Tag archive

BandAutors

Ferran Palau: misticisme musical

in A PRIMERA FILA

El que va aconseguir ahir a la nit en Ferran Palau és realment difícil: va convertir la sala petita del Palau de la Música en un temple musical. Què com ho va fer? Doncs, juntament amb el seu cosí Jordi Matas (guitarra) i l’Adriano Galante (baix), els dos de Seward, i en Joan Pons “El Petit de Cal Eril” (bateria), la banda que l’acompanya en la gira de Santa Ferida, van crear una atmosfera mística que tardaré temps en tornar-la a viure.

Els quatre músics van anar desgranant, lentament, totes les cançons del nou disc. Va ser un directe amb una densitat sonora i una càrrega emotiva superlativa. Personalment punyents em van semblar El meu lament, en la primera i en la repetició del final del concert, La daga i Redempció. Van completar el set list amb cançons del primer disc d’en Ferran, L’aigua del rierol.

Va ser un concert molt familiar, li va demanar a la seva mare que escollís una cançó després dels bisos, i molt sentimental, ja que va dedicar una cançó a la seva parella Louise i al seu fill Leo.

En resum: un concert solemne, fascinant i hipnòtic. Difícil d’oblidar…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Ramón Rodríguez: The New Retorn

in A PRIMERA FILA

Quan en el seu moment vaig veure que The New Raemon estava dintre de la programació del 10 d’abril del Cinquè Cicle BandAutors 2015, vaig pensar que era una gran notícia. Una sala molt especial per un cantant molt especial. Però quan després vaig continuar llegint i vaig veure que la sala escollida era la del Petit Palau, els meus ulls encara es van obrir més. Una sala que, pel meu gust, és força freda. Estreta i allargada. Excavada sota terra, amb unes parets de pedra que sembla que t’oprimeixin, amb un escenari de fusta que tampoc ajuda gaire i un joc de llums potser poc apropiats. Després vaig pensar que el nom del nou disc del Ramón Rodríguez potser ja era premonitori. Què millor que Oh, Rompehielos (BCore, 2015), cinquè treball i retorn al segell BCore. Un vaixell fabricat i preparat per obrir-se pas i esmicolar la fredor que transmet aquella sala.

És habitual documentar-te abans de fer una crònica d’un concert. Però aquesta vegada vaig voler fer-ho d’un altre manera. Vaig decidir seure a la meva butaca totalment despullat d’informació. Sentir la fredor al meu costat, aïllar-me dels companys de filera i deixar que les cançons del Ramón Rodríguez m’expliquessin coses sense influències externes. Aquesta vegada l’acompanyaven, en Miquel Sospedra al baix, Marc Prats als teclats, Pablo Garrido a la guitarra i Lluís Cots a la bateria.

Amb sis cançons seguides del Oh,Rompehielos va començar el concert. Unes cançons que semblen que obrin un petit forat d’esperança després d’una època complicada, en la que ell mateix reconeix les dificultats de fer les cançons que volia i gires que no han acabat de funcionar. Entre elles especialment vibrant la lletra de El Yeti, història d’un final. Amb Oh, Rompehielos torna un Ramón Rodríguez més optimista, parlant de relacions personals i deixant antics obstacles per començar de nou. Com si ara sí que pogués tornar a fer el que vol.

Amb Sucedáneos van començar els temes d’anteriors treballs amb dos punts destacables. El primer, quan va tocar El refugio de Superman, aplaudint la versió que ha fet de la seva cançó en Jero Romero i ho va fer imitant-la, tot un reconeixement a companys de feina. El segon, va ser un homenatge al recordat Eugenio amb El saben aquel que diu. Abans, per això, va tocar El cau del pescador, una de les dues cançons que segons reconeix ell mateix, se’l veu content.

Els nervis del principi a poc a poc es van anar esvaint, potser perquè els seus ulls s’havien acostumant a la foscor de la sala i ja podien veure millor les cares de la gent, pel que ens va convidar a fer l’únic moviment que es pot quan estàs assegut en un concert, que és amb el cap.

Amb El poni roig va cantar l’única cançó de la nit en català i en solitari. I amb La dimensión desconocida gairebé tancava el concert.

Pels bis va deixar La cafetera i Tú, Garfunkel, amb la gent ja dreta per invitació seva. Suposo que no ens vam atrevir a fer-ho abans i és que el lloc no convidava gaire i la sala imposa (que pesat amb la sala pensareu). Per fi el vam poder acompanyar cantant … yo soy Simon, tú Garfunkel… Un bon final i un Ramón ja totalment entregat al seu públic.

Tinc ganes de tornar-lo a veure al PopArb 2015, festival que pel que sembla ja està confirmat, i veure’l com m’agrada, de ben a prop i dret.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Seward: producte de qualitat

in A PRIMERA FILA

En el marc del cicle BandAutors del Palau de la Música, el dissabte 12 de gener el Petit Palau es vestia de gala per rebre a un dels grups més sorprenents i curiosos de l’escena musical actual: Seward (la millor nova banda del 2012 segons el web anglès A new band a day).

Els Seward sortiren a l’escenari capitanejats per l’Adriano Galante (veu, guitarra i banjo) i amb en Pablo Schvarzman (guitarra, samplers i sorolls), en Martin Leiton (contrabaix), en Juan R. Berbin (bateria i percussions), en Jordi Matas (guitarra) i en Marcel·li Bayer (saxo alt, baríton i clarinet). Es van col·locar cadascú al seu lloc i van començar a inundar la sala amb el seu particular so i els meravellosos i autèntics registres vocals de l’Adriano.

Al llarg de més de dues hores van tocar més de vint cançons, van passejar entre diferents estils que van des del jazz més frenètic (“Secondly, Rebirth”, “Grandma’s Sleeping With Books”) passant pel rock experimental (“This Amount”, “Sesame” o “Absurd & Brave”) i amb moments delirants de sons embriagadors (“You At My Back”). Pauses expectants que et feien estar amb tensió, sense saber si aplaudir, cridar (si que es va sentir algun crit de buenísimo i genial) esperant a una altra ràfega de notes. I te n’adones que portes quatre minuts amb la boca oberta totalment al·lucinat. Això és el que provoca la música dels Seward. I ells la transmeten així. La senten. La viuen.

I tant sorprenent com ho és la seva música, van marxar tal i com van entrar, sense dir res, saludant mentre sonava la versió de Dean Martin de la famosa “Everybody Loves Somebody”.

I és que Seward són en el món de la música el que les perles són a la joieria o les tòfones a la gastronomia: un producte de qualitat difícil de trobar. Un gust diferent d’assimilar. Un so complicat d’entendre. Però un cop hi has entrat, en vols, en necessites més i necessites tornar-los a veure i a escoltar. Uns genis que no deixen indiferent a ningú.

Us convidem a entrar en el seu món i a gaudir-ne!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt