Category archive

A PRIMERA FILA - page 27

Inspira: jugant a casa

in A PRIMERA FILA

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc.  Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

in A PRIMERA FILA

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música.  Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

El Columpio Asesino es guanyen un nou fan tocant al Salamandra 2.

in A PRIMERA FILA

Sincerament no els havia vist mai, tot i que són uns veterans en l’escena independent nacional. Després de diversos dies dormint poquet, acumulant concerts, cròniques, amb el fred infernal que estava fent, poques ganes em quedaven d’anar fins el Salamandra.

Quan van tocar el seu primer tema de la nit “Floto”, un canvi radical es va produir en tot. Absort, jo també flotava en l’aire, vibrant entre la descàrrega contundent de guitarres que marcaven la pauta d’un cançó descomunal, plena d’intensitat.

I a partir d’aquí, la meva atenció es focalitzar en un concert aclaparador. La sala plena, la gent, entesa, cantava extasiada. Successió d’intensitat en una proposta que barreja el rock independent sorollós i les anades electròniques, i on es veu la influència de grups com els Pixies o Sonic Youth. Van interpretar bàsicament temes del nou disc, “Diamantes”, amb anades a d’anteriors, com l’esmentada “Floto”, o “Un arpón de grillos”, del disc “La Gallina” – 2008- o bé “Ye ye yee” de l’àlbum “Columpio Asesino” – 2003-.

El components mereixen una presentació. Alvaro Arizaleta a la bateria i veu. De fet, cantava ell pràcticament totes les cançons mentre colpejava amb força la bateria (tant és així, que es va carregar una de les caixes a mig concert). Sensacional.

Amb cara de sofriment durant tota l’actuació, tant que semblava escapat d’algun centre especial per persones en dificultats, en Raúl Arizaleta, oferia una actuació impressionant a la guitarra. Enlluernant, addicitu, ple de carisma.

La Cristina Martínez perfecte a la guitarra i veus, acompanyant amb intensitat i sense fissures els germans carismàtics. I per últim, excel·lents al teclat Iñigo “Sable” Sola i al baix Dani Ulecia.

Van tancar el concert amb els tres principals hits del darrer disc: “Diamantes”, “Perlas”, i la fenomal “Toro”, però l’aclamació del públic els va fer tornar per tocar tres temes més (“cha cha cha”, “punk” i “Lucas”), i acabar així entre crits dels assistents, un concert memorable. Em miraré on toquen cada vegada que passin per aquí.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

Final de gira: Pau Vallvé i les seves “merdes” (*)

in A PRIMERA FILA
Pau Vallvé - Final de gira a L'Auditori

El passat dissabte “el ex-fumador de porros Pau Vallvé” (en castellà) va tancar la gira de concerts de promoció de l’àlbum 2010.

Ho va fer a una sala 3 de L’Auditori plena fins a la bandera. Plena, s’ha de dir, d’un públic heterogeni: Entre les més de tres-centes persones que ompliren l’espai hi havien familiars, amics com en Jordi Lanuza (Inspira), els realitzadors d’alguns dels seus clips, seguidors, simpatitzants i una trentena (o més) d'”imbècils”.

Sobre l’escenari la formació habitual: la “guapa” Maria Coma als teclats i percussió, a la guitarra en Nico Roig i el seu tornavís, un nano “de Vic” anomenat Jordi Casadesús fent de baixista i el mateix Pau Vallvé a les veus, guitarra i looper (aquell que “et regalen quan t’empadrones a Barcelona” per ser modern).

El repertori va incloure temes del darrer disc així com dels seus anteriors treballs com a ü_ma o Estanislau Verdet, aquell alter ego mort (que no enterrat). D’aquesta manera, “el re-inventor de les lletres catalanes” se’n recordà dels  ornitoaficionats i de l’all dels anglesos.

Moment emotiu amb L’Àvia Ha Fet Nevar, moment de paranoia personal amb Tots els Buits del Món i moment “plural” amb Amics dels Cirerers.

Val la pena destacar la “toston version” de Protagonistes malgrat que per l’artista la cançó ha passat a ser com “aquell fill graciosset al que comences a agafar mania”. Aquest tema va comptar amb la col·laboració del públic que va murmurejar i entonar a l’uníson una llarga ‘A’.

També són remarcables les dues úniques cançons “bones” de la nit: els covers del Motion Picture Soundtrack dels Radiohead i l’All is full of Love de Björk.

L’artista informà que el concert estava sent enregistrat. És possible, doncs, que la gravació aparegui (aviat?) publicada en algun dels molts mitjans de difusió ‘en línia’.

(*): Els que heu freqüentat els directes de Pau Vallvé reconeixereu dins les cometes el seu discurs crític (i molt auto-crític). Al redactor, potser un més entre els “imbècils”, li ha resultat molt còmode realitzar una crònica fent un petit recull homenatge d’aquestes expressions textuals que sens dubte defineixen la personalitat del músic i que de manera voluntària o involuntària han passat a formar part important de la gira.

Text: Alex Reuss

Fotos: M. Carme Montero

Bankrobber 10 anys. I que siguin molts més!!!

in A PRIMERA FILA

Divendres, 21:00 hores i arribem amb certes presses per no faltar a la cita. Sorpresa en arribar i veure la Sala Apolo pràcticament buida. L’escenari preparat, l’escassa gent que hi ha xerrant tranquil•lament i esperant l’inici.

I com serà una festa de celebració de 10 anys dels Bankrobber?

En Mau Boada i el seu projecte Esperit! va ser l’encarregat d’obrir la nit. El seu ritme frenètic de bateria, guitarra i harmònica ajudat pel looper i bones dosis de sintetitzadors van contagiar l’escàs públic que va acudir puntual a la Sala Apolo. En poca estona, les bosses a terra i la poca gent asseguda als laterals no van poder evitar d’acostar-se a les primeres files on ja es començaven a assegurar les posicions. I d’aquí els aplaudiments entusiastes i els crits d’ànims no van trigar en arribar.

Un bon regal per al seu inici amb la discogràfica.

Va ser llavors que va començar la celebració pròpiament dita. El poeta Josep Pedrals com a mestre de cerimònies i l’orquestra The Gramophone AllStars va conduir l’espectacle on s’anaven succeint cadascun dels membres de la discogràfica que versionaren els seus propis temes per adaptar-se a l’orquestra.

Gran encert aquest, que va aconseguir que l’espectacle no decaigués en cap moment. Els Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i finalment Guillamino van aconseguir mantenir el caire festiu de la trobada fins l’últim moment on una emotiva bufada d’espelmes de tots els membres de la discogràfica va tancar una nit per recordar.

A per uns altres 10 anys i molts més!!!!

Text i Fotos:  Sergi Moro

Villancicos a ritmo de swing

in A PRIMERA FILA

Randy Greer & Ignasi Terraza Trio.

Varios son los homenajes musicales que se han hecho a la canción navideña desde la óptica del swing. Músicos tan dispares como Brian Setzer o Frank Sinatra ya han degustado las mieles de un buen villancico interpretado en clave de este subestilo del jazz tan bailable.  Quizás por este motivo, resulte un ejercicio interesante ver como músicos de la casa o aquí  afincados son capaces de llevar a cabo un repertorio clásico de canciones que todos tenemos grabadas a fuego en lo más profundo de nuestras memorias.

Bajo el liderazgo del excelente pianista barcelonés Ignasi Terraza, un cuarteto a piano, voz, batería y contrabajo se encomendó la ardua tarea de hacernos viajar por este idílico mundo navideño -más propio de una película de Disney- pero sin el apoyo de una Big Band, que suele dar una mayor musicalidad a este tipo de composiciones.

Y como buen “noi de la terra” que es, Ignasi se negó a ofrecer solo un repertorio repleto de composiciones anglosajonas, abriendo el concierto con ‘El cant dels ocells’, aludiendo a nuestro ilustre Pau Casals pero pasado por el filtro jazzístico.  Y fue a partir de este momento, con la incorporación a la voz de el verdadero alma de la banda, el vocalista Randy Greer, cuando el recital cogió una dirección mucho más anglo-navideña.

Con su americana verde, y sus zapatillas deportivas Puma, la voz aterciopelada de este vocalista de San Francisco afincado en Barcelona nos hizo sobrevolar imaginariamente la ciudad de l’ Hospitalet en el trineo de Santa. Interpretó clásicos como el ‘Let it snow’ o el ‘Jingle Bells’ y haciendo especial hincapié en varias composiciones del maestro tejano Charles Brown. Dotado con un timbre vocal que indudablemente recuerda a Nat King Cole, Randy hizo suyas cada una de las canciones que interpretaba imprimiéndoles del alma y la calidez que normalmente en este contexto solo los cantantes afroamericanos saben dar. La comunión entre él y el resto de músicos de la banda fue impecable, y las improvisaciones a piano de Ignasi -en muchas ocasiones recurrió a recursos estilísticos con un toque muy “blues”- , crearon como resultado un recital apto para todos los públicos.

Es de agradecer que estos músicos con una capacidad técnica tan alta no abusaran del virtuosismo gratuito que en ocasiones tanto aburre, y se notó su preocupación por el resultado global, más que por el lucimiento individual y personal.  Quizás por ese motivo experimenté los sentimientos de bonanza, felicidad e inocencia que este tipo de composiciones religiosas suelen querer trasmitir. Incluso me entraron ganas de comprarme un pavo y degollarlo en la cocina, en vez de comer los canelones que cada año, y con la mejor de sus intenciones, prepara mi madre…

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Nacho Umbert y la excelente compañía tocan bajo y apuntan alto

in A PRIMERA FILA

Nacho Umbert y la compañía presentó su último disco en la sala Music Hall,  “No os creáis ni la mitad”, acompañado de su productor Raúl Fernández (Refree) a la guitarra, banjo, teclados y otros artilugios, y de sus acompañantes habituales (Miquel Serna, Xavier Molero…), y ofreció un concierto de una hora larga, con una sala bastante llena.

Empezaron con el tema que da nombre al disco “No os creáis ni la mitad” para seguir con “Sr. Esteve”, repasando la totalidad de los temas del último disco. No se dejaron ni una.

La verdad es que esta moda de cantar bajito, con sentimiento, enlazando inacabables letras originales, este indie pop melódico de autor, triunfa por todo lo alto. Gusta mucho. Gusta muchísimo. Gusta demasiado? No se. Lo que sí es verdad es que los músicos que acompañaban a Nacho Umbert, hicieron buena la propuesta del artista, con arreglos exquisitos, preciosistas, ayudando a crear esta atmósfera intimista, original, muy a lo Refree, pero en plan Umbert. Lo que proponen lo hicieron de manera brillante. Y es innegable que Nacho Umbert tiene un gancho especial en el escenario.

No obstante el hombre canta tan bajito que en un momento del concierto se oyó la caja registradora del Bar (clinc clinc) por encima de su propia voz. Entonces me vino a la cabeza aquella escena de “La vida de Brian” en el sermón de la montaña (–más alto que no se oye!- qué ha dicho?- Ha dicho bienaventurados los gansos- ).

Uno del público exclamó irónicamente “quina marxa que portes noi”, a lo que sonriente, el guapo Umbert contestó que antes tocaba sólo y sentado, y ahora con banda y él levantado, lo cual ya es un poco más animoso.

Para darle un poco más de marcha, si cabe,  en la canción “Nuestra especialidad” –si no recuerdo mal-, los músicos hicieron los acompañamientos soplando alegremente diversos “matasuegras”, anticipando un conato de alegría festiva navideña, que luego no se acabó de concretar.

El concierto cerró con “Superhéroe” –fantástico tema-, y en los bises “Colorete y Quitasueño”, y para acabar “Una chica espectacular”, del nuevo disco. Muchos aplausos y saludo colectivo para un concierto tranquilo y reposado: brillante para sus fans, agradable para los demás.

Texto: Albert Gasch

Fotos: Alba Nájera

Apparat Band: un concert de 5, 7 o 8

in A PRIMERA FILA

09/12/2011 – Sala Apolo

Quina nota, sobre 10, li posaríeu al concert?

El comitè de savis, instal·lat al Rincón del Artista, delibera i arriba a un veredicte que no és unànime. Els primerencs som generosos: Un 8! – diem convençuts. La sorpresa ha estat grata, la formació que acompanya en Sascha Ring en aquesta aventura orquestral ha fet una feina impecable.

Com si es tractés d’un concert de free jazz els músics entraren en conjunció acústica convertint-se en un ‘tot’ harmònic i envoltant. El públic, com va remarcar el personatge pintoresc del nostre costat, esdevinguérem ‘zombies’ al compàs d’un trànsit hipnotitzant.

Herr Ring explotà diferents registres vocals movent-se amb facilitat entre el falset i d’altres tonalitats, generalment, altes que contribuïren notablement a crear l’atmosfera intimista que es respirà a la sala. Recordà a instants a Thom Yorke o a Temper Trap, però cal reconèixer que destacà, per sobre de tot, per un estil original i propi. Gran encert, també, en col·locar la bateria al front, just al marge dret de l’escenari: primerament per què el percussionista Jörg Waehner sap molt bé el que es fa, dominant a la perfecció els pals. Segon: la percussió te, intencionadament, una major presència, esdevenint fil conductor de la melodia.

Al llarg del directe la banda va fer una repassada al seu darrer treball The Devils Walk interpretant temes del calibre de la refinada Your house is my World o la romàntica Song of los que aconseguiren tocar la fibra d’un públic entregat. També hi va haver temps per a recordar temes d’anteriors àlbums com l’esperada Arcadia, senzill pertanyent al Walls de 2007.

Els més bregats en concerts van posar la nota de 7 doncs l’experiència els imposa un esperit crític més elevat. El notable alt està reservat per a ocasions realment excepcionals. El 5, suficient pelat, va sortir curiosament de boca dels fans d’Apparat els quals recordaren concerts millors de l’alemany i carregaren contra un distorsionador excés de greus que, segons esmentaren, fou aliè al bon treball dels músics.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

“Tocant els nassos” per una bona causa

in A PRIMERA FILA

L’ONG Pallapupas va aconseguir aplegar el passat dimecres a la Sala Bikini un número considerable de bandes. Totes elles participaren en un concert que serví d’acte de cloenda del “Músics amb nassos”, projecte del que ja us vam parlar prèviament. D’aquesta manera, doncs, donaren suport a la bonica i importantíssima causa de dur una mica d’alegria i humor als hospitals.

Així doncs aquella nit i obrint foc amb un parell de temes vam poder escoltar els 4t1a (quart primera) que van oferir-nos de manera molt oportuna i encertada el seu ‘Doctor’.

Seguidament aparegueren els Inspira amb un Lanuza refredat que, malgrat patir de la gola, ho donà tot. Amb una mica d’ajut del públic el ‘Foc i brases’ corejat va quedar d’allò més digne.

La part més íntima del concert el posà Zahara. Acompanyada tan sols de la seva guitarra i d’un piano la jaenesa relaxà el ritme omplint la sala amb la seva suau i càlida veu.

El moment groupie adolescent arribà de la mà dels Teràpia de Shock que van fer les delícies de les més jovenetes. Amb el conegut “Sense tu”, tema principal de la sèrie televisiva Pulseres Vermelles, van aconseguir entendrir alguns cors. Cors als que posteriorment van aplicar la seva teràpia (de shock, és clar) amb un potent “20 minuts d’espera”.

The Pinker Tones, següents de la llista, van fer gal·la del seu tarannà internacional interpretant, en un alemany més que correcte, el seu divertit Pink Freud. Mister Furia i en Professor Manso, amb la seva barreja d’estils, van demostrar un cop més el per què són considerats una de les formacions amb més projecció fora les nostres fronteres.

Arribà llavors el torn dels Mendetz que amb “Hap Your Clands” i “Phantotheque”, temes presentació del seu proper àlbum Silly Symphonies, van saber fer ballar els presents a ritme del seu rock elèctric.

Els Delafé i las Flores Azules van tirar de hits i ens van oferir els populars Espiritu Santo i 1984. Amb la seu bon rotllo característic aconseguiren dur el concert a un dels seus moments més àlgids i esperats.

Els Pastora van posar el punt final a la tanda d’actuacions i ho van fer molt ben acompanyats. Dalt l’escenari la pallapupa Oxígena va rebossar simpatia acompanyant Dolo Beltrán i els germans Riba a la veu. Plegats van interpretar “Feel the magic”, senzill del seu darrer treball que bé podria estar dedicat a la màgica tasca desenvolupada per l’organització responsable de l’esdeveniment.

Com a colofó i “enganyats” per l’Angie Rosales, directora de l’ONG, gran part dels músics van tornar a trepitjat la tarima per improvisar a conjunt un darrer tema. S’ha de reconèixer que per a ser fruit del moment aquest podria resultar un correctíssim himne pels Pallapupas.

Aquella nit, artistes i públic units, ens tocàrem (o potser seria millor dir ‘retocàrem’) el nas afegint-li una petita pròtesi vermella amb l’objectiu de recolzar la feina d’aquest meravellós col·lectiu de pallassos.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

The Horrors: del garage a la post-modernitat

in A PRIMERA FILA

Quina relació hi ha entre el compositor Richard Wagner i una banda de joves anglesos del segle XXI amb una pinta que oscil·la desordenadament entre gòtica, emo i post-rocker? Doncs que per connectar amb The Horrors el primer que hem de fer és seguir les indicacions que el geni alemany va introduir amb el seu concepte d’ “art total”: abandonar les limitacions dels gèneres, obrir la ment i endinsar-nos de ple en una atmosfera ambigua però meravellosament suggerent.

El que vull dir és que no cal perdre el temps en intentar determinar si el so de The Horrors s’acosta més al new age dels 80 o als foscos Joy Division; si tenen tics post-punk o imiten el rock progressiu dels Mogwai. El què els seus incondicionals ens vam trobar dijous passat a Razz 2 va ser un grup de joves amb aire de torturats per la vida i amb un munt de referències musicals sota el braç, però que en el fons sabien el què volien. I és que els The Horrors tampoc van néixer ahir: un encara molt verd ‘Strange House’ (2007) – garage groller i teen – va deixar pas al que fou un dels millors discos de l’any al Regne Unit, ‘Primary Colours’ (2009), nominat als premis Mercury, un termòmetre imprescindible que mesura la qualitat d’allò que es cou al Regne Unit i a Irlanda. Amb ‘Still Life’ (2011), produït per un monstre com Craig Silvey (Arcade Fire, Portishead, Pearl Jam), sembla que per fi s’han consolidat com un dels grups més sòlids i atractius de l’escena indie britànica del moment.

En el cara a cara de dijous a Barcelona, un començament fred, amb molta pose però poc contingut, ens va fer témer el pitjor: seran els The Horrors un altre d’aquells grups d’àlbums potents però directes descafeïnats? Que els hagi produït el pare de ‘The Suburbs’  (2010) hi tindrà alguna cosa a veure? Però una altra vegada les nostres idees preconcebudes ens van jugar una mala passada. Només va caldre temps i un escalfament general de l’ambient perquè els de Southend donessin tot el que la seva timidesa els va permetre. Ens era igual si el cantant no saltava cap al públic, o si el bateria no trencava les baquetes, o si el guitarra no l’estavellava contra el terra: volíem so, un so total, i el volíem ràpid. Per sort, a partir del hit ‘Can See Through You’, les coses es van començar a posar al seu lloc. La base electrònica – conduïda per un Tom Cowanamb aires de Kraftwerk  va deixar d’anar per lliure i es va integrar finalment, i amb ‘Sea Within a Sea’, perla del ‘Primary Colours’, els shoegazing van deixar de mirar el terra i van ser ells mateixos.

El resultat fou un so cada vegada més ple, amb més matisos, i uns temes d’estructura més difosa, amb fronteres diluïdes entre cançó i cançó. Més improvisació, més espontaneïtat, més sentits i menys cervell: en definitiva, tot el què esperem d’un grup que ja considerat com a post-modern. La final apoteòsica ‘Moving Further Away’ ens va reconciliar del tot amb la banda: el guitarrista, Joshua Hayward, ens va ensenyar maneres poc ortodoxes de tocar la guitarra, i Faris Badwan, l’afectat cantant, va mostrar tot el potencial d’aquella veu greu i apelfada. Un èpic final per un modest principi. Llàstima. Però vam marxar amb la sensació que allò tot just acabava de començar. El The Horrors no són d’aquells grups que, quan troben un estil amb el quales senten còmodes, s’aburgesen el segueixen fins al final; aquests nois continuaran madurant i evolucionant per aquest magma incert anomenatpost-modernitat. I no trigarem en comprovar-ho.

Text: Elisenda Lamana Garcia

Ves cap amunt