Tag archive

Anímic

PopArb: la Joia del Montseny

in A PRIMERA FILA

Desena edició del PopArb. Sí, sí, ja fa deu anys del festival petit més gran de Catalunya (amb el permís del Faraday que ha passat a millor Vida…). El PopArb és música, piscina, amics, amigues, cerveses… El PopArb és l’hòstia!

Aquest any començava un dia abans, el dijous 26 de juny, amb les actuacions de Joana Serrat, en Guillamino & The Control Z’s i va punxar en Miqui Puig. Però el gran gruix de les actuacions van ser el divendres 27 i dissabte 28 de juny. Anem-hi!

Va obrir el divendres Erm a Can Torres. A continuació, ja a Can Cassó, a l’escenari Envelat Estrella Damm, va sonar el nou disc, i bo, Estructures sota terra dels Raydibaum. Entregats i contundents i, sorprenentment, novells pel que fa a tocar a Arbúcies. Els van seguir els veterans d’aquesta edició, en Pau Riba i en Pascal Comelade. Crec que no va ser un bon moment per explicar les seves històries, ja que la seva proposta s’adequa més a un teatre o, potser hagués estat bé a Can Torres. En Refree, amb en Miquel Sospedra “el baixista del PopArb” i en Nico Roig a la guitarra, va descarregar les noves cançons del seu últim disc Nova Creu Alta. Va ser acabar el bon concert de Refree perquè sorgís, des d’on no sabem d’on, una gentada amb les primeres notes de Al mar dels Manel. Van estar grans. Aquí va arribar la primera imatge d’aquest PopArb: en Dani Vega, guitarra de Mishima, va col·laborar a la cançó Teresa Rampell i va deixar a tothom amb la boca oberta quan li va agafar, mai millor dit, un rampell i va destrossar la guitarra. Potser no n’hi havia per tant, no? En Carlos Cros va fer un concert molt correcte. Van presentar Nadie se resiste al amor. Ell s’hi va deixar la pell i va suar de valent! I Mazoni amb el seu keytar més típic dels anys 80 que del 2014, una mica igual que la seva indumentària, ens va regalar unes ballaruques fantàstiques. Jo era bastant escèptic pel que fa al seu nou disc Sacrifiqueu la princesa, però en directe amb va convèncer força. A Can Cassó va tancar la nit del divendres el Dj Amable fent un remember musical que ens va transportar per diferents èpoques musicals. Va continuar la nit a La Consulta amb l’Hereu Escampa i en Jordi Lanuza punxant discos i al Barrock amb el Dj Delafé. Jo, però, ja vaig retirar a dormir.

Dissabte a la tarda tocava Renaldo & Clara a Can Torres. Em vaig quedar sense veure’ls i em vaig haver de conformar a veure, amb alguns dels músics, la pròrroga i els penals entre Brasil i Xile. Va guanyar Brasil en contra de la voluntat de la majoria de persones que omplien Can Torres. Unes braves, un entrepà i cap a Can Cassó. Potser no ho sabeu, però a Can Torres fan uns entrepans molt bons, però no són massa ràpids (guardant les distàncies, em recorden al Cafè Rovira d’Arenys de Munt) i aquest fet va fer que em perdés en Caïm Riba i l’estrena del Mundo fatal el nou disc dels Me and the Bees.

IMG_0138m

Vaig arribar que engegava Sanjosex i el seu Festival particular. Era el moment de la passarel·la PopArb: primer els mataronins The Free Fall Band van aparèixer vestits de blanc nuclear amb el seu brillant disc The Münster Sights sota el braç. Podríem dir que van fer de taloners del seu protector, en Miqui Puig. Amb la banda l’Agrupació Cicloturista a l’escenari va entrar, vestit com un pinzell, decidit a fer un concertàs. I ho va fer. El cantant de cançons d’amor en va cantar de noves i d’antigues. I n’estic completament segur que a més d’un el va deixar bocabadat. En Miqui Puig va estar il·luminat i grandiós! I per tancar-la, vestits completament foscos, igual que la seva música, van sortir a l’escenari els Anímic. El seu Hannibal ens va hipnotitzar. Emocionant va ser el moment en què el públic va cantar, juntament amb en Ferran Palau, Trenco una branca. El que no em va agradar és que, abans que acabessin, molts ja es giressin cap a l’escenari Envelat Estrella Damm per veure els Mishima. Evidentment, ells eren una de les grans atraccions de la desena edició del PopArb. I ho van demostrar. I ens van deixar una altra imatge d’aquest PopArb: van aparèixer focs artificials enmig dels udols a Tot torna a començar. CaboSanRoque van portar la seva proposta diferent, curiosa i els seus instruments remodelats abans del polifacètic Joan Colomo. Aquest any no va fer la radiofòrmula. Vam tenir la sort d’escoltar La Fília i la Fòbia i les bones cançons que ha fet al llarg d’aquests anys. I van acabar amb una altra imatge, per mi, la imatge que simbolitza el festival: en Joan començant a cantar Els amigos i els del grup a darrera abraçats. Bonic! I van tancar la desena edició del PopArb el grup d’electrònica Lasers.

Enmig d’aquesta bogeria de concerts vam tenir la piscina el dissabte amb els Línia Maginot i DJ Txarly Brown. S’hi estava tan bé, que aquest any no vaig anar al Prat Rodó. L’any vinent, potser…

Moltes gràcies a totes les persones que fan possible el PopArb! I per molts anys!

Ah, per cert! Potser us preguntareu: i el títol de la crònica? Doncs bé, anava escrivint i no li trobava un títol o els típics per aquesta edició “10 anys de PopArb”, “Moltes felicitats per 10 anys de música”, “Per molts anys”… i tenia la resposta davant dels nassos: La Joia del Montseny. Evidentment! La Joia del Montseny és com anomenem la casa que ens deixa la família d’una amiga per passar el PopArb. Té unes vistes al·lucinants! I el PopArb també és la joia del Montseny. I tant que sí!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Alba Nàjera

Ampli’s Twelve – 09/04/2014

in AMPLI'S TWELVE

Sol solet!

Terrassetes plenes, vermuts, una de braves… Fa goig, oi? Sembla que el bon temps arriba i amb ell els bons i saludables hàbits propis de l’època. Sabem per experiència, però, que no és el mateix gaudir-ne al ritme de l’últim disc d’en David Bisbal que fer-ho amb una selecció acurada de temes frescos d’aroma primaveral apta per al·lèrgics:

A la carta de tapes musicals d’aquesta setmana tenim:

Josh Rouse, The Black Keys, Frankie Cosmos, Maubeshewill, Unicornibot, Vessels, Animic, Sanjosex, Cálido Home, Kaiser Chiefs, Vetusta Morla i Phantogram.

Bon profit!

BAM 2013: Oso Leone, Pau Vallvé, Anímic i Standstill

in A PRIMERA FILA

El BAM d’aquest any ens ha portat grups com els argentins Él mató a un policía motorizado, The Suicide of Western Culture o els Triángulo de Amor Bizarro entre d’altres. Però nosaltres ens vam centrar en els concerts dels diumenge a les places Joan Coromines i dels Àngels. Així que anem al tema…

El cansament em fa arribar tard per veure els mallorquins Oso Leone. Una de les més grates sorpreses de l’any 2011 amb el seu àlbum de debut homònim i que s’han consolidat aquest any amb Mokragora i encara no els he pogut veure en concert. Les dues últimes cançons només fan que augmenti el meu interès per escoltar-los en un concert sencer. Espero fer-ho ben aviat…

Amb la primera cervesa a la mà em disposo a gaudir una vegada més del bon directe d’en Pau Vallvé i la seva banda. I d’aquest magnífic disc que és el De bosc. Sempre és un gust gaudir del bon directe d’en Pau i els seus, encara que no innovi massa i d’un concert a un altre ja et puguis imaginar per on anirà l’actuació. No és una queixa, només una constatació d’un fet. Saps que enmig del concert farà una mica de remix amb la cançó de La volta al món en 80 dies i Los Planetas i que acabarà fent cantant a tot el públic “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”. Això sí, en Pau sempre deixa alguna perla sobre el seu posicionament polític i aquesta vegada va dedicar “vaga general” als mestres de les Balears. Com va dir el gran Jordi Bianciotto per twitter: bonic.

I arribàvem al moment que tenia moltes ganes que arribes, la presentació en directe de l’últim disc dels Anímic Hannibal. Després d’escoltar l’excel·lent disc volia veure com el portaven al directe. Ja em vaig perdre l’actuació al Mercat de la Música de Vic i no volia que tornés a passar. I em sap greu dir que la sensació no va ser bona del tot. Vaig tenir la sensació que no estaven deixats damunt l’escenari. Crec que estaven tensos, però per voler-ho fer molt bé i estar a l’alçada de les expectatives que ha generat el disc. Indicatiu n’és el moment en que al començar Blue Eyed Tree del Hannah van haver de parar dues vegades perquè no anaven a l’hora. En fi, han tingut dies millors. I ja tindran temps per fer concerts memorables, d’això n’estem segurs, perquè el potencial, com és sabut, el tenen de sobra.

Per acabar el diumenge ens esperava un espectacle en majúscules: els Standstill i el seu Cénit. El concert cohabita entre les cançons del brillant Dentro de la luz i temes del disc que els hi va marcar un abans i un després: l’Adelante Bonaparte. L’espectacle dels Standstill es tan grandiloqüent i majestuós que et transporta a una altra dimensió on no existeix res més que ells: imatges al·lucinants projectades, làsers de llum que t’hipnotitzen i mantres musicals que fan transportar-te al més enllà. I el més enllà és diu Cénit. I és on jo vull viure per sempre.

Ara només ens toca esperar a la Mercè de l’any vinent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Love is Back: la “raó” s’imposa!

in A PRIMERA FILA

Nietzsche deia que en l’amor sempre hi ha quelcom de bogeria però en la bogeria sempre hi ha quelcom de raó. La bogeria amorosa del passat dijous coincidí en data amb l'”oficial” dia dels enamorats, una bogeria materialitzada en forma de concert, una demostració empírica de que l’amor mou muntanyes i ens ajuda a superar esculls a priori infranquejables. En aquesta ocasió l’escull era econòmic i la meta aconseguir una nova esquena per la Louise Sansom.

Amb aquest noble objectiu un grapat d’artistes, bons amics, confeccionaren un cartell memorable. Grans noms de la música nacional es trobaren a la Sala Apolo per, amb un recital àmpliament coral, reconèixer la solidaritat de centenars de seguidors.

Per l’escenari passaren Maria Rodés, Bedroom, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!), Standstill, Seward, Za!, Mishima, Pau Vallvé, Jordi Lanuza (Inspira) i per descomptat Anímic amb un Ferran Palau (parella de la cantant) enormement agraït. Igual de contenta i agraïda estava l’estrella de la nit, una Louise visiblement emocionada que, dirigint-se als presents, no pogué retenir durant gaire estona les llàgrimes.

La vetllada estigué plena de moments justificadament emotius i tant públic com músics gaudiren d’aquest magnífic acte de generositat col·lectiva. No seria ni just ni convenient entrar a valorar i/o fer crítica de les actuacions des d’una vessant estrictament musical però caldria dir que la qualitat, amb un elenc llustrós de músics, tècnics i col·laboradors, estigué garantida a tots els nivells.

En un món que sembla haver perdut el nord iniciatives com aquesta ens mostren que certament encara queda un bri de raó entre tanta bogeria. Alguns, probablement “bojos”, a aquest bri l’anomenen amor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Maria Rodés. Tres, dos o u, tu i jo ho sabíem!!

in A PRIMERA FILA

11/01/2013 – Sala [2] de l’Apolo

Parafrasejant el carismàtic i ja desaparegut locutor de ràdio Joaquín Luqui, quan es volia referir a un èxit pronosticat (per ell) amb certa antelació us direm que… “Tres, dos o uno, tú y yo lo sabiamos!!”.

Sueño Triangular , afortunadament haurà sonat poc o gens als 40 Principals però al nostre entendre és de lo milloret del 2012, opinió la nostra que ja quedà reflectida en la llista publicada per L’Ampli dies enrere.

Dit això el concert del passat divendres fou una constatació del gran moment creatiu i de forma pel que passa la compositora i intèrpret barcelonina. Acompanyada d’una magnífica banda estigué, a més, en tot moment recolzada per un bon grapat de seguidors, amics i família que no volgueren perdre’s la “posada de llarg” del seu darrer treball a la prestigiosa Sala [2] de l’Apolo dins el cicle de concerts Caprichos de Apolo.

Tot anà rodat, l’artista començà i acabà el recital amb la directa posada, amb humor, sempre amable però sense excessius parlaments (dedicà el directe als components de la banda que properament estrenaran paternitat) i enllaçant tema rere tema. Sonaren els inclosos a l’esmentat disc, unes pinzellades de Una Forma de Hablar, un xic del Sin Técnica d’Oníric i un parell d’agraïments en forma de versions amb Noi Coix d’Anímic i L’ocell d’un admirat i admirador Joan Colomo present entre el públic.

En definitiva, un viatge de moments brillants que començà amb Te vi, sobrevolant esplèndidament l’equador amb Hum! i finalitzant el trajecte amb la preciosa Mirall.

¿Cuando te pondrás a trabajar en algo normal? – es pregunta Maria Rodés a Mírate. Si entenem com anormal la seva actual activitat artística, mentre gaudeixi i faci gaudir els demés amb aquesta “lúdica afició”, esperarem que el moment de “madurar”  trigui encara molt en arribar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival

in A PRIMERA FILA

Crònica fotogràfica del Petit Burg Festival 2012 (#PBF12)

Fotos: Fede Nieto

 

Prats. M’encanta que els plans surtin bé

in A PRIMERA FILA

L’hamburguesa clàssica de l’Apolo Dinner és avorrida, li manca un bri d’alegria, un cogombret, un xic d’enciam, una rodanxa de tomàquet… vida! Aproximadament tres quarts d’hora per a que La [2] obri les seves portes i sopem. A prop nostre els protagonistes de l’acte escalfen motors. Lluís Cots, bateria, s’apropa a la barra i ens saluda somrient (fa uns dies tinguérem l’honor d’entrevistar-los a Can Rin). Nervis, l’esdeveniment és important i serveix a la banda per a presentar-se oficialment a Barcelona. La previsió d’assistència de públic és bona i els Prats volen estar a l’alçada.

L’acte comença amb l’actuació dels padrins de la vetllada, uns Anímic en format duet acústic que feren de teloners i que no volgueren perdre l’ocasió de desitjar sort a la recent formació. Al seu davant, a més, esdevenint una part important de l’aforament, amics i seguidors de la desapareguda Madee a la qual pertanyien alguns dels seus components.

Tot plegat conformà un ambient càlid i amable que facilità les coses al quintet. Un quintet que malgrat la seva curta trajectòria com a banda demostrà funcionar com un rellotge. El repàs al seu Pla B, des de les inicials notes de teclat d’Amort fins el contundent final de Bèstia Somrient, sonà de meravella. Afinat i molt fidel al que hom pot trobar al disc. Per a que això fos així comptaren, en els darrers temes, amb la col·laboració de Dani Vega i d’Helena Miquel, ambdós partícips de la gravació de l’àlbum.

Amb nou cançons no hi havia prou així que els Prats ens regalaren una versió esplèndida del Ja no sap greu d’en Paul Fuster i un record al seu antic projecte Lovesurplus amb Carolyn.

En fi, com diria l’entranyable mercenari Hannibal Smith, “m’encanta que els plans surtin bé” i als Prats aquest Pla B els ha sortit rodó.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

in A PRIMERA FILA

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies  The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records.  És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

in A PRIMERA FILA

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret

Anímic: la sensibilitat feta música

in A PRIMERA FILA

Els Anímic són un grup d’amics i amigues que viuen tots junts en una casa a Collbató, al peu de Montserrat. I els hi agrada la música. Els hi agrada tant que són un grup de música que s’autoedita els seus discos. I això ho fan des del 2003 quan va fer “Teràpia musical” fins ara que han tret el magnífic “Hannah”.

En Ferran Palau, la Louise Sansom, en Roger Palacín, la Núria Mones, Zuma i en Juanjo Montañés van demostrar que cada vegada li tenen la mida més agafada als directes. Amb un so implacable i unes veus que t’abracen, dolces i delicades van anar desgranant, cançó a cançó, el fabulós disc “Hannah”. Intercalen el català i l’anglès, ja que la Louise és anglesa i catalana d’adopció. Cançons com “Trenco una branca”, “1979”, “La pols i el punyal” o “Blue eyed tree” no se’t fan gens estranyes.

Acompanyen el “Hannah” amb cançons de l’”Himalaya” i, com a anècdota, toquen una cançó d’un dels seus primers discos, el “Niu-nuvol”, editat el 2004. Recomanen, entre rialles, que ningú el tingui.

Per acabar el concert toquen “Taüt”. I, en aquest moment, mentre sona la cançó i entra la part instrumental, es produeix un moment que el podríem anomenar “especial”…

Un concert magnífic per veure, sentir i escoltar. Us recomano que, si teniu l’oportunitat d’anar-los a veure en alguna sala on cuidin tant als músics com fan a l’Apolo, no ho dubteu ni un moment i aneu-hi!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt