A PRIMERA FILA – Pàgina 3

Vida Festival 2019: Chapeau!

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

**José-González** – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

**Sharon Van Etten** – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss

Redactor

Alfenic + Wood: nit de presentacions

A PRIMERA FILA

Divendres 29 de març de 2019. Sidecar. Barcelona

Començaré pel grup principal, Alfenic, que presentava el seu segon disc Atemporal. El grup barceloní format per en Guillem Martín (veu i guitarra), l’Albert Tarrés (baix) i Ferran Sánchez (bateria) i que aniran acompanyats durant tota la gira d’Atemporal pel guitarra Alfred Blanch, que aporta més contundència al directe. Són un grup de pop guitarrero, amb moltes ganes. Van anar llençant les seves cançons de l’últim disc (entre elles Nuestra peor versión, Todo y nada o Mi realidad) intercalades entre algunes del seu primer disc Trastorno animal. Un bon directe per un grup que està creixent mica en mica.

Però els que hem coneixeu, sabeu que vaig anar al concert per veure els nanus de Torelló, els Wood. Presentaven a la capital catalana el seu primer disc Okeanos (del qual fa uns dies en vam fer una ressenya). Van ser els guanyadors del primer DescoNNecta, un concurs per a bandes joves. Això va ser el 2016. I en aquests tres anys han passat de ser tres membres (Marc Fernández -veu i guitarra-, en Pol Villegas –baix- i l’Aleix Vilarrasa –bateria-) a cinc, amb les incorporacions de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra). I han passat de fer un estil més hardcoreta a més math rock. I, sent cinc, la seva música ha agafat més volum, contundència, capes i estils, fins i tot, dins d’una mateixa cançó.

Els hi tinc una estima especial. Per les ganes que hi posen, perquè fan el què els hi agrada, per la seva aposta arriscada en el seu primer disc i, sobretot, perquè són molt ben parits!

Van obrir el concert, amb el Sidecar amb prou persones perquè fes goig, amb Mountain, la cançó que també obre el disc. I va continuar amb la popera Salvia. Com no podia ser d’una altra manera, van tocar gairebé totes les cançons del nou disc. I van omplir el setlist amb algunes cançons del seu primer EP π. Entre elles, sempre m’agrada destacar l’enganxosa We are close.

Van fer un concert fantàstic, amb una sonorització molt bona (molt bona feina de les tècniques), i els que heu estat a Sidecar, sabeu que no és fàcil sonar bé. Ho van donar tot i el públic així els hi va reconèixer. I agrair als Alfenic haver convidat a tocar als Wood. Va ser una molt bona oportunitat de rodar-se sobre els escenaris. Nanus, endavant!

Jordi Daumal

Redactor

The New Raemon: Hey, Ramon, Let’s go!

A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de març de 2019. Let’s Festival. Sala Salamandra

El concert va començar amb en Ramon Rodríguez, líder i ànima dels The New Raemon recordant que feia 10 anys que ja havia tocat al Let’s. Els qui llavors vam poder assistir-hi, volíem delectar-nos amb les cançons del seu celebrat A propósito de Garfunkel, el primer llarg durada en solitari del músic de Cabrils, exmembre dels enyorats Madee.

Tot i ser llavors un àlbum de debut deliciós, ni intuíem ni albiràvem en el que vindria en la dècada posterior. Un seguit de nous LPs i EPs marca personal del nou Ramon, amb el segell de la qualitat i honestedat per bandera. I no li ha anat pas malament, per sort nostra i seva.

Dissabte presentava la seva darrera obra Una canción de cuna entre tempestades, la qual va defensar en les primeres cançons amb Cíclope, En el centro del baile o Wittgenstein. Un concert sense treva, poques pauses i algunes paraules. Amb una banda potent i majestuosa, una formació de sis músics consolidats i fixes en els darrers anys. I això és nota en un so compacte, harmoniós i excitant també en el directe.

Va ser a partir de Oh, Rompehielos quan va endegar i rescatar temes anteriors. Un no parar de bones cançons, una constant en tots els seus treballs, on hi podem trobar meravelles com Lo bello y lo bestia, El fin de la resistencia o la senzilla però encara impactant La Cafetera. I per acabar la vetllada, sense bisos ni complexos, vam poder gaudir de Tú, Garfunkel. I retrocedir novament en el temps, en aquell concert de fa 10 anys, on vam anar a escoltar el disc del moment, sense saber que estàvem davant una carrera de llarg recorregut. Que no pari la música Ramon!

Gerard Birbe

Redactor

5a Festa de presentació Vida Festival 2019: Ljubliana & The Seawolf + Intana

A PRIMERA FILA

Barcelona, dimecres 27 de març de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Encara que el temps meteorològic sembla que ens vulgui fer la punyeta i l’encanti fer pensar a la nostra pell que és quasi ja estiu, no és pas veritat. Encara falta moooolt per treure’ns roba i pensar que el Vida 2019 està a la cantonada. Sort en tenim dels seus concerts de presentació que ens fan passar una bona estona cada poc temps.

La cinquena festa de presentació ens va portar en primer lloc a Intana, que ens va presentar per primera vegada en directe el seu últim treball A Plan for Us(Satélite K, 2019), un disc amb alternança de cançons en català i anglès. Núria Moliner ens porta juntament amb Guillem Callejón, Jordi Mestres i Ricard Parera un folk suau, vellutat, de cuidada producció i que durant la seva actuació i per generació espontània, en una cançó, es va produir un dels silencis més grans que he escoltat (escoltar un silenci?) en els concerts que he estat a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Un cop acabat el concert dels Intana, un núvol de companys fotògrafs van tornar a agafar posicions davant de l’escenari. I no era per menys, era el torn de Ljubliana & The Seawolf, amb en Pol Batlle al capdavant, amb un barret a lo Jack Sparrow. Si normalment busquem referents o semblances quan escoltem un grup, aquesta vegada costa de fer-ho, pots donar-li voltes i voltes, però és que són únics. Espectacle total, psicodèlia, cabaret, estètica, música noventera amb tocs bowieans, directe perfecte, cançons molt cuidades. Com diuen ells mateixos al seu web, la música és una religió, una forma de curació i única resposta, és a dir univers Ljubliana & The Seawolf. Amb Tiempo, l’única cançó en castellà, es va produir el segon silenci de la nit. (senyors, em trec el barret). Vacuum (senzillament em sembla fantàstica), Parkin’ Lot, Via Magenta, Shit Dope i Burn the witch (deliciosa) van ser altres cançons del seu últim treball Libra (Bankrobber, 2019).Amb baixada de l’escenari per part del Pol Batlle, va acabar l’ACTUACIÓ amb majúscules dels L&TS.

Si aquesta és l’última festa de presentació del Vida 2019, l’han clavat i a sobre he marxat a casa amb el setlist. M’encanta col·leccionar-los, que hi farem.

Josep Ma. Català

Redactor

Oso Leone. Olor a mar.

A PRIMERA FILA

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo.

Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble. No sé si us passa els que hi viviu, però quan sóc a Barcelona, vaig corrents a tot arreu, no tinc ni la pausa ni la tranquil·litat que tinc quant sóc al poble. Dic això perquè la gent de les illes, qualsevol illa, tenen fama de ser encara més tranquils, més calmats. Tenen un altre ritme.

L’Andreu G. Sierra, a.k.a. Ubaldo, no és illenc però va saber crear l’ambient idoni abans de passar el relleu als caps de cartell. Mentre la gent anava entrant, amb una perfomance al mig de la sala, va anar construint un clima íntim. Espelmes i música experimental amb el públic assegut al seu voltant. L’atmosfera a poc a poc s’anava preparant, el ritme s’anava alentint.

Fita aconseguida, torn dels mallorquins. Cinc anys han trigat Oso Leone des de Mokragora, que va recollir excel·lents crítiques, a treure Gallery Love (Apollo Records, 2019) el seu nou i tercer disc. I ens hem hagut d’esperar fins al dissabte 23 de març del 2019, a la Sala Apolo 2 per poder escoltar-lo per fi en directe, i tot gràcies a la bona feina de la gent de Curtcircuit.

Els avançaments que ens han anat fent del seu treball, a poc a poc, com gotes d’aigua, amb un altre ritme, ens han fet posar les dents llargues. El primer va ser Virtual U, una meravella del dream-pop, desprès Gallery Love, que ha donat títol al disc i amb un hipnòtic vídeo inclòs i per fi Best in you.

El concert de la presentació de Gallery Love va ser una barreja líquida-electrònica de pop, funk i r&b. A mesura que les cançons anaven caient de l’escenari cap a nosaltres, com una cascada sonora, una olor a mar va anar omplint la sala. Xavier Marin a la guitarra, veu i teclats, Eusebio Alomar al baix, Franco Valenciano a la bateria i amb la col·laboració, quan pot, d’Emil Sanz a la guitarra, ens van portar a Ses Illes, quan el turisme encara les deixa tranquil·les, i es pot respirar la seva pau, la seva natura i el seu ritme. Gallery Love és un disc per escoltar en la pau de casa teva o amb uns bons auriculars, no és música per escoltar mentre la fas petar amb un company en el concert, però els Oso Leone van aconseguir navegar en l’a vegades mar difícil dels directes, li van donar un altre ritme, i naturalment se’n van sortir. Quan vaig sortir de l’Apolo, em vaig adonar que sense voler caminava més a poc a poc, passejava, anava amb un altre ritme.

Josep Ma. Català

Redactor

Aloha Bennets i Perro al Let’s: l’os i el gos.

A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de febrer de 2019. Sala Salamandra

La paraula aloha, que habitualment associem a una senzilla salutació, té un profund significat cultural i espiritual per als nadius hawaians. Si la volguéssim traduir més o menys bé l’equivalent seria amor, afecte, pau, compassió o misericòrdia.

No estem convençuts de que les lletres de la formació llobregatenca Aloha Bennets parlin precisament d’això (escolteu, p.e., Púdrete).

En qualsevol cas el nom no fa la cosa, i el que sí que podem afirmar és que l’Olga, l’Álvaro, la Cristina i la Mireia han aprofitat el rodatge del seu llarga durada, La Jungla, per polir el seu directe, conservant l’esperit garage i sense perdre un bri de l’energia que impregna tots els seus temes.

Música que convida al ball i a la disbauxa. Agudes veus femenines que cassen amb la contundent percussió, els riffs accelerats i una bona línia de baix, conformant la fórmula del quartet per fer moure l’esquelet.

Destacarem, de l’àlbum, ¿Quién ganará? i La fuga. Sonà també a les acaballes del concert l’escandalós i simpàtic hit ¿Qué es eso?

Bona avantsala, doncs, pel que estava per arribar i és que, recuperant el refranyer, a bon gos, bon os. Superat l’entreacte aparegueren els murcians Perro.

El seu darrer àlbum, Trópico Lumpen, entrà en la nostra llista de millors discos del 2018. Ara calia, per part nostra, explicar-vos com sona en viu. D’entrada corroborar allò que ja sap tothom i és que Perro és una banda de directe.

Intensitat de principi a fi, inputs audiovisuals a tota castanya que et submergeixen en una frenètica voràgine musical. Pels altaveus la solidesa d’un estil particular i heterodox de difícil etiqueta, per la pantalla collages absurds i missatges polèmics de to burlesc.

En les darreres composicions els sintetitzadors han guanyat pes, és cert, però no han restat protagonisme a la resta d’instruments, essent sempre obligada la menció a la doble percussió.

Ens captivaren enormement Por mí, lo que veáis, Celebrado Primo, Supercampeones i, com no, la delirant Pickle Rick.

Com era d’esperar La reina de Inglaterra o Ediciones reptilianas també foren incloses, per la nostra satisfacció, en el repertori.

La pobra afluència de públic fou, està clar, el “però” de la vetllada. El cartell mereixia una millor entrada, però ja sabem que aquestes coses, sovint, fan de mal predir.

Enric Trepat

Fotògraf

Alex Reuss

Redactor

Roda de premsa i 4a Festa de Presentació Vida 2019: preparant l’amanida.

A PRIMERA FILA

Barcelona, 20 de febrer de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Tres cosetes molt ràpides us vull comentar amb aquesta petita crònica de la roda de premsa de la presentació oficial del Vida 2019 i de la posterior festa.

La primera és que em foto gran. Vaig voler anar amb tren i metro fins a la Damm i de sobte em trobo a Sant Adrià del Besos. Vaig agafar una línia de tren que no tocava i per poder tornar vaig haver d’agafar 3 combinacions diferents de metro. Sort que la roda de premsa va començar més tard del que anunciaven i vaig poder assistir-hi des de l’inici. La segona és que cada vegada entenc menys com els cantants convidats a aquestes festes de presentació encara tenen el valor de presentar-se sols, acompanyats solament de la seva guitarra. Amics meus!!, no ho feu!!, estem massa ocupats xerrant, bevent i menjant patates!!. La tercera és la insultant joventut del Gus Dapperton i el seu grup (en especial el baix) i vaaale, al final són quatre coses, i es que per fi ja tenim el cartell quasi definitiu del Vida 2019.

Pel que fa a les dades mes d’oficina, les entrades de dia ja s’han posat a la venda, la d’abonaments va a bon ritme. Falta acabar de polir la part del càmping. Acord amb Renfe per trens extra, autobusos de connexió i d’altres que es poden fer a “demanda”. Escenaris i patrocinadors si fa o no fa com els de l’anterior edició, amb l’afegit de Vueling.

Ara anem pel cartell. Com que tots ja l’haureu vist, és el que tenen l’Instagram i el Twitter (el “Face” té els dies comptats), posarem poquets noms. Molta presència catalana, com per exemple la del Petit de Cal Eril, Pau Vallvé, Ferran Palau i Cala Vento. Noms de pes de la península com Fino Oyonarte o Nacho Vegas entre d’altres i internacionals molt reconeguts com Sleaford Mods, Sharon Van Etten, José González, The Charlatans, Madness o el mateix Gus Dapperton.

De fet, el cartell és com una bona amanida d’estiu, que porta de tot, però sobretot frescor i algunes sorpreses. Segurament acabarem apartant el que trobem massa fort o buscarem ser els primers a tastar el que no esperem, s’ha de ser valent.

Pel que fa a la posterior festa de presentació, Mavica va haver de patir de valent per poder fer-se escoltar i el seu folk pop va passar, desgraciadament, una mica desapercebut per la sala. La gent, potser engrescada comentant el cartell acabat de presentar no va tenir gaire pietat d’ella. Per sort la podrem tornar a gaudir el divendres 5 de juliol a Vilanova.

Gus Dapperton. Les reproduccions de les seves cançons al Youtube es compten de milers a milions i a l’Spotify la llista de reproduccions i seguidors va pel mateix camí. Amb poc més de vint anyets i una estètica tirant a freak, en Gus s’està obrint camí a cop d’una barreja de cançons entre dream pop i estil 80’s. Ell aportarà part de la frescor a l’amanida estiuenca quant el dissabte 6 les nostres forces ja estiguin baixant. Concert d’alçada després d’haver fet un sold-out a Madrid.

Un cop acabat tot i de tornada cap a casa, em vaig assegurar que no em tornes a equivocar de camí i de pas em vaig entretenir escoltant cançons que al juliol tornaré a degustar.

Josep Ma. Català

Redactor

Xoel López + Marta Delmont al Let’s. Somnis sense gluten a L’Hospitalet.

A PRIMERA FILA

Dissabte 16 de febrer. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

Dues propostes, ambdues beuen del folk, una més que l’altra.

La de la Delmont no beu, s’amara de country sureny fins a les entranyes. No enganya, no, i ofereix, justament, el que es presenta de la primera nota a l’última. No és originalitat, és cert, però és genuí i té ànima. El directe, amb algun problema tècnico-paranormal, no aconseguí fer reviure en aquest redactor les sensacions descobertes amb l’audició del seu darrer treball discogràfic, Landlords (Great Canyon Records).

Potser alguna cosa va tenir a veure el fet que, per a l’ocasió, experimentaren amb un format de trio amb ella al baix, posició que, reconegué, no li és pròpia, però en la qual (a primer cop d’oïda) no desentona.

Another Load, per exemple, que en la seva versió enregistrada podria ser la sintonia d’una hipotètica quarta temporada de True Detective, sonà menys intensa.

El concert, val a dir, creixé a mesura que passaren els minuts, arribant al clímax amb The Wreckless , on la guitarra d’en Max Moscardi té reservat un paper protagonista.

Divertit fou també (més pel preàmbul fet per l’artista que per la cançó en sí) el cover en solitari de Hot Burrito #1 dels The Flying Burrito Brothers.

Finalitzada l’actuació de la barcelonina arribà el torn del corunyès. En Xoel López és un vell conegut del Let’s, amb aquesta ja són 3 les vegades que ha passat pel seu escenari. Fa un parell d’anys dedicàrem una crònica al seu recital en solitari.

Per aquesta ocasió el format anunciat era el d’un trio acústic, però el mateix Xoel va reconèixer que ni era un trio (amb la inclusió d’última hora d’en David Quinzán al baix) ni tan acústic.

L’alternança de temes del seu últim disc, Sueños y Pan (com les celebrades Lodo, Madrid, Frutos o Jaguar) amb d’altres dels 2 anteriors (Paramales i Atlántico) i les esperades visites a l’obligatori repertori de Deluxe, convenceren al respectable que no parà de corejar la immensa majoria de peces.

Així vam poder escoltar novament la tribal A Serea e o Mariñeiro, la bonica Caracoles (ft. Antonio Pérez) o la poètica Patagonia. Deluxe estigué representat en aquesta ocasió per, com no, Historia Universal, però també per la poc coneguda De vino y espejos, que interpretà en solitari al piano.

Sí, també sonà El amor valiente, però això ja fou als bisos. Uns bisos a la carta en que la banda escollí tres dels temes proposats (en un guirigall gairebé incomprensible) pel públic. Al ja mencionat se li sumaren, per finiquitar amb gran èxit, De piedras y arena mojada i Joven Poeta.

Nit rodona, doncs, a la Salamandra, que tornà a omplir-se com ja va sent costum al llarg del festival. Els “somnis amb pa” del gallec fan de bon pair i, que ens consti, cap celíac en va sortir malparat. Ans el contrari.

Dolors Ferré

Fotògrafa

Alex Reuss

Redactor

Salina + Retirada!: silenci… música en directe

A PRIMERA FILA

Dissabte 9 de febrer de 2019. Heliogàbal. Barcelona

Des de la reobertura de l’Helio, encara no hi havia pogut anar de concert. I en el concert d’aquest dissabte vaig poder comprovar un parell de coses: la primera, que l’Helio encara manté l’encant pels concerts propers entre públic i artista; i, la segona, que hi ha gent que és una maleducada i que van de concert per postureig, ja que es passen tot el concert xerrant i fent-se fotos. Insuportable.

Em venia molt de gust aquest concert. Sobretot per tornar a veure els barcelonins Retirada! En Cuervo i l’Albert presentaven el seu disc Son, un disc notable que, a més a més, amb directe guanya moltíssim. Van treure tot el suc a les cançons amb moments èpics dels dos atonyinant la bateria. Van complementar el set list (que no tenen) amb algunes cançons del seu anterior ep Victoria | Derrota del 2016, com Aire i Planetes.

Veure com en Cuervo i l’Albert ho donen tot, com viuen la música, com gaudeixen del moment, ja paga la pena. Es van guanyar l’entrepà de després del concert amb escreix.

Després va ser el moment de Salina. El grup format per en Daniel Pérez i Ernest Gómez (Wann) i en Carles Generó (L’Hereu Escampa) també presentaven nou ep Time Will Eventually Lill Us (que els hi arribarà avui dilluns i no en van poder vendre). Van completar el concert amb les cançons de la Demo del 2017 i What a mess que apareix en el recopilatori Monotemas #2. Salina són uns Pavement catalano-canaris amb una potencia i un toc excepcional per la música per transportar-nos als noranta, època d’on beuen clarament les seves influències. No els coneixia i van ser una agradable sorpresa.

En resum, va ser una nit fantàstica de bona música en un local mític que, per sort, ha tornat a programar música en directe. I deixem de banda els impresentables que xerraven.

Jordi Daumal

Redactor

Depedro al Let’s: somriures i disfuncions sexuals

A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de gener de 2019. Sala Salamandra

20:30. El Twitter de la Salamandra ja ho deia, ja. Aquesta “mania” meva de prescindir, en la mesura del possible, de les xarxes socials, de tant en tant em juga males passades. Total, la Maria Rodés, per motius de salut, no actuarà i allà estic jo, amb “una hora” per endavant. Una cervesa i corrent a la primera fila, avui toca fer fotos i el recinte s’omple a bon ritme i és que, una nit més (2 de 2), el Let’s ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

L’espera es fa llarga i només la indissimulada conversa de les noies del costat sobre els problemes d’ejaculació precoç de l’ex d’una d’elles me la fan més suportable.

21:50. Tot arriba i la banda acaba sortint a escena. Reconec la meva manca de sintonia amb les consignes de bonrotllisme desfermat i, en això, l’amic Zavala hi té la mà trencada. Entre el públic veu molts somriures (i no falta a la veritat) i això el fa molt feliç. Bé, anem al tema i siguem justos, el rotllo s’encomana i aviat s’arma la festa.

El concert de Depedro s’emmarca dins la gira de presentació del celebrat Todo va a salir bien, enregistrat d’una tacada i que compta amb col·laboracions de luxe.

Vidas autónomas serveix per trencar el gel. Ritmes càlids, llatins i el públic que comença a moure els malucs. Sona bé, molt bé, un engranatge lubricat on es nota el rodatge i la bona connexió entre els músics.

Ajuda, per descomptat, la càlida veu d’en Jairo que, amb captivador encant, l’ajuda a posar-se els presents dins la butxaca. Això queda palès en, per exemple, la tendra Tu mediodía.

La ballaruga s’accentua amb un passeig per la Panamericana i el funky fusió d‘Hombre bueno.

Un dels moments més celebrats arriba quan els artistes baixen de l’escenari per barrejar-se amb el públic i interpreten El pescador.

No podien faltar, tampoc, l’aconseguit cover que Llorona o els hits Nuves de papel. i Te sigo soñando. Tampoc, així, els moments més chill, amb Diciembre o, interpretada en solitari, Miguelito.

Sorpresa (agradable): Sobre l’escenari un segon Jairo, en Perera (alter ego d’en Muchachito), interpreta juntament amb el seu homònim Comanche. Una suma plena de ritme que funciona a la perfecció.

Què més podríem explicar que no fos sobrer? Doncs, justament, el de sempre: admiració plena pel Let’s i la seva immutable capacitat d’oferir vetllades plenes d’encant i, va, vinga, perquè no dir-ho, gent amb somriures feliços.

Alex Reuss

Redactor