Auditori

I en Guillem Roma digué “merda”!!

L’Auditori de Barcelona, 28/02/2014

Hi ha quelcom de “blanc” en la manera de fer d’en Guillem Roma. Als de L’Ampli ens agrada la forma propera i amable amb la que gestiona (“auto”) els seus affaires artístics, Creiem que no és una simple qüestió de possibles sinó d’actitud vital, una actitud que traspuen les seves cançons, el seu discurs, el tracte personal, sempre cordial.

I és així fins el punt que quan en mig d’un dels seus parlaments pronuncià la paraula “merda” (parlant de les injustícies del planeta, eh?) a aquest que escriu se li aixecà automàticament una cella, alerta!

En les antípodes (almenys en la seva faceta més pública) de la figura canalla de l’artista bohemi i tranuitat emprenyat amb la vida en Guillem, lluny de la impostura, transmet alegria. L’optimisme (substantiu recurrent) de la seva música nòmada, potser en rebuig a la conjuntura, guanya adeptes a pas lleuger.

Dissabte, a la part final del recital, una ràpida consulta a mà alçada orquestrada des de l’escenari, desvetllà que aproximadament la meitat de l’abundant públic que ocupava la Sala Tete Montoliu de L’Auditori assistia per primer cop a un concert del manlleuenc. Acòlits, seguidors, amics però sobretot repetidors conformaren la resta. Poc a poc, doncs, el projecte Guillem Roma creix i es consolida.

En formar part de la gira de presentació de l’àlbum el repertori agrupà (fonamentalment) temes del Nòmades (darrer treball discogràfic) i de l’Oxitocina,

Destacar, un cop més, les qualitats del conjunt que acompanyà l’autor en aquesta cita ineludible. La Camping Band la composen músics de gran nivell que conjuguen estils i ritmes amb mestratge, acompanyant així amb soltesa al cantant en el seu viatge “virtual” pel món.

Costa, val a dir, acostumar-se al recurs del mouth trumpet que ha esdevingut tret distintiu de l’artista, però en termes generals no podem dir que desentoni i, segons s’observa, compta amb la simpatia i el vist-i-plau majoritari del públic.

Un extra de luxe esdevingué la col·laboració del napolità Alessio Arena qui, sumant la seva veu a la de Roma, forjà un dels moments àlgids de la vetllada. Magnífica i emocionant interpretació a duo del Volver a los diecisiete de Violeta Parra.

D’igual forma esdevingué destacable el detall dels músics vers els assistents en baixar de la tarima i interpretar, tot passejant per la sala, un tema en unplugged o el swing dels ballarins Gustav Jakobsson i Laia Puig dansant al ritme del The Dolphin’s Song.

En fi, la suma feu gran la festa, i els presents, amb ganes de més, demandaren bisos en repetides ocasions obligant en Guillem Roma a interpretar en solitari i de forma improvisada l’Amor de mis amores d’Agustín Lara, popularitzada recentment per Natalia Lafourcade.

La nostra conclusió és que en Guillem Roma, qui evidentment ha guanyat en presència escènica, està aconseguint amb tenacitat i bones formes (en el sentit més ampli de l’expressió) fer-se un merescut forat en el panorama musical del país.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Seward: la llibertat feta música

Dia de gala a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. En el marc de la 15a edició del Festival Mil·leni els misteriosos Seward van celebrar el seu quart aniversari amb la presentació del nou disc Home was a chapter twenty six. Es tracta d’un disc especial i col·laboratiu: han tret cinc cançons en vinil i en tenen tretze més que aniran apareixent mica en mica en diverses webs i blocs d’arreu del món. Fins i tot en això ens han sorprès! Però anem al concert…

Es van apagar les llums i va aparèixer l’Adriano Galante (cantant, guitarra i banjo), en Pablo Schwarzman (guitarra i programacions), en Martín Leiton (baix i contrabaix), en Juan R. Berbín (bateria i percussions) i, l’última incorporació, en Jordi Matas (guitarres). Amb unes petites làmpades i en format acústic van engegar el concert amb Bomb the bomb. A partir d’aquí, moments de post-rock, free jazz, rock… música sense regles.

Durant l’hora i mitja llarga que va durar el concert van sonar més d’una quinzena de temes, entre ells, 3506, Pichiflork o Native. Cançons que et deixen bocabadat. Moments d’una intensitat que et deixen clavat el cul a la cadira, els ulls a l’escenari i les orelles als altaveus.

Els Seward no fan cap concert igual. Però cap ni un! I no et canses de veure’ls… Et sorprenen a cada moment. Són uns extraordinaris músics i l’Adriano és tot un espectacle. Es deixa portar per la música i això fa que no sàpigues mai per on et sortirà.

No els busqueu a Spotify, ni a Deezer, (un secret: si que tenen alguna cosa penjada a Grooveshark). No els trobareu ni a Twitter ni a Facebook. Ni editen cds. Ni trobareu el seu web. Però si algun dia veieu un cartell, un flyer o qualsevol publicació que anunciï una de les seves actuacions no us ho penseu dues vegades i aneu-hi. Us prometo que no us en penedireu…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro