Tag archive

[2] de l’Apolo

Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

in A PRIMERA FILA
Raydibaum La[2]. 20.03.2014

20/03/2014 – La [2] de l’Apolo – Barcelona

Dijous passat anàrem d’estrena: Estructures sota terra, nou treball discogràfic dels barcelonins Raydibaum fou presentat davant un auditori ple, oportunitat boníssima per agrair l’ajut de tots aquells que amb la seva aportació han fet possible aquest projecte. Y és que un cop més el micro-mecenatge (Verkami) ha servit per finançar un producte cultural.

Aquesta estreta relació artista-públic quedà, a més, palesa durant tot l’acte. Incondicionals, amics, mitjans… ens aplegàrem a la [2] de l’Apolo per contemplar el “renaixement” d’una de les bandes deganes de l’indie rock català del segle XXI. M’explico: quan de les cendres de Fromheadtotoe sorgeix Raydibaum el panorama musical català es troba en un estat d’anquilosament important.

Per a fer-nos una idea, quan el seu EP Grided Elephant cantat en anglès veu la llum el 2004, Lax’n’Busto guanya el premi Enderrock a millor disc de l’any i Gerard Quintana el de millor lletra i millor directe (votació popular). Pels “no alineats” sembla clar que alguna cosa havia de canviar. Raydibaum, al meu entendre, contribuí al canvi, formant part d’un conjunt de propostes que provocaren una anhelada entrada d’aire fresc.

Està bé, però, que aquells que en el seu moment s’atreviren a trencar motllos, passat el temps, s’atreveixin a fer “clic” al botó de reset.

Quan hom escolta el disc i el directe se n’adona que la trencadissa no és fruit d’una borratxera sinó d’un procés laboriós i conscient. La línia de baix, el puntejat, els pals de percussió, els registres de veu… tot és menys melòdic però més ric en matisos. Arriscat, cert, però valent.

El repàs a l’actual llarga durada esdevingué fluid i l’acollida per part del públic aparentment molt bona (cosa que ens alegra). Destaquem Moai i el seu magnífic in crescendo i El Cel Nu amb la seva metralleta guitarrera (presents a l’Ampli’s Twelve de les darreres setmanes).  Els temes emblema aparegueren a la segona part del concert servint Aurora (versió acústica i en solitari de la mà i veu de Valen Nieto) de nexe d’unió. Un moment íntim i de comunió molt maco que donà pas a Alfabet, Maleeixo el temps

La intencionada separació antic/nou feu encara més evident la mutació, un exercici interessant d’agradable regust. Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera- http://ljuskansliga.blogspot.com.es/

Refree: potència a la Nova Creu Alta

in A PRIMERA FILA

El dimecres 23 d’octubre va ser nit d’estrenes a la sala [2] de l’Apolo. Per una banda, en Raül Fernandez Refree presentava el seu nou disc Nova Creu Alta. I aquest és el primer llarga durada del nou segell del Primavera Sound El Segell. Amb tanta estrena hi vaig trobar a faltar una copeta de cava…

Entraves a la sala i te n’adonaves que hi havia molta humitat. Un cop miraves l’escenari te n’adonaves a què era degut: l’escenari era ple a vessar de plantes. Mentre s’anava omplint la sala, que va acabar fent goig, comentàvem com ens imaginàvem el concert. Escoltant el disc te n’adones del gir més psicodèlic i elèctric que ha agafat en Raül en aquest nou treball, però teníem curiositat de veure la posada en escena. I l’impacte és molt bèstia! Només començar amb Quan els arbres ballen amb un final amb distorsions i molta potencia elèctrica veus que en Refree ha canviat. Potser ho fa el moment social que estem vivint, perquè algunes de les lletres han agafat un caire més social.

Va ser una estrena de disc en tota regla, perquè només es van tocar les cançons de Nova Creu Alta. Pel meu gust, van destacar, Avui ho he vist, Orgia, Kikirikí i Els fills dels néts. I va acabar dedicant Els nostres pares als Mossos. En paraules seves: “són unes bones persones”. Ironia?

Un bon disc, un directe potent i una nit agradable amb bona música i bona companyia. Es pot demanar alguna cosa més?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Doble Pletina, doble satisfacció

in A PRIMERA FILA

07/06/2013,  [2] de l’Apolo

Molt se n’ha parlat del quintet de Barcelona aquests darrers anys i això que, com sovint es destaca, fins el moment no disposaven de cap llarga durada.

Doncs bé, no calia però els Doble Pletina han provat que són capaços de construir un àlbum sencer i farcir-lo de bones cançons. Si les comparem amb les ja conegudes, aquelles que fins ara ens han proporcionat amb comptagotes, el resultat és, possiblement, menys fresc, més lineal i alhora més fràgil i profund, oferint la sensació de conjunt que se li demana a un LP.

Per descomptat això calia traslladar-ho a l’escenari i aquí l’experiència acumulada els serví per a presentar De lo concreto a lo general amb solvència pressuposada. La sala 2 de l’Apolo presentà un aspecte ideal, plena gairebé fins dalt amb molt seguidor impacient per rebre i acotxar els músics en la primera cita de la gira presentació.

Als compassos inicials els fallà alguna cosa, probablement fruit de l’equalització (o del temps que feia que no tocaven junts). El so, malgrat això, no trigà gaire en evolucionar fins assolir el nivell habitual. Com acostuma a passar els temes anteriors sonaren més robustos: En quart lloc arribà Artista Revelación i per llavors el públic ja es mostrà entregat a les noves propostes. El repàs al nou treball fou integral i comptà amb la col·laboració puntual de Cristian Pallejà a la trompeta a ¿Puede callarse todo el mundo?. Grans moments amb l’intimista Dimes y diretes, el hit Rendez-Vous o la melodia “ajotada” de Igual o mayor que.

Si alguna cosa se li pot retreure al directe és la durada, poc més d’una hora. El mateix Marc Ribera, entre bromes, reconegué que potser havien de parlar una mica més entre cançó i cançó.

Parafrasejant la pròpia banda, per què negar-ho si es pot demostrar? No descobrirem res nou si diem que la banda avança amb pas ferm cap a l’Olimp dels escollits essent ja un clar referent local del pop intel·ligent. Doble Pletina ens reportà la doble satisfacció de veure com madura sota el sol de la feina ben feta i el gaudiment del fruit en un directe sòlid i de gran nivell.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maybe Silvia

Aloud Music Festival: 3r dia: colofó final!

in A PRIMERA FILA

El dissabte 9 de febrer era dia de Carnaval. Dia de festa i xerinola. No és una festa que m’apassiona massa. Més aviat gens, per tant, no ho recordava, però ho vaig poder comprovar només arribar al Paral·lel i trobar-me’l tallat amb unes carrosses guarnides, penso que amb poc gust, i persones amb poca roba, plomes i a punt d’agafar una galipàndria. Això és el carnaval… Després, a dins a la sala Apolo també ho vaig constatar veient a una persona disfressada de persona egípcia. La resta, si anàvem disfressats, no ho vaig saber distingir…

Era el dia gran de l’Aloud Music Festival. El seu responsable, en Sergio Picón, es va treure de la màniga un festival de tres dies, per celebrar el desè aniversari de la discogràfica, repartits en diferents sales de la capital catalana: dijous 7 a la sala Sidecar (amb Syberia i Cuzo), divendres 8 a la [2] de l’Apolo (amb Yndi Halda, Giardini di Mirò, The Samuel Jackson Five, Powder! Go Away i Stories from the lost) i el dissabte 9 a l’Apolo (amb Toundra, Lisabö i The Joe K-Plan). Però anem a pams…

Amb una sala que s’estava omplint mica en mica en Mario i en César, guitarra i bateria, el duet The Joe K-Plan, van obrir la tarda nit amb el seu rock caòtic, però a l’hora virtuós. Estan parats des del seu “Rigan asesino, Olibia vencerá” de l’any 2009, però es va comprovar que no han perdut el ritme frenètic que els caracteritza al tocar. Són un grup un grup que sembla que estiguin tocant al menjador de casa seva. L’un per l’altre es van animant i es desinhibeixen tant que et dóna la sensació que no tenen present que estan dalt d’un escenari.

Va ser una bona manera de començar i donar pas a un ens amb sis extremitats: dos bateries, dos baixos i dos guitarres. Els Lisabö. Contundència i brutalitat portada a l’extrem. Quan els vas a veure tens unes expectatives, records de l’última concert, però sempre les superen. Sempre, sempre i sempre. Van esquarterar el seu últim disc “Animalia lotsatuen putzua” (millor disc del 2011 segons algunes publicacions especialitzades). Com un animal que aixafa tot el que troba al seu pas, els bascos, van anar colpejant-nos amb el seu post-hardcore poètic fins deixar-nos a tots noquejats per ko. Es deixen la vida dalt l’escenari. I així ho transmeten. Un espectacle poder-los veure i escoltar.

I per tancar la nit, el festival i l’aniversari els madrilenys Toundra van pujar a l’escenari de l’Apolo a tocar el seu post-rock amb tocs de metal i hardcore. Al ser una nit especial es van acompanyar dels instruments de corda de Cordes del Món. Van aportar el toc preciosista que tenen les cançons en els discos, però personalment penso que no hi van arribar a treure tot el suc possible. Van fer-nos moure al ritme enèrgic del seu últim i ben rebut disc “III” amb el fantàstic començament amb la meravellosa “Ara Caeli”. Enmig hi van intercalar cançons del “II” i també la versió de The RamonesI believe in miracles”. A mi em va agradar, però crec que se la podien haver estalviat (apunt per qui no ho sàpiga: els Toundra no canten fan música instrumental). Aquest, per mi, va ser l’únic “però” de la nit. Totalment perdonable.

Després, un pastís amb unes espelmes amb el número 10 van deixar veure a en Sergio un breu moment dalt l’escenari. Tradicional cantada de l’”aniversari feliç” i bufada d’espelmes. Una nit fantàstica. Sergio, esperem en candeletes l’edició de l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Ves cap amunt