Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

El Último de la Fila, The Pogues i Antònia Font

in DISC POPULI


Enemigos de lo ajeno (El Último de la Fila)


Un disc de la dècada dels 80, en què jo era bastant jovenet, i que es titula ‘Enemigos de lo ajeno’ de El Último de la Fila. Recordo molt el moment, recordo aquest tipus de lletres que eren molt novedoses i molt urbanes. Això amb el temps m’ha fet fixar una imatge d’aquests anys 80: un ambient urbà, fred, cosmopolita.
Recordo molt la lletra d’una cançó que deia: “ veo mi casa desde tu balcón, chimeneas y tu ropa al sol. Barba de quinze días, no me levantaría”. La imatge de tot això la tinc molt dibuixada i molt associada a casa meva. La tinc molt situada en una habitació concreta, veient una determinada vista des de casa meva. Suposo que m’agrada també la lletra i la poesia que hi havia dins.

Rum Sodomy & The Lash (The Pogues)



Coneixia un de més comercial, ‘Peace and Love’. En aquella època el meu germà va anar a Irlanda i li vaig dir que em portés un disc dels The Pogues. I, evidentment, no em va portar un disc, em va portar un cassette, que és el que es portava llavors. I em va agradar la barreja de música moderna amb les flautes irlandeses i després els textos de les cançons. Especialment la última de les cançons que es deia ‘Waltzing Matilda’. Vaig descobrir tota la història del que representava , del rerefons de la Primera Guerra Mundial, de la història del soldat ferit que enviaven i retornaven a casa seva. Suposo que també em va influenciar que fossin irlandesos i tot el que implicava de lluita per un alliberament. A més a més el cantant era alcohòlic perdut, i en aquella època, quan tenia 15 anys, m’atreia molt aquesta estètica.

A Rússia (Antònia Font)

Va ser una sorpresa. En aquell moment el rock català ja havia passat molt de moda i estava molt desprestigiat. I de sobte, va irrompre un grup que no només cantava en català, sinó que a més a més ho feia en mallorquí, que era considerat des de Barcelona com a molt de poble, molt dialectal. I em van agradar molt el tipus de lletres perquè n’hi havia algunes que em recordaven instintivament a Franco Battiato, concretament el tema ‘A Rússia’. Després vaig descobrir que aquest cantautor havia influït en el grup.

Sigur Rós, Ray LaMontagne i The XX

in DISC POPULI


Takk (Sigur Rós)


Es un grupo que conocí a raíz de un festival llamado Inedit en el que vi la peli ‘Heima’, que va sobre ellos y está ambientada en Islandia, en una gira que hicieron por todo el país. Después del tour internacional estaban un poco quemados y querían volver un poco a sus orígenes, e hicieron una gira por todos los pueblillos de Islandia, y la verdad es que es una película alucinante. A raíz de esto, es quizás el disco que más me ha gustado de ellos y la verdad es que forma parte de una banda sonora muy importante de mi vida porque gracias a haberles conocido decidí viajar a Islandia. Fue la banda sonora del viaje y fue precioso.

Trouble (Ray LaMontagne)


La verdad es que es un tío que tiene una voz que desgarra. Está el sólo, con su guitarra, y a veces algunos músicos lo acompañan. Todas las canciones de este disco son preciosas, y las letras también. Es como si estuvieras con él, metido en él. Tiene una personalidad que te atrapa y es ideal para escuchar tranquilo, en casa.

XX (The XX)


En una edición del festival Primavera Sound al que fui con mucha gente pasé por delante de ellos y no los pude escuchar. Finalmente cayó el disco en mis manos y la verdad es que es un disco que te lo pones de principio a fin, te lo escuchas del tirón y está muy bien.

Festival Sintonitzza: la feina ben feta

in A PRIMERA FILA

Brotxetes de gambes, saltejat de gírgoles amb espàrrecs verds i pernil de jabugo, pintxos de vedella, pintxos de salmó, unes cerveses i cap al Sintonitzza!

El Sintonitzza és un festival que es realitza per la Festa Major de Santa Coloma de Gramanet i, durant dos dies, omple el Parc Europa d’un bon ambient i bona música. I gratis!

El divendres van actuar, a l’escenari principal, els Athom Rumba, Eric Fuentes & El Mal, Very Pomelo, Surfing Sirles i Perfecto Desorden. A l’escenari Baremoto hi van actuar els Monoculture i Mondosonoro Dj. A última hora hi va haver la baixa dels Nudozurdo.

Però bé, centrem-nos en la segona jornada del festival. Aquesta va començar amb els Saudade. El concert va començar amb una mica de retard (potser per la pluja que va caure una estona abans?). Aquest grup diuen que són de Badalona, però tocaven una mica a casa, ja que alguns dels seus components són de Santa Coloma. Van tocar les cançons del seu primer disc “Colección de errores”. La curiositat del concert, i que em va sorprendre, era que el cantant, en Joako, anava descalç.

A continuació era l’hora de Ornamento y delito. Sincerament, amb concert em van agradar molt més que escoltats en disc. I ara me’ls escolto amb una altra predisposició. A part de les cançons de l’últim disc “Extraradio”, publicat a finals de l’any passat, també van tocar algunes cançons del primer “Relicario” i del segon “Rompecabezas de moda i perfección moral”. A part, van fer un petit avançament d’algunes cançons que sortiran en el proper disc.

I arriba la gent. I amb la gent en Ramon Rodríguez i el seu alter ego The New Raemon acompanyat de la seva banda. Solvent. Solvents. Toquen cançons de l’últim disc “Libre asociación”. En Ramon Rodríguez també toca un parell de cançons sol: “La dimensión desconocida” i “Tú, Garfunkel” (aquesta la va acabar amb tota la banda). Aquest últim disc és força diferent als dos primers… té tocs dels antics Madee. Si teniu l’oportunitat, aneu-lo a veure!

I, mentre m’espero a que surtin Pony Bravo, m’arribo fins a l’escenari més petit que porta el nom del xiringuito Baremoto on hi toquen els valencians Polock. Entregats i amb ganes de fer-ho bé. I déu ni do, ho fan força bé!

Pony Bravo van portar la festa i la ballaruca. Fan un pop rock tribal ballable que va ser l’animació de la nit. La gràcia del grup radica en l’intercanvi dels instruments i, on el baix, és el principal i el que marca el ritme.

I un altre any. I un altre Sintonitzza. Felicitats als organitzadors, perquè any rere any es superen. Fins l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Buskers, la revelación de agosto

in A PRIMERA FILA

Paseando una vez por Pedralbes descubrí, cual tesoro remoto y escondido, una iglesia de estilo florentino preciosa de la que nadie me había hablado jamás. Como si no hubiera existido antes de que yo la viera. Y es que cuando piensas que en Barcelona ya está todo visto, la ciudad va y te sorprende.

Algo parecido me paso con el BUSKERS FESTIVAL en el polo opuesto de la ciudad.  Una nueva sorpresa. La de saber que esta era la séptima edición de un festival de música en la calle que se hace cada año en la Barceloneta, y que tiene hasta 10 espacios de conciertos que se desarrollan simultáneamente durante 4 días.

Organizado por la ONG la Casa Amarilla, se ha convertido en el festival de referencia en España de música en la calle, y el referente también en España de la red de festivales BUSKERS que se celebran por toda Europa. La filosofía es clara: acercar la cultura a la calle, hacerla accesible, con una oferta de buenos músicos y sin cobrar entrada, simplemente “pasando la gorra” al final de cada actuación. Una concepción musical transformadora, horizontal, muy lejos de los festivales cada vez más elitistas (sobre todo en cuanto a precios) que inundan la ciudad.

Realmente hoy en día la opción de no cobrar entrada en un festival es una decisión bastante revolucionaria, como lo es ocupar la calle para promover música y acercarla a la gente, cambiando de alguna manera el sentido de la palabra “calle”. Aún más transformadora es la idea cuando la música que se hace es realmente buena.

Mi andadura en el festival se inició el viernes 5 de agosto, a las 19h. Empiezo con los alegres Skarallaos, marcando la pauta de lo que será el festival. Siete músicos comenzaron desgranando temas instrumentales que mezclaban ritmos ska con sabores de música popular, que en seguida me hicieron ver la tarde de otra manera: sin darte cuenta, de repente, sonreías. Ramón Muiños, guitarra y voz,  empezó a cantar acompañado por el grupo, siguiendo con la tónica alegre. En el estilo de festival, el grupo combinaba su carácter fiestero y divertido con el juego permanente con los asistentes. Salían de su sitio, entraban donde el público, interaccionaban, y todo ello sonando limpios y coordinados. En resumen, muy bien Skarallaos. Lastima que sábado y domingo no pudieran estar. No me extraña, los deben de reclamar de todas partes.

Al lado de Skarallos, saltamos a los esperados Baciamolemani. Hubieran sido cabeza de cartel si no fuera por la concepción democrática del Buskers. Desde Sicilia, hacen una música que mezcla ritmos populares: ska, reggae, rumba o ritmos tropicales, en una actuación en la que contó tanto la música como el espectáculo constante. El ritmo era frenético, la actuación enérgica y, en algunos momentos, un tanto caótica al introducir tanta intensidad y teatralidad. Quizás la perfección del sonido quedó a un lado. Coronaron el espectáculo con “La Corriera”, acompañados de los padrinos la Pegatina, con los que hicieron dúo. Pese a los momentos de exceso, los Baciamolemani triunfaron.

Vistos los italianos, viajamos a Sant Boi de Llobregat para la propuesta de RIU. El grupo catalán recupera temas populares catalanes y los readapta, dándoles su toque personal. Son seis músicos: un violín, dos guitarras, un contrabajo, un acordeón y un uilleann pipe (nombre de instrumento que he conocido gracias al dossier de prensa que nos ha facilitado la organización). Me gustó la propuesta, por ejemplo la versión de “Rossinyol”, con cambio de ritmo incluido; pero el viernes tuvieron un problema: prácticamente no se les oía, ni siquiera estando sentado en primera fila (como yo estaba), a dos metros de distancia.. Esto fue corregido el sábado y el domingo, cuando ya con equipo y altavoces, pudieron hacer disfrutar a un nutrido público. Mi opinión es que desde el folk catalán hay mucho campo que recorrer, pero también que existe el riesgo de caer en el inmovilismo. Que se decanten hacia un bando u otro dependerá de la ambición de un grupo que, como mínimo, talento tienen.

De los RIU nos pasamos a los Mala Junta Trío, y aquí puedo decir que olvidé por un rato mi carácter de cronista para pasar a un estadio de contemplación vibratoria. Se puede decir que subimos un escalón respecto a todo lo visto y oído anteriormente. Tres grandes músicos (bajo y dos guitarras) tocando a lo Django Reinhardt sin desmerecerlo. Todo temas instrumentales. Nivelazo. Guitarristas sobresalientes, yo diría virtuosos, que te envolvían. Si bien los temas eran estándares conocidos, la verdad es que la ejecución era brutal, y con un característico toque gipsy. Como digo, bajo, guitarra marcando acordes, y solos improvisados la otra, con temas como “All of me” o “Sweet Giorgia Brown” Me gustaron tanto que repetí el domingo a última hora, cuando repitieron su actuación.

De los Mala Junta me trasladé al punto 1 para ver Amarins et le Gatte Negre, o, lo que es lo mismo, a tres maravillosas mujeres: Amarins (guitarra), Fiora Beuger (acordeón y voz) y Femke Ravensbergen (violín y voz). Dieron un soberbio recital de folk, con la bonita voz de Amarins perfectamente acompañada por as otras dos voces, además de por el contrabajo y la percusión, y con espectáculo incluido (se escondieron tras el contrabajo, explicaron cuentos con dibujos, sonrieron, hicieron mímica…). A veces se parecieron a las Andrews Sisters, en especial con la versionada “Rum and Coca-cola”. La verdad es que tanto sus temas como su voz y coordinación rozaron la perfección. Y es precisamente ahí, en ese gusto por la perfección, en ese escrupuloso cuidado en la coordinación de voces y en la sincronización musical donde yo encuentro un pero, pues en mi opinión se acaba echando en falta una cierta espontaneidad musical y una mayor improvisación. Y es que, a partir de un cierto nivel de calidad, a uno le enamoran más las debilidades de los demás que no sus cualidades.

Y de ahí al sábado.

Sigo la maratón. Empecé con Oh Peta, que de entrada me hicieron reír por la combinación de músicos. El violinista, descalzo, se movía histriónico, mientras el bajo, Michele “Pacca”, se mostraba serio y no movía ni una ceja. Rafa, el acordeonista llamado “majete”, seguía más la línea del violinista. Marion, al cajón, equilibraba el grupo, y el cantante y guitarra, Oscar, lideraba aportando simpatía natural. Iniciaron con “Guantanamera”, y arrancaron los primeros aplausos. La fusión de músicos de distintas nacionalidades, fusiona también estilos distintos, como es habitual en el festival. Podían tocar cumbias, o reggeas, o cualquier música popular. El crack de Oscar se marcó un rap al acabar “Guantanamera”, pidiendo a la gente que se acercara, con poco resultado. En todo caso, la simpatía del grupo se concretó en una fantástica cumbia que versionaba a Dusminguet y que nos hizo disfrutar a todos.

Fui por el paseo un poco más abajo y escuché a Cirkusz-ka, originarios de Budapest, con una música tranquila cantada por la voz suave de Anna Szlávics, acompañada excelentemente por la guitarra de Tomás Rock y el gadluka de István Simon. Músicos realmente destacables para melodías nostálgicas, con bases de bossa nova, momentos de jazz y otros estilos mezclados de forma agradable. Un grupo mucho mejor que la suave acogida que tuvieron el sábado a las 19 h. (con poca gente) y que más tarde mejoró ostensiblemente.

Cambié de dirección y busqué a Cobario, trío de músicos con dos guitarras y un violinista, originarios de Austria, que cambiando estratégicamente su disposición respecto a los Oh Peta, se pusieron a tocar de espaldas al mar, con lo que la percepción de su música, siempre instrumental, con una guitarra acordeando, otra punteando y un violín dando suaves melodías, y con la visión permanente de las olas al atardecer, crearon definitivamente una atmósfera onírica, trasladándonos hacia un estadio de calma no buscada. Destacar además que Cobario presenta temas propios, con lo que aumenta el mérito de su originalísima música. Así, acumularon gente y aplausos.

Me pasé  por Fran Baraja y su banda, con sus temas rockeros y blueseros, que comunicaban más por el carácter canalla y simpático de los canarios que por los propios temas en sí, para ir hacia  las barras centrales, en los puntos 5 y 6, para escuchar un rato a los Funkallisto. Como resulta evidente visto el nombre, llegué y me encontré con un funk clásico e indiscutible. Liderados por el magnífico saxofon Danilo Desideri, sonaban impecablemente bien. Hombre, no hay nada nuevo bajo el sol, que se dice, pero el objetivo se cumplía: divertir y hacer bailar, tocando sin fisuras.

Los Street Pickers, con la maravillosa voz del valenciano Jesús López, tocaban temas tradicionales de música americana con total y absoluta corrección. Como digo, la voz de Jesús lo envuelve todo, haciendo bueno un grupo que, por otro lado, se limita a presentar temas para entretener y divertir al público. Destacar la traca final con un “Just a Gigoló” celebrado por los asistentes.

De ahí volví al centro del barrio a ver a Duo Muntaner, dos primos de las baleares, uno con la guitarra, el otro con el ukelele, que en base a ritmos de rumba o folk, pero siempre con un toque personal, gustaron con un concierto en el que el guitarrista Joan Muntaner rascaba la guitarra frenéticamente y su primo Miquel punteaba el ukelele con una técnica asombrosa. Buenos y originales. Temas instrumentales bastante inclasificables, destacando la especial “Rainy mood”, que tocaron hacia el final del concierto. El dúo, una de las sorpresas.

Para acabar el sábado me fui a ver a los liantes Pullup Orchestra. Diez músicos fijando unas bases de banda mayoritariamente de vientos, combinadas con fuerte presencia de percusión, en plan marcha popular callejera. Todo ello con una bomba, el cantante de rap “Shamwhaa!”, que multiplicó por mil la sensación de ritmo y de subidones frecuentes de los temas del grupo. También la cantante Valerie aportaba sus temas, cambiando al registro rapero, pero manteniendo una tensión rítmico-festiva imparable. La actuación provocó la invasión del público del espacio habilitado, de forma que este cronista se vio engullido por la muchedumbre entusiasta.

Y así llegamos al domingo. Para que no sea todo tan bonito, empezaremos el día con una crítica. El festival está muy bien. El ambiente festivo es de verdad fantástico. Y la propuesta musical es buena. Pero a veces uno tiene la sensación de que los tipos de música se repiten. Músicas populares, fiesteras, de base rítmica, que juegan muchas veces con estilos similares.

Esto no ocurrió el domingo cuando vimos a los brutales Wild Marmalade. Su propuesta, única. Ellos le llaman dance australiano. Yo diría que sería dance orgánico sin aditivos. Dos músicos, un batería y otro tocando una especie de trompeta-tubo larguísima llamada didgeridoo (también lo he buscado). La batería marcaba el ritmo dance, y la “súper trompeta” creaba sonidos graves, sonando como música electrónica de última generación. Innovador, moderno y tranceante. Quizás tiene tanto de experimento como de banda musical, pero sonaba brutal. De repente, pensé en Pantha du Prince, en Ibiza y en otros grupos de electrónica, pero en este caso todo sin máquinas. Quizás por ahí debería ir el festival, por la innovación.

Antes de los australianos, vimos a los Made In Barcelona. Y me sabe mal repetirme, pero me encantaron. No hacen nada nuevo tampoco, pero sus temas de Son cubano me dejaron boquiabierto. Todos tocan, todos cantan, todos bailan. Música conocida, eso sí, pero podrían estar en La Habana o Cartagena de Indias con total tranquilidad, confundiéndose con los de ahí de siempre. El contrabajo, espectacular.

Veo un tanto de pasada (es imposible todo) a el Tumbao de Juana, observando a un hombre divertido, con una camisa espectacular, cantando ritmos latinos con energía y no demasiada gente. La verdad es que no me pude quedar más que un tema, que me sonó un tanto frío. Es culpa mía por querer estar en todos los sitios.

Me pasé por el punto de la barra principal (siempre hay que pasar por la barra principal en algún momento) y vi de un tiro a Brincadeira y S.A.M. Brincadeira es un grupo de batucada, ideal para aglomerar gente y hacerla saltar con sus coreografías a ritmo de percusión.

Los S.A.M, cuya idea de música tradicional y clásica italiana se presentaba con un gusto entrañable, quedaron un poco deslucidos, puesto que la voz del cantante, al menos en la actuación que yo presencié, quedaba totalmente ahogada por los demás instrumentos. Si le añadimos que los Brincadeira se llevaron todo el público, la actuación no fue del todo exitosa.

A ritmo del festival mis piernas me llevaron a los Dinatatak, de los que apenas pude ver dos temas que, de hecho, me confirmaron lo que ya me habían comentado: mezclaban de todo para sonar a ellos mismos. Percusionaban, mezclaban instrumentos y sonidos para hacer algo que no sabría decir qué es. Sí puedo decir que al público le encantó, arrancando hasta un bis, cosa que no pasó con todas las actuaciones.

Y para acabar, a las 23 h., los Buritaca. Una banda que hace música latina (cumbia, salsa) cuando cantan ellas, para pasar a propuestas más tribal-africanas cuando canta él. Dijeron que llevan 1 año. Pues por el oficio que tienen diría que llevan una década. Buenos  músicos, y las dos cantantes una gran capacidad para animar, buscando coros y respuestas del público, que al final encontraron. La combinación de estilos de Buritaca es bastante reconocible, pero su provocación al personal para el movimiento y la diversión, los hicieron acreedores de una respuesta entusiasta.

Con esto me fui a dormir, ya que el lunes volvía a mi oficina. Un auténtico maratón de grupos y de música. Me quedé con la pena de no poder dedicar más tiempo a cada grupo, pero resulta difícil ver a 20 grupos nuevos en 3 días, y decir algo sobre ellos.

En todo caso, el Buskers ha sido una fantástica sorpresa. Un ambiente realmente muy divertido, agradable, acogedor. Para mí ya es una cita imprescindible en Barcelona, al menos mientras no me vaya de vacaciones fuera de la ciudad. Adelante.

Texto: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Festival de la Porta Ferrada. Love of Lesbian: una garantia d’èxit

in A PRIMERA FILA

Divendres 21 de juliol. Plego de la feina i surto pitant de Barcelona direcció Sant Feliu de Guíxols. Ahir el vespre el temps pronosticava pluja. No, si us plau, que no plogui! Em passo tot el viatge per l’AP7, incloent-hi la caravana de rigor, repetint el mateix…

Arribo i vaig a deixar la maleta a l’hostal. Obro la finestra i m’estiro una estona al llit a descansar. De fons, amb el cel ben ennuvolat, sento les proves de so dels Love of Lesbian i penso: Jordi, para bé l’orella que anant bé només els sentiràs aquesta estoneta… Però no! El temps es comporta i els Love of Lesbian realitzen el seu únic concert en tot l’estiu a Catalunya. És en el marc de la 49ena edició del Festival de la Porta Ferrada.

Veure els Love of Lesbian és tot un espectacle! I cada vegada atrauen a més i més persones. Només cal recordar els finals de la gira 1999 que van omplir quatre dies a la sala Joy Eslava de Madrid i tres dies la sala 1 de Razzmatazz de Barcelona. Un vertadera bogeria!

Va ser un concert solvent. Sense parafernàlies. Ni disfresses. Només ells i la seva música. I la mare d’en Santi Balmes.

Es van dedicar a tocar cançons dels seus discos més celebrats i amb els que han arribat a un públic molt ampli. Com ja s’ha dit moltes vegades, el canvi en l’idioma els va fer fer un salt endavant en l’escena musical del país i, amb els discos “Maniobras de escapismo”, “Cuentos chinos para niños del Japón” i el “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)” han aconseguit que tot el públic salti i canti a ple pulmó cançons com “Houston, tenemos un poema”, “Me amo”, “Club de fans de John Boy” o “Allí donde solíamos gritar” i emocionar-se amb “Música de ascensores”, “Incendios de nieve” o “Historia de una hache que no quería ser muda”. Però jo, ho sento moltíssim, però quan comença “Universos infinitos” se’m posa la pell de gallina, tanco els ulls i toco el cel…

Ara, només ens falta esperar el nou disc dels lesbians i que tornin a començar a tocar en directe. I, només espero, que fins que arribi aquest moment, el temps passi ben ràpid.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu

Festival Pròxims: una nova aposta pel pop-rock fet aquí

in A PRIMERA FILA

Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.

Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.

El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).

Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment  tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.

El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.

Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.

I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.

Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Las Migas: final d’etapa

in A PRIMERA FILA

Preciós. Aquest és l’adjectiu que em va venir al cap després de l’últim bis de Las Migas en el Festival Grec.

La Isabelle Laudenbach (guitarra de París), la Marta Robles (guitarra de Sevilla), la Lisa Bause (violí i acordió de Berlin) i la Sílvia Pérez Cruz (veu i cajón de Palafrugell) van realitzar un concert especial. Molt especial. Era l’últim que faran a Barcelona amb la seva formació original de Las Migas, un grup que ha sabut crear un estil propi dins el flamenc. Era l’últim concert perquè la seva veu, la Sílvia, deixa el grup per emprendre la carrera en solitari. A partir d’aquest moment, l’Alba Carmona passarà a ser la nova cantant.

Al ser una nit especial en un marc incomparable, Las Migas es van envoltar de bons amics i, sobretot, de la Rafaela Carrasco, la bailaora que va escenificar algunes de les seves cançons amb la seva elegància i ritme. Menció especial a “Caricias de sal”, una cançó d’una bellesa extrema elevada al màxim exponent gràcies a la Rafaela. A més a més, es van acompanyar del gadità José López al contrabaix i l’Aleix Tobias a les percussions (i com a improvisats ballarins). També, al final, s’hi va apuntar en Carlos Cortés, percussionista i gran amic de la formació.

Van desgranar el seu àlbum “Reinas del Matute”. Un disc curós i molt ben fet, tot i que pel meu gust, veure-les en directe guanyen moltíssim. A més a més, van tocar diferents cançons dels seus inicis, cançons que van fer mentre estudiaven juntes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, és a dir, quan eren les pre-Migas, per exemple “La Mariposa”, i cançons de diverses col·laboracions que han realitzat durant aquests anys, com “Unas voces”, que va formar part de la banda sonora que van crear per l’obra de teatre Unas voces que va dirigir la Marta Angelat en el 2007.

La Sílvia té una veu que t’hipnotitza. És una sirena i al voltant hi té unes meravelloses musiques que fan que la música et transporti a llocs mai coneguts.

Així doncs, vam poder gaudir d’un gran concert en una fantàstica nit de lluna plena. Una meravella…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu del Grec

Death Cab for Cutie, Belle & Sebastian i Wilco

in DISC POPULI

“Transatilicism” (Death Cab For Cutie)


Diria que és del 2003, i per mi és el millor disc d’aquell any. Va ser un any que vaig començar a escoltar molta, molta música, potser perquè començava a tenir diners i en aquell moment no se la baixava gairebé ningú i llavors compraves. Em vaig comprar aquell disc i em va semblar al·lucinant. Sí que és veritat que després han tret altres discos que són bastant pitjors. I tenen aquesta veueta una mica ‘monyes’. Estic criticant un disc que he dit que m’agrada, però bueno, sóc així, contradictori….Però en aquest disc, no sé perquè, la veu no em desagrada, no em desentona.

“If you’re feeling sinister” (Belle & Sebastian)


És un disc que estic escoltant bastant ara, i ara mateix em sembla acollonant. És molt alegre, tot i que la manera de cantar sembla a vegades melancòlica. És un pop molt senzill però tampoc immediat. La primera vegada que el vaig escoltar vaig pensar que era una merda. Me’l va passar una amiga, i a ella li encantava, però a mi em va semblar horrorós. I fent un esforç alguna cançó em va començar a agradar i així successivament. I ara em sembla al·lucinant.

Yankee Hotel Foxtrot (Wilco)


En primer lloc em sembla un grup mastodòntic. I en concret, aquest disc, forma part d’aquells que costen al principi, sobretot a la primera cançó, perquè sembla que el tio estigui cantant totalment desganat, sembla que ni li va ni li ve el que està dient. Potser per això m’agrada, perquè li importa un bledo tot.

Em sembla un disco molt bo. M’agraden bastant tots els seus discos (tot i que hi ha molta gent que pensa que els primers Wilco són els millors), potser l’últim no tant. Em semblen fantàstics.

Poparb 2011: entre la tralla de Mazoni, l’intimisme de Refree i el triomf indiscutible d’Antònia Font

in A PRIMERA FILA

Després d’haver estat al Primavera Sound fent cues interminables, amb l’anglès d’idioma oficial, i veient els concerts a través de pantalles gegants, vaig aterrar al POPARB 2011, per primera vegada en la meva vida. Quina diferència. Quina gran decisió.

Envoltat d’arbres i d’aire pur, amb un ambient domèstic, casolà, jo diria que cooperatiu i escolta, la gent justa per veure els concerts davant, darrera o al mig, sense presses i amb la calma, podent comprar tiquets sense traumes ni aparells electrònics estranys, envoltat de tot això, dic, vam passar un parell de dies com si estiguéssim agradablement al jardí de casa.

Vam començar el divendres la nostra ruta de concerts i com tot pixapí vaig arribar tard (per raons òbvies de tipus infrastructural), i d’entrada vaig rascar de lluny Oliva Trencada les últimes cançons, que sonaven bé, però poca cosa puc dir atesa la distància.

El primer concert que vam veure sencer va ser Inspira, i aquests com la seva pròpia música, sempre encerten. Pop elaborat, delicat, gens obvi, traspassat harmònicament al directe. Un Jordi Lanuza agraït deia: “Pels que portem molts anys en la música estar aquí és un somni”. Va correspondre a la invitació amb un concert magnífic, on va tocar els temes del seu últim disc “Escapistes”, destacant les últimes cançons, la intensa“Onades de Nit”, el hit “Foc i Brasses” i per rematar ”Plou i no vol parar”. El públic també agraït, va aplaudir força.

Però va parar perquè començaven els Gentle Music Man, que van arrencar amb un reivindicatiu “som de Vilanova”, reivindicació que es va reforçar amb un molt bon concert,  melodies exquisides i suaus, respectant fidelment la delicadesa del seu treball d’estudi. No obstant, també dir que van tenir un acolliment més tranquil del públic, que s’anava preparant per un dels plat fort de la nit:  Manel.

Mai he estat un gran fan de Manel, la veritat. Però tenia moltes expectatives després d’escoltar l’últim disc, que em sembla molt bo. Tenia ganes de veure’ls. Crec que la sensació general és que no van acabar de convèncer, tenint en compte que es tracta del grup català amb més èxit avui en dia. El seu talent no es va correspondre amb un concert un pèl mecànic, com si fos el concert número 33 de la setmana. El públic tampoc va reaccionar de manera entusiasta, en general, escoltant les cançons del nou disc. Potser una lleugera pujada amb el “Boomerang”, i corejant el baix en “En la que el Bernat se’t troba”, del primer disc. A part d’això i de la interacció del públic de l’última cançó “Deixa-la, Toni, deixa-la”, el concert, la reacció i l’actuació, van ser una mica fredes. Crec que no els hi trobo el dia.

Aquí vam fer un petit descans, en perjudici dels Thelemáticos, que sonaven bé de lluny, però les exigències d’avituallament nocturn em van impedir aprofundir en ells, i sí fer-ho en comprovar l’estat de les barres del festival.

I aleshores va venir la tralla. El que va aixecar el públic del somni arbucienc. El puto amo: Mazoni. Un crack del directe. Va tocar sobrat, cantant i tocant amb una solvència bastant impressionant. No l’havia vist mai, i francament fa els seus temes, que són bons, millors. Va combinar temes del fabulós últim “Fins que la mort ens separi”, amb altres de l’”Eufòria 5 – Esperança 0”, com per exemple “Apocalipsi now” o “Ei que surt el sol” que van endollar al personal. Un dels grans triomfadors del dia i del festival.

En la recta final del divendres una revelació. Els Monoculture són bons. Bé. No se si són molt o poc bons, però asseguro que fan ballar i molt. Se t’enganxen i no pares de moure’t. Amb una posada en escena un pèl excèntrica, doncs l’home portava una disfressa que no sabria definir, van començar a desgranar la seva electrònica “bailonga” i “resultona”. I certament haguéssim pogut estar estona ballant. Però a meitat ens vam retirar amb molt de seny. Vam anar a dormir. I així fou el segon dia.

Després de passar bona part del dia a la piscina municipal d’Arbúcies (quin bon rotllo de piscina), van aparèixer un noiets vestits de ratlles horitzontals, en plan mariners, i van iniciar una espècia de marxa musical versionant els Violent Femmes (“Blister in the sun”) per portar a la gent cap al Prat Rodó, on començaven els concerts de tarda.

Aquests noiets són del Maresme i es diuen The Free Fall Band: una agradable sorpresa. Els hi dic noiets perquè tenen 19 anys, segons ens van explicar al final.  I a part de versionar temes, una vegada arribats a Prat Rodó, van fer algun tema propi, com ara el “Miqui’s Two Nostalgic Punk Songs” –m’ho van dir ells que es deia així-, tema melòdic d’aire clàssic perfectament interpretat, que ens va deixar bastant al·lucinats. Aquest noi catalano-anglès apunta maneres.

Un menció al lloc dels concerts de tarda: Prat Rodó. Envoltats d’arbres enormes que filtraven rajos de llum, una gran esplanada verda habilitava espai per una petita barra, l’escenari aixecat i unes butaques entre l’herba i aquells arbres. Preciós.

Allà vem veure els Wantun i els Illa Carolina. Els primers van cantar temes del fins ara únic disc que han tret, entre encara molt poca gent. No van tenir massa resposta, passant un pèl desapercebuda, la seva proposta de pop de fàcil comprensió.

Illa Carolina, el grup patrocinat per Miqui Puig, van començar incisius amb la sensual cantant Carol Badillo, i van anar acaparant atenció i aplaudiments de la gent que s’anava congregant. Caldrà seguir-los a ells i a la seva proposta de pop d’autor, si tenim temps.

I aquí ens vam anar preparant per un altre dels grans triomfadors del festival. El Sr Raül Fernàndez i els seus Refree van actuar al jardins de Can Torres, un espai idíl·lic per acompanyar la seva musica intimista, apta per hipersensibles, plena d’una originalitat que certifica el talent d’aquest autor il·limitat. L’espai íntim on tocaven va reforçar una proposta musical del grup, creant una atmosfera emocionant cap a dins (a la meva amiga del costat li saltaven les llàgrimes). Acompanyat de Xema Fuertes (charango, banjo, guitarra i veus), Xavi Lloses (teclats i acordió) i Cayo Bellveser (baix i veus) va començar tímidament amb “Sr. Beltrán”, i va anar guanyant expressivitat amb temes com “Ya no hay pena”, “Buenos días por lo mañana”, “Faltas leves”, o la sorpresa final que va decidir cantar “Gallo rojo, gallo negro”, cançó revolucionària de Chicho Sánchez Ferlosio, que segons ha dit en Raül li agrada cantar de vegades.

Encara trasbalsats de Refree, tornem als escenaris principals, a veure els valencians Senior i el Cor Brutal, que van complir amb el seu rock directe i contundent., amb cert regust clàssic, acompanyats al piano el alguns temes pel Raül Fernàndez i per l’Oliva Trencada.

Acte seguit, els Mine van defensar impecablament els temes del seu últim disc“Un brindis pel nen androide”, que a mi, francament, i no vaig parar de dir-ho, em sonen totalment a Franz Ferdinand. Bernat Sánchez i la seva veu desprenen una energia contagiosa que va connectar amb un públic receptiu.

Posteriorment va venir un altre dels cracks, . El Petit de Cal Eril que, lilderats per Joan Pons, van repassar el “Vol i Dol”, amb viatges al “Sargantes al Sol”, amb resposta permanent entusiasta. En Joan Pons, amb la seva xerrera surrealista, se sentia com a casa, tot i que va demanar per l’any vinent que el Poparb es celebrés a prop de la seva Guissona.  El concert va ser fabulós, com sempre pels que ja el coneixem. Repertori d’intensitat, combinant la foscor trepidant del darrer disc (“Partícules de Déu” en la cúspide), amb temes més lluminosos de l’anterior com la pròpia “Sargantanes al Sol” o “La Catarineta per la Mercè”. En un o altre cas, el públic ballant, seguia aquesta proposta de postfolk, que avui en dia està en la vanguarda catalana. A l’acabar el concert, el vaig trobar entre el públic, i el vaig abordar potser amb excessiva eufòria dient-li “ets el puto amo, quin gran concert” i la veritat és que no em va fer gaire cas. Són coses que passen amb els fans desbocats com jo.

El següent va ser The New Raemon, del qual, tot i fer un concert fantàstic, diria que tampoc escolliria Arbúcies com a lloc per passar l’estiu. Acompanyat a la guitarra per Dani Vega de Mishima (que se’l veia passar-s’ho molt bé), va desgranar temes del seu darrer disc amb un directe perfecte, però amb un pèl de distància que s’encomanava a part del públic. Els temes més celebrats, com sempre “Sucedáneos”, “La cafetera” y “El saben aquel que diu”, del ja clàssic disc“A propósito de Garfunkel”

I per acabar els mítics Antonia Font van omplir com mai l’envelat principal. No semblava el Primavera Sound però tampoc arribaves a primera fila. Començaren amb temes del nou disc “Lamparetes”, com “Me sobren paraules”, o bé “Coses modernes”. En aquesta primera part, amb força seguiment del públic, però encara sense alegria excessiva. A mesura que anava avançant el concert van recuperar antigues cançons, vells himnes, i l’eufòria s’apoderà dels assistents. Temes com “Alegria”, “Wa Yeah”, “Mecanismes” o “Armando Rampas”, entre moltes altres van fer les delícies d’un públic, entregat, llençat,  com cap altre moment del festival. Un gran colofó, un gran èxit final del Poparb 2011, del qual no vull seguir dient tantes coses bones, perquè preferiria que continués essent el secret més ben guardat d’Arbúcies.

Text: Albert Gasch

Foto: Tatiana Moret (foto arxiu)

Ves cap amunt