Tag archive

Altaveu

Festival Altaveu: 26 anys sent l’alternativa musical

in A PRIMERA FILA

L’any passat l’Altaveu va fer la seva majoria d’edat amb els seus 25 anys de vida. Nosaltres hi vam ser i vam prometre que hi tornaríem pels 26. I així ha sigut.

En aquesta edició l’equip de l’Altaveu ha apostat per una barreja d’estils, intentant allunyar-se dels noms i tendències habituals que aquest any i estiu han farcit la programació de la resta de festivals, així com també, per una internacionalització dels convidats.

Aquesta vegada ens vàrem apropar a Sant Boi el dissabte 6 i amb en Robert Ellis a les nou de la nit, va aterrar la música de Nashville al rehabilitat teatre de Cal Ninyo. El cantautor de Houston, establert ara al bressol de la ciutat del country, ens va recordar que no solament d’aquest tipus de música viuen a Tennessee, oferint-nos un dels tres concerts que farà a la península, presentant-nos el seu últim treball “The Lights From the Chemical Plant” (New West Records, 2014).

Durant l’actuació va fer palès que el rock i el folk també han fet un forat en la potent industria musical de la ciutat americana. Veu i guitarra excel·lentment executades amb tocs d’humor, inclús quan se li va petar una corda de la guitarra enmig de l’actuació. Un concert acústic, íntim i reflexiu, que vàrem poder gaudir només fins a la meitat ja que volíem passar per la plaça de l’Ajuntament per veure una estona al Petit de Cal Eril que juntament amb el David Mengual presentaven el seu concert-jazz-fusió.

Amb l’actuació ja començada ens vàrem trobar a El Petit i la seva banda, en una cantonada d’un escenari  absolutament ocupat pels setze músics de la Free Spirits Big Band. En David Mengual va agafar les cançons del Petit i les  va passar pel sedàs del jazz amb un resultat pel meu gust una mica desigual. Potser fou el peatge que vam pagar per sortir d’un concert i en dos minuts, entrar en un altre totalment diferent. Una proposta agosarada que el mateix Joan Pons agrair a l’organització l’oportunitat de poder-lo presentar en directe.

A un quart d’onze ja tornàvem a ser a Cal Ninyo ja que ens venia molt de gust veure al Neil Halstead el qual ja porta uns quants anys en el món de la música, d’ençà dels seus inicis a Slowdive als anys 90, passant per Mojave 3 i decidint finalment tocar en solitari. Amb la sala pràcticament plena, amb un públic entregat i coneixedor del que anava a escoltar, dissabte ens va portar el seu “Palindrome Hunches” (Brushfire Records, 2012). Acompanyat de la seva acústica i harmònica, la seva veu va saber omplir cada racó de la sala, repassant  nous i vells temes i acceptant peticions del públic.

Als Jardins de l’Ateneu Santboià ens hi esperava en Myles Sanko. Una nova i totalment diferent proposta internacional. Amb un espectacle al més pur estil anglosaxó, amb retirada i tornada a l’escenari per tocar una última cançó i presentar als membres de la seva banda, amb un so potent i mil·limetrat, Myles Sanko, pulcrament vestit, va saber empatitzar ràpidament amb un públic molt divers d’edat i estils, i va saber treure la part funky i soul que tots tenim dintre fent que els cossos es moguessin a voluntat del ritme que ens oferia.  De moment només coneixem el seu primer i únic treball “Born in Black & White”, però el seu segon està ja trucant a la porta i de fet ens va portar algunes cançons, entre elles “Forever Dreaming”. L’estem esperant.

I finalment, a la una de la nit va ser el torn de Gerard Quintana i Xarim Aresté, que varen ser incorporació d’última hora, ja que es va suspendre per motius aliens a l’artista l’actuació de Jacco Gardner que era el cantant anunciat de bon principi. Ens varen portar el seu últim disc “Tothom ho sap” (Promo Arts Music Records, 2014) i algun antic èxit dels Sopa de Cabra com el “Boig de la ciutat”. Amb ganes de donar-ho tot, el concert va intentar recuperar el rock més genuí que en Quintana portava feia anys en els seus concerts. A nosaltres la proposta no ens va acabar de convèncer. Lletres crítiques amb la situació actual del país, complicitat i molta energia a dalt l’escenari. Així ens acomiadàvem de l’edició d’enguany del Festival Altaveu. Estem segurs que repetirem. Fins l’any que ve.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

Ves cap amunt