Tag archive

Arbúcies

#PopArb13: crònica d’un gran cap de setmana

in A PRIMERA FILA

Per fi va arribar el divendres 28 de juny. Per fi arribava el PopArb. Amb en David vam arribar ben d’hora a Arbúcies per recollir la polsera i no quedar-nos, com l’any passat, sense l’entrada per gaudir del primer concert a Can Torres. I, com que no tot pot sortir bé sempre, ens vam assabentar de la mala notícia de la lesió d’en Joan Pons i la conseqüent anul·lació de l’actuació del Petit de Cal Eril. L’eficient organització del PopArb va poder substituir-los pels vilanovins La Brigada. Però no ens enrotllem més i anem directe als concerts…

No ens vam quedar sense entrades per Can Torres, però gairebé ens quedem sense concert, pel xàfec breu però intens que va fer poques hores abans. El temps es va comportar i ens ho vam passar d’allò més bé en el concert d’en Pau Vallvé i els seus companys: Nico Roig a la guitarra, Miquel Sospedra al baix, Jordi Casadesús a la guitarra i teclat i Pep Mula a la bateria. Bona part del set list estava conformat per cançons del brillant “De bosc”, però també va tenir un moment per fer una versió de “True love will find you in the end” de Daniel Johnston i un moment de divertimento empalmant trossos de diverses cançons. I va acabar amb el cant coral amb el públic repetint “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”.

Sense temps de pair el concert, vam anar a pas lleuger, cap a Can Cassó, epicentre del festival, per veure la nova formació Univers que presentava el seu primer EP “La pedregada” . El seu estil de shoegaze i garage va fer desvetllar l’interès de les poques persones que fèiem les primeres cerveses en el recinte, amb modificacions en la distribució de les parades respecte l’any anterior.

Cal fer esment que els escenaris del PopArb de Can Cassó (el Montsoriu i l’Envelat Estrella Damm) estan un davant de l’altre i, just quan finalitza un concert, quasi de manera automàtica, es corren les cortines i s’obren les de l’escenari del davant. D’aquesta manera hi ha pocs moments sense música i fa que no puguis comentar o fer una cervesa sense la sensació que et perds un tros de concert. Fet aquest comentari com a crítica constructiva, continuem amb els concerts.

El grup que va començar als pisos, els 4t 1a, van ser els següents de la nit. Encapçalats per en Pere Jou van estar correctes i van passejar el seu pop-rock amable per l’escenari Montsoriu. Seguidament, va ser el moment dels substituts: La Brigada. Difícil papereta la que tenien a sobre: fer que ningú recordés que en aquell moment havia de tocar El Petit de Cal Eril. I us preguntareu: se’n van sortir? Doncs jo crec que sí. Segurament, per algunes persones del festival va ser un bon descobriment, per altres, que havien vingut al festival “només” per veure en Joan Pons i els seus, doncs una substitució amb regust de decepció. Personalment crec que els de Vilanova i la Geltrú van ser uns dignes substituts i la seva alegria i el seu pop amb reminiscències folk ens van fer passar una bona estona. I amb “Com fulles mortes” van denunciar les retallades a l’emissora ICat. Van tenir temps per tot.

Després de l’amabilitat de La Brigada va tocar l’esbojarrada “Boda rumana” dels Salvaje Montoya. Va ser un bon moment per moure l’esquelet amb cançons com “Barcelona adicción” o “La huida” i dur un bon entrepà a les mans.

I era el moment dels Standstill. Tenia curiositat per saber si, en un lloc obert, farien el mateix espectacle de llums i projeccions del que tothom en parla al teatre Barts de Barcelona (jo me’l vaig perdre). I, efectivament, ho van fer. I només tinc una paraula per descriure l’espectacle anomenat Cénit: es-pec-ta-cu-lar. “Dentro de la luz”, l’últim disc dels Montefusco, Falkner, Lavado, Elvira i Valiente juntament amb el joc de làsers i projeccions et deixa, literalment, amb la boca oberta.

I després de la grandiloqüència dels Standstill la bogeria del duet Papa duPau i Spazzfrica Ehd, més coneguts com a Za! Els ritmes tribals, el free-jazz, el noise-hardcore i la psicodelia va transformar als components dels Salvaje Montoya que van muntar les tanques de davant l’escenari com una escala i van pujar-hi a dalt. Va faltar temps per fer un fi de concert amb les persones més agosarades dalt l’escenari saltant, ballant i cridant. El “Wanananai”, com es va poder comprovar, té efectes secundaris.

I tancava la primera nit de PopArb els electrònics The Suicide of Western Culture. Tot i estar un pèl cansats i que la cervesa ja començava a fer els seus efectes, vam tenir temps de saltar, ballar i al·lucinar d’alegria.

El dissabte es va llevar de bon humor i bon temps. Imprescindible per poder gaudir de la piscina d’Arbúcies. Abans però vam passar per l’exposició de fotografies de la Noemí Elias Bascuñana titulada “Jaleo” en el Museu Etnològic del Montseny “La Gabella”. Són retrats de persones del món de la música independent actual. La podeu visitar fins el 21 de juliol. Després de veure les 44 fotografies de l’exposició era el moment d’acabar-nos de despertar banyant-nos a la piscina i escoltant els Els nens Eutròfics i la música punxada per Dj Txarly Brown. I també de fer uns mojitos ben refrescants!

Aquesta vegada sí que ens vam quedar sense entrades pels valencians Senior i el Cor Brutal a Can Torres. L’edat no perdona i el cansament es nota més. Per aquest motiu, vaig decidir descansar i no anar a la sessió d’en Bruno Sokolowicz i als concerts de Súper Gegant, Miquel Serra i Ocellot. Cal dir que els concerts de Prat Rodó són sempre interessants i descobridors. Així doncs, el primer grup que vam tastar van ser els barcelonins Bremen. Van presentar el seu primer treball discogràfic “Les cançons que vindran”. Va ser un concert molt familiar, amb força canalla amb els cascos de colors per amortir el volum de la música. Són un grup d’aquesta nova fornada que expliquen històries musicades de l’estil Manel. Una bona manera de fer la primera cervesa. En contraposició, d’espai i d’estil, van continuar les noies de Santa Rita que també presentaven el primer LP “High on the seas”. La seva contundència grunge ens va colpejar la cara com si ens diguessin “vinga, amunt! Espavila!”. I això vam fer, vam començar a espavilar, que quedava molta nit.

El tripartit més estrany que ha donat Catalunya (tot i que semblava difícil superar-ho) va aparèixer en escena: en Ramon Rodríguez, la Maria Rodés i en Martí Sales. El tripartit amb nom de coalició: Convergència i Unió. Nom del primer disc i amb el que es coneix el projecte. Precioses cançons d’en Ramon i la Maria i textos de Cassasses o Calders escollits per en Martí van fer-nos gaudir, estranyament, de la “política”. I ens recordava que a Arbúcies també estàvem celebrant concerts per a la llibertat.

Seguidament era el moment de La Habitació Roja. Els valencians amb gairebé vint anys de recorregut van presentar, intercalant algun hit, el seu “Fue eléctrico, el vuitè disc d’estudi. El públic estava expectant, excepte alguns grupets d’incondicionals que cantaven les seves cançons com si els hi anés la vida. Entre ells jo. “Indestructibles”, “Ayer”, “El eje del mal”, “Van a por nosotros”… Darrera, l’extravagància dels mallorquins Oliva trencada. La proposta curiosa, amb la veu molt distorsionada, no em va atrapar. Crec que se’ls ha d’anar a veure sols per entrar-hi fins al fons. Espero que un altre dia ho pugui fer, perquè entrar en el seu particular món, ha de valer la pena.

I s’obrien les cortines de l’escenari Montsoriu i es veia la figura del gran Jordi Lanuza. Gran d’aspecte i de fets. I dels seus Inspira: en Fer Acosta, en Dario Vuelta, en Cristian Diana i acompanyats a la bateria per en Pau Vallvé, que, si era difícil igualar l’anterior “Escapistes”, podríem dir que, si no l’han superat amb “Amunt!” poc ha faltat. I el seu directe cada vegada és més precís i commovedor. En Jordi és un bon paio i així ho transmet dalt l’escenari. Un concertàs!

Després va venir un petit impàs, no pas qualitatiu, però si de forma. M’explico. Era el moment de la nova versió d’Espaldamaceta. El professor d’institut tarragoní Jose Juan González ha deixat enrere la guitarra de niló i ha agafat l’elèctrica i s’ha buscat la companyia d’en Lluís Chabuch al baix i en Carlos Brull a la bateria per crear un nou ventall rítmic. No n’havia escoltat res amb la nova formació i jo era molt d’Espaldamaceta. Les seves cançons per tallar-se les venes amb els seus comentaris irònics i divertits entre cançó i cançó en un concert, han estat grans moments que he viscut. No dic que no m’agradés. Dic que necessito temps. I a continuació era el torn de La iaia. Era l’únic concert que faran aquest estiu, ja que estan gravant el nou disc que veurà la llum al setembre. No sóc fan afèrrim, però m’agraden algunes de les cançons del seu “Les ratlles del banyador”, però crec que van tocar els hits massa d’hora i el meu interès va decaure. Van presentar algunes cançons que formaran part del nou disc, com per exemple “On ets Matilde”, però crec que les noves cançons encara necessiten una mica de rodatge en directe.

I després d’aquest impàs, era moment de la traca final. Helena Miquel i Oscar D’Aniello o el que és el mateix, els Delafé y Las Flores Azules. Ens van fer ballar, saltar, cridar… Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé! Axim-Delafé senyora! Al·lucinar amb la manera de moure’s i lliscar per l’escenari de l’Oscar. El seu “De ti sin mí/de mí sin ti” és agradable d’escoltar, però res comparable amb veure’ls en directe. Si en teniu l’oportunitat, aneu-hi!

I arribava el final de la novena edició del PopArb. I no ho feia de qualsevol manera, noooooo! Ni més ni menys que amb en Joan Colomo reinventant la ràdiofórmula. Una flipada. Tothom de indies moderns cantant i ballant com si ens hi anés la vida. Cançons de la Rihanna, Adele, Duncan Dhu, Sergio Dalma i un llarg etcètera d’artistes i grups que si un dia et diuen que cantaràs fins a plorar (de riure) no t’ho creus. Doncs ho vam fer. I ben feliços. Un gran fi de festa!

El PopArb és un festival que té cura de tot. Dels artistes, del públic, però sobretot del poble que l’acull: Arbúcies. I ens agrada que no creixi amb desmesura, que es mantingui fidel, tot i les adversitats, als seus orígens i sigui curós amb l’entorn que l’envolta. És, com va dir la Júlia Bertran, la Festa Major dels indies catalans. I que sigui per molts anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Poparb 2011: entre la tralla de Mazoni, l’intimisme de Refree i el triomf indiscutible d’Antònia Font

in A PRIMERA FILA

Després d’haver estat al Primavera Sound fent cues interminables, amb l’anglès d’idioma oficial, i veient els concerts a través de pantalles gegants, vaig aterrar al POPARB 2011, per primera vegada en la meva vida. Quina diferència. Quina gran decisió.

Envoltat d’arbres i d’aire pur, amb un ambient domèstic, casolà, jo diria que cooperatiu i escolta, la gent justa per veure els concerts davant, darrera o al mig, sense presses i amb la calma, podent comprar tiquets sense traumes ni aparells electrònics estranys, envoltat de tot això, dic, vam passar un parell de dies com si estiguéssim agradablement al jardí de casa.

Vam començar el divendres la nostra ruta de concerts i com tot pixapí vaig arribar tard (per raons òbvies de tipus infrastructural), i d’entrada vaig rascar de lluny Oliva Trencada les últimes cançons, que sonaven bé, però poca cosa puc dir atesa la distància.

El primer concert que vam veure sencer va ser Inspira, i aquests com la seva pròpia música, sempre encerten. Pop elaborat, delicat, gens obvi, traspassat harmònicament al directe. Un Jordi Lanuza agraït deia: “Pels que portem molts anys en la música estar aquí és un somni”. Va correspondre a la invitació amb un concert magnífic, on va tocar els temes del seu últim disc “Escapistes”, destacant les últimes cançons, la intensa“Onades de Nit”, el hit “Foc i Brasses” i per rematar ”Plou i no vol parar”. El públic també agraït, va aplaudir força.

Però va parar perquè començaven els Gentle Music Man, que van arrencar amb un reivindicatiu “som de Vilanova”, reivindicació que es va reforçar amb un molt bon concert,  melodies exquisides i suaus, respectant fidelment la delicadesa del seu treball d’estudi. No obstant, també dir que van tenir un acolliment més tranquil del públic, que s’anava preparant per un dels plat fort de la nit:  Manel.

Mai he estat un gran fan de Manel, la veritat. Però tenia moltes expectatives després d’escoltar l’últim disc, que em sembla molt bo. Tenia ganes de veure’ls. Crec que la sensació general és que no van acabar de convèncer, tenint en compte que es tracta del grup català amb més èxit avui en dia. El seu talent no es va correspondre amb un concert un pèl mecànic, com si fos el concert número 33 de la setmana. El públic tampoc va reaccionar de manera entusiasta, en general, escoltant les cançons del nou disc. Potser una lleugera pujada amb el “Boomerang”, i corejant el baix en “En la que el Bernat se’t troba”, del primer disc. A part d’això i de la interacció del públic de l’última cançó “Deixa-la, Toni, deixa-la”, el concert, la reacció i l’actuació, van ser una mica fredes. Crec que no els hi trobo el dia.

Aquí vam fer un petit descans, en perjudici dels Thelemáticos, que sonaven bé de lluny, però les exigències d’avituallament nocturn em van impedir aprofundir en ells, i sí fer-ho en comprovar l’estat de les barres del festival.

I aleshores va venir la tralla. El que va aixecar el públic del somni arbucienc. El puto amo: Mazoni. Un crack del directe. Va tocar sobrat, cantant i tocant amb una solvència bastant impressionant. No l’havia vist mai, i francament fa els seus temes, que són bons, millors. Va combinar temes del fabulós últim “Fins que la mort ens separi”, amb altres de l’”Eufòria 5 – Esperança 0”, com per exemple “Apocalipsi now” o “Ei que surt el sol” que van endollar al personal. Un dels grans triomfadors del dia i del festival.

En la recta final del divendres una revelació. Els Monoculture són bons. Bé. No se si són molt o poc bons, però asseguro que fan ballar i molt. Se t’enganxen i no pares de moure’t. Amb una posada en escena un pèl excèntrica, doncs l’home portava una disfressa que no sabria definir, van començar a desgranar la seva electrònica “bailonga” i “resultona”. I certament haguéssim pogut estar estona ballant. Però a meitat ens vam retirar amb molt de seny. Vam anar a dormir. I així fou el segon dia.

Després de passar bona part del dia a la piscina municipal d’Arbúcies (quin bon rotllo de piscina), van aparèixer un noiets vestits de ratlles horitzontals, en plan mariners, i van iniciar una espècia de marxa musical versionant els Violent Femmes (“Blister in the sun”) per portar a la gent cap al Prat Rodó, on començaven els concerts de tarda.

Aquests noiets són del Maresme i es diuen The Free Fall Band: una agradable sorpresa. Els hi dic noiets perquè tenen 19 anys, segons ens van explicar al final.  I a part de versionar temes, una vegada arribats a Prat Rodó, van fer algun tema propi, com ara el “Miqui’s Two Nostalgic Punk Songs” –m’ho van dir ells que es deia així-, tema melòdic d’aire clàssic perfectament interpretat, que ens va deixar bastant al·lucinats. Aquest noi catalano-anglès apunta maneres.

Un menció al lloc dels concerts de tarda: Prat Rodó. Envoltats d’arbres enormes que filtraven rajos de llum, una gran esplanada verda habilitava espai per una petita barra, l’escenari aixecat i unes butaques entre l’herba i aquells arbres. Preciós.

Allà vem veure els Wantun i els Illa Carolina. Els primers van cantar temes del fins ara únic disc que han tret, entre encara molt poca gent. No van tenir massa resposta, passant un pèl desapercebuda, la seva proposta de pop de fàcil comprensió.

Illa Carolina, el grup patrocinat per Miqui Puig, van començar incisius amb la sensual cantant Carol Badillo, i van anar acaparant atenció i aplaudiments de la gent que s’anava congregant. Caldrà seguir-los a ells i a la seva proposta de pop d’autor, si tenim temps.

I aquí ens vam anar preparant per un altre dels grans triomfadors del festival. El Sr Raül Fernàndez i els seus Refree van actuar al jardins de Can Torres, un espai idíl·lic per acompanyar la seva musica intimista, apta per hipersensibles, plena d’una originalitat que certifica el talent d’aquest autor il·limitat. L’espai íntim on tocaven va reforçar una proposta musical del grup, creant una atmosfera emocionant cap a dins (a la meva amiga del costat li saltaven les llàgrimes). Acompanyat de Xema Fuertes (charango, banjo, guitarra i veus), Xavi Lloses (teclats i acordió) i Cayo Bellveser (baix i veus) va començar tímidament amb “Sr. Beltrán”, i va anar guanyant expressivitat amb temes com “Ya no hay pena”, “Buenos días por lo mañana”, “Faltas leves”, o la sorpresa final que va decidir cantar “Gallo rojo, gallo negro”, cançó revolucionària de Chicho Sánchez Ferlosio, que segons ha dit en Raül li agrada cantar de vegades.

Encara trasbalsats de Refree, tornem als escenaris principals, a veure els valencians Senior i el Cor Brutal, que van complir amb el seu rock directe i contundent., amb cert regust clàssic, acompanyats al piano el alguns temes pel Raül Fernàndez i per l’Oliva Trencada.

Acte seguit, els Mine van defensar impecablament els temes del seu últim disc“Un brindis pel nen androide”, que a mi, francament, i no vaig parar de dir-ho, em sonen totalment a Franz Ferdinand. Bernat Sánchez i la seva veu desprenen una energia contagiosa que va connectar amb un públic receptiu.

Posteriorment va venir un altre dels cracks, . El Petit de Cal Eril que, lilderats per Joan Pons, van repassar el “Vol i Dol”, amb viatges al “Sargantes al Sol”, amb resposta permanent entusiasta. En Joan Pons, amb la seva xerrera surrealista, se sentia com a casa, tot i que va demanar per l’any vinent que el Poparb es celebrés a prop de la seva Guissona.  El concert va ser fabulós, com sempre pels que ja el coneixem. Repertori d’intensitat, combinant la foscor trepidant del darrer disc (“Partícules de Déu” en la cúspide), amb temes més lluminosos de l’anterior com la pròpia “Sargantanes al Sol” o “La Catarineta per la Mercè”. En un o altre cas, el públic ballant, seguia aquesta proposta de postfolk, que avui en dia està en la vanguarda catalana. A l’acabar el concert, el vaig trobar entre el públic, i el vaig abordar potser amb excessiva eufòria dient-li “ets el puto amo, quin gran concert” i la veritat és que no em va fer gaire cas. Són coses que passen amb els fans desbocats com jo.

El següent va ser The New Raemon, del qual, tot i fer un concert fantàstic, diria que tampoc escolliria Arbúcies com a lloc per passar l’estiu. Acompanyat a la guitarra per Dani Vega de Mishima (que se’l veia passar-s’ho molt bé), va desgranar temes del seu darrer disc amb un directe perfecte, però amb un pèl de distància que s’encomanava a part del públic. Els temes més celebrats, com sempre “Sucedáneos”, “La cafetera” y “El saben aquel que diu”, del ja clàssic disc“A propósito de Garfunkel”

I per acabar els mítics Antonia Font van omplir com mai l’envelat principal. No semblava el Primavera Sound però tampoc arribaves a primera fila. Començaren amb temes del nou disc “Lamparetes”, com “Me sobren paraules”, o bé “Coses modernes”. En aquesta primera part, amb força seguiment del públic, però encara sense alegria excessiva. A mesura que anava avançant el concert van recuperar antigues cançons, vells himnes, i l’eufòria s’apoderà dels assistents. Temes com “Alegria”, “Wa Yeah”, “Mecanismes” o “Armando Rampas”, entre moltes altres van fer les delícies d’un públic, entregat, llençat,  com cap altre moment del festival. Un gran colofó, un gran èxit final del Poparb 2011, del qual no vull seguir dient tantes coses bones, perquè preferiria que continués essent el secret més ben guardat d’Arbúcies.

Text: Albert Gasch

Foto: Tatiana Moret (foto arxiu)

Ves cap amunt