar la base rítmica dels Madee em feia pensar en temps passats molt bons. Però no sonen a Madee…

Prats sonen a Prats. Tòpic entre els tòpics, però que certament és real. Això sí, amb punts a Mishima (Dani Vega va gravar les guitarres elèctriques del disc, però no participa en els directes). Amb algun refiló a The New Raemon (en Ramon Rodríguez col·labora fent veus igual que l’Helena Miquel i la Maria Rodés). I potser li podríem trobar algun puntet d’Standstill (que no ho faci que la producció va a càrrec d’en Ricky Falkner i del mateix Lluís Cots). Doncs podem trobar tots aquests ingredients creant paisatges sonors en unes cançons que t’embolcallen amb la veu molt ben tractada d’en Marc. Històries de vampirs com la cançó que obre el disc “Sookie” la protagonista de les novel·les de The Southern Vampire Mysteries. Històries d’amor com “Flamants amants” o “A flor de pell”. I històries de desamor “Fase R. E. M.”. En resum, històries quotidianes vestides elegantment per una poètica sencilla i propera.

I menció especial per les lletres, totes escrites per en Marc excepte la preciosa “Petita i blanca” amb lletra del poeta Joan Vergés i música d’en Toti Soler, que és la primera vegada que si tira de cap i se li ha de reconèixer l’esforç i la qualitat de les mateixes. Utilitza paraules com xiuxiuejarà (a “Bèstia somrient”) o a cor obert, de bat de bat (a “Amort”) d’una manera normal, però que li donen punts de lírica agradable a l’oïda.

M’agraden les cançons. M’agrada el disc. M’agradaven molt els Madee. I m’agradaran Prats. M’agraden. I esperem, per la música, que sigui el primer de molts discs.

Entrevista a Prats

A PRIMERA FILA

Dijous 16 d’agost de 2012. Restaurant Can Rin. Can Rin és un restaurant, un bon restaurant, de Cabrils. Cabrils del Maresme no confondre amb Cambrils del Baix Camp… Doncs aquest restaurant té una terrassa molt xula i agradable on des de fa uns anys, en els mesos d’estiu, hi programen concerts “acústics” de petit format gratuïts. Avui hi toca en Ramón Rodríguez “The New Raemon” i Germana (ell amb les seves dues filles). Per tant, no és gratuït que avui entrevistem a Prats (Marc Prats, teclista de The New Raemon i ex-teclista de Madee; Lluís Cots, ex-bateria de Madee i Pep Masiques ex-baixista de Madee). Recordem que en Ramón Rodríguez era cantant i guitarra de Madee. D’aquí aquesta “casualitat” de data… A més a més, en Pep Masiques és el propietari de Can Rin i en Lluís Cots és el tècnic de so en els concerts. D’aquesta manera tot queda lligat i tot queda a casa.

Un cop finalitzat el concert i que en Lluís hagi recollit una mica les coses, ens dediquen una mica del seu temps, aprofitant que és la primera hora dels sopars i en Pep pot estar una estona amb nosaltres.

Així que comencem…

Sembla que Prats, pel nom, sigui un projecte personal d’en Marc, però pel que hem vist a la promoció del disc a les xarxes no és ben bé així. Ens podríeu explicar com sorgeix el projecte?

Comença, com no podria ser d’una altra manera, en Marc: a mi m’agradaria dir que el funcionament dels grups és molt divers i cada grup funciona d’una manera pròpia i no hi ha una llei ni una norma ni res que s’imposi per sobre de les altres. En aquest cas si que va ser un projecte que va néixer de cançons meves, però de seguida es va incorporar en Lluís a participar amb les cançons i després vam gravar el disc amb uns músics i finalment, la banda, ha acabat sent una altra. En Lluís puntualitza: en Pep també hi ha sigut des del principi… Ens vam anar incorporant mica en mica… I en Pep hi posa la punta final: si home, clar, tot neix d’en Marc que tenia uns temes…

Ens acaben comentant que en Marc va ser el que ha estira’t el carro o ha encès la metxa i és, en definitiva, el que porta el timó del grup. I que no és un concepte de cantautor sinó que són una banda, formada mica en mica i d’una manera bastant espontània. Tot i que no dubten que el nom portarà aquesta confusió.

I, per tant, d’on ve el nom?

En fan broma… Marc: a Prats també vam tenir mesos de pensar amb noms i al final… I enganxa en Lluís: som tant dolents amb els noms… En Marc ens ho acaba explicant: era com, vols dir ara anar a buscar un nom que soni guai que vulgui dir no sé què… Em semblava un procés mental d’adolescent de quan teníem bandes de fa vint anys, no? Hòstia, doncs mira, són cançons meves i és un projecte que ha nascut així doncs li podem posar Prats que la paraula és maca i el significat també està bé…

Per tant, no va lligat al teu cognom…

En Lluís s’avança: una mica, una mica sí… I en Marc puntualitza: hi pot anar, però pot deslligar-se… No crec que sigui molt important si és un projecte més personal o no sinó si realment agrada o comunica.

Entrem a parlar una mica del disc. Com és que es va gravar el disc amb una banda i ara la banda és una altra?

Marc: bàsicament és que en Dani Vega, que va gravar les guitarres, doncs està amb el projecte de Mishima i aleshores li era difícil liar-se amb una altra banda per compaginar els directes. Tot i que el nucli de la banda som nosaltres i hem incorporat un guitarrista i un teclista per acabar de conformar la formació de directe. En Lluís aclareix: ho hem fet per poder fer el que hem gravat mínimament i amb dignitat en directe. Per poder defensar el que hem gravat necessitem ser cinc persones.

I en aquest punt, entre rialles, hi ha una breu discussió. En Marc fa broma i diu que ell era partidari de portar-ho tot gravat i en Pep hi posa cullerada comentant que volia fer playback. I en Lluís si posa fort i descobreix la veritat i és que ell volia ser un trio i en Marc molta gent. D’aquest punt se’n desprèn el bon rotllo que tenen entre ells. En Marc ens comenta: si que ens vam plantejar de disparar coses gravades. Que es pot fer, eh, vull dir que és lícit i legítim, però potser els grups de rock no estan tan acostumats a fer-ho i ens va semblar una mica… provem primer a veure com toquem tots, com sona i més endavant ja veurem… En Pep ens recorda que sempre han tocat bastants amb els grups en els que han estat.

A Madee éreu sis… bé, havíeu arribat a ser sis…

Pep: exacte! Érem sis… Per això… I en Lluís apunta: jo hagués volgut poder-ho fer amb tres, però era molt difícil de defensar-ho amb tres perquè hi ha moltes guitarres elèctriques, en Marc no és guitarrista, aleshores era difícil amb tres fer tots els teclats, totes les guitarres gravades que amb els temes eren importants. Si haguessin estat secundaris, doncs mira, amb tres ho haguéssim pogut defensar.

Les cançons són escrites totes per tu Marc…

Marc: totes menys una què és d’en Toti Soler la música i la lletra del poeta Joan Vergés.

Quan fa que escrius i quan fa que et vas decidir a publicar?

Marc: ja havíem fet algunes cançonetes i vam fer un EP amb quatre cançons fa tres o quatre anys. Va ser una mena d’assaig per veure si ens tiràvem a fer una banda i a treure un disc. Durant aquest procés jo vaig anar fent cançons i quan en teníem vuit o nou… Hòstia, i què fas amb allò? El més normal és ensenyar-ho, no? Mostrar-ho… I llavors vam dir: “gravem, gravem un disc”. En Lluís concreta: ho vam fer perquè hi havia bon material per fer alguna cosa sinó no ens haguéssim liat. Vam esperar una miqueta més, perquè volíem fer-ho un any abans, però faltaven temes perquè el mínim en un disc són nou temes i és el que ha acabat sent.

En Marc ens acaba responent la pregunta: amb les lletres si què és una experiència bastant nova. Potser ha estat la part que m’ha costat més temps, perquè una cosa és fer música, cançons, la la la o inclús lletres en anglès, però en català has d’intentar que a part de sonar bé rítmicament dir alguna cosa i que estigui ben dita.

Lligat amb aquest tema, no sorprèn que les lletres siguin en català, perquè cada vegada sorprèn menys aquest tema, però si que és el fet diferencial dels grups on heu tocat o esteu tocant, com els Madee o The New Raemon, ja que els idiomes eren en anglès o en castellà. És perquè us fa sentir més còmodes o és una evolució natural?

És una qüestió de la llengua pròpia –comenta en Lluís-. En Marc és el que fa les lletres i no es veu fent lletres en castellà. No és la seva llengua… En Marc s’explica: fer lletres en anglès si no ets anglès o americà o que parles en anglès té un punt de fals o d’amagar-te o de, bé… I col·labora en Pep: és el moment que estem ara… abans fer lletres en català, quan érem els Madee, fa uns anys, s’associava al rock català i estèticament no estava tan ben vist…

Potser s’associava al tema nacionalista independentista, per dir-ho d’alguna manera…

Marc: Si, el rock català que hi havia hagut… Però en la moguda del rock independent que hi havia no hi havia grups que cantessin en català. Però això ha canviat, com sabeu… Per sort, per sort… Si cantes en català no se t’identifica amb una ideologia determinada. Hi ha grups en català de molts estils diferents i no passa res. S’ha normalitza’t, diguem-ne… D’alguna manera vam haver de passar per aquest procés dels anys noranta, de tot això del rock català, on no es mirava tant la qualitat com si un grup anava més per aquí, perquè interessava, o més per allà… bé… I ara no, ara ja no. Hi ha grups que canten en català i poden parlar de coses molt diverses i són d’estils molt diversos i no se t’encasella.

Aprofitant que tractem el tema de l’idioma, parlem de l’escena musical actual a Catalunya, ja siguin grups que cantin en català, castellà, anglès… Com la veieu?

Lluís: amb algun aspecte millor que fa anys. Millor vull dir que bandes que fa uns anys eren més independents ara es poden guanyar més la vida, entre cometes també, perquè en el moment en què estem és difícil, però les bandes que abans anaven per un altre camí molt més underground ara… Continua en Marc: s’han professionalitza’t… Jo la veig molt bé, molt bé… Que tothom canti com vulgui… I acaba en Lluís: ara hi ha menys underground que abans o diguéssim que aquell camí ha anat un pas més enllà i s’ha posa’t més al seu lloc, diguéssim…

Ha facilitat molt tot el tema d’internet, les xarxes socials…

Lluís: la indústria musical ha canviat totalment. El mainstream s’ha posa’t el seu lloc i no tot són vendes sinó el que cadascú pot aportar musicalment. Tot des d’un criteri musical no tant comercial. Segueix en Marc: i això està bé… I també, els avenços tecnològics han fet que bandes que no tenen ni un euro i que estan tocant en locals petits puguin gravar pràcticament un disc, si tenen coneixements, o una maqueta molt ben feta des de casa seva. Amb un ordinador, una targeta de so i quatre instruments pots fotre un disc si vols…

Creieu que això ha fet perdre qualitat? El fet que hi hagi molta oferta i que qualsevol pugui fer un disc pot afectar-ne la qualitat?

Lluís: més que oferta és que no hi hagi tants diners per gravar. Qualitat en quan a so vols dir?

No… qualitat musical també…

Lluís: no, no, al revés, cadascú pot aportar la seva manera de fer música i no pensar tant en com ha de ser per vendre sinó que cadascú pot expressar molt lliurement la seva música. Evidentment sempre hi ha còpies d’altres coses… En Marc hi està d’acord: sigui com sigui és positiu. Democratitza una mica i estén les facilitats per fer música i poder-la enregistrar… Això és perfecte. I a continuació, en Lluís, treu un tema que hi va relaciona’t i comenta que viure de la música és més complicat i en Marc hi acaba posant la seva visió: això és un altre tema… el panorama comercial i l’estat de salut econòmic del sector diguem que és bastant penós, però com tot plegat. No és que siguem diferents de la resta, però si que a la situació econòmica fotuda si afegeix que el sector de la música està vivint uns canvis que ja no es tornarà enrere i encara estem en un procés de transformació que no ens acabem de trobar i això crea incertesa i dificultats a l’hora de poder viure d’això o sobreviure… una mica més de sobreviure.

Tornem al disc. Hem pogut escoltar dues cançons que estan penjades ja a la xarxa que són “Pla delirant” i “Vols i dols”, tot i que comentes que ja en sona una tercera per Icat FM. L’estil és entre el pop i el rock, per on us heu mogut sempre. És on us sentiu més còmodes?

En Marc és sincer: és el que sabem fer, no? No fem jazz perquè… I en Pep en fa broma: perquè no en sabem! Esclaten a rialles.

I quines són les vostres referències musicals?

Aquí cadascú hi diu la seva. Lluís: molt diverses. Nacionals d’aquí com també de fora. Molt clarament ens agraden molt The Flaming Lips, Interpol… Marc: Interpol, Deerhunter, The National… Pep: Bon Iver… Torna la roda a en Lluís: i també clàssics ens poden agradar, de fa anys… Pep: The Cure, The Clash… Lluís: i d’abans també! Tot una mica. Agafes tota la teva història musical… I acaba fent-nos un resum en Marc: el que passa que d’alguna manera és un procés dels últims vint anys que hem anat fent música tots amb diferents bandes i en diferents moments i aquest és un altre pas, res més… És… no sé com t’ho diria… És el camí que estem fent sense necessitat d’arribar enlloc és aquest: tocar rock amb diferents bandes.

Bé, anem acabant… Vau tocar al Cruïlla, que si no anem errats, va ser la primera actuació en directe…

En Marc ens rectifica: bé, vam fer un Clap a la sala petita… un bolo familiar…

És veritat que van tocar al Clap i ara tocaran al Mercat de Música Viva de Vic.

En Marc ens ho confirma i en Pep ens recorda que abans faran un previ a Can Rin.

Tens raó Pep, el 13 de setembre, oi? Ens ho va xivar en Lluís… (Rialles) Un concert que no estava programat i no sé si es pot dir…

Lluís: si, si que es pot dir! Ara es farà una pròrroga en els concerts d’aquí a Can Rin i tindrem a Anímic el dia 6 de setembre; el 13 nosaltres i el 20 vindrà Daniel El Higiénico. I estem intentant portar una bèstia el dia 27, però això si és possible… És molt possible que no surti, per tant, millor no dir-ho. Si surt, doncs perfecte, sinó no.

Enganxant amb el tema dels directes, heu tocat sense tenir el disc publicat. La gent ve a veure-us i potser només ha escoltat dos cançons. Com heu notat i quina reacció ha tingut el públic? Com us heu sentit vosaltres?

Lluís: prou bé. Això ens ha anat bé…

Suposo que és diferent anar a tocar quan la gent es sap les cançons i hi ha moltes reaccions i reps molt, a tocar quan la gent va a esperar que es troba, no?

Ara comença en Pep: a veure… encara ens falten fer molts concerts perquè la gent comenci a conèixer les cançons… Tot just estem començant. I continua en Marc: si… tant el bolo del Cruïlla com el bolo de Vic són… bé, no una mostra, però estem arrancant… Evidentment, ens fa falta anar tocant i que la gent escolti el disc per anar agafant aquest feedback que deies. I acaba en Lluís: el que passa que la gent no es pot esperar a Madee, perquè és molt diferent. És molt diferent. No va pel mateix camí tot i que hi ha coses, però…

Bé, no deixeu de ser un grup diferent encara que la base sigueu els Madee. I quan sortirà el disc?

Marc: el 10 de setembre…

Així que ja ho sabeu, ja podeu comprar i escoltar el “Pla B” dels Prats. Doncs ho deixem aquí… Moltes gràcies pel vostre temps i molta sort en aquest nou projecte! I ara… anem a sopar!

Fotos: BCore – Biel Capllonch

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada