Category archive

A PRIMERA FILA - page 29

Un diumenge amb Mazoni

in A PRIMERA FILA

“És diumenge i estic molt patós”. Així d’expeditiu es va presentar Mazoni al concert que va oferir a la sala Apolo dins del cicle ‘En persona’. Es tracta d’una proposta molt original que tracta d’apropar els artistes al seu públic i que permet, a banda d’escoltar la seva música en directe i en un format acústic, entaular un diàleg i preguntar curiositats a l’artista convidat.

Era diumenge i suposo que l’ànim general no va permetre trencar el gel amb facilitat. Ahir vam constatar que Mazoni és home de poques paraules i de molts acords, que viu tant la música que no la pot explicar i que es defineix a través de les seves lletres i melodies.

Va encetar el repertori amb ‘Com he arribat aquí?’, d’‘Esgarrapada’, el disc que va marcar un abans i un després en la seva trajectòria musical. ‘Galàxia interior’, ‘Perduts en la boira’ i uns ‘Ulls de gat mesquer’ que el van deixar en blanc no van acabar de fer arrencar el públic, tímid però segurament amb mil preguntes per fer-li. I, de sobte, entre els assistents, va sortir al rescat un col·lega de Mazoni i ‘representant del Baix Empordà’, que va començar a posar cara i salsa a l’ambient. I després, per acabar de destesar-ho tot plegat, va arribar Le Petit Ramon, que amb el seu punt canalla va donar-li un punt rocker a la trobada. Van tocar junts ‘Això nostre s’ha acabat’, ‘Qui vol consells?’ de Le Petit Ramon’, i van versionar ‘God save the Queen’ dels Sex Pistols. Shorts o slips?.Aquesta va ser la pregunta bandarra que va llançar a l’aire el Ramonet per animar al personal i fer esclatar algunes rialles.

Sobretot va tocar temes de discos anteriors- ‘Se’m moren les plantes’, ‘Eufòria’, ‘Memòria’ ‘Caputxeta’, entre d’altres-, ja que tal i com va explicar, potser necessitava temps per digerir els nous i fer-los més seus. Va reconèixer que de la seva versió de Bob Dylan ‘La granja de la Paula’ li va atraure el seu to quotidià, perquè era l’únic tema que no parlava “de la pau, el món, els somnis i la mare que ho va parir a tot”.

La conya va començar quan el seu col·lega del Baix Empordà va pujar a l’escenari i va posar coreografia i onomatopeies vàries al tema ‘Ei, que surt el sol’. Les rialles ja eren generalitzades, el concert ja s’acabava i el públic no volia marxar, així que el singular tàndem ‘Mazoni/ Le Petit Ramon’ van posar el punt i final amb els clàssics ‘I saw her standing there’ dels Beatles, ‘Last time’ dels Rolling Stones i ‘Rainy Day Women’ de Bob Dylan.

Us preguntareu quines van ser les anècdotes que van sortir d’aquest cara a cara amb Mazoni. Vam poder saber que el Jaume Pla havia tingut un dia estrany, que des dels 14 anys fa cançons, que li agrada molt fer el gandul i que el nom de Mazoni surt de les dolentes del còmic del Capità Harlock.

Vam sortir de la sala amb la sensació d’haver-nos deixat alguna pregunta, i finalment ens en va venir una. Quina música escolta Jaume Pla a casa seva? Esperarem un pròxim cara a cara per preguntar-li.

Text:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro

Anímic: la sensibilitat feta música

in A PRIMERA FILA

Els Anímic són un grup d’amics i amigues que viuen tots junts en una casa a Collbató, al peu de Montserrat. I els hi agrada la música. Els hi agrada tant que són un grup de música que s’autoedita els seus discos. I això ho fan des del 2003 quan va fer “Teràpia musical” fins ara que han tret el magnífic “Hannah”.

En Ferran Palau, la Louise Sansom, en Roger Palacín, la Núria Mones, Zuma i en Juanjo Montañés van demostrar que cada vegada li tenen la mida més agafada als directes. Amb un so implacable i unes veus que t’abracen, dolces i delicades van anar desgranant, cançó a cançó, el fabulós disc “Hannah”. Intercalen el català i l’anglès, ja que la Louise és anglesa i catalana d’adopció. Cançons com “Trenco una branca”, “1979”, “La pols i el punyal” o “Blue eyed tree” no se’t fan gens estranyes.

Acompanyen el “Hannah” amb cançons de l’”Himalaya” i, com a anècdota, toquen una cançó d’un dels seus primers discos, el “Niu-nuvol”, editat el 2004. Recomanen, entre rialles, que ningú el tingui.

Per acabar el concert toquen “Taüt”. I, en aquest moment, mentre sona la cançó i entra la part instrumental, es produeix un moment que el podríem anomenar “especial”…

Un concert magnífic per veure, sentir i escoltar. Us recomano que, si teniu l’oportunitat d’anar-los a veure en alguna sala on cuidin tant als músics com fan a l’Apolo, no ho dubteu ni un moment i aneu-hi!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Lämpara. Eclecticismo hipnótico

in A PRIMERA FILA

Bajo la inquieta mente de Javier Ramos reposa un nuevo proyecto, Lämpara. Sin olvidar sus influencias rock, ahora se adentra en terrenos más eclécticos: electrónica, música clásica y experimental crean las atmósferas que dan forma a los nuevos temas de este artista.  Acompañado en directo por su hermano Ramos Dual en la batería y Pájaro Barrio al teclado nos encontramos con una potente puesta en escena, donde la dramatización y el derroche de energía se plasman una vez más en la trayectoria musical de los hermanos Ramos (Malparaíso).

Arrancó el concierto con tres temas donde Javier Ramos se agarró a su guitarra para demostrarnos que tiene el talento del que se siente músico y sus recursos instrumentales son extensos (es un gustazo verlo en otras formaciones, como Chicomalo, tocando el bajo). “Minor West”, “Zarpeggio” y “Some kind of millionhood” fueron suficiente preludio para que el público quedara entregado a la magia visual y sonora de Lämpara. Con Javier ya sentado frente a piano, teclado y sintetizadores comenzó la verdadera sesión de hipnosis a la que quedas sometido con el directo de esta banda. “Logical meaningless” es un tema oscuro donde voz y piano forman una hermosa conjunción. Pero con “Hellstone” la banda nos descubre el enorme potencial del grupo, Ramos Dual saca sonidos imposibles de su batería electrónica acompañando sus movimientos robóticos. El público entregado disfruta del resto de temas, sumergido en una evocación continúa de espacios sensoriales, donde destacan: “Dripping wine”, de vuelta a la oscuridad y a unas melodías cargadas de ásperas texturas, conformando un auténtico poema sinfónico; y “The fake of my heart” más simple en la acometida pero cargada con toda la sonoridad que supone un directo de Lämpara. Javier Ramos se despidió en solitario al piano con el único tema cantado en castellano, “Tirado”, una de esas canciones que se te agarra al estómago y te recuerda que aún quedan artistas por descubrir y que merecen un hueco en el panorama nacional.

1 de octubre de 2011. DIRECTOS 37. La sala cordobesa celebraba así su segundo aniversario, dos años cargados de programación continua, reseñable y buenos directos. Esperamos que continúen alimentando la escena musical en su ciudad. Hace falta defender y apoyar las propuestas de este tipo en Córdoba.

Texto: Antonio de Egipto

Fotos: Marga Suárez

Nubla visita el convent

in A PRIMERA FILA

13 x 7,5m, mides de planta de la sala noble del Convent de Sant Agustí. En aquest reduït espai de fisonomia clàssica i davant una audiència que omplia sobradament el recinte es va presentar Saipán, tercer treball discogràfic de Nubla. Durant el concert organitzat pel Club TR3SC i d’aproximadament hora i mitja, la cantant, acompanyada de quatre músics, va dur a terme un recorregut integral per l’àlbum.

L’esdeveniment, marcat per les dimensions de l’indret i la personalitat de l’artista, resultà proper, íntim, per moments familiar. L’acústica redundà la bona sonoritat dels temes, cançons en les que vocalista i companyia van saber combinar la calidesa del sud amb la sobrietat escandinava. Sobri per què els artificis no van fer acte de presència i càlid per la veu, tempo, cadència, melodia (i temperatura ambient).

Nubla aprofità la pausa entre temes per explicar, en forma de monòlegs d’inspiració onírica (que comptaren amb la complicitat del públic), la història que acompanya les seves cançons: Retorns metafísics des de no se sap ben bé on, un ocell fent confessions a cau d’orella o un esquilador d’ovelles entrevistat a una emissora de ràdio “de las que hablan”.

Un dels moments més especials de la nit arribà amb els bisos quan, sense micròfons i acompanyada tan sols d’una guitarra, cantà Que simple es vivir. Demostració de la evident capacitat que, aquesta dona estilitzada i menuda, té per créixer damunt l’escenari.

En definitiva, Saipán és un bon disc, probablement el millor de Nubla, i el seu directe no només està a l’alçada del producte sinó que hi aporta el valor afegit de la proximitat i la seducció.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Noves propostes i noms consolidats a l’Altaveu 2011

in A PRIMERA FILA

Després d’assistir tres dies seguits a aquest festival que ja va per la seva 23a edició, vam pensar que l’Altaveu té un recorregut i presenta una proposta musical de qualitat que no està a l’alçada dels seus resultats. Potser perquè just després venia al BAM? Per la seva localització? Per la poca publicitat que li donen els mitjans? No ho sabem ben bé, en tot cas, aquest any ens va sorprendre la poca afluència de públic en general –tret d’excepcions com Manel o Antònia Font, que omplen escenaris, siguin quins siguin-.

Aquest any, el festival comptava amb una nova ubicació: els Jardins de l’Ateneu. I allà va començar la nostra petita incursió, amb els rockers Nu Niles. Aquesta banda es dedica a fer rock, que el porten a les venes i també a la seva roba d’estètica rockabilly (entenem patilles llargues i ben alineades i tupés quilomètrics). Van tocar cançons del seu darrer disc ‘Sin rendición’. Contundents, enèrgics i amb actitud. I  a continuació, Very Pomelo. Van arribar amb una bona proposta de rock’n’roll, un punt de blues i unes gotes de rockabilly. Van desgranar el seu últim disc ‘Xurrac Asclat’, molt ben rebut per la crítica i una excel·lent continuació del seu debut ‘Figaro Figaro’.

I, per últim i cap de cartell del primer dia, el Sr. Chinarro. Amb l’últim disc ‘Presidente’ calentet calentet. L’Antonio Luque, el cap pensant i visible de Sr. Chinarro, és una garantia. No direm que és un espectacle ell com a personatge, però si que és un espectacle poder-lo veure i sentir tocar en directe. Genial en totes les seves facetes: com a lletrista, cantant, tocant, fent comentaris… Una sort poder seguir gaudint de la seva música després de tants i tants anys fent-ho. A més a més, es va recolzar en els anteriors discos, els aclamats “El fuego amigo”, “El mundo según…” i “Ronroneando” per acabar lligant un bon conjunt de cançons i fer un molt bon concert. Un concert rodó.

El divendres, només per rebre Manel, ja va ser garantia d’èxit. Tot i així, no ens vam voler perdre les propostes de Joan Colomo i de 4t 1a, que van tenir poca acollida tenint en compte que gran part del públic només es reservava pels mediàtics Manel. Els 4t 1a portaven un sol disc sota el braç, tot i que ja tenen rodatge per escenaris domèstics. Vam tenir temps per relaxar-nos sentint batalletes del grup i fins i tot vam poder saber la història de com es va fer un trau el vocalista del grup (que, per cert, inspira el seu tema ‘8 punts’). Després, Joan Colomo, sense complexes, va protagonitzar grans moments de surrealisme davant col·legues i incondicionals oferint sobretot temes del seu últim disc ‘Producto Interior Bruto Vol.1’.

I amb Manel va arribar el moment d’eufòria per a molts. Sense contemplacions, van començar a desfilar els temes del seu últim disc ’10 milles per veure una bona armadura’ davant la mirada atònita de fans que fins i tot es van portar roba interior de casa per ensenyar-la als seus ídols. No se’ls veia potser molt còmodes davant d’aquestes demostracions d’afecte, però el cas és que el Guillem Gisbert sap molt bé com trencar el gel amb els seus monòlegs entre cançó i cançó.

Els hiperactius Pepet i Marieta, els veterans Doctor Divago i el quartet de rumbers Achilfunk van tancar la jornada de divendres.

I finalment l´últim dia de festival, però no per això sense propostes potents. Els primers que vam veure van ser Sènior i El Cor Brutal, per a nosaltres un dels grans descobriments del festival. Amb un folk d’estil americà i sureny van venir a presentar alguns dels temes del seu nou disc ‘Gran’, format per dotze temes que segons el cantant versen sobre “el sexe, els budells, el cor i com acabar amb els feixistes”. Després, els ireverents Za! No, que poden agradar o no, però que creiem que s’han de veure almenys una vegada en directe. Pura improvisació, electricitat i anarquia sota la batuta de dos músics que semblen una dotzena.

Què podem dir més d’Antònia Font, un grup consolidadíssim, però que tot i així ho dóna tot en cadascun dels seus bolos. Van venir a presentar ‘Lamparetes’ seguint rigorosament l’ordre dels disc davant un públic ple de fans fervorosos. Algun problema amb el so va fer que no els poguéssim gaudir com a d’altres concerts, però bé, les dosis d’eufòria i d’optimisme de temes com ‘Alegria’ o ‘Wa Yeah’ van camuflar algunes patinades sonores.

I per acabar, els Lecirke, i les melodies pop treballades de Raydibaum. El surf-rock instrumental dels calavèrics Los Tiki Phantoms va acabar d’embalar a un públic que va acabar fent bots camuflat darrere d’unes màscares de paper ‘phantonianes’.

Text: Jordi Daumal/Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro/ Tatiana Moret

Festival Sintonitzza: la feina ben feta

in A PRIMERA FILA

Brotxetes de gambes, saltejat de gírgoles amb espàrrecs verds i pernil de jabugo, pintxos de vedella, pintxos de salmó, unes cerveses i cap al Sintonitzza!

El Sintonitzza és un festival que es realitza per la Festa Major de Santa Coloma de Gramanet i, durant dos dies, omple el Parc Europa d’un bon ambient i bona música. I gratis!

El divendres van actuar, a l’escenari principal, els Athom Rumba, Eric Fuentes & El Mal, Very Pomelo, Surfing Sirles i Perfecto Desorden. A l’escenari Baremoto hi van actuar els Monoculture i Mondosonoro Dj. A última hora hi va haver la baixa dels Nudozurdo.

Però bé, centrem-nos en la segona jornada del festival. Aquesta va començar amb els Saudade. El concert va començar amb una mica de retard (potser per la pluja que va caure una estona abans?). Aquest grup diuen que són de Badalona, però tocaven una mica a casa, ja que alguns dels seus components són de Santa Coloma. Van tocar les cançons del seu primer disc “Colección de errores”. La curiositat del concert, i que em va sorprendre, era que el cantant, en Joako, anava descalç.

A continuació era l’hora de Ornamento y delito. Sincerament, amb concert em van agradar molt més que escoltats en disc. I ara me’ls escolto amb una altra predisposició. A part de les cançons de l’últim disc “Extraradio”, publicat a finals de l’any passat, també van tocar algunes cançons del primer “Relicario” i del segon “Rompecabezas de moda i perfección moral”. A part, van fer un petit avançament d’algunes cançons que sortiran en el proper disc.

I arriba la gent. I amb la gent en Ramon Rodríguez i el seu alter ego The New Raemon acompanyat de la seva banda. Solvent. Solvents. Toquen cançons de l’últim disc “Libre asociación”. En Ramon Rodríguez també toca un parell de cançons sol: “La dimensión desconocida” i “Tú, Garfunkel” (aquesta la va acabar amb tota la banda). Aquest últim disc és força diferent als dos primers… té tocs dels antics Madee. Si teniu l’oportunitat, aneu-lo a veure!

I, mentre m’espero a que surtin Pony Bravo, m’arribo fins a l’escenari més petit que porta el nom del xiringuito Baremoto on hi toquen els valencians Polock. Entregats i amb ganes de fer-ho bé. I déu ni do, ho fan força bé!

Pony Bravo van portar la festa i la ballaruca. Fan un pop rock tribal ballable que va ser l’animació de la nit. La gràcia del grup radica en l’intercanvi dels instruments i, on el baix, és el principal i el que marca el ritme.

I un altre any. I un altre Sintonitzza. Felicitats als organitzadors, perquè any rere any es superen. Fins l’any vinent!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Buskers, la revelación de agosto

in A PRIMERA FILA

Paseando una vez por Pedralbes descubrí, cual tesoro remoto y escondido, una iglesia de estilo florentino preciosa de la que nadie me había hablado jamás. Como si no hubiera existido antes de que yo la viera. Y es que cuando piensas que en Barcelona ya está todo visto, la ciudad va y te sorprende.

Algo parecido me paso con el BUSKERS FESTIVAL en el polo opuesto de la ciudad.  Una nueva sorpresa. La de saber que esta era la séptima edición de un festival de música en la calle que se hace cada año en la Barceloneta, y que tiene hasta 10 espacios de conciertos que se desarrollan simultáneamente durante 4 días.

Organizado por la ONG la Casa Amarilla, se ha convertido en el festival de referencia en España de música en la calle, y el referente también en España de la red de festivales BUSKERS que se celebran por toda Europa. La filosofía es clara: acercar la cultura a la calle, hacerla accesible, con una oferta de buenos músicos y sin cobrar entrada, simplemente “pasando la gorra” al final de cada actuación. Una concepción musical transformadora, horizontal, muy lejos de los festivales cada vez más elitistas (sobre todo en cuanto a precios) que inundan la ciudad.

Realmente hoy en día la opción de no cobrar entrada en un festival es una decisión bastante revolucionaria, como lo es ocupar la calle para promover música y acercarla a la gente, cambiando de alguna manera el sentido de la palabra “calle”. Aún más transformadora es la idea cuando la música que se hace es realmente buena.

Mi andadura en el festival se inició el viernes 5 de agosto, a las 19h. Empiezo con los alegres Skarallaos, marcando la pauta de lo que será el festival. Siete músicos comenzaron desgranando temas instrumentales que mezclaban ritmos ska con sabores de música popular, que en seguida me hicieron ver la tarde de otra manera: sin darte cuenta, de repente, sonreías. Ramón Muiños, guitarra y voz,  empezó a cantar acompañado por el grupo, siguiendo con la tónica alegre. En el estilo de festival, el grupo combinaba su carácter fiestero y divertido con el juego permanente con los asistentes. Salían de su sitio, entraban donde el público, interaccionaban, y todo ello sonando limpios y coordinados. En resumen, muy bien Skarallaos. Lastima que sábado y domingo no pudieran estar. No me extraña, los deben de reclamar de todas partes.

Al lado de Skarallos, saltamos a los esperados Baciamolemani. Hubieran sido cabeza de cartel si no fuera por la concepción democrática del Buskers. Desde Sicilia, hacen una música que mezcla ritmos populares: ska, reggae, rumba o ritmos tropicales, en una actuación en la que contó tanto la música como el espectáculo constante. El ritmo era frenético, la actuación enérgica y, en algunos momentos, un tanto caótica al introducir tanta intensidad y teatralidad. Quizás la perfección del sonido quedó a un lado. Coronaron el espectáculo con “La Corriera”, acompañados de los padrinos la Pegatina, con los que hicieron dúo. Pese a los momentos de exceso, los Baciamolemani triunfaron.

Vistos los italianos, viajamos a Sant Boi de Llobregat para la propuesta de RIU. El grupo catalán recupera temas populares catalanes y los readapta, dándoles su toque personal. Son seis músicos: un violín, dos guitarras, un contrabajo, un acordeón y un uilleann pipe (nombre de instrumento que he conocido gracias al dossier de prensa que nos ha facilitado la organización). Me gustó la propuesta, por ejemplo la versión de “Rossinyol”, con cambio de ritmo incluido; pero el viernes tuvieron un problema: prácticamente no se les oía, ni siquiera estando sentado en primera fila (como yo estaba), a dos metros de distancia.. Esto fue corregido el sábado y el domingo, cuando ya con equipo y altavoces, pudieron hacer disfrutar a un nutrido público. Mi opinión es que desde el folk catalán hay mucho campo que recorrer, pero también que existe el riesgo de caer en el inmovilismo. Que se decanten hacia un bando u otro dependerá de la ambición de un grupo que, como mínimo, talento tienen.

De los RIU nos pasamos a los Mala Junta Trío, y aquí puedo decir que olvidé por un rato mi carácter de cronista para pasar a un estadio de contemplación vibratoria. Se puede decir que subimos un escalón respecto a todo lo visto y oído anteriormente. Tres grandes músicos (bajo y dos guitarras) tocando a lo Django Reinhardt sin desmerecerlo. Todo temas instrumentales. Nivelazo. Guitarristas sobresalientes, yo diría virtuosos, que te envolvían. Si bien los temas eran estándares conocidos, la verdad es que la ejecución era brutal, y con un característico toque gipsy. Como digo, bajo, guitarra marcando acordes, y solos improvisados la otra, con temas como “All of me” o “Sweet Giorgia Brown” Me gustaron tanto que repetí el domingo a última hora, cuando repitieron su actuación.

De los Mala Junta me trasladé al punto 1 para ver Amarins et le Gatte Negre, o, lo que es lo mismo, a tres maravillosas mujeres: Amarins (guitarra), Fiora Beuger (acordeón y voz) y Femke Ravensbergen (violín y voz). Dieron un soberbio recital de folk, con la bonita voz de Amarins perfectamente acompañada por as otras dos voces, además de por el contrabajo y la percusión, y con espectáculo incluido (se escondieron tras el contrabajo, explicaron cuentos con dibujos, sonrieron, hicieron mímica…). A veces se parecieron a las Andrews Sisters, en especial con la versionada “Rum and Coca-cola”. La verdad es que tanto sus temas como su voz y coordinación rozaron la perfección. Y es precisamente ahí, en ese gusto por la perfección, en ese escrupuloso cuidado en la coordinación de voces y en la sincronización musical donde yo encuentro un pero, pues en mi opinión se acaba echando en falta una cierta espontaneidad musical y una mayor improvisación. Y es que, a partir de un cierto nivel de calidad, a uno le enamoran más las debilidades de los demás que no sus cualidades.

Y de ahí al sábado.

Sigo la maratón. Empecé con Oh Peta, que de entrada me hicieron reír por la combinación de músicos. El violinista, descalzo, se movía histriónico, mientras el bajo, Michele “Pacca”, se mostraba serio y no movía ni una ceja. Rafa, el acordeonista llamado “majete”, seguía más la línea del violinista. Marion, al cajón, equilibraba el grupo, y el cantante y guitarra, Oscar, lideraba aportando simpatía natural. Iniciaron con “Guantanamera”, y arrancaron los primeros aplausos. La fusión de músicos de distintas nacionalidades, fusiona también estilos distintos, como es habitual en el festival. Podían tocar cumbias, o reggeas, o cualquier música popular. El crack de Oscar se marcó un rap al acabar “Guantanamera”, pidiendo a la gente que se acercara, con poco resultado. En todo caso, la simpatía del grupo se concretó en una fantástica cumbia que versionaba a Dusminguet y que nos hizo disfrutar a todos.

Fui por el paseo un poco más abajo y escuché a Cirkusz-ka, originarios de Budapest, con una música tranquila cantada por la voz suave de Anna Szlávics, acompañada excelentemente por la guitarra de Tomás Rock y el gadluka de István Simon. Músicos realmente destacables para melodías nostálgicas, con bases de bossa nova, momentos de jazz y otros estilos mezclados de forma agradable. Un grupo mucho mejor que la suave acogida que tuvieron el sábado a las 19 h. (con poca gente) y que más tarde mejoró ostensiblemente.

Cambié de dirección y busqué a Cobario, trío de músicos con dos guitarras y un violinista, originarios de Austria, que cambiando estratégicamente su disposición respecto a los Oh Peta, se pusieron a tocar de espaldas al mar, con lo que la percepción de su música, siempre instrumental, con una guitarra acordeando, otra punteando y un violín dando suaves melodías, y con la visión permanente de las olas al atardecer, crearon definitivamente una atmósfera onírica, trasladándonos hacia un estadio de calma no buscada. Destacar además que Cobario presenta temas propios, con lo que aumenta el mérito de su originalísima música. Así, acumularon gente y aplausos.

Me pasé  por Fran Baraja y su banda, con sus temas rockeros y blueseros, que comunicaban más por el carácter canalla y simpático de los canarios que por los propios temas en sí, para ir hacia  las barras centrales, en los puntos 5 y 6, para escuchar un rato a los Funkallisto. Como resulta evidente visto el nombre, llegué y me encontré con un funk clásico e indiscutible. Liderados por el magnífico saxofon Danilo Desideri, sonaban impecablemente bien. Hombre, no hay nada nuevo bajo el sol, que se dice, pero el objetivo se cumplía: divertir y hacer bailar, tocando sin fisuras.

Los Street Pickers, con la maravillosa voz del valenciano Jesús López, tocaban temas tradicionales de música americana con total y absoluta corrección. Como digo, la voz de Jesús lo envuelve todo, haciendo bueno un grupo que, por otro lado, se limita a presentar temas para entretener y divertir al público. Destacar la traca final con un “Just a Gigoló” celebrado por los asistentes.

De ahí volví al centro del barrio a ver a Duo Muntaner, dos primos de las baleares, uno con la guitarra, el otro con el ukelele, que en base a ritmos de rumba o folk, pero siempre con un toque personal, gustaron con un concierto en el que el guitarrista Joan Muntaner rascaba la guitarra frenéticamente y su primo Miquel punteaba el ukelele con una técnica asombrosa. Buenos y originales. Temas instrumentales bastante inclasificables, destacando la especial “Rainy mood”, que tocaron hacia el final del concierto. El dúo, una de las sorpresas.

Para acabar el sábado me fui a ver a los liantes Pullup Orchestra. Diez músicos fijando unas bases de banda mayoritariamente de vientos, combinadas con fuerte presencia de percusión, en plan marcha popular callejera. Todo ello con una bomba, el cantante de rap “Shamwhaa!”, que multiplicó por mil la sensación de ritmo y de subidones frecuentes de los temas del grupo. También la cantante Valerie aportaba sus temas, cambiando al registro rapero, pero manteniendo una tensión rítmico-festiva imparable. La actuación provocó la invasión del público del espacio habilitado, de forma que este cronista se vio engullido por la muchedumbre entusiasta.

Y así llegamos al domingo. Para que no sea todo tan bonito, empezaremos el día con una crítica. El festival está muy bien. El ambiente festivo es de verdad fantástico. Y la propuesta musical es buena. Pero a veces uno tiene la sensación de que los tipos de música se repiten. Músicas populares, fiesteras, de base rítmica, que juegan muchas veces con estilos similares.

Esto no ocurrió el domingo cuando vimos a los brutales Wild Marmalade. Su propuesta, única. Ellos le llaman dance australiano. Yo diría que sería dance orgánico sin aditivos. Dos músicos, un batería y otro tocando una especie de trompeta-tubo larguísima llamada didgeridoo (también lo he buscado). La batería marcaba el ritmo dance, y la “súper trompeta” creaba sonidos graves, sonando como música electrónica de última generación. Innovador, moderno y tranceante. Quizás tiene tanto de experimento como de banda musical, pero sonaba brutal. De repente, pensé en Pantha du Prince, en Ibiza y en otros grupos de electrónica, pero en este caso todo sin máquinas. Quizás por ahí debería ir el festival, por la innovación.

Antes de los australianos, vimos a los Made In Barcelona. Y me sabe mal repetirme, pero me encantaron. No hacen nada nuevo tampoco, pero sus temas de Son cubano me dejaron boquiabierto. Todos tocan, todos cantan, todos bailan. Música conocida, eso sí, pero podrían estar en La Habana o Cartagena de Indias con total tranquilidad, confundiéndose con los de ahí de siempre. El contrabajo, espectacular.

Veo un tanto de pasada (es imposible todo) a el Tumbao de Juana, observando a un hombre divertido, con una camisa espectacular, cantando ritmos latinos con energía y no demasiada gente. La verdad es que no me pude quedar más que un tema, que me sonó un tanto frío. Es culpa mía por querer estar en todos los sitios.

Me pasé por el punto de la barra principal (siempre hay que pasar por la barra principal en algún momento) y vi de un tiro a Brincadeira y S.A.M. Brincadeira es un grupo de batucada, ideal para aglomerar gente y hacerla saltar con sus coreografías a ritmo de percusión.

Los S.A.M, cuya idea de música tradicional y clásica italiana se presentaba con un gusto entrañable, quedaron un poco deslucidos, puesto que la voz del cantante, al menos en la actuación que yo presencié, quedaba totalmente ahogada por los demás instrumentos. Si le añadimos que los Brincadeira se llevaron todo el público, la actuación no fue del todo exitosa.

A ritmo del festival mis piernas me llevaron a los Dinatatak, de los que apenas pude ver dos temas que, de hecho, me confirmaron lo que ya me habían comentado: mezclaban de todo para sonar a ellos mismos. Percusionaban, mezclaban instrumentos y sonidos para hacer algo que no sabría decir qué es. Sí puedo decir que al público le encantó, arrancando hasta un bis, cosa que no pasó con todas las actuaciones.

Y para acabar, a las 23 h., los Buritaca. Una banda que hace música latina (cumbia, salsa) cuando cantan ellas, para pasar a propuestas más tribal-africanas cuando canta él. Dijeron que llevan 1 año. Pues por el oficio que tienen diría que llevan una década. Buenos  músicos, y las dos cantantes una gran capacidad para animar, buscando coros y respuestas del público, que al final encontraron. La combinación de estilos de Buritaca es bastante reconocible, pero su provocación al personal para el movimiento y la diversión, los hicieron acreedores de una respuesta entusiasta.

Con esto me fui a dormir, ya que el lunes volvía a mi oficina. Un auténtico maratón de grupos y de música. Me quedé con la pena de no poder dedicar más tiempo a cada grupo, pero resulta difícil ver a 20 grupos nuevos en 3 días, y decir algo sobre ellos.

En todo caso, el Buskers ha sido una fantástica sorpresa. Un ambiente realmente muy divertido, agradable, acogedor. Para mí ya es una cita imprescindible en Barcelona, al menos mientras no me vaya de vacaciones fuera de la ciudad. Adelante.

Texto: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Festival de la Porta Ferrada. Love of Lesbian: una garantia d’èxit

in A PRIMERA FILA

Divendres 21 de juliol. Plego de la feina i surto pitant de Barcelona direcció Sant Feliu de Guíxols. Ahir el vespre el temps pronosticava pluja. No, si us plau, que no plogui! Em passo tot el viatge per l’AP7, incloent-hi la caravana de rigor, repetint el mateix…

Arribo i vaig a deixar la maleta a l’hostal. Obro la finestra i m’estiro una estona al llit a descansar. De fons, amb el cel ben ennuvolat, sento les proves de so dels Love of Lesbian i penso: Jordi, para bé l’orella que anant bé només els sentiràs aquesta estoneta… Però no! El temps es comporta i els Love of Lesbian realitzen el seu únic concert en tot l’estiu a Catalunya. És en el marc de la 49ena edició del Festival de la Porta Ferrada.

Veure els Love of Lesbian és tot un espectacle! I cada vegada atrauen a més i més persones. Només cal recordar els finals de la gira 1999 que van omplir quatre dies a la sala Joy Eslava de Madrid i tres dies la sala 1 de Razzmatazz de Barcelona. Un vertadera bogeria!

Va ser un concert solvent. Sense parafernàlies. Ni disfresses. Només ells i la seva música. I la mare d’en Santi Balmes.

Es van dedicar a tocar cançons dels seus discos més celebrats i amb els que han arribat a un públic molt ampli. Com ja s’ha dit moltes vegades, el canvi en l’idioma els va fer fer un salt endavant en l’escena musical del país i, amb els discos “Maniobras de escapismo”, “Cuentos chinos para niños del Japón” i el “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)” han aconseguit que tot el públic salti i canti a ple pulmó cançons com “Houston, tenemos un poema”, “Me amo”, “Club de fans de John Boy” o “Allí donde solíamos gritar” i emocionar-se amb “Música de ascensores”, “Incendios de nieve” o “Historia de una hache que no quería ser muda”. Però jo, ho sento moltíssim, però quan comença “Universos infinitos” se’m posa la pell de gallina, tanco els ulls i toco el cel…

Ara, només ens falta esperar el nou disc dels lesbians i que tornin a començar a tocar en directe. I, només espero, que fins que arribi aquest moment, el temps passi ben ràpid.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu

Festival Pròxims: una nova aposta pel pop-rock fet aquí

in A PRIMERA FILA

Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.

Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.

El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).

Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment  tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.

El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.

Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.

I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.

Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Las Migas: final d’etapa

in A PRIMERA FILA

Preciós. Aquest és l’adjectiu que em va venir al cap després de l’últim bis de Las Migas en el Festival Grec.

La Isabelle Laudenbach (guitarra de París), la Marta Robles (guitarra de Sevilla), la Lisa Bause (violí i acordió de Berlin) i la Sílvia Pérez Cruz (veu i cajón de Palafrugell) van realitzar un concert especial. Molt especial. Era l’últim que faran a Barcelona amb la seva formació original de Las Migas, un grup que ha sabut crear un estil propi dins el flamenc. Era l’últim concert perquè la seva veu, la Sílvia, deixa el grup per emprendre la carrera en solitari. A partir d’aquest moment, l’Alba Carmona passarà a ser la nova cantant.

Al ser una nit especial en un marc incomparable, Las Migas es van envoltar de bons amics i, sobretot, de la Rafaela Carrasco, la bailaora que va escenificar algunes de les seves cançons amb la seva elegància i ritme. Menció especial a “Caricias de sal”, una cançó d’una bellesa extrema elevada al màxim exponent gràcies a la Rafaela. A més a més, es van acompanyar del gadità José López al contrabaix i l’Aleix Tobias a les percussions (i com a improvisats ballarins). També, al final, s’hi va apuntar en Carlos Cortés, percussionista i gran amic de la formació.

Van desgranar el seu àlbum “Reinas del Matute”. Un disc curós i molt ben fet, tot i que pel meu gust, veure-les en directe guanyen moltíssim. A més a més, van tocar diferents cançons dels seus inicis, cançons que van fer mentre estudiaven juntes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, és a dir, quan eren les pre-Migas, per exemple “La Mariposa”, i cançons de diverses col·laboracions que han realitzat durant aquests anys, com “Unas voces”, que va formar part de la banda sonora que van crear per l’obra de teatre Unas voces que va dirigir la Marta Angelat en el 2007.

La Sílvia té una veu que t’hipnotitza. És una sirena i al voltant hi té unes meravelloses musiques que fan que la música et transporti a llocs mai coneguts.

Així doncs, vam poder gaudir d’un gran concert en una fantàstica nit de lluna plena. Una meravella…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Arxiu del Grec

Ves cap amunt