Festival de la Porta Ferrada. Love of Lesbian: una garantia d’èxit

in A PRIMERA FILA

Divendres 21 de juliol. Plego de la feina i surto pitant de Barcelona direcció Sant Feliu de Guíxols. Ahir el vespre el temps pronosticava pluja. No, si us plau, que no plogui! Em passo tot el viatge per l’AP7, incloent-hi la caravana de rigor, repetint el mateix…

Arribo i vaig a deixar la maleta a l’hostal. Obro la finestra i m’estiro una estona al llit a descansar. De fons, amb el cel ben ennuvolat, sento les proves de so dels Love of Lesbian i penso: Jordi, para bé l’orella que anant bé només els sentiràs aquesta estoneta… Però no! El temps es comporta i els Love of Lesbian realitzen el seu únic concert en tot l’estiu a Catalunya. És en el marc de la 49ena edició del Festival de la Porta Ferrada.

Veure els Love of Lesbian és tot un espectacle! I cada vegada atrauen a més i més persones. Només cal recordar els finals de la gira 1999 que van omplir quatre dies a la sala Joy Eslava de Madrid i tres dies la sala 1 de Razzmatazz de Barcelona. Un vertadera bogeria!

Va ser un concert solvent. Sense parafernàlies. Ni disfresses. Només ells i la seva música. I la mare d’en Santi Balmes.

Es van dedicar a tocar cançons dels seus discos més celebrats i amb els que han arribat a un públic molt ampli. Com ja s’ha dit moltes vegades, el canvi en l’idioma els va fer fer un salt endavant en l’escena musical del país i, amb els discos “Maniobras de escapismo”, “Cuentos chinos para niños del Japón” i el “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)” han aconseguit que tot el públic salti i canti a ple pulmó cançons com “Houston, tenemos un poema”, “Me amo”, “Club de fans de John Boy” o “Allí donde solíamos gritar” i emocionar-se amb “Música de ascensores”, “Incendios de nieve” o “Historia de una hache que no quería ser muda”. Però jo, ho sento moltíssim, però quan comença “Universos infinitos” se’m posa la pell de gallina, tanco els ulls i toco el cel…

Ara, només ens falta esperar el nou disc dels lesbians i que tornin a començar a tocar en directe. I, només espero, que fins que arribi aquest moment, el temps passi ben ràpid.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu

Festival Pròxims: una nova aposta pel pop-rock fet aquí

in A PRIMERA FILA

Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.

Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.

El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).

Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment  tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.

El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.

Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.

I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.

Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Las Migas: final d’etapa

in A PRIMERA FILA

Preciós. Aquest és l’adjectiu que em va venir al cap després de l’últim bis de Las Migas en el Festival Grec.

La Isabelle Laudenbach (guitarra de París), la Marta Robles (guitarra de Sevilla), la Lisa Bause (violí i acordió de Berlin) i la Sílvia Pérez Cruz (veu i cajón de Palafrugell) van realitzar un concert especial. Molt especial. Era l’últim que faran a Barcelona amb la seva formació original de Las Migas, un grup que ha sabut crear un estil propi dins el flamenc. Era l’últim concert perquè la seva veu, la Sílvia, deixa el grup per emprendre la carrera en solitari. A partir d’aquest moment, l’Alba Carmona passarà a ser la nova cantant.

Al ser una nit especial en un marc incomparable, Las Migas es van envoltar de bons amics i, sobretot, de la Rafaela Carrasco, la bailaora que va escenificar algunes de les seves cançons amb la seva elegància i ritme. Menció especial a “Caricias de sal”, una cançó d’una bellesa extrema elevada al màxim exponent gràcies a la Rafaela. A més a més, es van acompanyar del gadità José López al contrabaix i l’Aleix Tobias a les percussions (i com a improvisats ballarins). També, al final, s’hi va apuntar en Carlos Cortés, percussionista i gran amic de la formació.

Van desgranar el seu àlbum “Reinas del Matute”. Un disc curós i molt ben fet, tot i que pel meu gust, veure-les en directe guanyen moltíssim. A més a més, van tocar diferents cançons dels seus inicis, cançons que van fer mentre estudiaven juntes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, és a dir, quan eren les pre-Migas, per exemple “La Mariposa”, i cançons de diverses col·laboracions que han realitzat durant aquests anys, com “Unas voces”, que va formar part de la banda sonora que van crear per l’obra de teatre Unas voces que va dirigir la Marta Angelat en el 2007.

La Sílvia té una veu que t’hipnotitza. És una sirena i al voltant hi té unes meravelloses musiques que fan que la música et transporti a llocs mai coneguts.

Així doncs, vam poder gaudir d’un gran concert en una fantàstica nit de lluna plena. Una meravella…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu del Grec

Death Cab for Cutie, Belle & Sebastian i Wilco

in DISC POPULI

“Transatilicism” (Death Cab For Cutie)


Diria que és del 2003, i per mi és el millor disc d’aquell any. Va ser un any que vaig començar a escoltar molta, molta música, potser perquè començava a tenir diners i en aquell moment no se la baixava gairebé ningú i llavors compraves. Em vaig comprar aquell disc i em va semblar al·lucinant. Sí que és veritat que després han tret altres discos que són bastant pitjors. I tenen aquesta veueta una mica ‘monyes’. Estic criticant un disc que he dit que m’agrada, però bueno, sóc així, contradictori….Però en aquest disc, no sé perquè, la veu no em desagrada, no em desentona.

“If you’re feeling sinister” (Belle & Sebastian)


És un disc que estic escoltant bastant ara, i ara mateix em sembla acollonant. És molt alegre, tot i que la manera de cantar sembla a vegades melancòlica. És un pop molt senzill però tampoc immediat. La primera vegada que el vaig escoltar vaig pensar que era una merda. Me’l va passar una amiga, i a ella li encantava, però a mi em va semblar horrorós. I fent un esforç alguna cançó em va començar a agradar i així successivament. I ara em sembla al·lucinant.

Yankee Hotel Foxtrot (Wilco)


En primer lloc em sembla un grup mastodòntic. I en concret, aquest disc, forma part d’aquells que costen al principi, sobretot a la primera cançó, perquè sembla que el tio estigui cantant totalment desganat, sembla que ni li va ni li ve el que està dient. Potser per això m’agrada, perquè li importa un bledo tot.

Em sembla un disco molt bo. M’agraden bastant tots els seus discos (tot i que hi ha molta gent que pensa que els primers Wilco són els millors), potser l’últim no tant. Em semblen fantàstics.

Poparb 2011: entre la tralla de Mazoni, l’intimisme de Refree i el triomf indiscutible d’Antònia Font

in A PRIMERA FILA

Després d’haver estat al Primavera Sound fent cues interminables, amb l’anglès d’idioma oficial, i veient els concerts a través de pantalles gegants, vaig aterrar al POPARB 2011, per primera vegada en la meva vida. Quina diferència. Quina gran decisió.

Envoltat d’arbres i d’aire pur, amb un ambient domèstic, casolà, jo diria que cooperatiu i escolta, la gent justa per veure els concerts davant, darrera o al mig, sense presses i amb la calma, podent comprar tiquets sense traumes ni aparells electrònics estranys, envoltat de tot això, dic, vam passar un parell de dies com si estiguéssim agradablement al jardí de casa.

Vam començar el divendres la nostra ruta de concerts i com tot pixapí vaig arribar tard (per raons òbvies de tipus infrastructural), i d’entrada vaig rascar de lluny Oliva Trencada les últimes cançons, que sonaven bé, però poca cosa puc dir atesa la distància.

El primer concert que vam veure sencer va ser Inspira, i aquests com la seva pròpia música, sempre encerten. Pop elaborat, delicat, gens obvi, traspassat harmònicament al directe. Un Jordi Lanuza agraït deia: “Pels que portem molts anys en la música estar aquí és un somni”. Va correspondre a la invitació amb un concert magnífic, on va tocar els temes del seu últim disc “Escapistes”, destacant les últimes cançons, la intensa“Onades de Nit”, el hit “Foc i Brasses” i per rematar ”Plou i no vol parar”. El públic també agraït, va aplaudir força.

Però va parar perquè començaven els Gentle Music Man, que van arrencar amb un reivindicatiu “som de Vilanova”, reivindicació que es va reforçar amb un molt bon concert,  melodies exquisides i suaus, respectant fidelment la delicadesa del seu treball d’estudi. No obstant, també dir que van tenir un acolliment més tranquil del públic, que s’anava preparant per un dels plat fort de la nit:  Manel.

Mai he estat un gran fan de Manel, la veritat. Però tenia moltes expectatives després d’escoltar l’últim disc, que em sembla molt bo. Tenia ganes de veure’ls. Crec que la sensació general és que no van acabar de convèncer, tenint en compte que es tracta del grup català amb més èxit avui en dia. El seu talent no es va correspondre amb un concert un pèl mecànic, com si fos el concert número 33 de la setmana. El públic tampoc va reaccionar de manera entusiasta, en general, escoltant les cançons del nou disc. Potser una lleugera pujada amb el “Boomerang”, i corejant el baix en “En la que el Bernat se’t troba”, del primer disc. A part d’això i de la interacció del públic de l’última cançó “Deixa-la, Toni, deixa-la”, el concert, la reacció i l’actuació, van ser una mica fredes. Crec que no els hi trobo el dia.

Aquí vam fer un petit descans, en perjudici dels Thelemáticos, que sonaven bé de lluny, però les exigències d’avituallament nocturn em van impedir aprofundir en ells, i sí fer-ho en comprovar l’estat de les barres del festival.

I aleshores va venir la tralla. El que va aixecar el públic del somni arbucienc. El puto amo: Mazoni. Un crack del directe. Va tocar sobrat, cantant i tocant amb una solvència bastant impressionant. No l’havia vist mai, i francament fa els seus temes, que són bons, millors. Va combinar temes del fabulós últim “Fins que la mort ens separi”, amb altres de l’”Eufòria 5 – Esperança 0”, com per exemple “Apocalipsi now” o “Ei que surt el sol” que van endollar al personal. Un dels grans triomfadors del dia i del festival.

En la recta final del divendres una revelació. Els Monoculture són bons. Bé. No se si són molt o poc bons, però asseguro que fan ballar i molt. Se t’enganxen i no pares de moure’t. Amb una posada en escena un pèl excèntrica, doncs l’home portava una disfressa que no sabria definir, van començar a desgranar la seva electrònica “bailonga” i “resultona”. I certament haguéssim pogut estar estona ballant. Però a meitat ens vam retirar amb molt de seny. Vam anar a dormir. I així fou el segon dia.

Després de passar bona part del dia a la piscina municipal d’Arbúcies (quin bon rotllo de piscina), van aparèixer un noiets vestits de ratlles horitzontals, en plan mariners, i van iniciar una espècia de marxa musical versionant els Violent Femmes (“Blister in the sun”) per portar a la gent cap al Prat Rodó, on començaven els concerts de tarda.

Aquests noiets són del Maresme i es diuen The Free Fall Band: una agradable sorpresa. Els hi dic noiets perquè tenen 19 anys, segons ens van explicar al final.  I a part de versionar temes, una vegada arribats a Prat Rodó, van fer algun tema propi, com ara el “Miqui’s Two Nostalgic Punk Songs” –m’ho van dir ells que es deia així-, tema melòdic d’aire clàssic perfectament interpretat, que ens va deixar bastant al·lucinats. Aquest noi catalano-anglès apunta maneres.

Un menció al lloc dels concerts de tarda: Prat Rodó. Envoltats d’arbres enormes que filtraven rajos de llum, una gran esplanada verda habilitava espai per una petita barra, l’escenari aixecat i unes butaques entre l’herba i aquells arbres. Preciós.

Allà vem veure els Wantun i els Illa Carolina. Els primers van cantar temes del fins ara únic disc que han tret, entre encara molt poca gent. No van tenir massa resposta, passant un pèl desapercebuda, la seva proposta de pop de fàcil comprensió.

Illa Carolina, el grup patrocinat per Miqui Puig, van començar incisius amb la sensual cantant Carol Badillo, i van anar acaparant atenció i aplaudiments de la gent que s’anava congregant. Caldrà seguir-los a ells i a la seva proposta de pop d’autor, si tenim temps.

I aquí ens vam anar preparant per un altre dels grans triomfadors del festival. El Sr Raül Fernàndez i els seus Refree van actuar al jardins de Can Torres, un espai idíl·lic per acompanyar la seva musica intimista, apta per hipersensibles, plena d’una originalitat que certifica el talent d’aquest autor il·limitat. L’espai íntim on tocaven va reforçar una proposta musical del grup, creant una atmosfera emocionant cap a dins (a la meva amiga del costat li saltaven les llàgrimes). Acompanyat de Xema Fuertes (charango, banjo, guitarra i veus), Xavi Lloses (teclats i acordió) i Cayo Bellveser (baix i veus) va començar tímidament amb “Sr. Beltrán”, i va anar guanyant expressivitat amb temes com “Ya no hay pena”, “Buenos días por lo mañana”, “Faltas leves”, o la sorpresa final que va decidir cantar “Gallo rojo, gallo negro”, cançó revolucionària de Chicho Sánchez Ferlosio, que segons ha dit en Raül li agrada cantar de vegades.

Encara trasbalsats de Refree, tornem als escenaris principals, a veure els valencians Senior i el Cor Brutal, que van complir amb el seu rock directe i contundent., amb cert regust clàssic, acompanyats al piano el alguns temes pel Raül Fernàndez i per l’Oliva Trencada.

Acte seguit, els Mine van defensar impecablament els temes del seu últim disc“Un brindis pel nen androide”, que a mi, francament, i no vaig parar de dir-ho, em sonen totalment a Franz Ferdinand. Bernat Sánchez i la seva veu desprenen una energia contagiosa que va connectar amb un públic receptiu.

Posteriorment va venir un altre dels cracks, . El Petit de Cal Eril que, lilderats per Joan Pons, van repassar el “Vol i Dol”, amb viatges al “Sargantes al Sol”, amb resposta permanent entusiasta. En Joan Pons, amb la seva xerrera surrealista, se sentia com a casa, tot i que va demanar per l’any vinent que el Poparb es celebrés a prop de la seva Guissona.  El concert va ser fabulós, com sempre pels que ja el coneixem. Repertori d’intensitat, combinant la foscor trepidant del darrer disc (“Partícules de Déu” en la cúspide), amb temes més lluminosos de l’anterior com la pròpia “Sargantanes al Sol” o “La Catarineta per la Mercè”. En un o altre cas, el públic ballant, seguia aquesta proposta de postfolk, que avui en dia està en la vanguarda catalana. A l’acabar el concert, el vaig trobar entre el públic, i el vaig abordar potser amb excessiva eufòria dient-li “ets el puto amo, quin gran concert” i la veritat és que no em va fer gaire cas. Són coses que passen amb els fans desbocats com jo.

El següent va ser The New Raemon, del qual, tot i fer un concert fantàstic, diria que tampoc escolliria Arbúcies com a lloc per passar l’estiu. Acompanyat a la guitarra per Dani Vega de Mishima (que se’l veia passar-s’ho molt bé), va desgranar temes del seu darrer disc amb un directe perfecte, però amb un pèl de distància que s’encomanava a part del públic. Els temes més celebrats, com sempre “Sucedáneos”, “La cafetera” y “El saben aquel que diu”, del ja clàssic disc“A propósito de Garfunkel”

I per acabar els mítics Antonia Font van omplir com mai l’envelat principal. No semblava el Primavera Sound però tampoc arribaves a primera fila. Començaren amb temes del nou disc “Lamparetes”, com “Me sobren paraules”, o bé “Coses modernes”. En aquesta primera part, amb força seguiment del públic, però encara sense alegria excessiva. A mesura que anava avançant el concert van recuperar antigues cançons, vells himnes, i l’eufòria s’apoderà dels assistents. Temes com “Alegria”, “Wa Yeah”, “Mecanismes” o “Armando Rampas”, entre moltes altres van fer les delícies d’un públic, entregat, llençat,  com cap altre moment del festival. Un gran colofó, un gran èxit final del Poparb 2011, del qual no vull seguir dient tantes coses bones, perquè preferiria que continués essent el secret més ben guardat d’Arbúcies.

Text: Albert Gasch

Foto: Tatiana Moret (foto arxiu)

Festival Embassa’t. Tercer any i guanyant terreny

in A PRIMERA FILA

Un servidor arriba just quan sonen les últimes notes dels Sense Sal . La poca previsió a l’hora de mirar com arribar a la “bassa” de Sant Oleguer i un embús a l’alçada de Cardedeu em fa arribar més tard del que tenia previst.

Aquest any és la tercera edició de l’Embassa’t, el Festival Independent del Vallès (FIV). Un petit festival que ha anat, mica en mica, creant una bona proposta musical per passar un dissabte de juliol escoltant bona música. I, aquest any i gràcies el fenomen dels Manel, amb totes les entrades exhaurides de feia dies.

Abans dels terrassencs Sense Sal, havien actuat els Delivery de Sabadell i els O Valiant Hearts. I, seguidament, arribaven els Odio París (entrats en el cartell a última hora com a substituts dels magnífics Nueva Vulcano, que per motius personals, no van poder tocar). La imatge del concert dels barcelonins és la següent: surten, endollen, comencen a tocar i les persones més properes a l’escenari es tapen les orelles degut a la distorsió i al volum tant elevat. El concert comença bé! Van realitzar un concert fantàstic. Van despullar el seu primer disc, de mateix nom que el grup, amb una contundència, sobrietat i bona posada en escena (per molt que se’ls titlli de no saber estar dalt l’escenari, de poca mobilitat i bla, bla, bla…). Es notava que s’ho estaven passant bé. Que es creuen la seva proposta. Que s’estimen el que fan. Que segueixin així i se’n sentirà a parlar (encara) més. Destacar la versió “lliure” d’”Electricity dels Orchestral Manoeuvres in the Dark” (OMD).

I arriben els caps de cartell. Els Manel. Es nota amb la quantitat de persones que, de cop i volta hi ha a l’esplanada de la bassa. Persones de totes les edats: grans, joves, petits i petites… tothom vol veure i cantar les cançons dels Manel, perquè ara, anar a un concert dels Manel és com anar a un gran karaoke. Van estar genials. Van tocar la gran majoria de cançons del magnífic “10 milles per veure una bona armadura” i intercalant algunes cançons del primer disc (jo en el set list n’hagués posat unes altres, però totes són tan bones…). El gran narrador d’històries que és en Guillem, ja no li cal fer grans introduccions i fer-ne ús de les seves dots, perquè ja tenen prou cançons per fer un bon concert. Però, en alguna cançó (fantàstica l’entrada de “La cançó del soldadet”) ho continua fent i, esperem que no en perdi la costum. No sé quin concert deurien fer la nit anterior al PopArb, però el de l’Embassa’t va ser de 10 gairebé 11.

I amb els Manel va semblar que s’acaba el festival. Moltes persones, igual que van arribar just pels joves barcelonins, van marxar just acabar de sonar l’havanera-pop “Deixa-la, Toni, deixa-la”. I es van perdre el concert dels finesos French Films. Van descarregar el seu power-pop i ganes de saltar que et contagiaven amb l’energia que desprenen dalt l’escenari. Escolteu-vos el “Golden Sea”, el seu EP de debut. No inventen res, però val la pena.

I tancaven el festival els suecs The Amplifetes. El seu cantant (amb una imatge mig de reverent i mig de Jesucrist) Peter Agren, omplia ell sol l’escenari. Els teclats i la bateria electrònica creava un ambient d’una electrònica força elegant, però en alguns moments una mica pesada i repetitiva.

En resum: una iniciativa molt interessant a seguir. Bons concerts amb diversos estils musicals per acontentar a tothom. I, amb la bona idea de tenir dj’s entre grup i grup, per no fer defallir les forces ni les ganes de moure’s. Com a punt negatiu, la poca previsió amb el menjar, ja que a les nou del vespre ja no els hi quedaven ni entrepans ni pizza, però van donar una resposta ràpida a les persones que teníem tiquet i no podíem menjar, demanant-ne més. Ah! I una recomanació (que no serà possible, però demanar és gratis): que la gent es pogués banyar a la piscina. Això ja seria l’hòstia!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret (foto d’arxiu)

Canela Party 2011

in A PRIMERA FILA
Party significa Fiesta y aunque el Canela sea un festival de música es, principalmente, eso, una fiesta. Una fiesta que tuvo este año como piedra angular a Joan Colomo, desde mi punto de vista, paradigma del festival. Acertada elección por parte de los organizadores; el barcelonés supo captar desde el inicio el sabor auténtico de la Canelada Malagueña.
Vayamos por partes y pongámonos en situación. El Canela Party es un “festival de música” -entrecomillado, sí- y es una fiesta de disfraces; aunque siendo más certeros, me atrevería a decir que es una macrofiesta disfrazada de festival musical. Se celebra en Málaga, el primer fin de semana de agosto, una primera noche con actuaciones gratuitas en el kiosco Los Paragüitas y una segunda en la Sala Eventual, ya disfrazados y sumergidos en ese ambiente que resume la expresión “canela fina”. Hasta aquí lo puramente formal. Después… el desmadre.
Entre lo formal y el desmadre aún tendrán que pasar ciertas cosas. Los asistentes se esmerarán en crear disfraces potentes y llamativos, con el objetivo principal de divertirse, pero sin renegar a la posibilidad de conseguir uno de los premios; este año el grupal recayó en un grupo de chicas vestidas de vírgenes, con sus palios y fantásticamente ataviadas y escenificadas, impagable su “¡¡Arriba con ella!!”.
Vale, vale. Me centro.
Viernes, 5 de agosto de 2011. Kiosco “Los Paragüitas”. Área recreativa de niños, ya saben… casita de madera con puentes y toboganes y suelo de caucho homologado. Se abre el Canela con la actuación de Me and The Bees, frescura pop-folk para amainar el calor que el terral malagueño nos tenía metido en el cuerpo, la voz de Esther Margarit transmite descaro y simpatía, y se deja ver -junto al resto del grupo-, especialmente, en el tema corto “Aaah”. Precioso aperitivo para recibir al todopoderoso Joan Colomo. ¿Cómo un sólo hombre y una pedalera pueden armar semejante sarao? Explosiones incluidas. Nada fue jodidamente relativo. Vimos, escuchamos, cantamos, bailamos y reímos, del catalán al castellano, sin artificio, cantado del derecho y del revés, carcajada tras carcajada. Como ese pájaro que vuela directo el sur en “L’ocell”, así llegó Joan, sin temer nada, se mostró tal y como se esperaba. Abrió el Canela Party a lo bestia.
Sábado, 6 de agosto de 2011. Sala Eventual. ¿Dónde se celebra el Festival? ¿Fuera o dentro? Un polígono industrial desierto revive esa noche seres de todo tipo. Los alrededores prometen y algún organizador decide pasearse entre los disfraces invitando a pasar al interior. ¡La fiesta está a punto de comenzar! ¿Qué sucederá dentro? Se resume rápido: una auténtica locura. Algo me llama especialmente la atención. Estamos muy acostumbrados a ver conciertos con cientos de móviles tapándonos la visión. Pues bien, en el Canela esto no ocurre; simplemente, porque lo más probable es que pierdas el móvil. Hay que ir dispuesto a entregarse en cuerpo y alma. Antes de que tu disfraz y tú mismo sufras secuelas, hay que pasar por el “photocall”, momento esperado de la noche, sonrisas por doquier, hace falta muy poco para sentirse una auténtica estrella. Lo que viene después es pura diversión. Sería poco respetuoso decir que la música es lo de menos, pero es así, la fiesta prima y así lo entienden cada uno de los grupos que suben al escenario -también disfrazados-. Rock, punk, guitarras desbocadas y ruido, mucho ruido. Los valencianos Betunizer, contudentes, abrieron la noche; el trío madrileño Nothink enchufó al público con su directo de rock americano; Margarita nos presentó su último trabajo, “Explota el cuerpo”, con tintes pop, pero sin perder la esencia punk; La Célula Durmiente del inventor de inventos Joan Colomo, genio y figura, recordaron a los Pixies por su talento y personalidad. A esas alturas de la noche el Canela era ya un acto chamánico, un puro trance que recibió a Los Tiki Phatoms con las energías diezmadas, pero con un público que tardó poco en entregarse al ritmo de surf and roll instrumental de esta banda de elegantes cadáveres. El resto es historia. Cada cual contará lo que le interese.
Me pregunto cómo hubiera sido un Canela Party a finales de los 70… y sobre el escenario The Clash, Sex Pistols o Joy Division…
Enhorabuena a los chicos del Colectivo Culoactivo Canela. El año que viene otra fiestaca, cargada de buen rollo. Sin duda, el festival más divertido del panorama nacional.

DISCO 2011. Pulp resucita al britpop

in A PRIMERA FILA

Muchos son los que han tenido que esperar años para volver a ver (o ver por vez primera) a este mito del Britpop acompañado de su antigua banda, reunidos otra vez.

Y lo cierto es que más de uno compró la entrada pensando en ellos, por lo cual la expectativa era ya muy alta. Tan alta que más de una hora antes de la cita la gente ya se situaba alrededor del escenario San Miguel para disfrutar lo más cerca posible de uno de los conciertos del año.

Se encendieron uno a uno los neones con las letras P-U-L-P, y el público ya estallaba a gritos. Y entonces apareció el padrino de bodas, entonando las primeras notas de ‘Do you remember the first time?’, suficientes para que asaltara la euforia colectiva. Allí estaba de nuevo llenando el recinto del Fòrum con sus gestos y sus bailes inimitables Jarvis Cocker, para el cual no pasan los años cuando se trata de subirse a un escenario. Es un showman de pies a cabeza, y aunque su físico no ocupe mucho espacio, llena el escenario y tiene una presencia como pocos artistas. Él y su banda desempolvaron sobretodo temas del considerado por la crítica uno de sus mejores discos,‘Different Class’ (1995): ‘Pencil Skirt’, ‘Something Changed’, ‘Sorted For E’s and Wizz’. ‘Disco 2000’ protagonizó uno de los grandes momentos del concierto, donde la frase ‘let’s all meet up in the year 2000’ se convirtió en el santo y seña que hermanó a la gran masa de asistentes que se presentó a la cita. Aunque fuera diez años más tarde, valió la pena la espera. La cámara de mano que usó Jarvis Cocker en ‘I spy’ se convirtió en la principal testigo de petición de matrimonio entre una chico del público a su pareja, con una futura novia a la que se le escapaban las lágrimas al ver como Jarvis Cocker se convertía en el maestro de ceremonias.

‘His’n’Hers’ (1994), el primer disco que les dio acogida internacional, sacó la cabeza con ‘Babies’, y su último trabajo ‘This is hardcore’ despuntó con su tema homónimo.

También hubo lugar para una dedicatoria a los acampados de Plaza Catalunya con el famosísimo y versionado tema ‘Common People’ que encendió el romanticismo a un público, que indignado o no, sintió a Jarvis como parte de su lucha diaria.

Y por si no hubo bastante llegó el tema Razzmatazz, que da nombre a la emblemática sala de conciertos de Pueblo Nuevo, y a la que en más de una ocasión hemos podido ver a Jarvis Cocker pinchando discos y bebiéndose una copa. Himno tras himno y llegó el inevitable final. Las luces de neón se apagaron y sentimos una punzada pensando que sería muy difícil volver a ver aquello.

Gracias por ser la banda sonora de muchos momentos de nuestras vidas. Gracias por hacernos recordar de nuevo esa primera vez.

Texto: Tatiana Moret Ruz

1 33 34 35
Ves cap amunt