Astru & Col·lectiu Brossa

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret