Pàgina 1
Estàndard

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss
Estàndard

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Let’s Festival 2017 – Love of Lesbian: John Boy és de Sant Vicenç

10 de març del 2017, Sala Salamandra 1, L’Hospitalet de Llobregat

El cometa Halley o 1P/Halley és un cometa gran i brillant, visible des de la terra a simple vista i de mitjana passa a prop cada 76 anys. Per aquesta raó, amb sort, el veurem una vegada a la nostra vida i amb molta dues. Això vol dir que hem de veure com a mínim una vegada un concert dels Love of Lesbian en la gira d’El poeta Halley (Warner Music Group, 2016)? Doncs sí, exactament vull dir això. I si pot ser dues. Tot això que els hi podrem explicar als nostres néts, amb la famosa frase d’avi pesat: si nen, jo hi vaig ser…

Llunyana és l’època en què cantaven amb anglès a l’igual que llunyana és la corba que fa el Halley abans de tornar a visitar-nos. També cau lluny l’any 2006, primer Let’s, i tal com van recordar al concert de divendres a la nit van creure amb ells, tant que al 2009 van repetir. Han hagut de passar uns quants anys més perquè LOL, ara ja com grup consolidat, tornin a la Salamandra i ho ha fet com un bon exalumne. Amb una bona carrera, amb l’èxit de la que és una gran banda i amb cara de bons nens que tornen a l’escola d’on van sortir per fer-se grans. Fan falta totes les mans de tots els seus components per poder agafar els premis i guardons que han anat recollint al llarg de la seva carrera i els últims, els que encara estant calentonets, com aquell pa acabat de fer, els recollits als Premis Enderrock 2017 la nit abans del concert a L’Hospitalet, un popular i l’altre de la crítica. Tothom hi està d’acord.

Poca a cosa a dir dels LOL que no s’hagi dit i escrit per tot arreu. Aquest cop al Let’s, repàs molt complet de la seva discografia (jo vaig contar unes 24 cançons) amb quasi tres hores de concert lèsbic. Llums i escenari potser una mica justets, però pel cas era el de menys. Durant la primera hora, vaig estar compartint espai amb els veritables protagonistes dels concerts, els que se saben les lletres de totes, repeteixo totes les cançons, i a ells no crec que els hi importessin les llums. Per això dir que aquest van cantar més quan els LOL van tocar Bajo el volcán, o Seres únicos,  o la mítica Club de fans de John Boy o la que van deixar pel final Planeador és difícil.

Després, vam poder pujar a la part de dalt de la sala. M’encanta la vista que es té des d’allí, amb una perspectiva diferent. Vaig poder veure a un grup d’amics de Sant Vicenç tocant, vaig poder escoltar les lletres del poeta Santi Balmes, veure la sala plena amb entrades venudes des de fa ja dies, com a la majoria de concerts del LOL. Te n’adones que les cançons d’El poeta Halley les podran continuar tocant d’aquí a uns anys, quant l’energia física doni pas a la saviesa, per ser més tranquil·les, més madures. Cançons més llargues, on el Santi ha pogut deixar anar part del seu imaginari sense que el temps les faci escurçar. Recordem, tot i que no la van tocar  Psiconautas.

Per últim, encara que es mereixeria més espai, deixeu-me, si us plau, dedicar dues ratlles al Sergio Mora, dissenyador dels exquisits dibuixos del disc (i amb un Grammy per això). Delicats i fets amb amor, com tot el projecte que envolta aquest disc.

La Salamandra és un animalet d’aquells que si els hi talles una extremitat, al cap d’un temps, els hi torna a créixer. Aquest estiu està previst que es tanqui la Salamandra 2, l’original. Ja se sabia des de feia temps, però les diferents crisis ho han anat ajornant fins que ara sembla que ja va de debò. Una mala notícia per L’Hospitalet i per la música independent en directe en general. Pocs llocs com la Salamandra es poden trobar fora del circuit de la capital. Esperem que es busquin solucions i que la pota tallada torni a créixer. A l’Ampli sempre ens han tractat amb molt d’afecte. Si ens necessiteu per quelcom, ja sabeu…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

Estàndard

Mourn i l’auxili dels déus

25 de febrer del 2017, Sala Bikini, Barcelona.

 

Ja podeu portar als vostres fills al Minimúsica, ja podeu reproduir en mode bucle, davant les vostres criatures, aquella elaborada playlist d’Spotify de temes indie, ja podeu descarregar els podcasts del DeliCatessen o de l’Independents i escoltar-los cada matí al cotxe de camí a l’escola… Tant se val, si tenen menys de 5 anys i pel seu camí es creua qualsevol cançoneta de la Dàmaris Gelabert les notes penetraran per les predisposades oïdes, es transmetran irremeiablement al tronc cerebral i d’aquí a l’escorça auditiva primària, potents impulsos que viatjaran a les xarxes distribuïdes del cervell impactant en els racons més foscos de la seva innocent memòria.

 

L’altre dia escoltava una entrevista on la Dàmaris (pedagoga, cantant i creadora d’un mètode d’estimulació musical) explicava precisament la capacitat que te la música d’instal·lar-se a la nostra ment molt abans no ho faci el llenguatge. Pel que sembla aquesta provoca l’activació simultània de diversos circuits cerebrals facilitant un diàleg emocional. Interessant més que sorprenent.

 

En qualsevol cas, creieu-me quan us dic que la moguda aquesta em tornà al cap durant el concert de Mourn. Feu també un acte de fe quan explico que la meva intenció ferma era la d’eludir el tema edat a l’hora de redactar aquesta crònica, un detall que en el cas del quartet resulta avorridament recurrent.

 

Després els escoltes i resulta inevitable pensar que les notes que viatjaren i macularen aquelles ments quan encara eren ermes poc tindran a veure amb les que s’emmagatzemen en el lòbul temporal de la majoria d’infants. Sinó no s’entén.

 

Demostració empírica la de dissabte passat: personalitat, actitud i contundència impròpies d’una trajectòria vital tant curta. El discurs és delator però fa que el conjunt resulti fresc, divertit, engrescador…

 

El repertori era el que probablement esperava aquella sala, ben plena, a excepció dels bisos (original final amb Strange Ones i Skeleton). La resta fou resultat de barrejar els temes dels seus dos llarga durada; especial protagonisme pel darrer treball, Ha, Ha, He!, com és normal.

 

La execució fou ben bé impecable, resultant Flee , I Am a Chicken i la magnífica Your Brain Is Made Of Candy especialment embriagadores. Alt voltatge a Irrational Friend i Misery Factory. Solvents Otitis i Silver Gold. Sense ànims, per descomptat, de desmerèixer la resta de temes que consolidaren un tot coherent i seductor.

 

Cal seguir de prop també a The Crab Apples, banda telonera originària de Santa Eulàlia de Ronçana. Poguérem veure interessants virtuts en la presentació del seu Hello Stranger.

 

Mares i pares del món, no perdeu l’esperança, davant la evidència aquí narrada cal pensar que existeix la possibilitat d’inocular material “molón” (en terminologia pureta) dins el cap dels més petits. Ja ho deia Goethe: “Amb totes les forces en contra, perseverar. Mai doblegar-se. Mostrar-se fort atreu l’auxili dels déus”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Estàndard

Vida Festival 2017: presentació cartell complet + Pavvla + Zulu Zulu

Barcelona, 16 de febrer de 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Després de diferents concerts de presentació, arribava la festa de presentació del cartell complet del Vida Festival 2017. Ja ens havien anat descobrint alguns noms, però faltava el gran gruix dels artistes que actuaran aquest any al festival de Vilanova i la Geltrú. Com cada any, hi haurà artistes internacionals de primera línia i, juraria, que aquest any hi actuaran tots els grups catalans de l’escena musical alternativa que treuen o han tret disc aquest 2017: Anímic, Pau Vallvé, Joan Miquel Oliver, Mishima, La iaia… Un festival que, com la majoria, cadascú hi pot trobar els seus raconets de música i els seus itineraris per fer-se el seu propi festival.

Un cop presentat el cartell complet era el moment de la música. Per aquesta ocasió, els grups portaven el directe del seu primer disc editat. La primera a pujar a l’escenari va ser la Paula Jornet amb el seu projecte Pavvla. A finals de l’any passat va treure Creatures, un disc amb deu cançons minimalistes i on la particular veu de la Paula té una funció destacadíssima. Cal dir que no va ser el millor espai per poder gaudir del concert, ja que moltes persones xerraven i dificultaven la possibilitat de gaudir de la música.

A continuació, van pujar a l’escenari tres persones disfressades. De què? Crec que eren animals, però no hi posaria la mà al foc. Eren els mallorquins Zulu Zulu que presentaven el seu primer disc Defensa Zebra. El seu estil estava a l’altra banda d’on veníem amb Pavvla. Sons calents amb tocs africans, molt de ritme i ideals per moure el cos.

Si no hi vau poder assistir, podreu veure els dos grups al festival.

Vam tenir una mica de cervesa, una mica de pica-pica, música i bona companyia. Què volem més? Doncs jo, personalment, volia que toquessin al festival Los Planetas. Una altra vegada serà…

Ens veiem a Vilanova i la Geltrú a finals de juny i principis de juliol!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

The Temper Trap vs. 129.319.321

“Las Antípodas, las Antípodas. ¿Tú sabes porque se llaman las Antípodas? Porque significan lo contrario. Antípodas, “Anti” “podas”, lo contrario, lo opuesto que aquí. Allí hay curro, aquí no. Allí follas, aquí no. Las Antípodas”.

Què, us sona? Poseu-li la veu d’en Bardem (Javier), imagineu una marina atlàntica, situe-vos en els anys de la reconversió industrial espanyola… Los lunes al sol, vaja, per si amb aquestes pistes no n’hi havia prou o si, simplement, no heu vist la pel·lícula.

El protagonista del film, en Santa, passa per una situació força complicada. Víctima d’aquell complex procés de reestructuració el viguès, aturat, ex-treballador de les drassanes, no aprecia indicis de llum al final del túnel. La visió pessimista, però, que te del seu entorn contrasta fins a l’absurd amb la idealitzada que te d’Austràlia.

Endevineu per on vaig? Potser sí, allà a les Antípodes no se si follaran més o menys que aquí però sí que és cert que tenen grans coses. The Temper Trap n’és una.

La banda gaudeix del reconeixement de la crítica internacional i, sense perdre de vista el terra que trepitgen, compaginen concerts d’estadi amb els Coldplay o els Rolling Stones amb recitals més propers i propis com el del passat diumenge a la sala Bikini de Barcelona. Un repertori, l’exhibit per la ocasió, pensat per acontentar la munió de seguidors que no faltaren a la cita.

Pim-pam, pim-pam, anaren per feina, una feina sòbria a la part que intensa, una execució immaculada mancada d’extensos parlaments i floritures sobreres. I és que potser no són els tios més xerraires del món però de connectar amb el públic en saben: Dougy Mandagi abandonà la tarima per cantar entre els assistents, Jonathon Ahern, entre tema i tema, col·laborà amb humor còmplice i paciència inusitada amb alguns histriònics personatges de la primera fila i, per últim, tots els components es presentaren (per sorpresa) a la taula de marxandatge per saludar la massa i signar allò que calgués (moment, davant l’expectació i corredisses generades, que, afortunat, vaig aprofitar per buscar la jaqueta al guarda-roba).

Entrant en matèria comentarem que els aussies vingueren a presentar el seu tercer treball d’estudi, Thick as thieves, que si bé no aconsegueix fer ombra al brillant Conditions, conserva l’essència que els distingeix, aporta una sonoritat que, més enllà de l’inconfusible falset del seu vocalista, fa marca i esdevé bandera.

Conscients de que l’esdeveniment, per molts, era llargament esperat i conseqüentment important saberen intercalar amb mestressa els seus temes més populars com Love Lost o Fader amb el potent i homònim Thick as thieves, el nou hit Fall Together o l’efectista So much Sky, entre d’altres.
  
Rabbit hole, magnífic crescendo inclòs dins el seu segon llarga durada, esdevingué mostra evident de les virtuts vocals de Mandagi i rebé una merescuda ovació per part del respectable.
  
Abans d’arribar al descans que donaria pas als bisos detonaren Drum Song, ritme en estat pur, festa segura.
  
Tres temes es reservaren per posar punt i final a la seva actuació: Soldier On, What if I’m Wrong i, per descomptat, Sweet Disposition, un tema que en el moment d’escriure aquesta línia compta amb 129.319.321 reproduccions a Spotify, xifra que fins i tot els seus celebèrrims compatriotes Tame Impala observen de lluny.
  
Quan el principal senzill del teu primer disc assoleix un èxit tant monstruós, des del punt de vista creatiu, es converteix en un handicap. The Temper Trap, però, semblen haver entès que cal conviure’n, sense perdre el nord, sense trair les formes. Aquest redactor ho celebra.

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

4a Festa de Presentació Vida 2017: posant les barbes en remull

Barcelona, 19 de gener 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Quan unes cinc-centes persones omplen la sala de l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm en la 4a Festa de Presentació del Vida 2017, i jo he hagut de tirar de buscador per buscar informació de qui eren els dos grups que tocaven, és que: fa fred i la gent busca un lloc calentonet per passar la tarda, o bé, té ganes d’una cervesa, quedar amb els amics i no sap ha on, i per últim, la meva incultura musical és més greu del que em pensava. I desgraciadament és així.

Bon ull tenen els organitzadors del Vida i ho continuen demostrant a mesura que passa el temps. I no solament a l’hora de buscar grups pel Festival sinó, també, a l’hora de programar les Festes de Presentació. Aquest dijous passat van apostar per ajuntar dos grups joves. Dos grups que ens fan tornar a altres èpoques, tant amb el tipus de música com amb l’estètica. Em va semblar que l’època de les barbes hipstonianes està arribant al fi del seu regnat i que la moda, que és cíclica, fa que es tornin a portar els cabells llargs i els bigotets. I jo que ja havia llençat els meus pantalons de campana.

També ens van informar que al febrer ja tindran tancat el cartell complert del Vida 2017 i que estan pràcticament a dos mil abonaments de penjar el sold out.

Els barcelonins Holy Bouncer van ser els primers a tocar. Quintet elèctric amb Manu a la bateria, Pol i Miguel a les dues guitarres, Bernat al baix i Jordi a la veu. Sense floritures. Amb un EP i el LP (sembla que els cd’s tenen les hores contades)  Hippie Girl Lover (Gran Sol, 2016) a l’esquena, han barreja el rock mes pur dels Stone, Doors o Who, amb la psicodèlia dels Pink Floyd. De fet, crec que a Woodstock no haguessin desentonat gens i si no mireu la portada del disc, una delícia, o el vídeo de la cançó The Mysteries of a Curly Jungle, ridículament censurat al Youtube i que podeu veure sense trossets negres, que tapen parts pudoroses, per Vimeo. Repeteixo, poprock acadèmic, descarat i sobretot amb molt de futur. Que no ens enganyi la seva joventut i que no faci que ens els prenguem a la lleugera.

Australians de naixement i berlinesos d’adopció, Parcels van ser els segons de la nit i els encarregats de fer-nos ballar encara que no en tinguéssim ganes. I us puc ben assegurar que mai havia vist a tanta gent fer-ho a la Damm. Pop elèctric, funk i soul en una justa barreja. La presència de dos teclats fa que sigui l’antítesi dels Holy Bouncer, tot i que comparteixen la idea de fer-nos anar uns quants anys enrere. Feia molt de temps que no escoltava tocar en directe la guitarra en l’estil tant funk i en què les harmonies vocals tinguessin tanta importància. Ha sigut la primera visita dels Parcels al país, però tornaran pel cap de setmana del Vida 2017. La bona acollida que van tenir els assegura que seran un bon escalfament per l’intens cap de setmana que ens espera a Vilanova.

Per acabar la nit, els Parcels ens van oferir un bis. El Let’s Dance del David Bowie va fer que marxessin per la porta gran.

Demà trucaré a la meva mare, a veure si finalment no va llençar tota aquella roba que es va quedar a la meva habitació quan vaig marxar ja fa uns anyets. Ja sé sap, les mares difícilment s’equivoquen.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Nothing Places: be water, my friend

Barcelona, 12 de Gener de 2017. Sala BeGood

Com ja faig amb altres cròniques de concerts amb les que repeteixo grup, no parlaré del disc, ni de l’estil, ni de què es pot esperar d’un concert amb músics de primer nivell. Simplement tractaré d’explicar el que sents des del moment que saps que t’han acreditat fins al final del concert.

És dimecres 11 de gener. L’Àlex ens acaba de dir que estem acreditats per un concert que feia dies que havíem demanat.

És dijous 12. Dubto si anar amb moto o amb tren i metro, però després d’uns dies en que el fred fa que et vingui de gust quedar-te a casa, sembla que la temperatura ha pujat. La lluna aparta amb ràbia els núvols. Vol que es vegi clar el camí cap a la Sala BeGood. Així és que finalment m’abrigo i agafo la moto.

Després de pràcticament un any de veure’ls per primera vegada en una de les festes de presentació del Vida Festival, i de rebre a casa el vinil Tidal Love (Foehn Records), anem a veure un altre cop al Nothing Places. Ah, sí, també els vaig veure als Vespres d’hivern al preciós paranimf de la UB, (aquesta vegada amb format reduït, l’Emilio i el Xavi Molero) i per les festes de la Mercè. Però aquest dia no conta. Potser sóc maniàtic amb aquestes coses, però em vaig quedar amb un regust estrany aquella nit. Em venia molt de gust veure’ls de nou, però potser l’espai-escenari-lloc no van ser els més adients per un tipus de música més intimista, més flow

Un cop dins de la sala, el primer que ens vam trobar va ser a l’Emilio Saiz, al Xavi Molero, al Martí Perarnau i al Ricky Falkner xerrant amb la gent. Era com si ells també vinguessin al concert com a públic. Va ser llavors quan ens vam adonar que més que un concert, era una reunió d’amics, en la que la música que hi hauria seria en directe. La tocarien amb el cor, que és com es fa quant és pels amics.

La resta us la podeu imaginar. Tidal Love a tope, un parell de cançons del primer àlbum, quan l’Emilio encara no havia trobat als seus germans de camí, i la presentació d’una nova cançó del proper treball, però encara sense data de sortida. Tot Nothing Places és així, sense presses, sense pressions, tot flow

Són les onze i s’acaba el concert. Mentre el públic s’acaba les begudes i comenta la jugada, l’Emilio va cap a la paradeta a on tenen els discos per vendre. Va rebent felicitacions i ell somriu satisfet. Nosaltres recollim els abrics i les motxilles i sortim del local. A fora, al carrer, hi ha en Ricky parlant pel mòbil. Creuem una ràpida mirada, ell somriu mentre parla animadament explicant, suposo, com ha anat la nit.

M’acomiado de la MC, ella sí que agafa el metro, jo vaig fins a la moto. Em poso el casc i els guants. Em queda un trosset llarg fins a casa. Amb el casc posat la sensació de xiulet a les orelles, que et queda després d’un concert en un local tancat, sembla més agut. Però és un soroll agradable. No time se’m va repetint insistentment. No fa fred, no corro gaire. Ara és Draw Blood. No hi ha ni un sol núvol en el cel, la lluna el vol per ella sola. Amb Random Pull arribo ja quasi a casa.

Arribo. Amb Tidal Love em rento les dents i cap al llit. Ha sigut un dijous profitós. I demà divendres. No queda res pel cap de setmana. Com m’agrada anar de concerts i com m’agrada que tot sigui flow

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Fotocrònica: Ara Malikian o l’art de tocar la música

Barcelona, 29 de desembre de 2016. Palau de la Música

El violinista d’origen libanès Ara Malikian, va desplegar un altre cop el seu talent a mans del seu violí presentant el seu nou treball The incredible story of violin dins del marc del Festival Mil·lenni.

Energia, virtuosisme, bon humor, fantasia i realitat. Desde Mozart fins a Led Zeppelin, de Bach a Bowie passant per temes propis com el El Vals de Kairo.

Tot un espectacle pels sentits i així ho va captar la nostra càmera.

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Caprichos de Apolo: El Petit de Cal Eril, tu sí que ets simpàtic

Barcelona, 22 de desembre de 2016. Sala Apolo

Des del moment que naixem i ens anem fent grans passem per diferents estats: nadó, nen, púber, adolescent, jove, adult, mitjana edat i tercera edat. I en cada una, quan es dirigeixen a nosaltres, passaran de dir-nos de tu a senyor. Moltes vegades a part de l’edat, que és el que ens fa més mal, per demostrar respecte pel què hem fet. I aquest és el cas del Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, en Joan Pons. Després del CONCERT, en majúscules, que van poder gaudir dintre del cicle Caprichos de Apolo el passat 22 de desembre, per mi el Petit ha passat a ser el Sr. Joan Pons.

Com no es cansa de repetir ell mateix, és home de poques paraules a l’hora de parlar per la sala plena de gent. Ell té cançons i ens les regala d’una manera que es impossible no acceptar-les.

Acompanyat per una banda, en la que ningú toca el seu instrument, Dani Comas al baix, Ildefons Alonso i Jordi Matas (que també ha fet de productor del disc) a les bateries (amb plural) i Artur Tort als teclats. En un escenari on els músics formaven una pinya i on les llums van donar formes i colors a les fotografies que hi havia i que són les que hi ha als diferents formats en el que el Petit ha editat el seu últim treball. Els Petit’s band ens van portar pels mons inventats des de la  Segarra natal del Sr. Pons i La Força (Bankrobber, 2016) ens va acompanyar durant més d’una hora i mitja d’excel·lent música.

Suposo que quan la boira deixava alguna escletxa i el sol i la llum podia traspassar-la, aquells dits que sembla que arreglen coses a la terra, que els homes ens hem encarregat de fer malbé, tocaven al Petit i feia que les cançons brollessin del seu imaginari.

Folk acústic, psicodèlia, moments tendres, lirisme, misticisme, creativitat. Improvisacions amb l’Albert Cirera dirigint-les. Col·laboracions amb en Pasto i el seu Robotin, que va obrir la nit a l’Apolo. Moltes coses en el que, i torno a repetir, va ser un gran concert.

De la mateixa manera que el farmacèutic de Lleida estava enganxat a l’orfidal, nosaltres ho estarem per sempre al Petit de Cal Eril, perdó, al Sr. Joan Pons.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré