Category archive

A PRIMERA FILA - page 26

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

in A PRIMERA FILA

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Robin Guthrie Trio + Dotore: Supernovas por la mañana

in A PRIMERA FILA

Barcelona – Sala Apolo – 02/02/2012

S’apaguen els llums i al sostre apareixen galàxies llunyanes, estels fixes que conformen constel·lacions i que, si deixes volar la imaginació, dibuixen herois i deïtats gregues. Goita! L’Osa Major i al costat… la Menor, és clar. De cop i volta la veu greu i profunda d’en Jordi Boixaderas (en la seva faceta de veu en off) comença a explicar que una “una nana blanca, companya d’una altra estrella encara activa, agrega prou massa procedent de la segona com per superar el límit de Chandrasekhar i procedir a la fusió instantània de tot el seu nucli” i bla, bla, bla… Mig hora més tard algú et dona un copet al braç, et desperta i et comunica que el show ha acabat.

Quina mena de crònica musical és aquesta? – us preguntareu. M’explico: les melodies atmosfèriques de Robin Guthrie em produeixen la mateixa sensació que aquell antic “espectacle” anomenat Supernova ofert (durant dècades!) pel Museu de la Ciència de Barcelona. Com aquell, la música de l’escocès, congelada en el temps, sembla no evolucionar.

Des que va per lliure el guitarrista i teclista dels Cocteau Twins repeteix el mateix disc un cop rere l’altre. De fet, entre el què feia amb aquests i el què ofereix en solitari no hi ha gaire distància, malgrat que queda orfe sense l’agradable veu de l’Elizabeth Fraser. Tenint en compte que el millor de la banda data de principis dels 80 no és d’estranyar què, sumat a l’onada de fred siberià que castiga la Ciutat Comtal, la sala 2 de l’Apolo estigués mig buida.

Aquesta no vol ser una crítica demolidora, el concert no va ser, ni de bon tros, un desastre. És força probable que fes les delícies d’alguns incondicionals. Val la pena comentar que el músic va ser fidel en tot moment al seu estil i que, melòdicament, la música de Guthrie, com de costum, va sonar envoltant i hipnòtica. Farcida de reverbs, ecos i sintetitzadors de sonoritat analògica (tristament reencarnats en un ordinador portàtil) va tenir la virtut de transportar l’oient de certa edat (com ara el redactor d’aquesta crítica) a èpoques passades (com la de l'”espectacle” Supernova).

Durant la relaxant vetllada se’ns va oferir un acurada recopilació de temes instrumentals extrets dels seus diferents treballs. De l’EP Sunflower Stories van sonar Slighty out of focus i Horse Heaven, Bordertown de l’Everlasting, l’intro i el Lisa@dixo.com de la banda sonora del llargmetratge hispano-mexicà 3:19. Monument i Pale de l’àlbum Continental, Mission Dolores i Little Big Fish del Carousel. També va incloure Snowfall i Neil’s Theme, temes nascuts de la col·laboració amb el compositor avanguardista nord-americà Harold Budd.

Convido a qui tingui ganes i temps a escoltar aquesta selecció. Jutgeu per vosaltres mateixos si es tracta d’un artista amb una personalitat molt marcada o algú que no ha sabut digerir el pas dels anys. Jo, sincerament, no ho tinc clar.

Pa d’un altre paner van ser els teloners. En Pablo Martínez Sanromá, disfressat del seu alter ego ‘Dotore’, malgrat compartir l’eloqüència davant del públic de l’escocès, va saber per contra crear un clima íntim i càlid. Acompanyat del també donostiarra Iñaki Irrisarri (bateria) i el noruec Hävard Enstad (violoncel i piano) el trio va presentar de manera integral el seu darrer àlbum Los Veranos y los días. Disc, aquest, al que si hagués de posar un qualificatiu faria servir un adjectiu tant definitori i innocent com “bonic”. No és ni excessivament sofisticat ni fotudament banal, es situa en un punt en el que l'”oient mig”, fàcilment, es sentirà còmode.
El concert progressà en aquesta línia, a estones més alegre a estones més pessimista, però en definitiva proper i accessible, missatges clars i cançons curtes. Per part meva destacaria “La mañana” per ser capaç de conduir la meva ment fins un dia assolellat d’estiu en bona companyia. No s’ha de desmerèixer, tampoc, la resta del repertori.

Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro

Paul Fuster: Una benvinguda amb ‘Repte’

in A PRIMERA FILA

Després d’un silenci musical d’uns quants anys, com qui no vol la cosa, Paul Fuster reapareix als escenaris, i ho fa omplint tres nits consecutives l’Heliogàbal i presentant el seu primer disc en català ‘Repte’.

 Un aspecte entre grunge i malgirbat, uns cabells despentinats i l’estranya costum d’arromangar-se els pantalons mentre toca la guitarra van acompanyats d’un accent molt català i alhora molt anglès – va néixer a Minnesota però actualment viu a Cardona- i d’una personalitat transgressora, desinhibida i imprevisible. Darrera d’aquesta closca s’amaga un Paul Fuster artesà, fabricant de guitarres i bicicletes amb material reciclat i amant de la vida al camp. Darrera d’aquesta altra un músic amant de la percussió que es mou amb gran intensitat dins dels paràmetres del folk-rock nord-americà.

 L’acompanyaven Pep Mula a la bateria (Sanjosex) i Xarim Aresté al banjo (Very Pomelo, Maika Makovski, Sanjosex i Sopa de Cabra), que van saber seguir amb gran complicitat i nivell les anades i vingudes d’un Paul Fuster apassionat, amant de les improvisacions, de les pujades d’intensitat i dels silencis sobtats. Es notava que tots tres es trobaven còmodes – no seria difícil imaginar-los en la mateixa actitud en una jam casolana – , i estaven contents perquè “el concert no estava petat” i perquè “el públic els donava bon rotllo”. L’ambient va ser tan distès que una noia allunyada de la barra va aprofitar per demanar-li una canya a Paul Fuster, que encantat de la vida, li va servir.  L’anfitrió fins i tot va pensar en qui anava apurat i va fer una pausa perque anéssim al lavabo, que va aprofitar per confessar la seva aversió als “farloperos” i per exposar la seva teoria sobre com els corbs es mengen els esquirols. Una vetllada molt casolana i instructiva, només faltaven les pantufles i la manta.

 Pel que fa al repertori escollit, es va centrar exclusivament en els temes del seu últim disc, amb lletres emocionals i sanadores que suggereixen vivències personals acompanyades de melodies enèrgiques que fluctuen del blues i el folk al rock. Ens va encomanar de força i esperança amb ‘La santa collons’, de positivisme amb ‘Ja no sap greu’ i va reavindicar  els sentiments i les poques coses que tenen valor a ‘Estem escoltant’ i ‘Preuat i preuada’. Només es va permetre la llicència de viatjar al passat amb el tema ‘Beautiful Sometimes’, i en concret, als vuitana, amb una versió més tranquil·la i folk del famós ‘Heart Of Glass’ de Blondie.

 Tot i tenir tres discos en anglès a les seves esquenes i projectes musicals lligats a la ciutat de Nova York sembla que  ara per ara Paul Fuster vol enfortir les seves arrels maternes i endinsar-se plenament en la nova aventura catalana. Amb això, només ens queda donar-li la benvinguda a casa.

Text i fotos: Tatiana Moret

El millor Sanjosex inaugura el Barnasants a la Sala Luz de Gas

in A PRIMERA FILA

El passat divendres 26 de gener l’Ampli vem assistir al segon dels tres concerts que Sanjosex va oferir al Luz de Gas en el marc del festival Barnasants.

Tots els ingredients sumaven a favor del grup: la sala plena, el públic entregat, el fabulós so del Luz de Gas i l’experiència d’una banda que tancava la gira del darrer disc “Al marge d’un camí”(2010).

I la veritat és que la suma va funcionar: un generós concert de pràcticament dues hores, on va repassar temes de tots els seus discs: “Viva”, “Temps i Rellotge” i “Al Marge d’un Camí”. No es va deixar ni un hit. Començant per “No som res”, “Espai Llunyà”, i “Fem l’amor”, entre aclamacions permanents del públic, ja es va veure que era un concert per disfrutar: una sonoritat impecable i amb la particular veu de Carles Sanjosé que semblava haver-se depurat per l’ocasió.

La banda habitual d’acompanyants del cantant també varen estar a l’altura. Richie Álvarez (teclat), Pep Mula (bateria) , Miquel Sospedra (baix) complien amb nota,  i especialment l’excel•lent guitarra Xarim Aresté,  cantant i líder de Very Pomelo, al qual Sanjosé mirava de reüll de tant en tant, potser perquè li va sortir un competidor en atreure les mirades de determinat públic.

El concert va continuar amb la creativitat i sensibilitat de Sanjosex fent-se present. El crooner de l’Empordà combina temes que sonen folk, amb ritmes rock and roll o fins i tot “rumberos”, però que essent diferents un dels altres, acaba creant un llenguatge totalment personal, poètic i genuí . “Et menjaria a petons”, dedicada a sa germana, la rockandrollera  “Baix Ter Montgrí”, “Córrer”, potser millor en disc pels efectes de producció, “De Girona  al Japó” que van haver de tornar a començar a mitja cançó (l’ambient s’anava destensant i en Sanjosé es va equivocar), o especialment les conegudes “Temps o Rellotge”, “Corriol” o “Animal Salvatge”, van barrejar la veu del cantant amb la del públic que les cantava de memòria.

El concert acabava amb “Diumenge”, “Techno” i “Puta”, per entrar en la fase dels bisos, on en primer lloc va aparèixer Sanjosé sol per agrair amb “Dylan” la influència del cantant en la seva música, seguida de “Perdó”, per acabar reivindicant folklore i cultura catalana, amb la curiosa interpretació de “Muntanyes del Canigó”.

Magnífic concert de Sanjosex. Dels millors que li hem vist.

Text: Albert Gasch

Fotos:  Wam Ba

Andrea Motis. Un diamante por pulir

in A PRIMERA FILA

Muchos son los jóvenes talentos que han emergido en innumerables ocasiones dentro del panorama musical. Michael Jackson, Mozart, incluso Joselito han sido personas que a temprana edad han mostrado un talento innato para la música, y han llamado la atención mediática con mejor o peor fortuna. Para suerte de todos nosotros, el jazz es una música que no entiende de edades. Su atemporalidad permite que un veterano músico pueda compartir escenario con algún talento emergente. Y este era el caso, la joven Andrea Motis, custodiada por músicos de solera de la escena catalana, se disponía a hacer frente a un concierto en una de las salas de más prestigio jazzístico de la Ciudad Condal: el Jamboree.

 Puntual y en una sala llena hasta la bandera, Andrea irrumpió de forma tímida con la inocente sonrisa de una adolescente. El contrabajista – y mentor de Motis- Joan Chamorro, muy bien acompañado por una banda de músicos veteranos de guerra, dejaba claro cual iba a ser la tónica interpretativa de todo el concierto. La mayoría de los temas formaban parte del catálogo de una de las grandes, Billie Holiday. Así fue, y sin complejos, Andrea desempolvó la sordina de su trompeta para armonizar unas notas junto al sólido saxo de Víctor de Diego, y mostrarnos sus dotes como instrumentista.

 Con un timbre vocal que indudablemente recuerda a la vocalista sueca Lisa Ekdahl, catalogaría su voz como uno de esos sonidos que tienen sabor a vinilo. Supongo que es lo que marca una diferencia con otros artistas del género, junto con el factor sorpresa de su juventud. Y talento no es que le falte a la chica, para nada. A sus 16 añitos, se desenvuelve con la trompeta de forma bastante notable dentro del arte de la improvisación. Y es ahí, en el binomio vocalista-instrumentista donde puede hacer más daño si sigue desarrollando y trabajando una técnica, que creo que aún está lejos de todo el potencial que puede ofrecer con el paso de los años. Quizás sea el momento que pase de Billie Holiday a Chet Baker y siga el camino musical – que no personal-  del genio de Oklahoma.

 Sobre la hora escasa del primer pase de la noche, podría quedarme con muchas cosas, pero sobretodo me sorprendió el brillante y dulce sonido de la guitarra de Josep Traver, que en muchos momentos nos mostraba pasajes muy cercanos a las sonoridades de Wes Montgomery, todo un descubrimiento colateral. Y que no decir del firme pulso del incombustible Esteve Pi, que como siempre, trabajó detrás de su batería para que, como los mejores anfitriones, no faltase de nada al resto de participes de la velada.

 En sí fue un set muy conservador, sin tomar muchos riesgos. Temas estándares de toda la vida, interpretados de forma clásica y que sinceramente, si no fuera por la indudable calidad de los músicos, me sonarían a combo de escuela. Supongo que es cierto que Andrea es un músico aún en formación y está descubriendo el universo musical, pero sería bonito que en un futuro buscase un poco más los límites de un estilo como el jazz, que en sí es ilimitado. Pero bueno, quizás se trate solo de envidia, ya que ella tiene toda la vida por delante para comprobarlo… así que buena suerte y bienvenida, pequeña gran músico.

 Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

The New Raemon: Un càlid retorn a casa

in A PRIMERA FILA

Enlloc com a casa. M’aposto qualsevol cosa que en algun moment aquesta dita va assetjar els pensaments de Ramón Rodríguez, àlies  The New Raemon, després de veure com nous i antics seguidors aconseguien el ple de la sala Apolo el passat divendres. I encara més tractant-se d’una càlida tornada a casa, d’un punt i final a una gira que l’ha portat amb la seva banda arreu d’Espanya amb més penes que alegries.

Sap greu dir que bona part del públic desmereixés amb el seu constant xiuxiueig el concert que va fer el teloner, Ferran Palau, veu i guitarra dels Anímic. Va resultar realment difícil concentrar-se i entrar en la interessant proposta intimista, trobadoresca i evocadora d’aquest músic que presentarà disc en solitari el pròxim mes de març sota el segell Amniòtic Records.  És una pena, però haurem d’esperar una millor ocasió i potser un entorn més favorable.

The New Raemon es va passejar per totes les seves etapes musicals- va tocar un total de 23 temes- posant l’accent en el seu últim disc ‘Libre Asociación’ de reminiscències més Madee. Fins i tot va comptar amb la col·laboració del guitarra Dani Vega (Mishima) i la violinista Sara Fontán (Manos de Topo). Un recorregut amb parades a perles primogènites i acústiques com ‘La Cafetera’, ‘Tú, Garfunkel’, ‘Hundir la Flota’ y ‘ El Saben Aquel Que Diu’. L’ampli repertori va aconseguir acontentar tant a seguidors d’un Raemon més folk, més melancòlic i amable com a adeptes d’un faceta més agressiva i obscura, amiga de les guitarres elèctriques i les distorsions. Dues cares d’un Ramon que es sentia còmode en els dos rols i que fins i tot celebrava la seva paternitat amb el tema acústic ‘Hàmster caníbal’, composat per una de les seves filles, i confessava la seva debilitat pel tema ‘La dimensión desconocida’.

Finalment, un retorn al punt de partida amb ‘Consciente Hiperconsciente’, ‘Soñar la Muerte’ y ‘Llenos de Gracia’. La tornada “Todo se va a torcer si te vuelvo a ver” va ser l’excusa perfecta per desaparèixer de puntetes després d’una nit intensa.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

The Pains of Being Pure at Heart: Ja s’ha acabat?

in A PRIMERA FILA

Aquesta és la pregunta que em vaig fer jo i suposo que molts dels que vam omplir la sala 2 de Razzmatazz. Però comencem pel principi…

Entrem a la sala i, abrigats com anem, ens posem a la cua del guarda-roba per poder deixar les jaquetes. Des de la cua, que no és curta, escoltem els teloners. Són els Ruido Blanco i, comentem amb l’Albert i l’Alba que són una suma de l’Iván Ferreiro més La Oreja de Van Gogh i El Canto del Loco. Van defensar les seves cançons amb una sala mig plena.

I van deixar pas als protagonistes de la nit, els The Pains of Being Pure at Heart. Amb les entrades exhaurides, els novaiorquesos, que feia uns set mesos ja van actuar a la sala Apolo, tornaven per tocar les cançons dels seus dos discos, el primer disc homònim i el segon, “Belong”, que sense renunciar als cops de guitarra i al seu característic estil beautiful noise, evoluciona clarament cap un so més pop.

Van obrir el directe amb els hits “Belong” i “This love is fucking right”. Així van començar a marcar el nivell. El so no va ser del millor del concert, un pèl brut en certs moments, però en definitiva van sonar bastant potents. Potser, al fer una gira tan llarga i de portar tant de temps rodant, va provocar que fessin un concert una mica per complir.

I mentre, van anar tocant les seves cançons: “Come Saturday”, “My terrible friend”, “Young Adult Friction”, “Heart in your heartbreak”… i de sobte, van marxar, buscant el bis. 40 minuts escassos… Estrany… I, després d’una breu pausa, va sortir en Kip Berman, sol amb la seva guitarra, i va tocar “Contender”, del primer disc, com acostuma a fer.  I, seguidament, van sortir la resta de companys per acabar, amb dues cançons més i finalitzar el concert.

I es van obrir les llums. I, crec que tothom ens vam preguntar el mateix: i ja s’ha acabat? Doncs sí, ja s’ha acabat. Crec que ni una hora de concert. No va ser un mal concert, però ni punt de comparació amb el fantàstic concert que van oferir a l’Apolo.

I vam acabar com havíem començat: a la cua per recollir les jaquetes del guarda-roba.

Text: Jordi Daumal i Albert Gasch

Fotos: Alba Nàjera

FMF: el primer va estar bé, però…

in A PRIMERA FILA

El 2011 arriba a la seva fi. Vint-i-nou de desembre i ja comença a fer fred. Un fred de veritat. L’Fnac s’ha tret de la màniga el seu festival. Encabit entre els dies de Nadal i el Cap d’Any. No semblen unes dates massa propícies perquè la gent es gasti massa calés en un festival. Ja ho veurem…

Arribem al Palau Sant Jordi. Es veu genteta per les afores… Entrem al Palau Sant Jordi per separat. La Tatiana, com a fotògrafa, entra per una banda i en Sergi i jo per l’entrada del públic. A dins no sembla que, almenys de moment, ens escalfarem amb la calor humana.

El Palau està fred. També és veritat que és d’hora… Comencen els Cyan. I tal com comencen acaben. Només toquen cinc cançons del seu últim disc ‘Historias para no romperse’. Fan un pop-rock molt correcte, però no tenim prou estona per treure’n el suc.

Donen pas als Delafé y Las Flores Azules. Als Delafé???? Sí, sií es veu que a última hora s’ha modificat l’ordre i els segons en tocar són els Delafé y Las Flores Azules i no els Antònia Font. Tenen mitja horeta per animar al públic que, encara està una mica fred. I s’hi esforcen i, en algun moment, crec que ho aconsegueixen. Trompetes, confeti, ballaruques i les faldilles de l’Elena… hipnotizadores! Moltes ganes i, per uns moments, el Sant Jordi agafa una miqueta de temperatura.

Va entrant més gent al Palau. Les grades no es veuen plenes, però la pista, mica en mica, es va omplint. I surten els Antònia Font. La meva sensació és que necessiten tenir el públic a sobre. Tocar-se. Tocar-nos. Per mi, massa escenari. Massa gran tot plegat i no acaben de trobar la comunió amb el públic tot i tocar els hits, des de l’Alegria fins a Calgary 88 passant pel Oh! Yeah!

I surt l’Iván Ferreiro, l’exPirata. Per mi, va anar de menys a més, arribant al moment àlgid quan va sortir en Santi Balmes, cantant dels Love of Lesbian, a compartir una cançó amb ell. Un momentàs!

I arribava un dels moments de la nit. Sortien els Love of Lesbian amb el seu recent disc d’or sota el braç. No sé com dir-ho… són molt bons. Una garantia en directe. Crec que no sóc l’únic a qui se’m van fer curts els 40 minuts d’actuació. En Santi li torna el moment de complicitat fent sortir a l’Iván Ferreiro a compartir 1999.

I, els últims, els Amaral. Van aprofitar per presentar el seu nou disc ‘Hacia lo salvaje’ i, entre mig, tocar els seus himnes més coneguts i corejats pel públic que, això sí, va anar abandonant el recinte.

Crec, sense desmereixer a ningú, que els caps de cartell i últims en tocar haurien d’haver estat els Love of Lesbian. Ja ho he dit.

I ara, passem a l’organització. Vam haver de marxar abans perquè teníem a la nostra fotògrafa, la Tatiana, i el nostre bon amic Xavi Torrent, deshidratats i morts de gana i, en Sergi i jo, cansats de fer de cambrers. Als fotògrafs no se’ls deixava sortir del seu espai “reservat”. El tema de només fer fotos durant dues o tres cançons als grups ja no ens hi posem, perquè no és el primer cop ni serà l’últim que passa, però tenir-los cinc hores d’aquella manera… no tenia raó de ser. Però l’estreta vigilància a que estaven sotmesos també va arribar fins i tot a en Sergi, que havia pagat religiosament la seva entrada, i li feien marcatge a l’home. Un desastre…

Segons números oficials, unes cinc mil persones van passar pel Palau Sant Jordi. En general, una bona proposta per passar una bona estona escoltant bona música, però que va patinar una mica en aspectes organitzatius… Tindrem una segona edició del FMF?

Text: Jordi Daumal

Fotos: Tatiana Moret

Inspira: jugant a casa

in A PRIMERA FILA

Com uns bons aficionats, quedem una hora abans per prendre alguna cosa i xerrar. Tres canyes i dues taronjades. Es nota que som dilluns…

Entrem al Music Hall. Està acabant de tocar l’Emilio Sáiz amb el seu projecte Nothing Places. Sincerament, escoltem una cançó i mitjà, però cal dir que el que hem escoltat, sobretot el final del concert, val molt la pena (utilitza el looper que sembla l’expertíssim Pau Vallvé).

I surten els Inspira. Amb el seu cap visible, a la davantera, en Jordi Lanuza. A les bandes, el guitarrista Cristian Diana i a la guitarra acústica i teclats en Fer Acosta. A la reraguarda, en Simon Williams a la bateria i percussions i en Dario Vuelta al baix.

I comença el partit. Aviat es veu que els Inspira juguen a casa. Tot són cares conegudes i fans del grup. Celebren un any del reconegut “Escapistes” amb un molt bon concert. Comencen amb “Talls nets d’arrel”, “Somnis de corall” i “Humilment brillant”, del darrer disc.  Tres grans temes per marcar la pauta del que ja ens acostumats: un so net, íntim i intens. Tocant i tocant. Jugant a l’atac. Aguantant el tempo del concert amb cançons del seu primer disc i contraatacant amb un parell de noves cançons, la fenomenal “Cançó protesta” (no n’estic segur que aquest sigui el títol) i la més continuista “El refugi de les hores”.

Al llarg del concert incorporen a l’Anaïs, companya d’en Jordi al Vinil(), a en Ricki Lavado per donar més potencia percussionista i a dos companys de Raydibaum per acabar tots a l’atac.

El partit arriba ja a la recta final, i es nota que ha estat guanyat àmpliament. El públic coreja i canta les seves, especialment al bis, amb els hits “Foc i brases”, i la formidable i imprescindible “Onades de Nit”: el zenit creatiu del Jordi Lanuza fins avui.

Un bon concert. Una bona celebració. I a per un altre títol… Teloners dels Vetusta Morla!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Mishima a l’Heliogàbal: Segur que demà “va ser” pitjor

in A PRIMERA FILA

Hi ha rituals, o diguem-ne tradicions nadalenques, que no es poden passar per alt. Cada any anem a veure el Messies de Händel, mengem sopa de galets el dia 25, canelons el 26 i anem a veure els Mishima quan toquen a l’Heliogàbal. En l’últim cas, la tradició ha hagut d’assumir uns costos elevats, perquè aquest grup va creixent i l’Helio segueix tenint el mateix tamany. I a més a més, els avenços tecnològics en ocasions poden fer la traveta a unes quantes desenes d’internautes àvids de comprar entrades, siguin pel 21, 22 o 23. En tot cas, dir-vos a tots aquells que us heu quedat fora del ‘sorteig’, -i segons fonts de primeríssima mà- que tindreu el plaer d’assistir a un assaig general per preparar la nova gira en un local de més capacitat. Ja ho diuen, ja…Quan es tanca una porta s’obre una gran finestra.

Nosaltres vam ser dels afortunats que vam entrar per la porta, i a més a més, en vam poder gaudir asseguts a primera línea. En una comfortable butaca veient els Mishima sobre fons vermell. Com si fóssim a casa. Potser aquesta sensació casolana em va invadir de tal manera que la primera part del concert vaig experimentar uns Mishima tranquils, mesurats, més aviat tímids. Seguint la filosofia de Guardiola potser es preparaven pel gran assalt a la segona part. I va ser així. Després d’una pausa i amb l’inici de la catàrtica ‘Una part de tu’ vaig començar a percebre l’energia, la comicitat i la complicitat a què em tenen acostumada. Va haver-hi moments per a tots: el moment Richard Clayderman de Marc Lloret, el moment ‘les parets de l’Heliogàbal són la nova bateria d’Alfons Serra’, el moment més ‘rocker’ de Dani Vega i el moment ‘estrelleta capriciosa’ de David Carabén. I fins i tot un udol col·lectiu per arrodonir-ho.

Ens van presentar en exclusiva dos temes nous: ‘Els Crits’, que segons Carabén, parla sobre l’ansietat i el tranquimazín, i ‘El que ens indica el cor’, que ja va sonar a l’últim concert que van oferir al Palau de la Música.  Després, hits potents com ‘Qui n’ha begut’ i ‘Un tros de fang’i d’altres primerencs però que mai caduquen com ‘No et fas el llit’ i ‘L’estrany’.

Els concerts de dos i tres dies tenen el seu què. S’estableix una absurda competència en la qual tots afirmem amb contundència que ‘el nostre dia’ ha estat el millor. En aquest cas, és veritat, i nosaltres ens limitarem a confessar-vos a cau d’orella que “demà va ser” pitjor que avui.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

1 24 25 26 27 28 30
Ves cap amunt