Pàgina 1
Estàndard

Entrevista a Nico Roig: Vol. 71 sona “amb la gravetat d’un altre planeta”

05 de desembre del 2016, El Coll – La Teixonera, Barcelona.

 

Ahir celebrà el seu aniversari i, pel que explica, la festa fou sonada. De regal els amics el feren responsable d’una entranyable criatura de quatre potes, en Fideu.

S’ha fet fosc i malgrat tenir l’hivern a tocar la temperatura és agradable, així que decidim acompanyar a amo i gos a fer la passejada. Arribats a una placeta ens aturem una estona per poder fer quatre preguntes al músic barceloní. Estem molt interessats en la gestació i el part del seu darrer treball discogràfic però la primera qüestió és obligada:

__________________________________________________

L’ampli: – Nico Roig, ja saps si vols anar al cel?(*)

(N) – Penso que no, la veritat. Sempre he cregut ser d’aquells que prefereix anar a l’infern. El cel se’m presenta molt avorrit. Com a reconeixement a una vida virtuosa m’agradaria més que posessin una estàtua meva en alguna plaça.

 

L’ampli: – Si ens demanen opinió votarem a favor d’aquesta idea. Parlem ara del teu darrer treball: Vol. 71 és un treball carregat de sentiment amb històries i personatges molt diversos però, en conjunt, la sonoritat sembla seguir un patró. Existeix la intenció de donar-li un caràcter conceptual?

(N) – Sí, potser no tant conceptual com que tingui una sonoritat homogènia. En posar-me a idear Vol. 71 vaig pensar en obrir-ho tot, a donar-li espai. He utilitzat molt el reverb, volia que sonés amb la gravetat d’un altre planeta. És com si en un altre lloc de l’espai revessin un senyal de la Terra i el processessin.

 

L’Ampli: – I què ens dius dels terrícoles implicats? Per l’enregistrament del disc has comptat amb uns col·laboradors de luxe. Com sorgeix la idea de treballar junts?

(N) – Tenia molt clar com havia de sonar el disc i els vaig anar a buscar. Són grans músics i ens entenem a la perfecció. El David Soler (M Clan) i jo fa temps que toquem junts, amb en Pau Rodríguez (Za!) havíem format part de La Orquesta del Caballo Ganador. A en Juan Rodríguez Berbería (Seward) l’admiro i tenia moltes ganes de treballar amb ell. També estava molt interessat en la aportació particular que podia fer cadascú d’ells.

 

L’Ampli: – En relació a això últim: Ha influït molt la composició de l’equip en el resultat final o aquest s’ajusta en gran mesura a la teva concepció inicial?

(N) – El fet de que l’equip estigui composat per músics amb agendes atapeïdes ha fet que el procés de creació hagi estat menys col·lectiu del que en un principi havia desitjat així que, per bé o malament, el resultat s’assembla molt al que tenia inicialment al cap. Per sort els companys són gent molt ràpida, uns cracks que de seguida van captar la idea i se la van fer seva.

 

L’Ampli: – T’hem sentit dir que per a que el directe aconsegueixi transmetre allò que el disc amaga, Vol. 71 s’ha d’executar amb banda. Tenint en compte que tots sou músics de cul inquiet com es presenta la gira?

(N) – Ho haurem d’anar veient. Ara mateix estem preparant una petita gira abans de fer la presentació oficial a Barcelona. El que vingui després anirà molt en funció de l’impacte i l’interès generat pel disc, que desitgem sigui gran. Tots els membres estem compromesos amb aquest projecte i ens fa molta il·lusió poder-lo mostrar en viu.

 

L’Ampli: – Si busquem trets en comú amb els teus anteriors treballs el que resulta més evident és que conserva els textos càustics, la crítica vers alguns dels mals que afecten la societat que ens envolta. Encara et sents com una gamba?(**)

(N) – El que és cert és que encara hi ha molts temes que em preocupen. Haig de dir, però, que les cançons no les decideixo, en la manera que van agafant forma a mesura que les vaig fent i sovint reflecteixen les meves pròpies contradiccions internes. M’agrada que siguin un diàleg amb un mateix, aprofitar l’oportunitat per qüestionar-me les idees i no fer-ho de forma gratuïta sinó amb una intenció i un sentit. En definitiva, t’ajuden a conèixer-te millor.

__________________________________________________

Petant la xerrada ha anat passant el temps i ha refrescat. El pobre Fideu tremola i no el volem fer patir, així que donem per acabada l’entrevista. Abans de començar-la teníem moltes ganes de conèixer alguns detalls d’aquest Vol. 71, ara encara en tenim més d’escoltar-lo en directe. De ben segur serà una gran experiència.

 

(*): Escolteu Vol. 83
(**): Escolteu La gamba

 

Entrevista: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

Estàndard

Est Oest – Fortuna

EST OEST – FORTUNA

Rating: ★★★★★★★¾☆☆ 

 

Osona, terra de músics, és habitat i origen de la banda Est Oest, formació guanyadora de la passada edició del Sona9. A finals d’abril veié la llum el seu àlbum debut, Fortuna, treball que sorprèn per la diversitat d’estils que, de manera natural, aconsegueix amalgamar. Brillantment arranjat pel també osonenc Jordi Casadesús el llarga durada és, indubtablement, un dels “must” de la temporada pel que fa a la producció autòctona.

Tothom podrà fer el seu rànquing personal, les 11 peces bé mereixen l’escolta, però per no allargar-nos en excés comentarem aquelles que al nostre entendre (percepció totalment subjectiva) destaquen sobre la resta.

Aquest seria el cas d’Aire i La mirada on l’èpica s’apodera del nucli. A la primera, que també ho és de l’àlbum, destaca un magnífic repic de sinte que atorga molta força al conjunt. La mirada entra de puntetes i agafa velocitat fins arribar al clímax i així transcorre en un agradable vaivé de pujades i baixades.

Fresca, estiuenca, divertida i de digestió agraïda, això és Margarida (ho se, aquesta rima em tanca definitivament les portes al Carles Riba). Envoltats és una peça rica en matisos on hi caben ritmes funky al baix, un brillant teclat rotllo Vox Continental, riffs amb reverb… En suma resulta un dels temes més elaborats i engrescadors del disc.

De Pena ens agrada la potent tornada al més pur estil Franz Ferdinand i, posats a trobar possibles influències, les guitarres de The Strokes a Camí.

En fi, us convidem a fer una escolta complerta i, si cal, a portar-nos la contrària en quant a les nostres preferències i/o observacions. Això sí, suposem que acabarem estant d’acord en que, en efecte, estem davant un “must“.


>/p>

Estàndard

DIIV – Is the Is Are

DIIV_-_Is_the_Is_Are

Ras i curt: el nou treball dels DIIV no ens ofereix gaire novetats. No ja respecte el seu anterior àlbum, Oshin, sinó en quant a aportacions particulars a la música en general. Una mescladissa d’estils que en síntesi converteix el so dels novaiorquesos en el que, tan alegrement, podríem anomenar indie rock de manual.

Tanmateix te quelcom, un no-se-què, que convida a deixar-se endur pels parsimoniosos acords, per les tristes paraules, històries breus i depriments exhalades des de la fragilitat per un poli-toxicòman fustigat pels rigors de la mala vida. Una atmosfera que arriba en ocasions a ser plomissa, com succeeix a Bent (Roi’s Song) o a Mire (Grant’s song). Potser sona una mica pretensiós i/o irreverent però crec, sincerament, que s’ajusta al que hom pot trobar dins aquest llarga durada i que, siguem justos, te el seu atractiu.

El veredicte: la nota final respon a aquesta barreja de sensacions: Treball captivador per una banda que, per una altra, s’inspira excessivament en les reconegudes influències musicals de Zachary Cole Smith, fet que resta originalitat al resultat.

Rating: ★★★★★★½☆☆☆ 

Estàndard

Gran Reserva 2015

L’any s’acaba però abans volem presentar-vos la selecció dels que, segons criteri de l’equip de L’Ampli, són els millors discos d’aquest 2015. Al mateix temps aprofitem per a desitjar-vos unes magnífiques Festes i que el 2016 ens ofereixi un bon grapat de bons moments!

nadal_lampli2015

Estàndard

Edna Sey és, simplement, ella mateixa.

La gran de les germanes Sey realitza una escapadeta en solitari per regalar-nos quatre magnífiques cançons.

La ghanesa Edna Sey exerceix en el curt però intens EP Just Being Myself de vocalista i compositora, breu alhora que excel·lent mostra (un cop més) de la magnífica black music feta a casa nostra. Els seus temes resulten una mescla de soul, lletres que beuen del ghospel, tints d’acid jazz en les melodies… no podia ser d’una altra manera, com resa el títol del disc, l’Edna és, simplement, ella mateixa.

Àudio

The Vaccines: English Graffitti

En Justin Young i els seus estan d’estrena: aquesta setmana ja podem escoltar el seu nom àlbum English Graffitti. L’estiu s’apropa i cal trobar ritmes que “mediterràniament” ens ajudin a gaudir de les altes temperatures.

No us enganyarem, innovar no innoven gaire, però a l’igual que passava amb els anteriors treballs de la banda aquest nou treball arriba carregat d’efectives i enèrgiques cançons que sense ser una mostra evident de virtuosisme compositiu esdevé un refresc de molt fàcil factura.

Platja, gandula, una beguda ben fresqueta i una ració de The Vaccines!

 

Gulp - Season Sun
Estàndard

GULP: Sensualitat retro

Season Sun (2014)

Rating: ★★★★★★★½☆☆ 

Ajusteu seients, cordeu-vos el cinturó, comproveu els retrovisors, clau al contacte… Llestos per arrencar!  La banda sonora de la nostra road movie la posen els Gulp, formació britànica que compta amb en Guto Pryce dels Super Furry Animals a les seves files.

 

En Guto cedeix protagonisme davant la cantant i teclista escocesa (i dona del mateix) Lindsey Leven. Ella és qui confereix a la música dels Gulp el toc més psicodèlic, una veu suau i envoltant que neda sobre les parsimonioses notes d’un sintetitzador de reminiscències 70’s.

 

L’àlbum té el seu primer senzill a la pista número 7 i porta per nom “Play”. Tema preciós que malgrat això no passa de ser un més, doncs podríem dir que Season Sun és un viatge de cadència i ritme relaxat on les peces composen un tot, una travessa per paratges naturals, pobles i ciutats on l’estrès no té cabuda. Everything seria la nostra cançó preferida, per allò d’escoltar el matrimoni Leven-Pryce cantant a duo.

 

De totes maneres creiem que la suma de temes conformen un global més que notable, sensual i captivador.
Estàndard

THE FALL: ESPERANDO AL RESURGIMIENTO (AÚN)

Rating: ★★★★★¾☆☆☆☆ 

“Re-Mit” (2013)

Tendremos que empezar diciendo que, a pesar de los últimos patinazos del grupo, léase “Ersatz G.B.”, el que escribe sigue teniendo fe en que The Fall aún pueden volver a presentar discos realmente como aquellos ya lejanos “Levitate” o “The Marshall suite” de finales de los 90. Parece que este nuevo siglo no les está sentando tan bien, aunque hay excepciones, como “Reformation Post T.L.C.”. Pero, la verdad, es que este “Re-Mit” no va a ser el que nos devuelve a la mejor versión de la banda.

De inicio tenemos un instrumental rockabilly que nos anima con un buen inicio, de ahí pasamos al himno cervecero de “Sir William Wray” que continúa en una línea positiva. Pero de ahí llegamos a ese tipo de temas espesos y poco apetecibles en los que tiende a perderse el grupo en los últimos tiempos: “Kinder of spine”. Y de ahí sigue una amalgama de canciones aburridas, junto con los juegos sonoros marca de la casa, mediante diferentes grabaciones y los exabruptos vocales de Mark E. Smith.

La segunda parte del disco se inicia con un tema que vuelve con la rutina rockabilly que se ha instalado en esta última formación de The Fall y que ya va por su tercer disco, lo cual para un combo como este ya es mucho. Lo que sucede es que dentro de los miles de discos de The Fall esta no es la alineación que mejor acompaña y arropa al señor Smith. A pesar de ello, parece que a este último se le ve en forma y con ganas de seguir haciendo discos. Señal de ello es lo en forma que se le ve en unas de las mejores canciones del álbum: “Victrola Time”, una especie de techno-rock con grititos en falsete provenientes del incansable Smith, y “Jetplane”. Además, se acuerda del señor James Murphy en “Irish”, y no precisamente de forma positiva.

A pesar de la respuesta pauloviana de goce que nos provoca a los fans de The Fall la voz de Smith, no se puede negar que no es ni su trabajo más inspirado ni que se abusa del tópico rockabilly de los últimos años. Ojala que sigan la línea de la última canción “Loadstones” más guiada por el teclado de Eleni Poulou y con mayor interés sonoro que la mitad del álbum.

Si se han fijado, casi se puede decir que de unas 12 canciones se destacan 4. Así uno no puede seguir siendo fan incondicional. Lo mejor de todo es que se diga lo que se diga, a Mark E. Smith no le importa lo que piense y a mi tampoco lo que él piense de esta crítica. Eso es The Fall.

 Texto: Víctor M. Paredes

Estàndard

VAMPIRE WEEKEND: CONSOLIDÁNDOSE ENTRE LOS GRANDES

Rating: ★★★★★★★★★☆ 

“Modern vampires of the city” (2013)

Y llegó el tercer disco de Vampire Weekend y ya se puede decir: estos tipo son grandes. Por fin, se acaban de sacudir la etiqueta de chavales pijos de New York para convertirse en el grupo de referencia que se adivinaba desde su primer álbum, hace sólo 5 años. Quizás se puede echar de menos su querencia hacia los ritmos saltarines, pero han ganado en profundidad emocional.

Una de las claves del disco, seguramente sea la mayor coordinación entre los dos supuestos líderes del grupo, Ezra Koenig y Rostam Batmanglij (el gurú del sonido). Te podrán gustar más o menos, ya que siempre ha habido división respecto al grupo, pero hay que reconocer que sus composiciones son fuera de lo común. Pero, como decíamos, la coordinación entre Koenig y Batmanglij se percibe en el ajuste asombroso entre música y voz a lo largo del disco, incluso convirtiendo la segunda en un instrumento más, modificándola o a través de la inclusión en el fondo sonoro de unos coros femeninos a lo largo del disco y que dan casi la sensación de una misa clásica. Y esto de misa ¿Quiere decir que se han vuelto unos pesados pretenciosos? Pues no, resulta que equilibran cierto clasicismo con los temas más rápidos y bailables de otras ocasiones, pero con un enfoque diferente tanto en el sonido como en la producción y una preocupación hacia otros temas, como puede ser la muerte y el paso del tiempo.

Nos ofrecen temas que tienen un tempo habitual en ellos y que nos dan una versión diferente sobre cómo pueden hacer sus propias canciones, como pueden ser “Unbelievers” o la ecelerada “Diane Young”. Pero mezclan estos temas con otros más lentos, oscuros, como pueden ser una de las cimas del disco: “Hudson”. Por en medio, nos ofrecen melodías como la de “Everlasting arms”, los toques de sampler de “Obvious bicycle”, “Don´t lie” o “Step”. Y todo acaba con el clasicismo de “Young lion”.

Este es un disco que crece con las escuchas, que nos permite ver la cantidad de recursos que tienen: clavicémbalo, piano, sampler, arreglos de cuerda, coros, y demás (por cierto, que las guitarras quedan cada vez más arrinconadas). Sólo nos queda, tras maravillarnos de su evolución, disfrutar de las melodías, ritmos y demás de este álbum. Porque ellos ya han hecho su parte, ahora nos toca a nosotros el reconocerles el trabajo, el esfuerzo, y el resultado de su actual evolución hacia una voz definitivamente propia.

Texto: Víctor M. Paredes

Estàndard

ÉL MATÓ A UN POLICÍA MOTORIZADO: MÁS VALE TARDE QUE NUNCA

Rating: ★★★★★★☆☆☆☆ 

“La dinastía Scorpio” (2012)

Pues como reza el título, el asunto es que en estos lares hemos podido descubrir a este grupo argentino, concretamente de La Plata. Y más que nada porque este disco es del año pasado, pero se ha publicado aquí con bastante retraso. Pero por lo menos sirve para iluminar la muy poco conocida escena independiente del país sudamericano.

Lo primero que hay que decir es que unos tipos que se hacen llamar Santiago Motorizado, Doctora Muerte, Pantro Puto, Niño Elefante y Chatrán Chatrán, por lo menos sentido del humor tienen. Pero más allá de eso también tienen un sentido melódico apreciable. Músicalmente se podría decir que son un grupo de noise pop con una gran predilección por adornar sus temas con teclados. En general sus temas son disfrutables, especialmente cuando se escoran hacia canciones más energéticas y de melodías altamente pegajosas a las neuronas, como es el caso de “Mujeres bellas y fuertes”, “Yoni B” y “La cara en el asfalto”. Sus otras caras, tirando igualmente de teclados notables, tiran de melancolía, tonos algo más atmosféricos. El pero podría ser que abusan algo de los medios tiempos cuando destacan, como ya se ha dicho en temas más “trotones”. Aunque también sepan construir los temas poco a poco, como es el caso de la canción que cierra el álbum, “El fuego que hemos construido”.

La verdad es que es un buen aperitivo que invita tanto a escuchar sus próximas entregas, como a sumergirse en la escena argentina. Y si no, seguimos teniendo este agradable pasatiempo.

Texto: Víctor M. Paredes