Tag archive

Alondra Bentley

3ª Festa de Presentació Festival Vida 2019. Mirar al sostre i pensar.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 16 de gener del 2019. Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.


Quan em poso al davant d’un full en blanc i vull expressar el que he vist, escoltat i sentit després d’anar a un concert, sempre tinc la mateixa sensació, i és que no en sé. És com si em vinguessin sempre al cap les mateixes paraules, frases, expressions i es repetissin. I quan rellegeixo el poc o molt que he escrit, és encara pitjor, és com si fos una còpia de cròniques anteriors (noteu que he repetit: és com si, amb molt poc espai, i és que no en sé), i me n’adono que aquesta vegada, la crònica, no serà millor que les altres.

Tercera Festa de Presentació del Festival Vida 2019 i em trobo en primer lloc amb Invisible Harvey i això vol dir amb el Dimas Rodríguez a la veu i guitarra. Músic, guionista i crític musical, que amb cada cançó ens demostra que som el que som, que hi ha gent tocada per varetes màgiques, i que amb situacions quotidianes, com mirar al sostre quan no sabem que dir o fer, un arbre de nadal o un antic contestador, o amb situacions llunyanes, com un caçador de caimans, et fan una cançó. No es justo que llegues ahora (El Genio Equivocado, 2018) és el seu segon treball i que ens va presentar amb la seva mega-banda (són set en total). Vaig passar molt bona estona escoltant i perseguint les cançons del “conill gegant invisible”.

Si Invisible Harvey ens va portar el seu pop d’autor, l’Alondra Bentley, segona actuació de la tarda-nit, hi va afegir el seu ampli registre vocal. La compositora anglesa, amb quatre discs ja a l’esquena, ens va presentar Solar System (Mount Ventoux, 2018). La cantautora deixa a banda el folk, on fins ara semblava sentir-se molt còmode, i s’arrisca i aposta per nous camins, amb més pop i psicodèlia. La maduresa fa que quan escoltes les noves cançons, no diguis allò de, ah si…és l’Alondra Bentley. Se li nota les ganes d’obrir nous horitzons dins de la seva carrera, i si abans parlàvem de cançons fetes amb la quotidianitat, ara també hi hem d’afegir cançons a on ens anima a deixar el materialisme i els objectes als quals ens enganxem sense necessitar-los.

Ja tenim la tercera festa a la butxaca i ara toca esperar la quarta i noves presentacions, i desitgem que siguin menys sorolloses que la d’aquest dimecres passat. Veure al mateix Dani Poveda fent callar al respectable per poder escoltar bé als músics, no te preu.

Josep Ma. Català
Redactor

Faraday, festival 10!

in A PRIMERA FILA

 10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.

Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.

Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.

Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell  estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.

Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.

Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant.   El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.

Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.

A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. ChinarroJoan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.

En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ray Molinari

Ves cap amunt