Pàgina 1
Estàndard

Mourn i l’auxili dels déus

25 de febrer del 2017, Sala Bikini, Barcelona.

 

Ja podeu portar als vostres fills al Minimúsica, ja podeu reproduir en mode bucle, davant les vostres criatures, aquella elaborada playlist d’Spotify de temes indie, ja podeu descarregar els podcasts del DeliCatessen o de l’Independents i escoltar-los cada matí al cotxe de camí a l’escola… Tant se val, si tenen menys de 5 anys i pel seu camí es creua qualsevol cançoneta de la Dàmaris Gelabert les notes penetraran per les predisposades oïdes, es transmetran irremeiablement al tronc cerebral i d’aquí a l’escorça auditiva primària, potents impulsos que viatjaran a les xarxes distribuïdes del cervell impactant en els racons més foscos de la seva innocent memòria.

 

L’altre dia escoltava una entrevista on la Dàmaris (pedagoga, cantant i creadora d’un mètode d’estimulació musical) explicava precisament la capacitat que te la música d’instal·lar-se a la nostra ment molt abans no ho faci el llenguatge. Pel que sembla aquesta provoca l’activació simultània de diversos circuits cerebrals facilitant un diàleg emocional. Interessant més que sorprenent.

 

En qualsevol cas, creieu-me quan us dic que la moguda aquesta em tornà al cap durant el concert de Mourn. Feu també un acte de fe quan explico que la meva intenció ferma era la d’eludir el tema edat a l’hora de redactar aquesta crònica, un detall que en el cas del quartet resulta avorridament recurrent.

 

Després els escoltes i resulta inevitable pensar que les notes que viatjaren i macularen aquelles ments quan encara eren ermes poc tindran a veure amb les que s’emmagatzemen en el lòbul temporal de la majoria d’infants. Sinó no s’entén.

 

Demostració empírica la de dissabte passat: personalitat, actitud i contundència impròpies d’una trajectòria vital tant curta. El discurs és delator però fa que el conjunt resulti fresc, divertit, engrescador…

 

El repertori era el que probablement esperava aquella sala, ben plena, a excepció dels bisos (original final amb Strange Ones i Skeleton). La resta fou resultat de barrejar els temes dels seus dos llarga durada; especial protagonisme pel darrer treball, Ha, Ha, He!, com és normal.

 

La execució fou ben bé impecable, resultant Flee , I Am a Chicken i la magnífica Your Brain Is Made Of Candy especialment embriagadores. Alt voltatge a Irrational Friend i Misery Factory. Solvents Otitis i Silver Gold. Sense ànims, per descomptat, de desmerèixer la resta de temes que consolidaren un tot coherent i seductor.

 

Cal seguir de prop també a The Crab Apples, banda telonera originària de Santa Eulàlia de Ronçana. Poguérem veure interessants virtuts en la presentació del seu Hello Stranger.

 

Mares i pares del món, no perdeu l’esperança, davant la evidència aquí narrada cal pensar que existeix la possibilitat d’inocular material “molón” (en terminologia pureta) dins el cap dels més petits. Ja ho deia Goethe: “Amb totes les forces en contra, perseverar. Mai doblegar-se. Mostrar-se fort atreu l’auxili dels déus”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Estàndard

Vida Festival 2017: presentació cartell complet + Pavvla + Zulu Zulu

Barcelona, 16 de febrer de 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Després de diferents concerts de presentació, arribava la festa de presentació del cartell complet del Vida Festival 2017. Ja ens havien anat descobrint alguns noms, però faltava el gran gruix dels artistes que actuaran aquest any al festival de Vilanova i la Geltrú. Com cada any, hi haurà artistes internacionals de primera línia i, juraria, que aquest any hi actuaran tots els grups catalans de l’escena musical alternativa que treuen o han tret disc aquest 2017: Anímic, Pau Vallvé, Joan Miquel Oliver, Mishima, La iaia… Un festival que, com la majoria, cadascú hi pot trobar els seus raconets de música i els seus itineraris per fer-se el seu propi festival.

Un cop presentat el cartell complet era el moment de la música. Per aquesta ocasió, els grups portaven el directe del seu primer disc editat. La primera a pujar a l’escenari va ser la Paula Jornet amb el seu projecte Pavvla. A finals de l’any passat va treure Creatures, un disc amb deu cançons minimalistes i on la particular veu de la Paula té una funció destacadíssima. Cal dir que no va ser el millor espai per poder gaudir del concert, ja que moltes persones xerraven i dificultaven la possibilitat de gaudir de la música.

A continuació, van pujar a l’escenari tres persones disfressades. De què? Crec que eren animals, però no hi posaria la mà al foc. Eren els mallorquins Zulu Zulu que presentaven el seu primer disc Defensa Zebra. El seu estil estava a l’altra banda d’on veníem amb Pavvla. Sons calents amb tocs africans, molt de ritme i ideals per moure el cos.

Si no hi vau poder assistir, podreu veure els dos grups al festival.

Vam tenir una mica de cervesa, una mica de pica-pica, música i bona companyia. Què volem més? Doncs jo, personalment, volia que toquessin al festival Los Planetas. Una altra vegada serà…

Ens veiem a Vilanova i la Geltrú a finals de juny i principis de juliol!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

The Temper Trap vs. 129.319.321

“Las Antípodas, las Antípodas. ¿Tú sabes porque se llaman las Antípodas? Porque significan lo contrario. Antípodas, “Anti” “podas”, lo contrario, lo opuesto que aquí. Allí hay curro, aquí no. Allí follas, aquí no. Las Antípodas”.

Què, us sona? Poseu-li la veu d’en Bardem (Javier), imagineu una marina atlàntica, situe-vos en els anys de la reconversió industrial espanyola… Los lunes al sol, vaja, per si amb aquestes pistes no n’hi havia prou o si, simplement, no heu vist la pel·lícula.

El protagonista del film, en Santa, passa per una situació força complicada. Víctima d’aquell complex procés de reestructuració el viguès, aturat, ex-treballador de les drassanes, no aprecia indicis de llum al final del túnel. La visió pessimista, però, que te del seu entorn contrasta fins a l’absurd amb la idealitzada que te d’Austràlia.

Endevineu per on vaig? Potser sí, allà a les Antípodes no se si follaran més o menys que aquí però sí que és cert que tenen grans coses. The Temper Trap n’és una.

La banda gaudeix del reconeixement de la crítica internacional i, sense perdre de vista el terra que trepitgen, compaginen concerts d’estadi amb els Coldplay o els Rolling Stones amb recitals més propers i propis com el del passat diumenge a la sala Bikini de Barcelona. Un repertori, l’exhibit per la ocasió, pensat per acontentar la munió de seguidors que no faltaren a la cita.

Pim-pam, pim-pam, anaren per feina, una feina sòbria a la part que intensa, una execució immaculada mancada d’extensos parlaments i floritures sobreres. I és que potser no són els tios més xerraires del món però de connectar amb el públic en saben: Dougy Mandagi abandonà la tarima per cantar entre els assistents, Jonathon Ahern, entre tema i tema, col·laborà amb humor còmplice i paciència inusitada amb alguns histriònics personatges de la primera fila i, per últim, tots els components es presentaren (per sorpresa) a la taula de marxandatge per saludar la massa i signar allò que calgués (moment, davant l’expectació i corredisses generades, que, afortunat, vaig aprofitar per buscar la jaqueta al guarda-roba).

Entrant en matèria comentarem que els aussies vingueren a presentar el seu tercer treball d’estudi, Thick as thieves, que si bé no aconsegueix fer ombra al brillant Conditions, conserva l’essència que els distingeix, aporta una sonoritat que, més enllà de l’inconfusible falset del seu vocalista, fa marca i esdevé bandera.

Conscients de que l’esdeveniment, per molts, era llargament esperat i conseqüentment important saberen intercalar amb mestressa els seus temes més populars com Love Lost o Fader amb el potent i homònim Thick as thieves, el nou hit Fall Together o l’efectista So much Sky, entre d’altres.
  
Rabbit hole, magnífic crescendo inclòs dins el seu segon llarga durada, esdevingué mostra evident de les virtuts vocals de Mandagi i rebé una merescuda ovació per part del respectable.
  
Abans d’arribar al descans que donaria pas als bisos detonaren Drum Song, ritme en estat pur, festa segura.
  
Tres temes es reservaren per posar punt i final a la seva actuació: Soldier On, What if I’m Wrong i, per descomptat, Sweet Disposition, un tema que en el moment d’escriure aquesta línia compta amb 129.319.321 reproduccions a Spotify, xifra que fins i tot els seus celebèrrims compatriotes Tame Impala observen de lluny.
  
Quan el principal senzill del teu primer disc assoleix un èxit tant monstruós, des del punt de vista creatiu, es converteix en un handicap. The Temper Trap, però, semblen haver entès que cal conviure’n, sense perdre el nord, sense trair les formes. Aquest redactor ho celebra.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

4a Festa de Presentació Vida 2017: posant les barbes en remull

Barcelona, 19 de gener 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Quan unes cinc-centes persones omplen la sala de l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm en la 4a Festa de Presentació del Vida 2017, i jo he hagut de tirar de buscador per buscar informació de qui eren els dos grups que tocaven, és que: fa fred i la gent busca un lloc calentonet per passar la tarda, o bé, té ganes d’una cervesa, quedar amb els amics i no sap ha on, i per últim, la meva incultura musical és més greu del que em pensava. I desgraciadament és així.

Bon ull tenen els organitzadors del Vida i ho continuen demostrant a mesura que passa el temps. I no solament a l’hora de buscar grups pel Festival sinó, també, a l’hora de programar les Festes de Presentació. Aquest dijous passat van apostar per ajuntar dos grups joves. Dos grups que ens fan tornar a altres èpoques, tant amb el tipus de música com amb l’estètica. Em va semblar que l’època de les barbes hipstonianes està arribant al fi del seu regnat i que la moda, que és cíclica, fa que es tornin a portar els cabells llargs i els bigotets. I jo que ja havia llençat els meus pantalons de campana.

També ens van informar que al febrer ja tindran tancat el cartell complert del Vida 2017 i que estan pràcticament a dos mil abonaments de penjar el sold out.

Els barcelonins Holy Bouncer van ser els primers a tocar. Quintet elèctric amb Manu a la bateria, Pol i Miguel a les dues guitarres, Bernat al baix i Jordi a la veu. Sense floritures. Amb un EP i el LP (sembla que els cd’s tenen les hores contades)  Hippie Girl Lover (Gran Sol, 2016) a l’esquena, han barreja el rock mes pur dels Stone, Doors o Who, amb la psicodèlia dels Pink Floyd. De fet, crec que a Woodstock no haguessin desentonat gens i si no mireu la portada del disc, una delícia, o el vídeo de la cançó The Mysteries of a Curly Jungle, ridículament censurat al Youtube i que podeu veure sense trossets negres, que tapen parts pudoroses, per Vimeo. Repeteixo, poprock acadèmic, descarat i sobretot amb molt de futur. Que no ens enganyi la seva joventut i que no faci que ens els prenguem a la lleugera.

Australians de naixement i berlinesos d’adopció, Parcels van ser els segons de la nit i els encarregats de fer-nos ballar encara que no en tinguéssim ganes. I us puc ben assegurar que mai havia vist a tanta gent fer-ho a la Damm. Pop elèctric, funk i soul en una justa barreja. La presència de dos teclats fa que sigui l’antítesi dels Holy Bouncer, tot i que comparteixen la idea de fer-nos anar uns quants anys enrere. Feia molt de temps que no escoltava tocar en directe la guitarra en l’estil tant funk i en què les harmonies vocals tinguessin tanta importància. Ha sigut la primera visita dels Parcels al país, però tornaran pel cap de setmana del Vida 2017. La bona acollida que van tenir els assegura que seran un bon escalfament per l’intens cap de setmana que ens espera a Vilanova.

Per acabar la nit, els Parcels ens van oferir un bis. El Let’s Dance del David Bowie va fer que marxessin per la porta gran.

Demà trucaré a la meva mare, a veure si finalment no va llençar tota aquella roba que es va quedar a la meva habitació quan vaig marxar ja fa uns anyets. Ja sé sap, les mares difícilment s’equivoquen.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Nothing Places: be water, my friend

Barcelona, 12 de Gener de 2017. Sala BeGood

Com ja faig amb altres cròniques de concerts amb les que repeteixo grup, no parlaré del disc, ni de l’estil, ni de què es pot esperar d’un concert amb músics de primer nivell. Simplement tractaré d’explicar el que sents des del moment que saps que t’han acreditat fins al final del concert.

És dimecres 11 de gener. L’Àlex ens acaba de dir que estem acreditats per un concert que feia dies que havíem demanat.

És dijous 12. Dubto si anar amb moto o amb tren i metro, però després d’uns dies en que el fred fa que et vingui de gust quedar-te a casa, sembla que la temperatura ha pujat. La lluna aparta amb ràbia els núvols. Vol que es vegi clar el camí cap a la Sala BeGood. Així és que finalment m’abrigo i agafo la moto.

Després de pràcticament un any de veure’ls per primera vegada en una de les festes de presentació del Vida Festival, i de rebre a casa el vinil Tidal Love (Foehn Records), anem a veure un altre cop al Nothing Places. Ah, sí, també els vaig veure als Vespres d’hivern al preciós paranimf de la UB, (aquesta vegada amb format reduït, l’Emilio i el Xavi Molero) i per les festes de la Mercè. Però aquest dia no conta. Potser sóc maniàtic amb aquestes coses, però em vaig quedar amb un regust estrany aquella nit. Em venia molt de gust veure’ls de nou, però potser l’espai-escenari-lloc no van ser els més adients per un tipus de música més intimista, més flow

Un cop dins de la sala, el primer que ens vam trobar va ser a l’Emilio Saiz, al Xavi Molero, al Martí Perarnau i al Ricky Falkner xerrant amb la gent. Era com si ells també vinguessin al concert com a públic. Va ser llavors quan ens vam adonar que més que un concert, era una reunió d’amics, en la que la música que hi hauria seria en directe. La tocarien amb el cor, que és com es fa quant és pels amics.

La resta us la podeu imaginar. Tidal Love a tope, un parell de cançons del primer àlbum, quan l’Emilio encara no havia trobat als seus germans de camí, i la presentació d’una nova cançó del proper treball, però encara sense data de sortida. Tot Nothing Places és així, sense presses, sense pressions, tot flow

Són les onze i s’acaba el concert. Mentre el públic s’acaba les begudes i comenta la jugada, l’Emilio va cap a la paradeta a on tenen els discos per vendre. Va rebent felicitacions i ell somriu satisfet. Nosaltres recollim els abrics i les motxilles i sortim del local. A fora, al carrer, hi ha en Ricky parlant pel mòbil. Creuem una ràpida mirada, ell somriu mentre parla animadament explicant, suposo, com ha anat la nit.

M’acomiado de la MC, ella sí que agafa el metro, jo vaig fins a la moto. Em poso el casc i els guants. Em queda un trosset llarg fins a casa. Amb el casc posat la sensació de xiulet a les orelles, que et queda després d’un concert en un local tancat, sembla més agut. Però és un soroll agradable. No time se’m va repetint insistentment. No fa fred, no corro gaire. Ara és Draw Blood. No hi ha ni un sol núvol en el cel, la lluna el vol per ella sola. Amb Random Pull arribo ja quasi a casa.

Arribo. Amb Tidal Love em rento les dents i cap al llit. Ha sigut un dijous profitós. I demà divendres. No queda res pel cap de setmana. Com m’agrada anar de concerts i com m’agrada que tot sigui flow

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Fotocrònica: Ara Malikian o l’art de tocar la música

Barcelona, 29 de desembre de 2016. Palau de la Música

El violinista d’origen libanès Ara Malikian, va desplegar un altre cop el seu talent a mans del seu violí presentant el seu nou treball The incredible story of violin dins del marc del Festival Mil·lenni.

Energia, virtuosisme, bon humor, fantasia i realitat. Desde Mozart fins a Led Zeppelin, de Bach a Bowie passant per temes propis com el El Vals de Kairo.

Tot un espectacle pels sentits i així ho va captar la nostra càmera.

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

Núria Graham: “chachi”!

Barcelona, 21 de desembre de 2016. El Molino

Mai havia estat a El Molino. I portava tot el dia imaginant-me’l i esperant el concert de la Núria Graham. A mi em va passar com a ella, que no hi havia estat mai, però no vaig tenir el mateix sentiment. A ella li va encantar. A mi em va decebre. M’imaginava cadires i tauletes rodones, unes escales a banda i banda de l’escenari… bé, una altra cosa. Sort de la Grèiam, que ens va salvar la nit.

Va sortir a l’escenari i ens va embolcallar amb la seva veu dolça i els seus arpegis de guitarra. I el seu encant. La Núria Graham ja no és aquella nena que vaig descobrir i escoltar per primera vegada al FiM de Vilaseca al maig de 2013. Ja és una mica més gran. Segons ens va confessar, ja té 20 anys… Les seves cançons expliquen històries i transmeten una maduresa que, en paraules seves, ni sap del què parla. Com, per exemple, l’estrofa de Dark Past que diu: “Everybody’s got a Dark Past but mine is just about to start” (Tot el món té un passat obscur, però el meu està a punt de començar). I ho va escriure mentre feia 4t d’ESO!

La Núria es va presentar molt ben acompanyada i resguardada per l’Aleix Bou (bateria) i en Jordi Casadesús (baix, guitarra i teclats). I es va notar que era final de gira i es retirava per una temporadeta, perquè hi va haver les col·laboracions especials de l’Artur Tort (El Petit de Cal Eril) als teclats, i que a partir d’ara acompanyarà sovint a la Núria, i l’Ernest Crusats (La iaia) tocant la flauta travessera.

Us recomano molt fort que us l’escolteu. Que tanqueu els ulls i gaudiu de la seva música. Empasseu-vos els seus discs (First Tracks, Bird Eyes) i l’EP In the cave, on segur que us sona una cançó… I quan toqui a prop d’on visqueu, aneu-hi. No us en penedireu.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

18è Festival del Mil·lenni: quan l’Enric Montefusco va estrenar camisa

Barcelona, 14 de desembre de 2016. Casino l’Aliança del Poblenou

Dos mesos pràcticament pelats han passat des de la Primera Festa de Presentació del Vida 2017, i en la que l’Enric Montefusco ens va fer un tast a Barcelona, del que ha sigut el seu primer treball en solitari Meridiana (Buena Suerte, 2016).

La gent que ens seguiu segurament estareu pensant; caram, no fa ni dos mesos de l’última crònica del Montefusco, ha tret un sol disc i aquests de l’Ampli tornen a repetir concert, i a sobre el redactor és el mateix paio. Què ens pot explicar de nou?

Doncs teniu raó. No penso tornar a repetir qui l’acompanya, tot i que aquest cop eren quatre músics, ni tornaré a explicar el canvi de registre en les cançons. M’agradaria més poder explicar el canvi que m’ha semblat veure com músic, per exemple, més terrenal, més proper.

Que comenti agraïments a la família. Que estreni camisa per l’ocasió. Que s’hagi tallat una mica els cabells. Que l’encanti tocar, i a qui no, en un lloc tan preciós com és el Casino l’Aliança del Poblenou, centre de dinamització popular del barri i que sigui precisament per això. Que baixin tots cinc de l’escenari i que envoltats pel públic, cantin i toquin sense micros.

Tot i que també haurem de reconèixer que va haver de tirar d’alguna cançó dels Standstill, onze cançons donen el que donen, i que aquestes van ser molt celebrades per la gent, hem de donar una mica més de temps a què lletres com: “haber tocado fondo alguna vez, y que en tu leyenda diga que alzaste el vuelo” facin un foradet en el nostre imaginari i ja veureu com les anirem repetint sense adonar-nos.

Si companys, hem assaborit per dues vegades en poc temps el canvi de l’Enric Montefusco. Us puc assegurar que ser un ex- d’alguna cosa és potser un dels pitjors qualificatius que podem tenir. Evidentment tots tenim un passat, i en un músic, quant ets un ex- d’una banda que ha trencat motlles al país, costarà encara més. Però estic més que segur que té un pla per escapar cap endavant…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Estàndard

3a Festa de Presentació del Vida 2017: Warhaus + Barbott

Antiga Fàbrica Estrella Damm, 13 de desembre 2016

Warhaus varen ser l’estrella convidada de la tercera Festa de Presentació del Vida 2017. El projecte en solitari de Maarten Devoldere, component dels belgues Balthazar, ens va deixar molt bones sensacions igual que ho feren enguany els mateixos Balthazar en el Vida 2016. Els barcelonins Barbott els varen precedir. Així ho varem veure nosaltres a través de la nostra càmera fotogràfica.

Fotografia: Maria Carme Montero