Category archive

A PRIMERA FILA - page 25

Freak Power hace justicia a su nombre en el Black Music Festival

in A PRIMERA FILA

La jerga popular es curiosa. Desde hace algunos años que la palabra Freak la utilizamos de forma más o menos habitual. Pero si reflexionamos un poco… ¿Qué significa ser un freak? La traducción literal del inglés al castellano nos muestra varias definiciones; raro, insólito, anormal, monstruo. A todos nos viene a la cabeza el típico vecinito con camisa poco estilosa abrochada hasta el cuello, acné juvenil y gafas de pasta. Sí, en realidad eso puede ser un freak, pero el pasado sábado bajo el marco del Black Music Festival celebrado en la sala La Mirona de Salt, pude descubrir que esa afección se puede utilizar también para un grupo musical.

 Y sí, Freak Power son una banda peculiar, con una puesta en escena bastante pintoresca. Un cantante con un traje estilo “camuflaje militar” color azul industrial, un teclista con un look retro al mas puro estilo Indiana Jones –sombrero incluido- y unas coristas para las que incluso la palabra provocativa se quedaría corta. Una de ellas se paseaba por el escenario y flirteaba con todos y cada uno de los músicos de la banda,  dueña de una estética que recordaba más a la de azafata en una velada de boxeo que a cualquier otra cosa… La escena era tan esperpéntica, que si me hubiesen dicho que estaba en el rodaje de la nueva de película de Almodóvar  me lo hubiera creído.

 ¿Y detrás de este envoltorio tan extravagante qué hay? Pues Freak Power fue una de las bandas que en los años 90 consiguió dar cara y ojos a un estilo denominado Acid-jazz.  Un compendio de otros géneros como el funk, la música disco, el jazz o el hip hop. Bandas como Jamiroquai, Incognito o Us3 consiguieron dar forma a la banda sonora de una década en la que el neoclasicismo de los 80 ya quedaba lejos. Eran nuevos tiempos para nuevas tendencias, y en aquel escenario, Freak Power bajo el liderazgo del prolífico Norman Cook – The Housemartins, Fatboy Slim– y el actual vocalista Ashley Staler consiguió marcar tendencia dentro del estilo.

 En directo, y más de 15 años después de su plenitud artística, el grupo se mostró poco engrasado. Se apresuró en mostrar rápidamente su artillería pesada de hits que suenan a anuncio (Volkswagen, Levi’s), pero el espectáculo perdía mucha fuerza cuando los temas no eran tan conocidos. La puesta en escena era bastante caótica, y la sensación que personalmente me transmitió es que ellos no se creían mucho su propio discurso. Escenas como el vocalista entre canción y canción agachado rebuscando el set list para enterarse de que tema tocaba, unas coristas desubicadas, que se preocupaban más por su protagonismo personal que por el buen uso de su voz o un guitarrista que aunque defendió su parcela de forma exitosa cuando la guitarra sonaba más limpia, hizo tan mal uso del pedal Wah-Wah, que creo que Jimmy Hendrix se estuvo revolviendo en su tumba durante el concierto. Por suerte para la concurrencia, los hits caminaban bastante bien y aunque no aprobaban con nota, pasaron el corte con relativa solvencia.

 En definitiva, me dio la sensación de que en la vida todo tiene su momento, y por suerte o por desgracia, Freak Power también tuvo el suyo. Creo que es momento de dar paso a nuevas bandas como los teloneros Syncopera, que desde Tolouse nos muestran como es posible meter en una batidora la contundencia de Rage Against de Machine, el alma blues de Robert Johnson y el rapeo de Cypress Hill y no morir en el intento. Quizás Freak Power hace 15 años y con Norman Cook en la retaguardia sonaba con la misma frescura, pero me da la sensación  que, hoy por hoy, y como tantas otras bandas clásicas que vuelven a la escena misteriosamente, tienen que pagar facturas.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

XXV Premis Enderrock: Tú “sí” tienes ritmo!

in A PRIMERA FILA

12/03/2012 – Sala Apolo

La festa dels Premis Enderrock va tornar a canviar d’escenari, celebrant-se aquesta XXV edició a la Sala Apolo.

Presentada pel periodista, locutor de ràdio i tertulià televisiu Pere Mas la gala avançà a un ritme i cadència correctes, una millora respecte anteriors edicions que feien créixer el sopor entre l’audiència. Mèrit del conductor i , sense dubte, dels organitzadors que van resoldre no fer pujar a l’estrada tots els guardonats, únicament ho feren els receptors dels premis més rellevants.

 El guardons van ser entregats per alguns dels membres més llustrats del panorama musical/cool català: David Carabén (Mishima), Ramón Rodríguez (The new Raemon), Santi Balmes (Love of lesbians), Els Amics de les Arts, els presentadors Bibiana Ballbé, Laia Ferrer, o Roger de Gràcia entre molts altres.

Actuacions musicals:

El punk-rock californià i adolescent cantat en la llengua de Pla, Maragall o Espriu va ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions. Desconeixem el perquè, amb un so tant americà, es fan dir Amélie, sia com sia van tenir contentes les groopies més jovenetes, les quals entonaren a pulmó les senzilles lletres d’amors i desamors d’edat temprana.

 Sovint es relaciona, tendenciosament, l’Enderrock amb el catalanisme més xirucaire i d’arrel independentista. Aquest, però, no sembla un perfil amb el que Joan Colomo s’avingui gaire. L’artista, que va “omplir” 10 minuts d’actuació i va rebre el premi a millor artista de cançó d’autor segons la crítica, es va expressar barrejant català i castellà, al més pur estil xarnego, sense cap mena de complex. Amb la seva ironia i passotisme innats va aconseguir les rialles d’un públic còmplice, símptoma, potser, de la naturalització progressiva del fet plural.

Els Catarres van tenir l’oportunitat de demostrar que el seu repertori, Jennifer a banda (millor cançó de l’any per votació popular), va més enllà d’un èxit d’estiu. Presentaren la nova formació amb la que certament aconsegueixen donar més volum al so del seu directe. Van tenir l’encert, també, de no oferir la cançoneta de l’actual campanya de civisme de l’Ajuntament de Barcelona.

En quart lloc actuaren els valencians Obrint Pas i aquí sí, aquí els crits d’independència es van deixar sentir a la sala. En format “unplugged” van interpretar alguns dels seus temes més coneguts, entre els quals no podia faltar la patriòtica “La flama”. Dolçaina, calaix i guitarres acústiques van fer que les seves enèrgiques cançons sonessin més íntimes i emotives que mai. Destacable la rebuda a la banda, de les més sonades de la nit, així com la que els més entregats van retre al reivindicatiu cantautor Cesk Freixas, qui anteriorment recollí el premi a millor cantautor per decisió del poble. Tot plegat evidencia que els factors valorats per crítica i públic sovint són divergents.

Tancaren la vetllada els barcelonins Txarango, grup revelació segons la revista, que amb la seva música fusió van esdevenir un bon final d’espectacle. Frescor, bon rotllo i ritmes rumberos que van fer ballar el més pintat. La jove banda promet i, pel que es va poder veure i escoltar, apunten ben alt. De fet, per la presentació del seu disc “Benvinguts al llarg viatge” el proper dia 18 d’abril a la mateixa Sala Apolo, les entrades estan ja exhaurides.

Parafrasejant en Louis van Gaal conclourem, doncs, dient que la gala en aquesta ocasió sí, “tú sí tienes ritmo”.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Klaus & Kinski, el retropop en Apolo 2

in A PRIMERA FILA

 Con un vestido de flores hasta las rodillas y unas “medias” de color de perro cuando huye, se presentó Marina Gómez, cantante de Klaus & Kinski a las 21 h. clavadas. Dicho atuendo de características juveniles iba a la par con el estilo del grupo.

Se ha hablado mucho de la eclecticidad de Klaus & Kinski. Que si tienen toques shoegaze, electrónicos, que si hacen un pasodoble o una habanera. Pues yo creo que no (que no nos engañen, que nos digan la verdad). Klaus & Kinski es un grupo indie pop, de canciones sencillas, que si bien pueden tener toques de algo, no dejan de ser un grupo, insisto, indie,  pop y ligero. A veces pueden parecer dance, electrónicos, rockanroleros, saeteros o habanaeros, pero no, lo que decía, la mona, aunque se vista de seda…

Verbigracia. Dicen que “Cumbres Profundas”, el segundo tema que tocaron, es un guiño a My Bloody Valentine. Pues si fuera así sería como si los irlandeses hubieran vuelto a P-3.  Nada que ver. Suena naïf, no shoegaze. Si lo interpretaran los My Bloody Valentine, hubiera petado todo el Apolo 2.

Dicen que “In the Goethe” (tocada al final del concierto), es una habanera. Quizás. Pero siguió dando la sensación indiepopera que se repitió en todo el concierto. Aunque parezca otro estilo, al final no lo parece.

O por ejemplo el estribillo de “Soneto” –del último disco y que también interpretaron- es una muestra del nuevo género Klaus & Kinski, el retropop. Eso es, el retropop murciano.

Lo demás, tanto el repaso al último “Herreros y Fatigas” (2012), como las idas a sus anteriores dos discos –empezaron con “Crucifixión, la solución”, del primer disco “Tu hoguera está ardiendo” (2008)-, sonó dulzón, suave, sencillo y como ya creo que he dicho en algún momento, muy poppy.

 El público estuvo bastante receptivo, sin llegar al entusiasmo. Más acelerado al final con “Mamá no quiero ir al colegio” del anterior “Tierra Trágalos”(2010) la pseudorockanrolera “Rocanrolear” o “Flash-Bach al revés”, del primer disco, antes citado.

Klaus & Kinski: levantan admiración en el panorama nacional. No se puede negar que tienen calidad. Alejandro Martínez es un guitarrista excelente y un buen creador. Pero se dice poco, pero también levantan detractores.

 Texto: David El-Porter

Fotos:  Sergi Moro

Edith Crash, Betunizer, Za! i Pony Bravo: Zaponyzer! (i Edith Crash…)

in A PRIMERA FILA

Val la pena que avisi, abans de tot, que el concert del divendres 9 de març del Let’s Festival van ser dos concerts en un…

Concert número 1:

Edith Crash és una noia orquestra. Toca la guitarra amb una energia descomunal i, mentre, amb el peu dret toca un bombo i amb peu esquerra toca la pandereta. A més a més, també toca una mena de bateria o xilòfon elèctric (no em va quedar clar que era…). La cantautora de Perpinyà va ser l’encarregada d’obrir el tercer dia del Let’s Festival. I ho va fer tocant les cançons del disc “De l’autre côté” i intercalant-hi alguna cançó de la seva maqueta “Des mots”. Cançons fosques i crues cantades en francès. Una bona proposta apadrinada per la Casa de la Música Salamandra.

Concert número 2:

Curiós. Bravozanizer! Festiu. Zanizerbravo! Desbocat. Betuniponyza! Punxant. Ponyzazer! Emocionant. Zanipony! Rock. Bezapony! Delirant. Zabravozer! Sorprenent. Ponybetuza! Rítmic. Nizerzabravo! Un gramo de fe. Ponybeza! Brutal. Betuzapony! Embriagador. Zabravonizer! Hardcore. Betunizer. Caòtic. Betuponyza! Desinhibit. Betunibravoza! Punk. Bravobetuza! Sorollós. Zaponynizer! Fascinant. Beponyza! Ensordidor. Bravonizerza! Esgotador. Zazerbravo! Psicodèlic. Betunizapony! Rabiós. Bezabravo! Boogalizer. Zanizerpony! Aclaparador. Bravobeza! Noise. Zazerpony! Ballable. Betuzabravo! Loopers. Ponyzanizer! Boig. Za! Fantàstic. Betunizabravo! Freejazz. Ponynizerza! Paranoic. Betubravoza! Megaflow. Nizerzapony! Enèrgic. Zanibravo! Espectacular. Pony Bravo. Bestial. Bravozazer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer!

Tant si no vau tenir la fortuna d’assistir a l’esdeveniment com si, pel contrari, hi vau ser però heu quedat igualment bocabadats davant aquesta particular crònica, comentar-vos que el text vol reflectir la frenesia viscuda sobre l’escenari: quan van tocar els Betunizer van pujar a l’escenari els Za!, quan tocaven els Za! van participar el bateria de Betunizer i els Pony Bravo. Finalment, quan va ser l’hora dels Pony Bravo, van acabar a l’escenari els tres grups (exceptuant el baixista dels Betunizer).

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Grushenka, Odio París i Tachenko: present i futur a l’escenari

in A PRIMERA FILA

Segon dia del Let’s Festival. Després del potent primer dia amb Las Ruinas, Triángulo de Amor Bizarro i El Columpio Asesino el segon també prometia unes bones dosis de bona música. I, així va ser. Per cert, si voleu saber més detalls del primer dia, llegiu la crònica de la nostra companya Elisenda Lamana i mireu les fotos d’en Sergi Moro.

Obren la nit els joves Grushenka. Toquen les cançons del seu ep i de les que compondran el disc que sortirà en breu (estigueu atents al seu twitter i al seu facebook). Se’ls hi nota la joventut i que encara estan fent el rodatge damunt dels escenaris. Prova d’això són el joc amb la veu del seu cantant, en Xavier. Això sí, hi posen moltes ganes. Predomina, a part dels diferents jocs vocals, el soroll i les distorsions. Entre les diverses cançons, destaca la versió de “Ceremony” dels New Order.

Pantalla avall, cerveseta…

Apareixen els Odio París. Cada vegada més ben afincats damunt de l’escenari i més distesos i rodats, cada vegada destaca més el seu directe. En directe guanyen molts punts. Sonen potents i segurs del que fan. Se’ls nota especialment desinhibits. Aprofiten per tocar “Salvé el televisor”, bonus track del vinil homònim. Va amb dedicació especial per l’Elena, la mare de l’Àlex Marull, el baixista. I com a sorpresa, va pujar a cantar unes cançons la Noemí, la primera cantant del grup. Col·labora a “Nana blanca”, “Infierno” i a l’espectacular “Ya no existes”. I, entre algun problema tècnic amb els pedals de l’Àlex (potser després de vessar una mica d’”aigua”?), arriben al final distorsionat. I, s’acomiaden amb una versió de “When you sleep” dels My Bloody Valentine.

Pantalla avall, cerveseta…

Surten a tocar els Tachenko. Els últims i caps de cartell. No són el quartet titular, ja que l’Eduardo Baos està “amb les seves mogudes” (segons paraules d’en Sergio Vinadé) i el substitueix l’Israel Medina dels Half foot outside i de Reina Republicana. Toquen el seu pop amb majúscules i transmeten molt bon rotllo. Agraïts amb el públic, distesos i divertits, van desgranant els temes de “Os reís porque sois jóvenes”. Sonen brillants cançons com “Vámonos”, “La resistencia” o “Compañeros del metal”. Se’ls nota en el directe els deu anys de trajectòria en el món de la música. Una aposta segura.

I així acaba el segon dia del Let’s Festival… Només ens toca esperar al divendres vinent i gaudir de tot el festival.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

in A PRIMERA FILA

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent  i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

 Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro

Manos de topo, cabeza de…

in A PRIMERA FILA
01/03/2012 – [2] Apolo – Ciclo Caprichos de Apolo – Manos de Topo + Gúdar

 

Crec que estarem tots d’acord en que Manos de Topo és una banda que aixeca passions. Possiblement també coincidireu amb mi si us dic que aquestes passions no sempre són de caire positiu. En d’altres paraules, és el cas típic d’amants i detractors.

Amb aquesta tessitura em vaig presentar el passat dijous a la [2] de l’Apolo, sense tenir excessivament clar en quin grup m’havia de situar. Els havia escoltat en directe temps enrere i llavors em semblà que, si bé la proposta era original, en conjunt es tractava d’un projecte per polir. A més aquella veu… aquella veu…  Bé, actualment aquella veu ha esdevingut un tret distintiu al qual Miguel Angel Blanca acompanya amb una gestualitat característica i estudiada, marques inconfusibles de la casa que aconsegueixen donar vida a un personatge.

La jove multitud que omplia el recinte aquell vespre ho tenia molt clar: adoren el personatge i les seves lletres carregades de desamor i frustració. Ho van demostrar recitant de memòria cadascuna de les cançons, demandant alguns dels temes més populars, llençant floretes als components…  “Teneis el corazón más grande que mi cabeza”, respongué emocionat el vocalista. Però l’agraïment mutu no quedà aquí, els músics obsequiaren els seguidors amb un repertori que, si bé posà l’accent en l’Escapar con el anticiclón, darrer àlbum dels barcelonins, incorporà alguns dels temes més icònics: el pessimista Lógico que salga mal, l’esperadíssim El cartero, l’aclamada  Es feo i una generosa tanda de bisos amb la definitiva La Estatua de la Libertad com a guinda.

Tus siete diferencias, tema amb el que aquest redactor es quedaria en cas d’haver de triar un, oferí els músics l’oportunitat de brillar, una oportunitat que segons el meu parer no malbarataren. Hom podia malpensar i creure, escoltant el disc, que la millora que s’observa en relació als anteriors treballs és fruit únicament del bon treball de producció de Ramón Rodríguez, però Blanca i els seus s’encarregaren, en aquest i d’altres casos, de demostrar el contrari. Inevitable, també, pensar en el magnífic videoclip del tema, que recordem va ser finançat pels fans mitjançant la plataforma de crowdfunding Verkami.

Com a detall puntual destacaria el protagonisme que ha anat guanyant el violí de Sara Fontán, el qual aporta consistència i profunditat al so de la banda. Com anècdota també val la pena recordar que a l’omnipresent xilòfon d’Alex Marzoa, instal·lat sobre una taula de planxar, li sortí un dur competidor, un magnífic i entranyable Casio PT1 que va sonar tant monofònic com dècades enrere.

Conclouria llavors dient que, si bé no esdevindré un incondicional, Manos de Topo definitivament ha passat a formar part de la meva “white list” particular, una llista formada per aquells grups i intèrprets que fent correctament la seva feina, amb personalitat, es guanyen l’admiració i el respecte del públic.

Dels teloners Gúdar malauradament no puc dir el mateix: sonen potents, tenen gràcia, molta barra i pinta de fiesteros, bons ingredients per una banda de rock, però els manca picar molta pedra. Això sí, amb temps i una canya potser n’haurem de tornar a parlar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Tatiana Moret

Los Evangelistas: pregant per en Morente

in A PRIMERA FILA

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Delafé, las Flores Azules y sus ‘mantras’

in A PRIMERA FILA

Después de dos años de gira, Delafé y las Flores Azules se despidieron con un pleno en la sala Apolo durante dos noches consecutivas. Fue una despedida alegre y animada, con un público dispar pero dispuesto a entonar al unísono e incansablemente los ‘mantras’ que emanan de sus estribillos. Sin embargo, también se nos comunicó una triste noticia: hacía pocos días que el padre de Oscar D’Aniello –vocalista, letrista y bailarín de la banda- fallecía. Sin embargo, el ánimo no se vino abajo y éste no dejó ni un momento de sudar la camiseta con sus carismáticos bailes. Si ya admiraba de por sí la puesta en escena y la energía que desprenden sus últimos directos, ahora no me toca más remedio que quitarme el sombrero.

 Ha llovido y mucho desde que por vez primera los escuchara en Radio 3, cuando el programa Disco Grande decidió otorgar a Facto Delafé y Las Flores Azules el premio mejor maqueta del año 2004 por su primer disco ‘El Monstruo de las Ramblas’. Por entonces su trip-hop de aires naïves me pareció realmente innovador, y aunque se paseaban tímidamente por los escenarios barceloneses, la crítica les auguraba un buen futuro.  En poco tiempo se sucedieron muchos cambios: el músico Marc Barrachina (Facto) abandonó la banda, creándose un punto de inflexión. Unos nuevos Delafé sin Facto pero con trompetas, unos discos posteriores más pensados para el gran público, su cambio de sello discográfico y su salto a la pequeña pantalla – en anuncios de El Corte Inglés y San Miguel- y a la gran pantalla – fueron parte de la banda sonora de ‘Yo soy la Juani’ de Bigas Luna-, los ha transformado en una banda más popular y de sonido más comercial.

 La sala Apolo se convirtió en una gran verbena donde no faltaron los saltos, el confeti, los grititos de Helena Miquel y los polvos de talco por el escenario. En la pista de baile un Oscar D’Aniello a mil revoluciones, una Helena Miquel con resaca de ‘Goyas’ y más segura que nunca. Los acompañaban Dani Acedo -bases, keys, coros-, Juliane Heineman a la guitarra, Ramon Rabinad a la batería, Lluis Cots a la mesa de sonido y la sección de viento formada por Ramón Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombón) y Marc Gay (trompeta).

 Dos horas de show y aún después resonaban algunas melodías y bailes en mi cabeza. Aún y preferir sus primeros pasos como músicos tengo que admitir una vez más el valor de su puesta en escena y directo, que con el paso de los años  ha ido creciendo y se ha ido haciendo más y más potente.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Nada Surf i els multi-instrumentísimos

in A PRIMERA FILA

Us ha passat mai allò d’estar escoltant música i perdre el món de vista? Surar en mig del “no res”, en un univers buit on l’únic que us manté en un estat de consciència és la percepció d’una melodia que us atrapa? Si la resposta és afirmativa comprendreu d’on va treure Matthew Caws el nom de la seva banda. Darrerament s’han sumat a aquesta Doug Gillard (guitarrista de Guided by Voices) i Martin Wenk (trompeta dels Calexico). Caws es declara admirador de tots dos, afirmant amb orgull, i en un castellà encara per polir, que ambdós són grans “multi-instrumentísimos”. Tot i el simpàtic lapsus linguae cal confirmar que ambdós, efectivament, són grans músics i que, un cop més, ho van saber demostrar. El que és segur és que els habituals i els “nous” formen, plegats, una màquina ben engreixada.

El passat diumenge Nada Surf  desembarcaren a Barcelona per presentar el seu darrer treball. Malgrat la desigual acollida que va rebre per part de la crítica The Stars Are Indifferent To Astronomy el directe dels novaiorquesos és, gairebé sempre, sinònim de gran nit de concert.

L’ofert a la Sala Apolo el passat diumenge no va ser cap excepció. Brindaren al respectable un recital carregat d’energia, tirant de material nou i repassant de manera generosa la seva, ja extensa, discografia. Amb set àlbums d’estudi a les seves esquenes i vint anys compartint escenaris actualment arrosseguen un públic divers: bollicaos i puretes ompliren la sala i vibraren al son dels seus himnes. Una noieta, a la meva esquena, probablement al parvulari en temps del High/Low, no parava de repetir, cançó rere cançó “Aquesta m’encanta!”.
I amb incondicionals com aquests els músics obsequiaren la parròquia amb dos bisos, reservant-se per aquests, com és habitual, alguns dels temes més demandats, com ara Always Love, Popular o Blankest Year. Tema, aquest últim, que tancà definitivament el concert amb el públic cridant “Fuck it!”.
Val a dir que Clear Eye Clouded Mind, Waiting for Something, Jules & Jim, Teenage Dreams, Looking Throw i The Future, tots ells part l’actual treball, si bé delaten un cert continuisme i poc marge a la sorpresa sonen magníficament bé en directe.

Pel que fa als teloners, si no ho dic rebento: Barcelona, una ciutat amb més de 2.000 anys d’història, no es pot assemblar a Califòrnia, en tot cas serà a l’inrevés! I de ser així possiblement sigui perquè el primer governador de la regió va ser el català Gaspar de Portolà.
Mereixeu una explicació. De fet, ja us ho dic ara, més allà de l’anècdota històrica això que he explicat és una xorrada. Van Pierszalowski, líder dels Waters (i dels desapareguts Port O‘Brien) va comentar, innocent, que li agrada Barcelona perquè “looks like California”. Sacrilegi!!
Bromes a banda la formació va deixar molt bon regust de boca. Mixtura de potència, melodia i aires de west coast els temes del seu treball Out in the Light van retrunyir, elegantment, dins les parets del recinte.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

1 23 24 25 26 27 30
Ves cap amunt