Category archive

A PRIMERA FILA - page 28

Fanfarlo: deconstrucció, eclecticisme i xoriço

in A PRIMERA FILA

“He sentit quatre o cinc cançons de Fanfarlo i, a l’igual que alguns dels meus músics favorits, tenen aquest do especial que els capacita per crear música inspiradora que al mateix temps transmeti una deliciosa malenconia.”

Simon Balthazar, veu i compositor de Fanfarlo, malgrat agrair els compliments de David Bowie, no creu que les seves cançons siguin melancòliques. Ell, bàsicament, pretén impregnar de foscor i lirisme les seves lletres i melodies. Una foscor que, segons explica, cal cercar en els seus orígens, en el fred de la seva Gothenburg natal (Suècia), un entorn que el conformà com a persona i com a músic.

És potser per aquest motiu que en el seu darrer concert a Barcelona (Sala Bikini, 16/10/2011) ell i la seva banda s’esforçaren en refer, més que notablement, la sonoritat dels temes més coneguts, adaptant-la a la que, segons sembla, tindrà el seu futur treball. Si escolteu els dos avançaments (Replicate i De.con.struc.tion) sabreu de què estem parlant: temes perfectament executats, nets i polits (i alhora lluny de caure en una avorrida asèpsia interpretativa) que sense perdre la lírica ‘vuitantegen’ arran d’una major presència dels teclats i un ús menys barroc de la corda.

Efectivament el resultat és menys càlid però no per això de menor qualitat. Durant el seu directe Balthazar, Cathy Lucas i Leon Beckenham van fer gala d’un virtuosisme renaixentista tocant amb precisió, cada qual, diferents instruments (sense menystenir la feina de Justin Finch i Amos Memon, baix i bateria respectivament). Així, per exemple, vam poder escoltar sintetitzadors a una cançó tant acústica com Comets, o una marimba a Ghosts (que a Reservoir ja hi és però passa desapercebuda), ‘remixes’ en viu fets pels propis autors. Qui millor per versionar-te que tu mateix?

Després de fer un repàs exhaustiu a la seva (fins el moment) breu obra discogràfica la formació britànica es va acomiadar “amenaçant” de tornar aviat. Seran benvinguts.

Conclusió: Els membres de L’ampli que vam assistir al concert creiem de forma unànime que l’adjectiu ‘eclèctic’, utilitzat sovint per denominar els Fanfarlo, serveix de perfecte comodí per a qualificar bandes inclassificables com aquesta.

Entre el públic van poder veure alguna cara coneguda del panorama musical nacional, com la del David Carabén (Mishima) i olorar alguna de les fragàncies gastronòmiques més famoses de la nostra geografia, com l’entrepà de xoriço que de ben segur es va cruspir el col·lega que tenia al costat i que, malauradament, corejava totes les cançons. Això últim, però, no va deslluir ni per un instant un concert que va sonar molt bé en tots els sentits.

Text: Alex Reuss

Fotos: Tatiana Moret

Un dels grans “stage names” del moment, Okkervil River al Coliseum.

in A PRIMERA FILA

Arribo amb les darreres cançons de “A Classic Education”, la banda indie-pop de Bolònia (Itàlia), que acompanya els Okkervil River en la seva gira Europea. Ens oferereix un so càlid, net, ben conjuntat, i amb diferents influències . Els escoltes i et preguntes a què sonen, i et vénen al cap: Joy Division, The Beach Boys, Okkervil River… poques connexions entre ells… potser això avala un estil propi. La curiositat estètica: una pantera negra de porcellana (amb foulard) a primera línia, acompanyant al cantant.

Una pausa ens dóna temps per fer una visita al merchandising i advertir que el públic assistent no omple un terç de l’aforament; Okkervil River no té el reconeixement comercial que es mereix, com els Wilco per exemple, però sens dubte val més que els 25 euros de l’entrada.

I acabada la pausa ens preparem per escoltar el folk-rock dels d’Austin. La sortida a escenari de Will Sheff recorda a Jarvis Cocker, la força, els gestos, la desinhibició, l’energia… l’acompanya una formació pràcticament nova respecte a la que vaig veure al Primavera Sound 2008. Destaca la Lauren Gurgiolo a la guitarra elèctrica, que interpreta amb elegància cada nota, cada acord, evocant seducció i dansa en cada un dels seus moviments compassats amb la música. La bateria sona enèrgica i Travis Nelsen sembla entusiasmar-se especialment en cançons com “Rider” i “Wake and be fine” del nou “I am very far”. Als teclats un Justin Shurburn intermitent, dosificant energies per als moments més intensos.  Més sobri  Peter Pestorius  al baix i concentrant-se en els coros. I Scott Bracket sorprèn en cada cançó amb un nou instrument d’acompanyament,  des d’unes maraques a un trombó de bares de color verd.

Okkervil River ho donen tot des de la primera cançó, sonen èpics, molt més contundents que en el so d’estudi. En alguns moments s’ajunten fins a tres guitarres més el baix, i no per això es perden les melodies, ben al contrari; la veu d’en Will sona nostàlgica, dramàtica, romàntica, i es fa protagonista indiscutible a l’escenari; és ell que ens connecta amb la melangia que tots portem  ben endins. M’emociona, m’arriba, sento la seva energia i veig al públic contingut (encara assegut). Al meu costat un espectador explota de tant en tant amb un crit, com si la sobrietat del teatre l’obligués a contenir l’eufòria fins al final de cada cançó, l’entenc, sento el mateix, crec que a tots ens passa…

I arriba el primer gran hit del “Stage names”, “Our life is not a movie, or maybe” i ens esperonen… i tothom dret cantant la lletra-poesia rimada del Will Sheff. I després de l’èxtasi arribaria la catarsi amb un solitari Will Sheff a l’escenari, guitarra acústica en mà. I sents aquell plaer inconfessable per la tristesa…  i és igual, tant se val si entens o no entens la lletra de la cançó, la veu de Will Sheff et connecta amb la teva pròpia història.

El concert acaba com l’enèssima demostració de força i entrega amb “Unless It’s Kicks”. Ho han donat tot, i en un teatre; a diferència d’una sala de concerts, el resultat es multiplica.

I tothom satisfet per la màgia despresa, perquè sabien que era el moment de no estalviar energies, com si el món realment s’hagués d’acabar aquella nit. No sé si tornaran a fer un disc com l’”Stage Names”, molt millor que “The Stand Ins” o “I am very far”, però veure els Okkervil River al Coliseum va fer que qualsevol de les cançons… sonessin com un hit.

Text: David Camarasa

Fotos:  Santi Comelles

Eliane Elias en el 43 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Entre la sofisticación y la calidez

in A PRIMERA FILA
Eran casi las nueve de la noche y caía tremendo aguacero en la Gran Vía barcelonesa. Apurando los últimos minutos antes de entrar al majestuoso Teatre Coliseum, ví como delante del recinto aparcó un coche negro con los cristales tintados justo delante de toda la muchedumbre que esperaba ansiosa el espectáculo musical. Y del coche salieron ellos, Eliane y Marc, los grandes protagonistas de la velada, con aires aristocráticos, como si de una pareja de la jet-set se tratase, esperando a que algún subordinado les acercase un paraguas para no mojarse en el metro de distancia que separaba el coche del hall del teatro. Ella vestía una gabardina negra, gafas de sol, un elegante vestido de noche y caminaba con actitud altiva y elegante. Él, con jersey oscuro de lana de cuello alto, pinta de ejecutivo snob y una mirada gélida a lo Cristopher Walken, no despertaba muchas más simpatías. No parecía la mejor carta de presentación para un concierto, que en el peor de los casos debía mover un poquito las entrañas.
La puesta en escena de la banda, en formato cuarteto de guitarra clásica, batería, contrabajo y piano fue predecible, sin florituras. En cuanto sonaron las primeras notas del piano de la mano de Eliane, -con su fraseo de improvisación tan energético y elegante- percibí como esa mujer fría y distante de la entrada irradiaba otro tipo de energía. Como si de una metamorfosis se tratara, encima del escenario, descalza, danzante, moviendo sus hombros al son de la armonía, Eliane había dejado de ser la chica sofisticada neoyorkina de adopción para sacar el alma de garota Brasilera que lleva dentro.
Y vamos que si lo sacó, además sabe como hacerlo y de quién rodearse. El segundo tema de la noche, el clásico ‘Chega de saudade’ del maestro João Gilberto, empezó con una sutil introducción y un homenaje a los grandes compositores de Brasil, a guitarra y voz, evocando el más genuino sonido de la música carioca, para irrumpir con una vigorosa improvisación a piano que comenzaba con ritmos Bossa nova, para finalizar a ritmo “walking” mas jazzero. Una transición perfecta en la que el exquisito Marc Johnson al contrabajo y el no falto de recursos Rafael Barata a la batería, consiguieron dar el peso y la seguridad de una robusta y compacta base rítmica, a la altura de lo que la diva de São Paulo se merece. Curioso fue el protagonismo que se le otorgó al joven Barata, con constantes diálogos improvisados de piano a batería y varios meritorios solos, en los que mostraba su capacidad técnica y conocimiento del estilo.
Clásico tras clásico, Eliane nos fue presentado su nuevo disco ‘Light My fire’, dando mayor consideración al cancionero brasileño, haciendo un repaso a grandes canciones de compositores como Gilberto Gil, Jobim o Ary Barroso y regalándonos joyas como ‘Bananeira’ o ‘Rosa Morena’, con los que abre el nuevo álbum. Casi sin darnos cuenta, y como si de una sesión de hipnosis se tratara, consiguió trasportarnos a un paisaje único que mezclaba la sofisticación de un cóctel en un ático en Manhattan con el deleite de una caipirinha al atardecer en cualquier playa de Río de Janeiro. Precisamente, esa combinación de elegancia propia del jazz norteamericano y la música de raíz brasileña tan bien entendida -que en su día dio a la luz estilos como la Bossa nova- es lo que mejor define a Eliane Elias como músico.
Y entre ovaciones, con más de la mitad del auditorio en pie, esta gigante del jazz aún se atrevió a regalarnos una desfigurada ‘Garota de Ipanema’, en el que otra vez Marc Johnson demostró porqué es uno de los contrabajistas más solicitados y polivalentes del panorama jazzístico actual, con un solo a arco que logró poner los pelos de punta a toda la audiencia.
En definitiva, si algo me ha quedado claro después de ver a Eliane en directo, es que nunca compondrá como Jobim, ni tendrá la voz de Elis Regina, pero pocos músicos arreglan e interpretan canciones de música brasileña tal y como lo hace ella, en un más que excelente ejercicio de estilo.
Texto: Alex Pérez
Fotos: Tatiana Moret

Primera edició del Faraday tardor: l’adéu brillant d’Astrud, la profunditat d’en Nacho Vegas i les lliçons del mestre Sisa

in A PRIMERA FILA

Vam canviar la brutal tempesta que va descarregar a Vilanova i la Geltrú per la pluja fina d’Anímic, primera actuació al confortable auditori Eudard Toldrà, al marc de la primera edició del Faraday tardor. Encara bastant buit de gent, els Anímic, liderats per en Ferran Palau i la Louise Sansom, tocaren bàsicament els temes del nou “Hannah”, amb incursions als anteriors “Himalaya” o “Hau o Hiu”

La música d’Anímic va servir per eixugar-nos còmodament, amb un estil que podríem anomenar folk progressiu trobadoresc. I és que efectivament, semblen l’actualització dels “Esquirols” al segle XXI, demostrant un gran amor per la natura, la muntanya i els animals. Aquest amor el van acabar de demostrar amb el tema “L’hospital dels animals”, on imitaven el so de diferents animals, entre ells un porc: tota una declaració d’intencions.  No se si viure a Collbató implica un allunyament excessiu de la civilització (la Louise Sansom feina 15 anys que no passava per la perruqueria, ens va dir) però és clar que Anímic són un grup que a vegades semblen sortits d’una vall del Prepirineu amb problemes de despoblació, dit sense desmerèixer  a ningú.

Dit això i musicalment parlant destacaria dels temes que van tocar el “Blue eyed tree”, molt potent en directe i especialment el tema “Boirina”, que amb rerafons de percussió tribal, m’atreviria a dir que ha de marcar les tendències del grup en un futur (per un moment em van semblar “The Dodos”) També molt bon final amb la cançó “Taüt”. Tots les cançons citades són del “Hannah”, el darrer disc.

Després d’Anímic va arribar l’ultra positiu Pau Vallvé, amb els seus missatges esperançadors pel món. Confirmant el seu optimisme, en Pau es va deixar anar i ens va dir que quan va escriure les lletres del seu disc com “Estanislau Verdet”, totes contenien la mateixa conclusió: “tot és una puta merda”. En Pau va repartir especialment contra la crítica, dient per exemple que als seus amics poetes se’ls valora per portar restaurants, que a ell se’l valora  per les seves lletres i no per la seva música, i que en canvi es lloa a molt músics que no valen tant. I també que seguia enfadat amb el món “però no tant”. Menys mal.

Pel que fa al concert, en la seva línia: boníssim. Acompanyat per Maria Coma (teclat), Jordi Casadessús (baix) i en Nico Roig (guitarra i tornavís. Repeteixo, el Nico Roig va tocar la guitarra amb un tornavís: al·lucinant), van combinar temes del darrer disc del Pau “2010”, amb incursions a Ü_ma i Estanislau Verdet, com és habitual. Mestratge amb el looper amb la formidable “Vacances” o “Un finlandés al Congo”.

I després va venir en Jaume Sisa, al qual no havia vist mai en concert. Es va presentar amb una guitarra, una cadira i res més. Es va posar a tocar i contar histories i per un moment vaig patir. Quan al segon tema es va aixecar de la cadira, va començar a fer sons amb la boca i els peus per acompanyar les cançons, vaig pensar que estava veient la reencarnació d’en “Bernardo”.  Però em vaig equivocar.

Jaume Sisa és un brutal comunicador. Sense recursos tecnològics ni altra parafernàlia, va ser capaç d’absorbir totalment l’atenció de l’auditori, ja quasi ple, explicant histories de barri (d’un personatge pretesament imaginari, però clarament autobiogràfic) i cantant temes amb aquest to característic, en el qual allarga les vocals i utilitza la veu com instrument, resultant una mescla entre el Pau Riba i el Lou Reed.

Traca final amb “El setè cel”, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i últim genial tema d’acomiadament que ens va fer riure a tots. I és que el vell Sisa va donar una lliçó als joves: el talent és important, però saber-lo comunicar ho és el doble. Que n’aprenguin.

El dissabte vam començar a les 18 h. amb The Marzipan Man. El grup tenia el repte difícil de portar al directe el seu notable darrer disc “Adventures”. El repte no era fàcil perquè es tracta d’un disc ple de matisos i arranjaments, llargament elaborat. Tant és així, que enlloc del pop oníric ambientat en contes infantils del disc, el directe va resultar un concert més sorollós, a vegades fins i tot tendent a un estil post-punk. En temes com “Life goes on”, reconeixíem més l’estil de cambra de l’home massapà, però en d’altres com “When little Johanna dance”, vèiem més el massapà cridaner, o bé el massapà joiós, també podríem dir. En tot cas, un concert que, presidit per l’especial veu de The Marzipan Man, no va deixar indiferent a la poca gent que en aquell moment hi havia a l’auditori.

Després van venir els 4t 1a, liderats per en Pere Jou, l’home de les reverències. Un estil folk-pop molt fi i perfectament executat que no provocarà que t’aixequis de la butaca, sinó que et relaxis en ella. “No som l’alegria de la huerta”, va dir. “Ens contracten a discoteques però no hi anem pels horaris”, feia broma mentre cantava amb precisió els temes del seu primer disc “El món en un cafè”.

La veritat és que en una època on els cançoners dels Agrupaments Escoltes necessiten una urgent renovació, no aniria malament fer-ne de nous posant de dalt a baix totes les cançons 4t 1a, ideals per anar d’excursió i fer un foc de camp (I que no faltin els Anímic).

El següent en entrar, ja amb l’auditori pràcticament ple, va ser un dels artistes més esperats del festival: en Nacho Vegas.  Amb els cabells tapant-li la cara i un caminar quasi espectral, l’artista va fer un recital de profunditat i emoció, cantant amb la seva veu penetrant temes del seu darrer disc “La Zona Sucia”, com ara “Cuando te canses de mi”, o “Cosas que no hay que contar”, i combinant-los amb temes més clàssics seus, com “Que te vaya bien Miss Carrusel”, excelentment acompanyat a la guitarra per Xel Pereda, o bé “Ocho y Medio”, amb el qual va tancar el concert, un dels més aplaudits del festival.  Destacar també al teclat i l’acordió l’habitual Abraham Boba, que va complir amb nota.

En Nacho Vegas va recordar que va actuar en la primera edició del Faraday d’estiu l’any 2004, i que ara ho feia en la primera edició del Faraday tardor. Va agrair que el festival no s’hagi massificat, i que per tal de veure bona música “no haya que estar al lado de un bafle encima de un pedregal”. Molt gràfic.

I per últim vem tenir els Astrud i el col·lectiu Brossa. Fidel a si mateix en Genís Segarra va entrar amb mitjes i sabates de tacó, i el primer que va dir és que a l’entrada de l’escenari hi havia un cartell que deia “prohibido entrar”, però que ells “habían entrado” igualment.

Un concert alegre i trist. Alegre perquè Astrud són Astrud i trist perquè era l’últim que ens ofereix el grup, atès que en Manolo Martínez, el cantant, se’n va a viure dos anys a Nova York, deixant en suspens el grup. No se si va ser la relaxació de saber que és el final o les ganes de fer-ho bé, però la veritat és que el concert resultant va ser genial.  En Genís, divertit, fent de mestre de cerimònies, presentant els membres del grup amb les seves ocurrències i en Manolo, ballant, movent-se, amb una soltura absoluta, encomanant el bon rotllo que emana aquest grup. I el Col·lectiu Brossa, donant un embolcall clàssic als temes pop del grup, entre l’avanguarda i el cabaret.

El repertori va ser l’habitual, destacant “La páliza”, “Lo popular”, “El Vertedero de Sao Paulo”, i amb final consecutiu de hits amb “Todo nos parece una mierda”, “Io voglio vederti danzare”, o “Hay un hombre en España”, clàssics per acomiadar, tot l’auditori dempeus, un grup de referència del pop espanyol. Un fabulós final del Faraday tardor.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro i Tatiana Moret

David Cevoli Band: artistes en creixement toquen al Harlem.

in A PRIMERA FILA

Si agafes una coctelera, li poses un cantautor americà d’influències clàssiques (Bob Dylan, Van Morrisson, Neil Young), li sumes moments de blues, de rock, de jazz, de vegades les sèries d’un baix en pla funk, i ho agites tot amb entusiasme, el resultat que et dona és David Cevoli Band.

Així ens ho explicava uns dies abans en Pau Ors, guitarrista del grup, i així ho vem confirmar al concert del passat dilluns 31 d’octubre a la Sala Harlem de Barcelona, on van presentar el seu nou disc “All grown up”.

Els temes del nou disc van sonar francament bé, fent bo el so del Harlem. Aparenten ser cançons senzilles, però plenes de matisos i de coneixement musical, en realitat no ho són tant. I és que el novaiorquès afincat a Barcelona David Cevoli és un músic amb formació i un bon background musical, i això es nota en les composicions. Perfectament acompanyat per en Pau Ors (excel·lent a la guitarra i al slide , amb uns arranjaments fabulosos on no hi faltava ni sobrava res), en Josep Montanyès al baix, Josh Weitzer a la percussió, i la nova incorporació a la bateria i d’estrena aquell dia, en Italo Melis, van sorprendre amb temes d’aroma clàssic con “Black Water”, la més personal “All grown up” o “Hold the line” amb bonic final de guitarra. O van confirmar-se amb la fabulosa “She stepped out on the legde”, de l’anterior disc, “In the Black Space”.

Escenari força ple, tot i que sincerament, l’acollida del públic em va semblar un pèl freda o no a l’alçada d’un molt bon concert (i és que la finura dels temes de David Cevoli Band potser no es corresponen a les oïdes d’un públic mainstream, o habituat a un jazz de qualitat però fàcil de sentir).

D’altra banda penso que una veu tipus Bob Dylan con la d’en David Cevoli, s’hauria de correspondre amb una música que en alguns moments arrisqués més i fos tant especial com aquesta veu, buscant algun moment de més trencament o experimentació. Seria només una idea per passar del que per mi va ser un concert notable a un d’excel·lent.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Una buena noche no la tiene cualquiera

in A PRIMERA FILA

Ukeleles, un dobro, un cuatro venezolano, guitarras españolas,  charangos, una lechera al revés a modo de percusión, un xilófono, un contrabajo y un piano de juguete. Este peculiar arsenal se agolpaba en el pequeño espacio que tiene reservado el bar Heliogàbal para sus músicos invitados. Eran las diez en punto y no cabía ni un alfiler en el local, y muchos que llegaron a última hora para comprar su entrada se tuvieron que marchar sin ella. Es realmente interesante ver como una banda como Las Buenas Noches – que hacen, producen y distribuyen su música sin ningún otro intermediario- lleguen a llenar un local lejos de su tierra, Sevilla.  Una de las causas está en el desarrollo de internet en beneficio de las pequeñas bandas, pero la principal es que gustan. Y mucho.

Tras el éxito de su primer trabajo ‘Aventuras domésticas’ (2008), esta banda ha vuelto a volcar nuevos paisajes sonoros y un folk muy personal en su nuevo disco ‘Un mal día lo tiene cualquiera’ (2011), también autoeditado pero con una edición física en vinilo. Aprovecharon su visita al Heliogàbal para estrenar sus nuevos temas en un entorno familiar, rodeados de amigos y de seguidores. Declarándose hombres de ‘pocas palabras y la excepción que confirma la regla a la tópica y típica gracia andaluza’ dieron más espacio a su música, un folk imaginario que tiene el poder de evocarnos la música popular de muchos lugares pero de ninguno en concreto. Reinterpretan y mezclan sones de diversas tradiciones- folk fronterizo, blues, música andina, mexicana, e incluso música tradicional griega- en una puesta arriesgada e innovadora que les da una personalidad muy marcada, alejada de la cualquier otra banda (en contadas ocasiones puede recordar ligeramente al sonido Pony Bravo).

Tengo que decir que si en casa ya me resultaron sorprendentes, en vivo mucho más. Su directo, eminentemente acústico, está adornado por mil y un matices sonoros tremendamente evocadores y por unas letras poéticas y sugerentes. No faltaron ni las peticiones (sobre todo de temas como ‘El Sastre’ o ‘La Palma’ de su anterior trabajo) ni las alabanzas de una seguidora que dijo en más de una ocasión que los quería secuestrar.

Si tenéis ocasión de verlos recomiendo fervientemente que no perdáis la ocasión de hacerlo, ni tampoco de visitar su página web (www.lasbuenasnoches.com) adornada con dibujos del Miguel Brieva, miembro de la banda y también reconocido ilustrador.

Un mal día lo puede tener cualquiera, pero una buena noche como ésta no está al alcance de todos.

Texto:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro

Festa 1r aniversari El Genio Equivocado: Per molts anys!

in A PRIMERA FILA

Amb un xupito de vodka amb lima. Aquesta va ser la meva manera de celebrar i felicitar a les persones que fa un any van decidir engegar el projecte discogràfic El Genio Equivocado. I feia molts anys que no bebia un xupito… I ara torno a recordar perquè vaig deixar de beure’n…

Va ser una celebració amb tres del grups de la discogràfica. Els joves de Granollers Grushenka, els madrilenys Cosmen Adelaida i els barcelonins Odio París.

Els primers en tocar van ser els Grushenka. Al punt de les 22:00 hores de l’horari antic pujaven a l’escenari de la Sala Sidecar aquests quatre joves amb un posa’t que em van recordar als The Pains of Being Pure at Heart, suposo que la semblança entre els cantants d’ambdós grups i la formació de guitarra, baix, bateria i noia teclista, hi va ajudar força. A més a més, el seu estil de música, tirant cap shoegaze i el noise, tenien un cert aire a l’esmentat grup. El so no va ser del millor del concert i, en alguns moments, semblaven com desendreçats. En tot cas, si segueixen així, en sentirem a parlar ben aviat.

Després, des de Madrid, arribaven els Cosmen Adelaida. Ho van fer bé. Correctes. Però la sensació que em van transmetre és que estaven a l’escenari com podien haver estat a qualsevol lloc. No em transmetien la música que estaven fent. Se’ls notava amb poca actitud, com si no s’estiguessin creient el que estaven fent i tocant. Si els hagués de definir amb una paraula seria freds.

I, l’últim dels grups, els Odio París. M’agrada el que fan i com ho fan. I cada vegada més. Després d’haver millorat el so del seu últim concert al Sidecar, que va ser com a teloners dels abans esmentats The Pains of Being Pure at Heart, van realitzar un molt bon concert. Crec que cada vegada planetegen més. I els hi afavoreix molt. Amb cançons com “Cuando nadie pone un disco”, “Ahora sabes” o “Uno de noviembre” van fer que les persones que ens havíem aplegat per escoltar i veure els concerts ens sortís una rialla de satisfacció i alegria. Quin gust poder gaudir d’un bon concert…

I després hi va haver la sessió musical dels dj’s Nacho Ruiz i els Pin&Pon DJ per acabar la festa d’El Genio Equivocado.

Moltes felicitats i que per molts anys puguin seguir fent-nos gaudir de bons grups de música i segueixin apostant per noves promeses musicals!

Només vaig trobar a faltar una cosa: el pastís de celebració. A veure si pel segon aniversari en podem menjar…

Text: Albert Gasch i Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Kakkmaddafakka: descàrrega elèctrica al Music Hall

in A PRIMERA FILA

Exhausts, afònics i més que satisfets. Així és com vam acabar els afortunats que vam viure ahir el debut dels noruecs Kakkmaddafakka; set joves amics que, de mitjana, amb prou feines superen la vintena, però que van demostrar un domini musical i escènic propi de conjunts amb moltes més arrugues.

El Music Hall –antigament la discoteca City Hall – va ser l’escenari escollit perquè els de Bergen es deixessin cos i ànima davant d’un públic jove però amb les idees clares. Una acústica perfecta i la sensació constant d’estar entre amics van contribuir a fer del concert una genial experiència de música en viu, gens fàcil de trobar en un panorama musical dominat per les grans sales.

Trencant absolutament amb qualsevol estereotip nòrdic, els Kakkmaddafakka es van mostrar propers, desinhibits i descarats, en una actuació que va traspuar energia pura del primer a l’últim segon. Dalt de l’escenari es barrejava caos i disciplina, professionalitat i bon rotllo: cada component jugava el seu rol, però els papers es podien intercanviar en qualsevol moment. Una química especial que van saber transmetre al públic, amb el qual van interactuar de principi a fi.

Després d’un preludi instrumental que serví per escalfar motors, l’enganxosa “Touching” va iniciar el que fou una intensa hora i mitja en què els de Bergen van presentar la seva opera prima, ‘Hest.’ Aquest treball, produït i publicat per Erlend Øyé (Kings of Convenience, The Whitest Boy Alive) sorprèn per la seva frescor – un tant naïve – i, a la vegada, per la seva maduresa musical, consolidant un estil molt propi i eclèctic, de base pop-rock però amb influències clares de jazz, disco i funk.

A banda d’avançar singles inèdits, com “Lie” o “Nam Jam”, l’actuació també va incloure moments d’humor i d’improvisació per part dels incansables “nois del cor”, i genuïns solos, on el brillant teclista, Jonas Nielsen, va demostrar un virtuosisme que deixava sense alè. El cantant i guitarra, Axel Vindenes, comentava, entre cançó i cançó, la seva devoció per Barcelona, ciutat que, segons ell, els va enamorar durant una visita que van fer d’adolescents, segurament en busca de sol, sangria i sexe precoç. La lloança es va materialitzar en una còmica balada dedicada a la ciutat comtal i als seus hot points turístics (els Kakkmaddafakka són molt agraïts amb el seus fans, i han composat unes notes especials per a cada ciutat on toquen).

Ja al zenit de l’actuació, van ser “Gangsta”, – divertit i descarat tribut al clàssic antiheroi dels anys 30 – Self-esteem i, naturalment, el gran èxit “Restless”, els hits més corejats per un públic generós i completament entregat, a qui no va ser fàcil convèncer que aquella descàrrega elèctrica havia de tenir un final.

Sortosament per a nosaltres els Kakkmaddafakka tot just acaben d’iniciar les seves passes i els queda corda per estona.

No canvieu mai, nois!

Text:  Elisenda Lamana

Fotos:  Tatiana Moret

Guitarras acústicas, voces y buenas canciones

in A PRIMERA FILA

Amigos imaginarios no sólo son Santi Campos y Ester Rodríguez; también forman parte de la banda Charlie Bautista, Sebastián Giudice y Jesús Montes. Pero esa noche sólo fueron dos, con la colaboración de Ana Franco (Coffee & Wine).
No hay mejor modo de despedir un mes de agosto caluroso en el sur que asistiendo a un concierto en la intimidad de una casa. Cena entre amigos y brisa nocturna. Como una dulce tormenta, así son las canciones de Santi Campos y así las recoge Ester Rodríguez. Entre ambos crean una bella conjunción de voces, de melodías, historias sencillas y directas, desgarradoras, llenas de miedo, de infancia, de parejas… pop sosegado y vibrante, con reminiscencias folk. Quién da más.

Un diumenge amb Mazoni

in A PRIMERA FILA

“És diumenge i estic molt patós”. Així d’expeditiu es va presentar Mazoni al concert que va oferir a la sala Apolo dins del cicle ‘En persona’. Es tracta d’una proposta molt original que tracta d’apropar els artistes al seu públic i que permet, a banda d’escoltar la seva música en directe i en un format acústic, entaular un diàleg i preguntar curiositats a l’artista convidat.

Era diumenge i suposo que l’ànim general no va permetre trencar el gel amb facilitat. Ahir vam constatar que Mazoni és home de poques paraules i de molts acords, que viu tant la música que no la pot explicar i que es defineix a través de les seves lletres i melodies.

Va encetar el repertori amb ‘Com he arribat aquí?’, d’‘Esgarrapada’, el disc que va marcar un abans i un després en la seva trajectòria musical. ‘Galàxia interior’, ‘Perduts en la boira’ i uns ‘Ulls de gat mesquer’ que el van deixar en blanc no van acabar de fer arrencar el públic, tímid però segurament amb mil preguntes per fer-li. I, de sobte, entre els assistents, va sortir al rescat un col·lega de Mazoni i ‘representant del Baix Empordà’, que va començar a posar cara i salsa a l’ambient. I després, per acabar de destesar-ho tot plegat, va arribar Le Petit Ramon, que amb el seu punt canalla va donar-li un punt rocker a la trobada. Van tocar junts ‘Això nostre s’ha acabat’, ‘Qui vol consells?’ de Le Petit Ramon’, i van versionar ‘God save the Queen’ dels Sex Pistols. Shorts o slips?.Aquesta va ser la pregunta bandarra que va llançar a l’aire el Ramonet per animar al personal i fer esclatar algunes rialles.

Sobretot va tocar temes de discos anteriors- ‘Se’m moren les plantes’, ‘Eufòria’, ‘Memòria’ ‘Caputxeta’, entre d’altres-, ja que tal i com va explicar, potser necessitava temps per digerir els nous i fer-los més seus. Va reconèixer que de la seva versió de Bob Dylan ‘La granja de la Paula’ li va atraure el seu to quotidià, perquè era l’únic tema que no parlava “de la pau, el món, els somnis i la mare que ho va parir a tot”.

La conya va començar quan el seu col·lega del Baix Empordà va pujar a l’escenari i va posar coreografia i onomatopeies vàries al tema ‘Ei, que surt el sol’. Les rialles ja eren generalitzades, el concert ja s’acabava i el públic no volia marxar, així que el singular tàndem ‘Mazoni/ Le Petit Ramon’ van posar el punt i final amb els clàssics ‘I saw her standing there’ dels Beatles, ‘Last time’ dels Rolling Stones i ‘Rainy Day Women’ de Bob Dylan.

Us preguntareu quines van ser les anècdotes que van sortir d’aquest cara a cara amb Mazoni. Vam poder saber que el Jaume Pla havia tingut un dia estrany, que des dels 14 anys fa cançons, que li agrada molt fer el gandul i que el nom de Mazoni surt de les dolentes del còmic del Capità Harlock.

Vam sortir de la sala amb la sensació d’haver-nos deixat alguna pregunta, i finalment ens en va venir una. Quina música escolta Jaume Pla a casa seva? Esperarem un pròxim cara a cara per preguntar-li.

Text:  Tatiana Moret

Fotos:  Sergi Moro

Ves cap amunt