Balago

Foehn Records: Dècada i mitja donant ales a la bona música

Barcelona, 29 d’octubre del 2016. Fabra & Coats

Quinze anys donen per molt. Val a dir, però que no tothom els aprofita de la mateixa manera. Els amics de Foehn Records, per exemple, invertiren temps i esforços en aconseguir fer del seu segell un niu de talent. L’objectiu, si hom fa una ullada al planter d’artistes que han crescut a l’aixopluc de les seves ales, sembla assolit. Oïda i bon gust han fet d’aquesta discogràfica barcelonina una referència alhora de buscar sonoritats fresques, enèrgiques, atrevides… dins el panorama musical estatal.

Dissabte una nodrida colla de músics es donaren cita a la Fabra & Coats per donar fe d’aquesta afirmació. L’eficient muntatge de dos escenaris preparat per l’ocasió permeté vibrar sense pausa de quinze breus, malgrat grans, actuacions (llistat a la primera de les fotografies que acompanyen aquesta ressenya).

Per part nostra un doble agraïment: gràcies per convidar-nos a la festassa i per la vostra inestimable i complicada tasca.

Text i fotos: Alex Reuss

[envira-gallery id="25579"]

Balago: la joia perduda

A PRIMERA FILA

Artte, 16 d’octubre de 2015

Tinc la sensació de música que vibra en si mateixa. Els àtoms es concentren en les notes i adquireixen vida pròpia. Tot és viu i amb un dens dinamisme. Un conjunt de cèl·lules que s’esmicolen a càmera lenta i que va prenent els seus espais, plens de vida, multiplicant-se i dispersant-se. Així és, la música de Balago. Una joia perduda i oblidada.

Humilment. A la glamourosa cafeteria-restaurant-saló de te-botiga Artte, obren amb un set de 29 minuts meravellós. Tres components, dos teclats una caixa de sons (David Crespo, Guim Serradesanferm i Roger Crespo) desgranen ”ambient” pulcre, acabat, una música que potser a The Wire seria habitual, però que al nostre país és inaudita –de fet a The Wire seria comercial–.

Amb un fons d’imatges en blanc i negre de rius, herbes i insectes que s’uneixen, fan fàcil el que és difícil, mantenir intacte l’atenció (i la tensió), fent una música electrònica, psicodèlica, a vegades fosca, a vegades assequible i tímidament rítmica, però que et punxa l’ànima a petites dosis. Fan un altre tema aproximadament igual i acaben entre aplaudiments d’un públic poc nombrós.

Aquestes coses, haig de dir, a Catalunya no són habituals. Aquesta música tant avançada. Si fossin de Manchester igual a la Garriga es parlaria una altra llengua.

A Artte l’idioma és el d’un cicle que combina l’estètica d’una sala ample i cool amb música d’avantguarda per minories, almenys en aquest cas. Excepcional sessió. Gràcies Balago, Foehn Records, per ser tant freaks, i Artte per aquesta iniciativa.

Text: David Tare

Balago: nit de campions!

A PRIMERA FILA

Dimarts de Champions. Dimarts del cicle Els dimarts em sentiràs a la Sala Beckett. I era el dia dels Balago. Els Balago són un trio de la Garriga de poques paraules. Van debutar al 2001 amb Erm i en el 2013 van publicar el seu cinquè àlbum Darder. Entremig tenim El segon pis (2003), D’aquii (2008) i Extractes d’un diari (2010). Crec interessant fer aquesta breu explicació de la seva discografia perquè és un grup que fa anys que roda, però tinc la sensació que no és massa conegut. És la meva manera de valorar la feina feta en aquests dotze anys. Però centrem-nos i anem al concert…

Vam entrar la sala. No érem molts, però en aquest país el futbol encara fa molt de mal. Estava a les fosques i només hi havia un parell de fluorescents vermells als peus de les seves “maquinetes” (teclats, pedals, samplers…). I, un cop tothom assegut, van aparèixer en David Crespo, ànima de Balago, en Guim Serradesanferm i en Roger Crespo. Van dir “Hola. Bona nit” i van començar 45 minuts de paisatges musicals.

Els de la Garriga s’intercanvien les posicions com si fossin Messi, Neymar i Alexis i construeixen ambients mitjançant capes i capes de sons. Creen paisatges melancòlics, foscos, amb moments esporàdics de llum. Són capaços de transmetre emocions i sensacions mitjançant la seva música i sense paraules. Tenen un llenguatge musical personal i únic. I això els fa especials.

Personalment, em van deixar bocabadat. Van finalitzar el concert i van marxar. No són de bisos, perquè, fent broma, van dir que ho tenen tot gravat. Uns fenòmens!

L’escena musical catalana ha d’estar orgullosa de tenir grups com Balago. Grups amb un llenguatge propi, arriscat i sense seguir cap moda.

Els garriguencs ens van regalar un dimarts d’autèntica lliga de campions!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Wamba – www.wambando.com