Tag archive

Animal Collective

Animal Collective: mites en directe

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 19 de juny de 2018. Sala Apolo

En alguns moments de plena efervescència del Merriweather Post Pavilion, es va arribar a comparar a Noah Lennox (conegut com Panda Bear) i a Dave Portner (conegut com Avey Tare) amb els Lennon i McCartney del segle XXI, i aquell disc com alguna cosa que havia de passar a la posteritat. No era més que el reconeixement definitiu de dos genis que es van començar a forjar la seva carrera molt abans, l’any 2004, quan ningú els coneixia, amb un dels discs més importants de la dècada dels 2.000, el Sung Tongs – per mi el millor de la seva carrera, juntament amb el Feels de l’any 2005 –.

Ahir a la Sala Apolo Animal Collective, format pels dos esmentats, van interpretar per ordre i íntegrament el Sung Tongs. El repte era difícil, doncs són temes complicats, amb capes i efectes, que des d’una base folk incorporen sons, crits i ritmes, donant com a resultat un estil evolucionat des d’aquella base folk, un llenguatge propi que no té precedents en la història de la música. Un llenguatge que des d’allò experimental esdevé ple de sentit, universal.

Per això el repte era tan gran i el resultat va ser espectacular.

Precedits per un correctíssim, electrònic i intens Eric Copeland, asseguts amb dues guitarres i dos micròfons cadascú, l’Avey Tare i en Panda Bear, van reproduir el disc de manera brillant, emulant els tons, els cors i els efectes del disc amb l’actitud i resultats propis de músics superdotats. Pel que fa a mi mateix, que sóc un dels fans més antics d’Animal Collective del nostre país, puc dir que el concert em va entusiasmar.

Van obrir amb un set llarg, amb un tema més introductori que una altra cosa, molt llarg diria jo, entonant cants que semblaven ser el preàmbul d’una jornada budista. No sé si ni tan sols allò era un tema. No anàvem bé. En tot cas no era del disc que anaven a interpretar.

Seguint com deia l’ordre del disc, van començar amb Leaf House i Who could win a rabbit, les dues executades de manera magistral. Sense decaure continuaren amb The softest voice i després la increïble Winters love, amb una variació al principi donant-li un ritme molt més potent. Fins aquí vàries obres mestres consecutives executades no només bé, jo diria que de manera fenomenal. Continuaren amb Kids on Holiday una cançó que sempre canto quan vaig de viatge per vacances, i on l’Avey Tare va fer uns crits que no es recordaven des de la seva època d’estudiant universitari. La meravellosa Visiting friends va posar la pausa i la tranquil·litat i començaren de nou l’ascensió amb College i, sobretot amb Sweet Road, una peça curta i meravellosa executada en directe. I finalment We tigers, una bomba per coronar el cim. Puc dir que aquests dos temes últims en directe, van millorar de molt els del disc. Aquí el concert s’hagués pogut acabar, perquè érem a dalt. Però mancava la recta final, ja més tranquil·la, on van interpretar els tres últims temes Mouth wooed her, Good lovin outside i Whaddit I done, donant un final més pausat, com correspon a una gran part dels temes d’Animal Collective i tal com és el disc.

Avey Tare va dir que el disc era això i que no hi havia res més. Fantàstic. Tot i així van fer alguns temes més, doncs la sala, força plena, així els hi va demanar. Els següents temes, per cert, van ser bastant poc “comercials” dins del que són ells – cosa que em costa d’entendre atesa la discografia que tenen, on podrien fer bisos per acabar tots saltant – . Tocaren I remember learning how to drive i Prospect Hummer. En tot cas, eren temes d’altres discs que donaren el punt i final. Una nit que, per mi, va ser de les millors que he escoltat mai als Animal Collective.

Albert Gasch
Redactor

El Disc Populi de l’Albert Gasch

in DISC POPULI
ALBERT GASCH
Albert Gasch: guitarrista de Vancouver. Home fascinat per la música i que intenta descobrir noves experiències musicals cada dia. Tant li pot agradar el soroll d’una rentadora com una cançó del 1929. Socialment, es tracta d’una persona musicalment incompresa, amb un gust propi coincident amb unes publicacions elitistes que no llegeixen ni els gafapastes. Tot i així, a vegades en diu alguna que genera unanimitat. Aquestes són les seves recomanacions…
Feels – Animal Collective Vaig anar al cine a veure la pel·lícula “Shortbus”. La banda sonora m’agradava, però d’entre totes les cançons, una sobresortia de manera estranya. Era un so nou, diferent, especial. No havia escoltat res d’igual. En arribar a casa vaig baixar-me el ‘tracklist’ de la banda sonora i vaig tornar a escoltar la cançó. Em va tornar a encantar. Vaig mirar la llista, i vaig veure que era d’un grup que es deia Animal Collective. I la canço “Winter’s love”. Després vaig escoltar el disc “Feels”, i la sensació d’aquella cançó se’m va reproduir durant tot el disc. Eren obres mestres consecutives. Des de llavors penso que Animal Collective és una de les millors bandes del planeta.. Ara s’han posat de moda, però quan van començar, sobretot, eren inigualables.
Love Songs – Beatles
Hi ha coses a la vida que s’han de fer. Per primer cop. La primera borratxera, el primer petó, el primer viatge, etc… Entre aquestes coses i a un nivell essencial, jo també situaria veure per primer cop pel·lícules de Hitchcock, llegir a Bécquer per primera vegada, i escoltar els Beatles. He escollit aquest disc perquè les sensacions d’adolescència que vaig tenir amb els Beatles, com qui descobreix l’amor, no les he tornat a tenir amb res al món de la música. Hagués pogut posar qualsevol àlbum dels Beatles. Aquest el tenia per casa i em flipava.
Funeral – Arcade Fire Tot i que no han fet res igual després d’aquest disc, aquest em va marcar moltíssim. Ho acaba de deixar amb la meva xicota de Saragossa, i un amic, en Jordi Daumal, em va recomanar aquest grup on “toca molta gent” i “amb molts instruments”. Per fer les coses bé, vaig llegir primer la lletra de la primera cançó del disc per entendre el que deien abans d’escoltar-la. Em va semblar molt poètica. Però quan vaig escoltar la cançó, no se ben bé perquè, em vaig posar a plorar sense contenció. No parava de plorar. Com si tragués sense control una estranya tensió que no se d’on em venia. “Neihborhood 1” es brutal, i “Laika”, en alguns moments, no és d’aquest món. Com si algú superior ens parlés als mortals de la terra.
Ves cap amunt