Bankrobber

Semifinal DescoNNecta 2020

Vila de Gràcia, 17 d’octubre de 2020. Lluïsos de Gràcia

Per a l’equip de L’Ampli, participar de l’organització del DescoNNecta sempre ha estat una experiència molt especial. No exempta de dificultats, com la immensa majoria d’iniciatives que neixen de la voluntat d’impulsar i recolzar la cultura, però sempre gratificant i agraïda.

Enguany, però, malgrat comptar amb més inscripcions que mai i amb una selecció de 8 magnífiques propostes, les coses no pintaven del tot bé.

Sí, el 2020 serà tristament recordat com l’any de la Covid-19, el de la maleïda pandèmia que tot i a tots ens trastoca. Com no podia ser d’una altra manera el DescoNNecta s’ha hagut d’adaptar a una situació incerta i de canvi constant.

I malgrat tot, creiem, la vetllada del passat dissabte 17 fou memorable. Sobretot pel nivell de les i els joves músics que hi actuaren però també, i molt especialment, perquè malgrat les dificultats vam aconseguir entre totes i tots (artistes, tècnics, públic, col·laboradors i organització) que l’acte es dugués a terme de forma fluïda, agradable i, per descomptat, segura.

Al patí dels Lluïsos sonaren els temes de Remei de Ca la Fresca, Alérgicas al Polen, Pink Lemon, Fuzzy Eyes, Violet Mistake, Ariox, Romantica II i Somiattruites.

Propostes molt diferents que no van posar les coses gens fàcils al jurat. Finalment l’aritmètica simple dels vots va decantar la balança cap a 4 d’elles: 2 que participaran a la final per provar d’endur-se el Premi Erra Forta (Remei de Ca la Fresca i Ariox) i 2 més que ho faran per fer-se amb el premi eNNa Jove (Alérgicas al Polen i Pink Lemon).

Felicitem, com no pot ser d’una altra manera, als escollits sense desmerèixer el talent i l’esportivitat de la resta de participants. Estem molt contents i orgullosos de que totes i tots plegats passin a formar part de la història del DescoNNecta.

Gràcies!

Marialluïsa: quan t’arribin bons moments, agafa’ls i que passin lents

Molins de Rei, 26 de setembre de 2020. Festa Major

Que millor després d’un bon sopar de Festa Major que prendre’s una bona infusió de marialluïsa? Les seves propietats faciliten la digestió, és antioxidant, antibacterià i no sé quant anti més, ah si, i carminativa (paraula que sempre m’ha fet gràcia), ja buscareu que vol dir. Bona elecció doncs, no? Alguna cosa calentona per una de les primeres nits fredes de la tardor.

Aquest passat 26 de setembre i dintre de les activitats de la Festa Major de Molins de Rei, els Marialluïsa ens van portar el seu primer LP És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) i que per fi ens han pogut tocar en directe (es veu que hi ha una pandèmia que ho ha paralitzat tot). Els igualadins continuen amb un bon camí marcat, i que els va portar a entrar amb força dintre del moviment del pop metafísic després del seu primer EP Pren-t’ho amb calma (Bankrobber, 2019). Sons onírics i atmosfèrics per acompanyar a lletres que parlen de somnis, desitjos, d’aprofitar i valorar els bons moments i com no, de l’amor. Bon grup, bon concert, bona música i molt bon so (felicitats al tècnic).

Molins de Rei ha tornat a obrir la porta als concerts i a la música en directe, a la cultura al cap i a la fi. Una porta que sembla que continua rascant a terra, amb aquell soroll desagradable que fa quan no s’obre bé, però que entre tots hem d’intentar fer-ho, passar-hi l’escombra, fer una bona neteja i que tot torni a funcionar, amb mesures, amb mascaretes, amb gel hidroalcohòlic, o amb barrets si fa falta. No ens ha d’espantar o fer mandra el fet de veure aquelles cadires separades, amb un munt de recomanacions que més aviat tiren enrere que no animen. (no bar, no fumar, no moure cadires…), però ens hi hem de posar-hi tots per continuar gaudint d’una de les coses que més ens agrada, que és escoltar música en directe.

Josep Ma. Català
Redactor

Semifinal DescoNNecta 2019: Maat + Redfall Haze

Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Pati dels Lluïsos de Gràcia

El concurs DescoNNecta, organitzat conjuntament entre els Lluïsos de Gràcia i L’ampli, es veié novament afectat pel conflicte polític.

Si en el 2017 fou a causa de la condemnable actuació policial del primer d’octubre, enguany ho ha estat per les accions en resposta a la sentència injusta del procés.

Les semifinals passaren a ser “La semifinal” en tant que el divendres 18 d’octubre hi havia convocada vaga general.

Jems i Bright Joy, ambdues bandes de fora de Barcelona, no trobaren factible i/o convenient traslladar-se fins la ciutat. Així doncs, els dos grups locals, RedFall Haze i Maat, acabaren sent els participants.

A circumstàncies excepcionals, mesures excepcionals. El jurat cregué oportú valorar el nivell dels dos grups que, en cas de ser l’apropiat, els permetria actuar també a la final. Un jurat que en aquesta ocasió estigué format per:

El primer torn correspongué als Maat, banda de post-rock instrumental, emmirallada en grups com Toe, Chon, The Mars Volta, TTNG, Animals as Leaders… Tocaren algunes de les cançons del seu EP Whitenoise.

A continuació sortiren a l’escenari els RedFall Haze. Rock progressiu amb influències de Royal Blood, Muse o Arctic Monkeys. Una petita mostra del seu repertori es pot trobar a Spotify.

Com era d’esperar (la preselecció feia intuir que el nivell seria alt) tant els uns com els altres seran a la final. El proper dissabte 16 de novembre a les 20:30 hores els tornarem a sentir, en aquesta ocasió sobre la tarima del Lluïsos Teatre acompanyats pel Guillem Roma, qui oferirà una actuació de cloenda.

En definitiva: podem dir que va ser una tarda molt emotiva i reivindicativa, on els grups que tocaren pogueren donar veu a les seves inquietuds. I els circumstancialment absents també, en tant que es llegiren en veu alta els comunicats que publicaren a les xarxes socials.

Acabarem tot agraint la inestimable col·laboració dels festivals Canet Rock i Cruïlla i del segell discogràfic Bankrobber.

Ljubliana & the Seawolf – Libra

“Dins la foscor està la llum”, opinava el vocalista i guitarra dels Ljubliana & the Seawolf, Pol Batlle, en una recent entrevista radiofònica. La frase feia referència a la naturalesa dels temes que componen el seu darrer treball discogràfic, Libra (Bankrobber, 2019).

Escoltant-lo creiem entendre: submergides en un espai inconcret, de múltiples estrats, ample, sonen melodies de cadència magnètica, versos afligits que comminen l’oient a deixar-se endur fins l’abisme amb el repte de trobar la sortida.

Tanquem els ulls, doncs, per trobar un bri de llum. El primer intent passa per Tiempo, parsimoniós pròleg en castellà. “Sueño con fuego a mis pies”, engega, i no presagia un camí de roses. Quan arribem a la tornada, però, ens reconforta saber que “todo lo que queda es tiempo para amar”. Lírica fluctuant, simple i bella.

Accelerem el pas a The Fire or My Gun, peça cúspide a l’entendre de qui escriu. Transitem obligadament per paratges inhòspits: “Fields & fields. Land that we won’t run. No more fears, dears. The fire or my gun!” . Kraut-rock? Doncs sí, i força coses més.

L’actual compilació ens redescobreix les també magnífiques Shit Dope i Burn The Witch. Feu un cop d’ull als respectius videoclips.

L’aventura pot ser eterna, la ressenya, pel contrari, haurà de ser concisa. El llarga durada deambula per desoladores sendes però conté, intrínseca, la promesa del nirvana. Animeu-vos, si encara no ho heu fet, a transmutar, en un exercici d’alegria spizoniana, les pors en alegries, la foscor en claror.

Aviat, el proper 21 de febrer a la [2] de l’Apolo, reprendrem el repte i reviurem en directe aquestes i, de ben segur, noves sensacions.

Alex Reuss
Redactor

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i BankrobberL’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

Presentació Vallsonora 2016: el Petit empeny amb força

11 de juny del 2016, Àger, Noguera, Lleida. Hotel Port d’Àger.

D’uns anys ençà que la proliferació de festivals de música resulta aclaparadora. Sobre el tema hi tinta de sobres; columnes, articles on sovint es parla de bombolla, d’explotació majúscula d’un circuit que fa que tot s’assembli, s’homogeneïtzi.

Val a dir, però, que més enllà de mediocres visions empresarials existeix al país molta gent que amb més ganes que mitjans intenta a cop d’il·lusió tirar endavant projectes que aportin valor afegit, iniciatives altruistes que enriqueixin l’oferta cultural d’un territori, normalment el propi, que obri els braços a autòctons i forasters amb l’afany d’una sana i legítima promoció.

La d’enguany serà la quarta edició del Vallsonora, exemple paradigmàtic, festival que concentra la seva activitat a la Vall d’Àger, lluny del cosmopolitisme barceloní, i que integra una sèrie de concerts celebrats a localitzacions emblemàtiques del municipi i l’entorn. Cartells fets a consciència que, conjugats amb els particulars escenaris, fan del Vallsonora una cita d’atractiu inqüestionable.

En aquesta ocasió l’experiència i la motivació ha permès els organitzadors oferir, com fan els grans, un concert presentació de categoria. Jugant encara més amb aquesta relació de magnituds podríem dir que encertadament l’encàrrec recaigué sobre un dels grans de casa nostra, El Petit de Cal Eril.

El de Guissona està d’estrena, La força veié la llum el passat 22 d’abril. L’àlbum, íntim i melòdic, casa perfectament amb escenaris com el de dissabte: dimensions humanes, proximitat amb el públic, ambient relaxat… i de regal unes vistes d’escàndol.

La força és curt, ja ho diu l’autor, però condensa l’essència. Lletres d’inspiració onírica que viatgen a través d’una particular mescla: folk, pop, psicodèlia, jazz… el xef Pons barreja hàbilment els ingredients aconseguint que emulsionin de manera natural. Si bé, amb els anys, la recepta ha anat variant el resultat conserva aromes i gustos genuïns.

Pel directe de dissabte el Petit es feu acompanyar dels habituals (Tort, Alonso i Comas) i un guest starring de luxe a la segona percussió: el polivalent Jordi Matas, també productor del disc. Plegats funcionen com un engranatge ben lubrificat, rodes dentades que s’empenyen i acompanyen harmònicament. El clima de complicitat i companyonia, gràcies al format intencionadament proper de la gira, és percebut i es transmet amb facilitat al públic. No obviarem l’habilitat del músic guissonenc per connectar amb el respectable, els seus parlaments (malgrat assegurar que a aquestes alçades ja ho te tot dit i que, per tant, cada cop xerra menys) sempre aconsegueix aportar un extra de bon rotllo a l’actuació.

Sumem,a més, algun moment per l’anecdotari; El tema L’adéu, que tanca l’àlbum, comptà amb la casual complicitat d’un parapentista que sobrevolà l’escenari mentre tots l’acomiadàvem amb la mà.

Enllestit el repàs a la novetat discogràfica i “claudicant” a la demanda dels presents, que al crit irresistible d'”una altra cançoneta i mos anem” exigien més, la banda tornà a l’escenari en dues ocasions. Feren cas, fins i tot, a alguna petició gràcies a la qual poguérem recuperar l’enyorada Partícules de déu i que obligà els músics a fer un exercici d’improvisació que, val a dir, superaren amb nota. De La figura del buit sonaren Estramoni i Lleida frega Fraga.

Empenta amb força, mai millor dit, la d’El Petit de Cal Eril al Vallsonora. Els dies 24 i 25 de juny passaran per les seves tarimes en Joan Colomo, en Nacho Umbert, I am Dive, San Jerónimo, la Maria Arnal i en Marcel Bagés + Atzur, Big OK, l’Alba G. Corral, Zebra Antics, L’Hereu Escampa, STA, Jansky i Off Off.

 

 

Text: Alex Reuss

Fotografia : Maria Carme Montero

Quan la música és un refugi

Refugi Antiaeri, Sant Adrià del Besòs, divendres 6 de maig de 2016

Un acústic d’en Jordi Lanuza, motor dels Inspira, és d’entrada, garantia absoluta. Si hi afegim la meravella que fa Daniel Lumbreras és garantia premium i que tot plegat succeeixi dins d’un refugi antiaeri és el valor afegit que a una nit especial li cal.

Entrar en un refugi antiaeri, no ens enganyem, impressiona. Baixar les escales i endinsar-se dins la pedra et fa pensar en aquelles persones que pels volts de l’any 1938 hi corrien a refugiar-se i en les vides que aquelles parets varen protegir.

La trentena d’afortunats que vàrem poder compartir aquell vespre de divendres vàrem gaudir d’un concert privat en majúscules, de molt petit format per les limitacions òbvies de l’espai. Sense escenari, sense joc de llums ni amplificadors. No calien. Veu i guitarra a pèl, a cappella, directament als sentits. Començàrem amb un repàs íntim i delicat a molts del temes de Greta (Bankrobber, 2015) sense deixar els coneguts Plou (i no vol parar) i Foc i Brases. Com era de preveure Jordi Lanuza s’encarregà de crear una energia especial des del minut zero. Agrair-li més que mai la seva presència aquella nit, que malgrat el pinçament lumbar que patia, va fer palès com altres vegades ha fet, el seu compromís ferm amb aquest tipus de propostes.

El que fa Daniel Lumbreras mereix un capítol apart que esperem poder-li dedicar tan bon punt surti a la llum el seu nou disc. Només us diré que les “lletres” de les seves composicions són el resultat de la seva improvisació fonètica (tal i com ell mateix defineix el que fa). I el desenllaç és una conjunció de sons íntimament lligats que confereixen una sonoritat musical espectacular. Moltes ganes d’escoltar el nou treball.

Només puc dir, que la nit de divendres la música va ser un refugi per tots els que estàvem allà.

I entre tots vàrem celebrar la vida, totes les vides que aquell refugi va salvar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

 

Greta és el nom

Divendres 16 Octubre, L’Auditori, Barcelona

Inspira presentà el seu quart treball discogràfic aquest passat divendres a Barcelona. Greta (Bankrobber, 2015), nom de l’àlbum, de ben segur te quelcom d’emotiu i personal, doncs coincideix amb el de la nouvinguda filla del lider de la banda, Jordi Lanuza.

Tocaren a casa, envoltats de la seva gent, dels incondicionals i això, com acostuma a passar, jugà al seu favor. Un repàs generós al nou disc: temes intensos, lletres que parlen de canvis, la incorporació dels sintetitzadors com a recurs…

Aquesta foto-crònica és una petita mostra del que vam poder viure i veure durant el concert.

Aprofitem l’avinentesa per donar la nostra particular benvinguda a la Greta (filla i disc).

Fotos i text: Maria Carme Montero

 

Balago: nit de campions!

Dimarts de Champions. Dimarts del cicle Els dimarts em sentiràs a la Sala Beckett. I era el dia dels Balago. Els Balago són un trio de la Garriga de poques paraules. Van debutar al 2001 amb Erm i en el 2013 van publicar el seu cinquè àlbum Darder. Entremig tenim El segon pis (2003), D’aquii (2008) i Extractes d’un diari (2010). Crec interessant fer aquesta breu explicació de la seva discografia perquè és un grup que fa anys que roda, però tinc la sensació que no és massa conegut. És la meva manera de valorar la feina feta en aquests dotze anys. Però centrem-nos i anem al concert…

Vam entrar la sala. No érem molts, però en aquest país el futbol encara fa molt de mal. Estava a les fosques i només hi havia un parell de fluorescents vermells als peus de les seves “maquinetes” (teclats, pedals, samplers…). I, un cop tothom assegut, van aparèixer en David Crespo, ànima de Balago, en Guim Serradesanferm i en Roger Crespo. Van dir “Hola. Bona nit” i van començar 45 minuts de paisatges musicals.

Els de la Garriga s’intercanvien les posicions com si fossin Messi, Neymar i Alexis i construeixen ambients mitjançant capes i capes de sons. Creen paisatges melancòlics, foscos, amb moments esporàdics de llum. Són capaços de transmetre emocions i sensacions mitjançant la seva música i sense paraules. Tenen un llenguatge musical personal i únic. I això els fa especials.

Personalment, em van deixar bocabadat. Van finalitzar el concert i van marxar. No són de bisos, perquè, fent broma, van dir que ho tenen tot gravat. Uns fenòmens!

L’escena musical catalana ha d’estar orgullosa de tenir grups com Balago. Grups amb un llenguatge propi, arriscat i sense seguir cap moda.

Els garriguencs ens van regalar un dimarts d’autèntica lliga de campions!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Wamba – www.wambando.com

El Petit de Cal Eril. Un cant a la vida divertida

12/04/2013 – Sala Els Pagesos – St. Feliu de Llobregat

No sempre passa que en sortir d’un concert hom se senti una mica més optimista i content. En Joan Pons músic i persona posseeix la malauradament poc comuna virtut d’aconseguir fer grans les coses petites. La sala Els Pagesos de Sant Feliu, amb les seves reduïdes dimensions, és un indret acollidor, ideal per a íntimes i còmplices vetllades. La conjunció, doncs, d’artista i local convertiren un acte “menut” en una nit d’alegres records.

El recital d’El Petit de Cal Eril se centrà al 100% en la presentació del seu darrer treball, La figura del buit, decisió aquesta que el públic (creiem) entengué i respectà.

Els que heu escoltat el disc sabreu que en aquesta ocasió, a diferència del Vol i Dol, les melodies i lletres composades pel cantant traspuen alegria, malgrat que, com de costum, costi desvetllar el seu veritable significat. En un exercici d’aclariment el guissonenc digué, referint-se a La perla, que aquest és un cant a la vida divertida. Si bé l’explicació semblà fruit de la més pura improvisació podríem afirmar que en efecte aquest i d’altres temes del disc s’avenen perfectament amb la descripció.

L’àlbum, mancat d’artificis però ric en matisos, va ser magistralment reproduït en viu per l’autor i la seva nova banda (Alonso, Tort i Comas) amb una interpretació curosa i fidel. A l’habitual i personal sonoritat s’afegeixen pinzellades més rockeres, punts de jazz, funky…  Delit, en definitiva, pels espectadors, fins i tot pels que demanaren infructuosament més temes.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro