Apolo 2

Jambinai: tradició d’alt voltatge!

Barcelona, 22 de juliol del 2014. Apolo [2]

A l’endemà de tornar de Burg, amb el cansament propi d’un cap de setmana intens, els de L’Ampli volguérem apropar-nos a l’Apolo a escoltar els sud-coreans Jambinai. Entenguérem que la seva proposta és prou interessant com per posposar el ja necessari descans: una barreja de música tradicional asiàtica amb la força i la contundència del metal i el hardcore.

Essent un dilluns i tractant-se d’una raresa hom podria haver arribat a pensar (em confesso culpable) que la sala no presentaria una de les seves millors entrades. Gran error, doncs per sorpresa d’aquest redactor l’espai l’ocupà un número generós de persones, moltes d’elles (segons converses alienes) engrescades per la curiositat.

El directe, emmarcat dins el cicle Be My Guest, començà amb envoltants melodies interpretades amb l’instrumental clàssic coreà: el haegeum (un llaüd amb arc), el piri (una flauta de bambú que produeix una àmplia gamma de tons) i el geomungo (un instrument de corda de la família de les cítares).

El recital s’assimilà momentàniament a una sessió de wordmusic però un cop finalitzada la primera peça (molt maca i hipnòtica) sonaren ja les primeres notes del contundent so que els ha donat a conèixer. Entre el públic els primers caps començaren a moure’s amb la cadència pròpia d’un concert de metal i més d’un “yeah!” (rotllo James Hetfield) se sentí entre els presents.

La mescla sonà molt bé, certament fresca i enèrgica, però el fet d’utilitzar algunes percussions i sons enregistrats no semblà prou justificat i restà veracitat al resultat. De totes maneres no volem restar mèrit a uns músics que demostraren la seva qualitat i que acontentaren a seguidors (que segur que n’hi havien) i a curiosos.

Els Jambinai (paraula que pel que es veu no significa res) ens feren passar una gran estona viatjant, dit de manera insolent, del documental d’osos panda a una frenètica peli d’arts marcials on l’acció queda reflectida en la força del so elèctric.

Si amb això no hi hagués prou, l’Ilwoo Lee (piri i portaveu de la banda) es ficà el públic a la butxaca amb les seves intervencions en anglès (desastrós, sí, però amb molta gràcia) i els seus “bona nit Barcelona”, “bona nit Catalunya” o “ens veiem”.

Podem afirmar, ara sí, que a Corea del Sud hi ha un més enllà del Gangnam Style i les inefables boybands que triomfen al continent asiàtic. Nosaltres ens alegrem.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Ron Sexsmith, el misteri del pop.

A PRIMERA FILA

Aliens al fred que atordeix la Barcelona d’un dissabte nit, una nodrida i devota audiència ocupa La (2) de l’Apolo per gaudir d’un d’aquells artistes preciosos: el músic admirat pels grans músics –des de McCartney a Brian Wilson– i atresorat pels seus seguidors arreu del món, mentre el seu nom segueix sent incògnita. Com un Daniel Johnston, per fer-nos evidents.

I, a l’igual que aquest artista canadenc és misteri per a la majoria, també esdevé deliciosament (i triomfalment) misteriós que desperti aquesta intensitat amb cançons que són pur pop. Sí, en teoria el pop, diuen, és simple. Però per això mateix resulta contundent en mans d’un compositor com Ron Sexsmith. Cadascuna de les peces del seu repertori de la nit és una perla carent de banalitat.

Avui presenta, en el marc del 24 Guitar Festival Bcn, el seu desé llarg, “Forever Endevour”, encara que toca gairebé una trentena de temes que tothom coneix, acompanyat per una formació això, pop: bateria, guitarra, baix i teclat.

Des de la inicial “Heavenly” i la frase “When there’s love, there’s an open door”, sentim que podríem estar a la barra d’un pub del nord de Londres, on escoltaríem converses com les de les lletres de les següents “Nowhere Is”, “If Only Avenue” o “Get in Line”.

L’amor i els somnis plens de dubtes es repeteixen també a “Forever Endevour”, un disc una mica menys solar que l’anterior “Long Player Late Boomer”, d’on repassa “Love Shines”, “Believe it When I See it” o la poc recreada en directe “Michael and his Dad”. El mateix Sexsmith recorda l’àlbum com un que va fer soroll en llistes d’èxits al Regne Unit. “No sé què vaig fer malament”, ironitza.

Com a un clàssic que sona a ell mateix, parla del seu nou single, “Snake Road”, desgrana melodies perfectes i es permet fins a tres bisos, amb un “Secret Heart” ple de matisos.

A aquestes altures, que Ron Sexsmith sigui quasi un secret és desconcertant.

Text: Irene Claver

Fotos: Sergi Moro

Maria Rodés. Tres, dos o u, tu i jo ho sabíem!!

A PRIMERA FILA

11/01/2013 – Sala [2] de l’Apolo

Parafrasejant el carismàtic i ja desaparegut locutor de ràdio Joaquín Luqui, quan es volia referir a un èxit pronosticat (per ell) amb certa antelació us direm que… “Tres, dos o uno, tú y yo lo sabiamos!!”.

Sueño Triangular , afortunadament haurà sonat poc o gens als 40 Principals però al nostre entendre és de lo milloret del 2012, opinió la nostra que ja quedà reflectida en la llista publicada per L’Ampli dies enrere.

Dit això el concert del passat divendres fou una constatació del gran moment creatiu i de forma pel que passa la compositora i intèrpret barcelonina. Acompanyada d’una magnífica banda estigué, a més, en tot moment recolzada per un bon grapat de seguidors, amics i família que no volgueren perdre’s la “posada de llarg” del seu darrer treball a la prestigiosa Sala [2] de l’Apolo dins el cicle de concerts Caprichos de Apolo.

Tot anà rodat, l’artista començà i acabà el recital amb la directa posada, amb humor, sempre amable però sense excessius parlaments (dedicà el directe als components de la banda que properament estrenaran paternitat) i enllaçant tema rere tema. Sonaren els inclosos a l’esmentat disc, unes pinzellades de Una Forma de Hablar, un xic del Sin Técnica d’Oníric i un parell d’agraïments en forma de versions amb Noi Coix d’Anímic i L’ocell d’un admirat i admirador Joan Colomo present entre el públic.

En definitiva, un viatge de moments brillants que començà amb Te vi, sobrevolant esplèndidament l’equador amb Hum! i finalitzant el trajecte amb la preciosa Mirall.

¿Cuando te pondrás a trabajar en algo normal? – es pregunta Maria Rodés a Mírate. Si entenem com anormal la seva actual activitat artística, mentre gaudeixi i faci gaudir els demés amb aquesta “lúdica afició”, esperarem que el moment de “madurar” trigui encara molt en arribar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Prats. M’encanta que els plans surtin bé

A PRIMERA FILA

L’hamburguesa clàssica de l’Apolo Dinner és avorrida, li manca un bri d’alegria, un cogombret, un xic d’enciam, una rodanxa de tomàquet… vida! Aproximadament tres quarts d’hora per a que La [2] obri les seves portes i sopem. A prop nostre els protagonistes de l’acte escalfen motors. Lluís Cots, bateria, s’apropa a la barra i ens saluda somrient (fa uns dies tinguérem l’honor d’entrevistar-los a Can Rin). Nervis, l’esdeveniment és important i serveix a la banda per a presentar-se oficialment a Barcelona. La previsió d’assistència de públic és bona i els Prats volen estar a l’alçada.

L’acte comença amb l’actuació dels padrins de la vetllada, uns Anímic en format duet acústic que feren de teloners i que no volgueren perdre l’ocasió de desitjar sort a la recent formació. Al seu davant, a més, esdevenint una part important de l’aforament, amics i seguidors de la desapareguda Madee a la qual pertanyien alguns dels seus components.

Tot plegat conformà un ambient càlid i amable que facilità les coses al quintet. Un quintet que malgrat la seva curta trajectòria com a banda demostrà funcionar com un rellotge. El repàs al seu Pla B, des de les inicials notes de teclat d’Amort fins el contundent final de Bèstia Somrient, sonà de meravella. Afinat i molt fidel al que hom pot trobar al disc. Per a que això fos així comptaren, en els darrers temes, amb la col·laboració de Dani Vega i d’Helena Miquel, ambdós partícips de la gravació de l’àlbum.

Amb nou cançons no hi havia prou així que els Prats ens regalaren una versió esplèndida del Ja no sap greu d’en Paul Fuster i un record al seu antic projecte Lovesurplus amb Carolyn.

En fi, com diria l’entranyable mercenari Hannibal Smith, “m’encanta que els plans surtin bé” i als Prats aquest Pla B els ha sortit rodó.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Klaus & Kinski, el retropop en Apolo 2

A PRIMERA FILA

Con un vestido de flores hasta las rodillas y unas “medias” de color de perro cuando huye, se presentó Marina Gómez, cantante de Klaus & Kinski a las 21 h. clavadas. Dicho atuendo de características juveniles iba a la par con el estilo del grupo.

Se ha hablado mucho de la eclecticidad de Klaus & Kinski. Que si tienen toques shoegaze, electrónicos, que si hacen un pasodoble o una habanera. Pues yo creo que no (que no nos engañen, que nos digan la verdad). Klaus & Kinski es un grupo indie pop, de canciones sencillas, que si bien pueden tener toques de algo, no dejan de ser un grupo, insisto, indie, pop y ligero. A veces pueden parecer dance, electrónicos, rockanroleros, saeteros o habanaeros, pero no, lo que decía, la mona, aunque se vista de seda…

Verbigracia. Dicen que “Cumbres Profundas”, el segundo tema que tocaron, es un guiño a My Bloody Valentine. Pues si fuera así sería como si los irlandeses hubieran vuelto a P-3. Nada que ver. Suena naïf, no shoegaze. Si lo interpretaran los My Bloody Valentine, hubiera petado todo el Apolo 2.

Dicen que “In the Goethe” (tocada al final del concierto), es una habanera. Quizás. Pero siguió dando la sensación indiepopera que se repitió en todo el concierto. Aunque parezca otro estilo, al final no lo parece.

O por ejemplo el estribillo de “Soneto” –del último disco y que también interpretaron- es una muestra del nuevo género Klaus & Kinski, el retropop. Eso es, el retropop murciano.

Lo demás, tanto el repaso al último “Herreros y Fatigas” (2012), como las idas a sus anteriores dos discos –empezaron con “Crucifixión, la solución”, del primer disco “Tu hoguera está ardiendo” (2008)-, sonó dulzón, suave, sencillo y como ya creo que he dicho en algún momento, muy poppy.

El público estuvo bastante receptivo, sin llegar al entusiasmo. Más acelerado al final con “Mamá no quiero ir al colegio” del anterior “Tierra Trágalos”(2010) la pseudorockanrolera “Rocanrolear” o “Flash-Bach al revés”, del primer disco, antes citado.

Klaus & Kinski: levantan admiración en el panorama nacional. No se puede negar que tienen calidad. Alejandro Martínez es un guitarrista excelente y un buen creador. Pero se dice poco, pero también levantan detractores.

Texto: David El-Porter

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada

Podries estar interessat/-ada