A PRIMERA FILA – Pàgina 25

Dear Prudence: L’entrevista

Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:

El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?

– No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.

La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”. – El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.

Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?

– Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.

Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant ritmes africans, composant lletres més poperes?

– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? – La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.

Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?

– Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .

La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.

Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?

– Sí – contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.

La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?

– És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.

Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?

– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant – Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.

Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.

– Buff – sospira el guitarra – amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…

Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.

Dear Prudence són:

Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria

La primavera comença a la Plaça Odissea

A PRIMERA FILA

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009), han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

Flamenco-jazz Gran Reserva

A PRIMERA FILA

Hay bandas que como el buen vino merecen una atenta degustación. Saborearlas no es un ritual reservado para la élite, pero es necesario abrir los ojos, atender a lo que te manifiesta el olfato y ser sensible a lo que te brindan tus órganos de degustación. Bajo el liderazgo de Javier Colina, el CMS trio es comparable a un buen vino reserva. El contrabajo de Javier nos aporta la fuerza y la firmeza de una variedad de uva como el tempranillo. El saxo de Perico Sambeat dota al conjunto de una textura aterciopelada y sedosa. La batería de Marc Miralta proporciona el regusto a barrica de roble, que surte de aroma y dota de equilibrio al resto de componentes. Si además, añadimos al toque la guitarra del maestro Chicuelo, el cante de Alba Carmona y las percusiones de Isaac Vigueras, tenemos ante nosotros una combinación de cualidades que ya querrían para sí cualquiera de los más reputados caldos.

Un revoltijo de jazz, bulerías, fandangos, tangos o bluses con Groove es la receta que CMS trío –esta vez, con el añadido de sus invitados- utiliza asiduamente para posicionarse como uno de los referentes a nivel nacional, – y si digo nacional digo planetario- de un estilo comúnmente denominado como flamenco-jazz. Partiendo de composiciones esencialmente instrumentales, CMS trío se sirvió de la improvisación como arma principal para generar atmósferas densas y parajes que en ocasiones transportaron al público de L’Auditori a un clímax armónico. La lírica del saxo de Sambeat, unido a la solida y vigorosa base rítmica que Colina y Miralta ofrecen en cada uno de los proyectos -de escucha casi obligada el disco ‘En la Imaginación’, en el que Colina, Miralta, Sambeat y Albert Sanz imparten su magisterio musical junto a la delicada voz de Silvia Pérez Cruz– nos demuestran que los cimientos de este estilo de tanta complejidad técnica están firmemente asentados.

Con algo más de una decena de piezas compuestas mayoritariamente por Sambeat y Chicuelo, el recital transcurrió con algunos problemas de ecualización, que un “follonero” infiltrado entre el público se encargó de recordar a viva voz a los músicos. Lo hizo en un tono aleccionador que recordaba más al de Al Capone que el que correspondería al fundador de una de las escuelas de música de más renombre en Barcelona. Ver para creer. Y sí, la guitarra de Chicuelo más subidita de volumen sonaba grande, muy grande, y es que su depurada técnica, junto a su anchura de miras musical, dotó al sonido de un duende flamenco y un virtuosismo que comía del mismo plato que el resto de los músicos, evitando protagonismos innecesarios ni egos superfluos.

Y como ocurre con toda buena botella de vino, en algo más de hora y media, la degustación fue llegando a su fin. Con una sensación embriagadora pero distendida, el público de L’ Auditori ovacionó a estos grandes músicos, que dan un sentido mucho más cercano a un estilo como el jazz, que aunque es de sentimiento universal por sus orígenes multiétnicos y urbanos, en ocasiones queda lejos de nuestra cultura autóctona. Cultura y raíces de la que deberíamos sentirnos más orgullosos, ya que para nuestra suerte, Cataluña ha sido y será la cuna de muchos de los más grandes artistas de un género como el flamenco. Y es que no hace falta cruzar el Segre para saborear un buen vino con sabor a tempranillo.

Texto: Álex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

La Bien Querida en el auditorio: buen concierto en “petit comité”

A PRIMERA FILA

El pasado sábado La Bien Querida actuó en la Sala 2 del Auditori de Barcelona. Un concierto tan bueno como frío, en parte debido a la poca asistencia de público, que apenas llenaba medio recinto.

Ello no afectó en absoluto a la banda, que interpretó maravillosamente y a partes iguales temas de su celebrado primer disco, Romancero (2009), y de su segundo y último Fiesta (2011), en un hora y cuarto de concierto. Empezaron con la primera y segunda canción del último disco, “Noviembre” y “Hoy”; dos temas llenos de energía que sentaron el tono del concierto: más intenso y contundente que el que proporciona la escucha de sus discos (especialmente en el caso del primero), que suele transmitir sensaciones más suaves.

Alguien ha dicho que La Bien Querida, por su tipo de música y su forma de cantar, que oscila entre lo naif y dulzón y lo creativo y brillante, genera inmediatamente dos grupos: los haters y los fans. Pues bien, yo me incluyo en éste último. Y más cuando se hace acompañar por la banda habitual, que le da un aire más agresivo, especialmente gracias la guitarra de David Rodríguez, que enlaza a la perfección con el refinamiento pop de Ana Fernández-Villaverde. Esta fantástica combinación arrebata en directo, y en el Auditori se reflejó especialmente en las piezas que abrieron el concierto antes comentadas, o en otras como “El zoo absoluto” o “Me quedo por aquí”, sin olvidar aquéllas que ya resuenan con familiaridad dentro de uno, como “De momento abril” o “Corpus Christi”.

La artista hizo gala de su timidez y se limitó a interpretar sin apenas dirigirse al público (sólo para dar las gracias), dejando las bromas para David Rodríguez (guitarra) y Manolo Benítez (batería), que hicieron gala de simpatía, relajación y tablas.

Como digo hubo poco público, cosa extraña en un artista de este nivel. Quizás los tiempos que corren… Privilegiados los que estuvimos.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Moro

El Teatre Lliure es converteix en esclau de ‘L’amor feliç’

A PRIMERA FILA

Un dia fa un parell d’anys Josep Guardiola ocupava un dels seients del Palau de la Música en un concert de Manel. En canvi, dijous passat trobàvem en Joan Laporta al vestíbul del Teatre Lliure abans d’entrar al concert de Mishima. Sí, estic d’acord que futbol i música són dos móns poc comparables en molts sentits, però de vegades s’arriben a tocar. De la mateixa manera que Laporta va decidir obrir pas a Guardiola, fet que va col·locar el Barça en el punt més àlgid, bandes com Mishima han allisat el camí a grups com Manel – entre d’altres- transformant en pocs anys el paisatge musical català. Aquest símil potser accidental em serveix per dir, ara alt i clar, que Mishima està agafant pes en l’escena musical barcelonina, i ens sereu ben conscients si feu una ullada a la secció de cultura de diversos diaris i a la programació de festivals que es celebren a la ciutat durant la primavera i l’estiu.

Deixarem el futbol de banda i ens centrarem en l’amor, ‘L’amor feliç’. Aquest és el títol del seu sisè treball, que tan bones crítiques ha rebut i que van presentar el passat dijous i divendres al Teatre Lliure. Un lloc majestuós, amb un nivell de solemnitat que potser va cohibir a públic i músics, perquè ni Carabén va ser molt generós amb les paraules ni el públic va acabar de deixar-se anar del tot (el tema ‘L’olor de la nit’ va ser l’excepció que va confirmar la regla, el trampolí que va enlairar a tothom de les seves cadires). Dic tot això sent conscient que era un concert en un teatre, i que estar callat i assegut permetia gaudir d’una acústica i d’una execució dels músics impecable. Són dignes de menció els arranjaments explosius de Dani Vega a la guitarra i una excel·lent il·luminació efectista, que va accentuar el dramatisme de temes com ‘La vella ferida’, ‘L’estrany’, o L’ombra feixuga’.

Curiosament no van ser els temes nous els que van ocupar la primera part del concert, sinó que la banda va anar fent un recorregut pels discos anteriors ‘Ordre i Aventura’ i ‘Set tota la vida’ fins arribar als temes del nou disc. Mishima són conscients de la fidelitat del seus seguidors, per tant sabien que hits com ‘La forma d’un sentit’ o ‘Qui n’ha begut’ havien de ser un bon estímul per trencar el gel i situar-nos de ple en el present. Els temes nous van sonar brillants, i el directe dels antics es va impregnar de la fermesa que està assolint el grup actualment. Potser el ritme que va marcar el setlist va decaure més en l’última part del concert, però va sortir al rescat el colofó immens del tema ‘No obeir’, un final que el públic va utilitzar com a himne per cridar l’atenció de la banda abans dels bisos.

Després d’una hora i mitja de concert i d’un repertori molt complet (van tocar 23 temes) vaig sortir amb una sensació de contenció proporcional a l’eufòria que vaig viure a la sala Apolo fa dos anys. Tot i saber que el seu directe ha guanyat, i molt, en aquest dos anys, si em fan triar entre uns Mishima més solemnes i de teatre i uns Mishima més desenfadats, de concert a peu dret i entre crits em quedo amb els segons.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Maria Carme Montero

Dear Prudence i Foo: tornen els 90!

A PRIMERA FILA

Els Amplis ens vam aplegar el divendres a la nit a la sala Sidecar per veure a una nova fornada de grups que estan començant a treure el cap per l’escena musical independent catalana tot i cantar en anglès.

Començava la nit amb els joves lleidatans Foo. Per ser uns iniciats en el món de la música se’ls veia molt desinhibits i deixats anar al damunt del petit escenari de la sala. Un grup que a mi, particularment, em recordaven als primers Artic Monkeys. Guitarres elèctriques, una base rítmica potent i lletres juvenils són marques distintives d’aquest grup, format per l’Oriol Senau (cantant i guitarra), en Pol Ishanda (guitarra i veus), l’Ernesto Moles (baix) i en Dani Ishanda (bateria). Estaven presentant el primer disc “Elenin” que va veure la llum el passat mes de febrer.

A continuació, apareixien a l’escenari els Dear Prudence. El grup amb nom de cançó dels Beatles fan una música un pèl diferent. Són un grup que recorden a la dècada del 90 i al sorgiment del grunge. Les veus femenines de la Carolina Delgado (guitarra) i l’Anna Castañé (teclats) em recorden a The Breeders i, en algun moment, a Hole i a les Babes in Toyland. El grup, que el completen l’Ik Miranda (guitarra), en Dedé Camprubí (baix) i en Jotaeme Balibrea (bateria), van tocar, a part de les quatre bones cançons que tenen penjades al seu bandcamp, unes quantes més que ja tenen preparades per gravar un EP en breu.

Un parell de grups que recuperen el fet de ser catalans i cantar en anglès i el so cru de la dècada dels 90. I, no sé si seré agosarat, però que d’aquí a ben poc, faran parlar a la gent…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

A PRIMERA FILA

“La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

Tercer aniversario del Taboo a golpe de pezoneras y R&B

A PRIMERA FILA

El Paral·lel barcelonés siempre se ha caracterizado por ser bastante prolífico en los espectáculos de variedades. Para suerte de la cultura nocturna de la cuidad, teatros como el Molino o el Apolo se han encargado de mostrar al público trasnochador las virtudes de este tipo de representaciones artísticas. En ese marco tan representativo y de la mano de Juanjo Barrantes, Albert Guijarro y Dani Nel.lo, Taboo Barcelona cumple su tercer aniversario. A lo largo de estos tres años este espectáculo ha sabido consolidarse como plan alternativo de algunos jueves y nos ha sumergido mes tras mes dentro del insólito mundo del Burlesque.

Contorsionistas, bailes exóticos, strip-tease, faquirs, y todo tipo de representaciones casi obsoletas se dan cita en el Taboo, en un evidente homenaje a lo “retro” y a la estética Pin-up. Y es que tal y como vas subiendo las escaleras de la sala Apolo, da la sensación de que te estás introduciendo en una máquina del tiempo que te transporta a un universo en el que prima más la imaginación y lo sugerido que lo trivial y lo explícito. Para guiarnos dentro de ese retrospectivo mundo, Madame Taboo hace valer su picardía cabaretera sonrojando a parte de la concurrencia con sus incursiones más allá del escenario principal.

Durante más de dos horas de espectáculo, el erotismo se va haciendo cada vez más presente y paulatinamente toma el protagonismo. Quizás, hay un exceso de protagonismo para mi gusto, y no es que en ningún momento la ceremonia se muestre zafia, pero tanta pezonera me recuerda un poco a la postguerra franquista. Aunque es evidente que se muestra un total respeto y fidelidad al Burlesque clásico americano, hubiese preferido que por momentos la noche tomara tintes más gamberros y menos ortodoxos.

Para la árdua tarea de amenizar la velada, se encargó la banda local Mambo Jambo. Bajo la dirección musical de Dani Nel·lo, los Jambo no se adhieren al show, prácticamente se adueñan de él. Un cuarteto de all stars de la escena callejera barcelonesa -formado al 50 por ciento por miembros de los rockanroleros Nu Niles y al otro 50 por los Tandoori Lenoir– sabe bien como torear por estas plazas. Los componentes de la banda aúnan su talento para gestar una banda sólida como el hormigón y con la pegada de un peso pesado. Rhythm and Blues que oscila entre el Rockabilly al más puro estilo de Stray Cats y el sonido Swing-Jazz de taberna o burdel. Un deleite para los amantes de la música que evoca las películas de gángsters y cómics de época.

Al final de la noche, la coctelera de sensaciones me hizo salir con una idea confusa del espectáculo. Chicas que vaciaban una botella de cava en sus pechos, hombres con barba que escupían fuego por la boca, un saxofonista que tocaba un solo encima de un contrabajo… por un momento no sabía si estaba en el Apolo o presenciaba en directo el último videoclip de David Lynch. Eso sí, mientras duró la función, Taboo me trasportó a otra época y lugar, contando con la única ayuda de unos medios limitados, mucho trabajo, mucho más talento y, lo mejor de todo, para conseguirlo no me hizo falta subirme a un Delorean acompañado de Michael J. Fox.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

Zahara: “Adiós” i fins aviat!

A PRIMERA FILA

Divendres, 20/04/2012 – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

MK MK: les roses no esperen a St. Jordi

A PRIMERA FILA

Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.

La desimboltura amb la que es mou la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.

A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.

Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.

El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).

En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?

En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro