Category archive

A PRIMERA FILA - page 25

Edith Crash, Betunizer, Za! i Pony Bravo: Zaponyzer! (i Edith Crash…)

in A PRIMERA FILA

Val la pena que avisi, abans de tot, que el concert del divendres 9 de març del Let’s Festival van ser dos concerts en un…

Concert número 1:

Edith Crash és una noia orquestra. Toca la guitarra amb una energia descomunal i, mentre, amb el peu dret toca un bombo i amb peu esquerra toca la pandereta. A més a més, també toca una mena de bateria o xilòfon elèctric (no em va quedar clar que era…). La cantautora de Perpinyà va ser l’encarregada d’obrir el tercer dia del Let’s Festival. I ho va fer tocant les cançons del disc “De l’autre côté” i intercalant-hi alguna cançó de la seva maqueta “Des mots”. Cançons fosques i crues cantades en francès. Una bona proposta apadrinada per la Casa de la Música Salamandra.

Concert número 2:

Curiós. Bravozanizer! Festiu. Zanizerbravo! Desbocat. Betuniponyza! Punxant. Ponyzazer! Emocionant. Zanipony! Rock. Bezapony! Delirant. Zabravozer! Sorprenent. Ponybetuza! Rítmic. Nizerzabravo! Un gramo de fe. Ponybeza! Brutal. Betuzapony! Embriagador. Zabravonizer! Hardcore. Betunizer. Caòtic. Betuponyza! Desinhibit. Betunibravoza! Punk. Bravobetuza! Sorollós. Zaponynizer! Fascinant. Beponyza! Ensordidor. Bravonizerza! Esgotador. Zazerbravo! Psicodèlic. Betunizapony! Rabiós. Bezabravo! Boogalizer. Zanizerpony! Aclaparador. Bravobeza! Noise. Zazerpony! Ballable. Betuzabravo! Loopers. Ponyzanizer! Boig. Za! Fantàstic. Betunizabravo! Freejazz. Ponynizerza! Paranoic. Betubravoza! Megaflow. Nizerzapony! Enèrgic. Zanibravo! Espectacular. Pony Bravo. Bestial. Bravozazer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer! Al·lucinant. Zaponyzer!

Tant si no vau tenir la fortuna d’assistir a l’esdeveniment com si, pel contrari, hi vau ser però heu quedat igualment bocabadats davant aquesta particular crònica, comentar-vos que el text vol reflectir la frenesia viscuda sobre l’escenari: quan van tocar els Betunizer van pujar a l’escenari els Za!, quan tocaven els Za! van participar el bateria de Betunizer i els Pony Bravo. Finalment, quan va ser l’hora dels Pony Bravo, van acabar a l’escenari els tres grups (exceptuant el baixista dels Betunizer).

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Grushenka, Odio París i Tachenko: present i futur a l’escenari

in A PRIMERA FILA

Segon dia del Let’s Festival. Després del potent primer dia amb Las Ruinas, Triángulo de Amor Bizarro i El Columpio Asesino el segon també prometia unes bones dosis de bona música. I, així va ser. Per cert, si voleu saber més detalls del primer dia, llegiu la crònica de la nostra companya Elisenda Lamana i mireu les fotos d’en Sergi Moro.

Obren la nit els joves Grushenka. Toquen les cançons del seu ep i de les que compondran el disc que sortirà en breu (estigueu atents al seu twitter i al seu facebook). Se’ls hi nota la joventut i que encara estan fent el rodatge damunt dels escenaris. Prova d’això són el joc amb la veu del seu cantant, en Xavier. Això sí, hi posen moltes ganes. Predomina, a part dels diferents jocs vocals, el soroll i les distorsions. Entre les diverses cançons, destaca la versió de “Ceremony” dels New Order.

Pantalla avall, cerveseta…

Apareixen els Odio París. Cada vegada més ben afincats damunt de l’escenari i més distesos i rodats, cada vegada destaca més el seu directe. En directe guanyen molts punts. Sonen potents i segurs del que fan. Se’ls nota especialment desinhibits. Aprofiten per tocar “Salvé el televisor”, bonus track del vinil homònim. Va amb dedicació especial per l’Elena, la mare de l’Àlex Marull, el baixista. I com a sorpresa, va pujar a cantar unes cançons la Noemí, la primera cantant del grup. Col·labora a “Nana blanca”, “Infierno” i a l’espectacular “Ya no existes”. I, entre algun problema tècnic amb els pedals de l’Àlex (potser després de vessar una mica d’”aigua”?), arriben al final distorsionat. I, s’acomiaden amb una versió de “When you sleep” dels My Bloody Valentine.

Pantalla avall, cerveseta…

Surten a tocar els Tachenko. Els últims i caps de cartell. No són el quartet titular, ja que l’Eduardo Baos està “amb les seves mogudes” (segons paraules d’en Sergio Vinadé) i el substitueix l’Israel Medina dels Half foot outside i de Reina Republicana. Toquen el seu pop amb majúscules i transmeten molt bon rotllo. Agraïts amb el públic, distesos i divertits, van desgranant els temes de “Os reís porque sois jóvenes”. Sonen brillants cançons com “Vámonos”, “La resistencia” o “Compañeros del metal”. Se’ls nota en el directe els deu anys de trajectòria en el món de la música. Una aposta segura.

I així acaba el segon dia del Let’s Festival… Només ens toca esperar al divendres vinent i gaudir de tot el festival.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

3, 2, 1….LET’S! Tret de sortida al Let’s Festival

in A PRIMERA FILA

Divendres es va escriure el pròleg de l’edició 2012 del Let’s Festival, l’imprescindible trobada amb el millor indie estatal que cada any té lloc a l’Hospitalet.

A la 1 de la Salamandra el post-punk, les veus fosques i el decadentisme van ser els protagonistes; tot un eco dels temps que corren, en què no estem per gaires floritures. Las Ruinas, un grup novell liderat per Eduardo Chiniros (peruà de naixement i barceloní d’adopció), van saber escalfar l’ambient amb un reguitzell d’himnes urbans i enganxosos, amb títols tan hilarants com “Cerveza beer” (una patètica oda a les nits del Raval, en què tots ens podem sentir lamentablement identificats), “Cubata de Fairy” o “Secundarios del mundo, uníos!”. Els de Chiniros tenen clar que la qüestió és prendre-s’ho amb filosofia i saber riure’s d’un mateix i dels propis fracassos, i això és el què intenten recollir al seu segon LP, “Disco de autoayuda para mutantes” (Siete Señoritas Gritando, 2011). A banda d’unes lletres brillantment tramades, cal reconèixer que el so de Las Ruinas – contundent  i desvergonyit – apunta maneres: sens dubte un grup amb un enorme potencial.

El relleu el van prendre uns ja clàssics del Let’s, els viguesos Triángulo de Amor Bizarro. Amb ells els poppies van confirmar que, efectivament, aquella nit s’havien equivocat de sala. Desmuntem els tòpics: posem el baix (la polifacètica Isa Cea) al centre, agafant el timó, col·loquem una autèntica caixa de ritmes humana (espectacular Rafael Mallo) a la sala de màquines i ho arrodonim amb dues guitarres hiperactives als flancs. Per què més? So vibrant, punk descarat i lletres desesperançades, esquinçadores de happy ends; queda clar que si vagabundeges pels móns de Triángulo llevar navaja siempre es conveniente.

Els gallecs ens van oferir un còctel molt equilibrat entre els seus darrers treballs, amb garantia de qualitat Mushroom Pillow (segell que agrupa Delorean, El Columpio Asesino, La Habitación Roja i We Are Standard, entre d’altres), i amb anècdotes tan reals com la vida mateixa: acoblaments inesperats, algun xiulet i baquetes que sortien disparades. Són coses del directe que no van inquietar a un públic cada vegada més entregat i amb ganes de deixar-se anar. Isa Cea, molt democràticament, ens va demanar l’opinió sobre un nou tema: voleu el final més progressiu o menys? El baròmetre d’opinió del Let’s va registrar una clara tendència cap al progressive i els tics psicodèlics que tan bé saben cuinar Triángulo. Així que menys veu i més guitarres, si us plau, tot i que pocs van ser els qui es van quedar callats quan va tocar corejar aquell Arréglame, arréglame, arréglame, de “De la Monarquia a la Criptocrácia”, hit indiscutible del darrer àlbum “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010), o el ja mític “El Crimen: cómo ocurre cómo remediarlo”, tema que va tancar un concert sense bisos.

Un parell de cerveses d’interludi i encara ens quedava el colofó de El Columpio Asesino, uns gats vells que van demostrar per què són un dels grups estatals més potents del moment. Amb una trajectòria consolidada i amb quatre àlbums sota el braç, els navarresos van presentar “Diamantes” (Mushroom Pillow, 2011), segurament el treball que els ha aportat més alegries (millor disc nacional 2011 per la revista Mondosonoro). Sota la batuta d’ Álbaro Arizaleta, energètic cantant i bateria, i amb la inconfusible veu de femme fatale de Cristina Martínez, El Columpio es va ficar el públic a la butxaca ja amb els primers acords de “Floto”.

El concert va ser una travessia molt programada, sense accidents – potser massa regular? – , en què els de Pamplona ens van oferir un so net, treballat al mil·límetre, que contrastava vivament amb unes lletres que evocaven imatges barroques, fosques, decadents, una mica en la línia de la vetllada.

Amb la màquina plenament engreixada i un auditori rendit als seus peus, El Columpio va desgranar curosament els temes “Diamantes”, “Perlas” i l’aclamadíssim “Toro” (allò que molts qualificaríem com un “temazo”), un eufòric epíleg que va donar pas a uns bisos èpics, especialment el tema Vamos – una versió de l’homònim de Pixies però passada per un distorsionant colador psicodèlic – amb el qual van tancar un concert rodó.

Els que varem marxar a dormir ho varem fer esverats i amb ganes de més. Una gran manera de començar un mes de març que promet, i molt.

 Text: Elisenda Lamana

http://elisendalamana.com

Fotos: Sergi Moro

Manos de topo, cabeza de…

in A PRIMERA FILA
01/03/2012 – [2] Apolo – Ciclo Caprichos de Apolo – Manos de Topo + Gúdar

 

Crec que estarem tots d’acord en que Manos de Topo és una banda que aixeca passions. Possiblement també coincidireu amb mi si us dic que aquestes passions no sempre són de caire positiu. En d’altres paraules, és el cas típic d’amants i detractors.

Amb aquesta tessitura em vaig presentar el passat dijous a la [2] de l’Apolo, sense tenir excessivament clar en quin grup m’havia de situar. Els havia escoltat en directe temps enrere i llavors em semblà que, si bé la proposta era original, en conjunt es tractava d’un projecte per polir. A més aquella veu… aquella veu…  Bé, actualment aquella veu ha esdevingut un tret distintiu al qual Miguel Angel Blanca acompanya amb una gestualitat característica i estudiada, marques inconfusibles de la casa que aconsegueixen donar vida a un personatge.

La jove multitud que omplia el recinte aquell vespre ho tenia molt clar: adoren el personatge i les seves lletres carregades de desamor i frustració. Ho van demostrar recitant de memòria cadascuna de les cançons, demandant alguns dels temes més populars, llençant floretes als components…  “Teneis el corazón más grande que mi cabeza”, respongué emocionat el vocalista. Però l’agraïment mutu no quedà aquí, els músics obsequiaren els seguidors amb un repertori que, si bé posà l’accent en l’Escapar con el anticiclón, darrer àlbum dels barcelonins, incorporà alguns dels temes més icònics: el pessimista Lógico que salga mal, l’esperadíssim El cartero, l’aclamada  Es feo i una generosa tanda de bisos amb la definitiva La Estatua de la Libertad com a guinda.

Tus siete diferencias, tema amb el que aquest redactor es quedaria en cas d’haver de triar un, oferí els músics l’oportunitat de brillar, una oportunitat que segons el meu parer no malbarataren. Hom podia malpensar i creure, escoltant el disc, que la millora que s’observa en relació als anteriors treballs és fruit únicament del bon treball de producció de Ramón Rodríguez, però Blanca i els seus s’encarregaren, en aquest i d’altres casos, de demostrar el contrari. Inevitable, també, pensar en el magnífic videoclip del tema, que recordem va ser finançat pels fans mitjançant la plataforma de crowdfunding Verkami.

Com a detall puntual destacaria el protagonisme que ha anat guanyant el violí de Sara Fontán, el qual aporta consistència i profunditat al so de la banda. Com anècdota també val la pena recordar que a l’omnipresent xilòfon d’Alex Marzoa, instal·lat sobre una taula de planxar, li sortí un dur competidor, un magnífic i entranyable Casio PT1 que va sonar tant monofònic com dècades enrere.

Conclouria llavors dient que, si bé no esdevindré un incondicional, Manos de Topo definitivament ha passat a formar part de la meva “white list” particular, una llista formada per aquells grups i intèrprets que fent correctament la seva feina, amb personalitat, es guanyen l’admiració i el respecte del públic.

Dels teloners Gúdar malauradament no puc dir el mateix: sonen potents, tenen gràcia, molta barra i pinta de fiesteros, bons ingredients per una banda de rock, però els manca picar molta pedra. Això sí, amb temps i una canya potser n’haurem de tornar a parlar.

Text: Alex Reuss

Fotos: Tatiana Moret

Los Evangelistas: pregant per en Morente

in A PRIMERA FILA

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les definicions d’evangelista són:

[bíbl] Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis. Són: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tradicionalment, hom els representa amb la forma d’home, de lleó, de bou i d’àguila, respectivament.[mús] En els oratoris basats en episodis del Nou Testament, orador que canta o recita el text evangèlic que serveix de base a l’obra.

Així doncs, podríem entendre que en J, l’Antonio Arias, en Florent i l’Eric, components de Los Planetas i Lagartija Nick, són la reencarnació dels quatre evangelistes i s’han ajuntat per donar a conèixer la paraula del gran Enrique Morente. I així ho fan. Passen pel seu sedàs les cançons d’en Morente i les escampen com la bona nova.

Un dels primers llocs on Los Evangelistas han fet sonar la música i les lletres de l’Enrique després de l’edició d’”Homenaje a Enrique Morente” ha estat al Palau de la Música. El temple es va omplint de fidels i seguidors. Seguidors d’en Morente, de Los Planetas i de Lagartija Nick. Tots som una gran família que ens reunim al voltant del record d’un dels grans del flamenc. Ell els hi va ensenyar i va obrir el camí de la fusió del rock i el flamenc.

Mentre sonen uns cants gregorians s’apaguen els llums i apareixen els evangelistes. I comença a sonar “Gloria”. Creen un ambient que fa posar els pèls de punta. I continuen amb “Decadencia”, amb un passatge psicodèlic que em deixa embovat. Té un to menys festiu que l’original, però t’embolcalla amb el so penetrant de les guitarres.

I, després d’un parell de cançons més, l’Antonio Arias es treu la jaqueta i deixa al descobert una armilla negra tunejada amb lletres brillants al davant i al darrera amb la inscripció Morente. I, ens recorda perquè estem al Palau aquesta nit…

I van predicant, mica en mica, els escrits d’en Morente. I la gent fa que sí amb el cap al ritme de la música. I ens captiven amb la psicodelia i al ritme de la bateria. Ens atrapen amb el soroll embriagador de les distorsions. I marxen, abans dels bisos evidents. No tarden ni trenta segons a tornar a aparèixer. I, amb els bisos, arriben les col·laboracions i les sorpreses.

Surt la Carmen Linares, la cantaora que amb el seu cant poderós, fa que “Delante de mi madre” es converteixi, ajudada per l’ambientació musical, amb una cançó hipnòtica quasi màntrica preciosa. I, per les dues següents cançons, apareix a l’escenari com si d’una musa es tractes, la filla mitjana de l’Enrique, la Soleá Morente. Imposa la seva presència i li dóna una volta a “Yo poeta decadente” cantada per l’Antonio. I, ens fa posar drets, després de cantar “La Estrella”, la cançó que el seu pare va escriure quan va néixer la seva filla Estrella. Emocionant.

I, quan sembla que la cerimònia ja s’ha acabat… Tornen a aparèixer! En Florent és el primer, donant les gràcies. I que tocaran ara? Doncs “Ya no me asomo a la reja” de “La leyenda del espacio” de Los Planetas i “Ciudad sin sueño” de l’”Omega” de Lagartija Nick. I la missa s’acaba amb una demostració espectacular de l’evangelista Eric tocant la bateria.

I els fidels i seguidors abandonem al temple amb la veu de fons de l’homenatja’t, l’Enrique Morente. Crec que estaria orgullós de com els seus Evangelistes prediquen la seva paraula pel món. Amén.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Delafé, las Flores Azules y sus ‘mantras’

in A PRIMERA FILA

Después de dos años de gira, Delafé y las Flores Azules se despidieron con un pleno en la sala Apolo durante dos noches consecutivas. Fue una despedida alegre y animada, con un público dispar pero dispuesto a entonar al unísono e incansablemente los ‘mantras’ que emanan de sus estribillos. Sin embargo, también se nos comunicó una triste noticia: hacía pocos días que el padre de Oscar D’Aniello –vocalista, letrista y bailarín de la banda- fallecía. Sin embargo, el ánimo no se vino abajo y éste no dejó ni un momento de sudar la camiseta con sus carismáticos bailes. Si ya admiraba de por sí la puesta en escena y la energía que desprenden sus últimos directos, ahora no me toca más remedio que quitarme el sombrero.

 Ha llovido y mucho desde que por vez primera los escuchara en Radio 3, cuando el programa Disco Grande decidió otorgar a Facto Delafé y Las Flores Azules el premio mejor maqueta del año 2004 por su primer disco ‘El Monstruo de las Ramblas’. Por entonces su trip-hop de aires naïves me pareció realmente innovador, y aunque se paseaban tímidamente por los escenarios barceloneses, la crítica les auguraba un buen futuro.  En poco tiempo se sucedieron muchos cambios: el músico Marc Barrachina (Facto) abandonó la banda, creándose un punto de inflexión. Unos nuevos Delafé sin Facto pero con trompetas, unos discos posteriores más pensados para el gran público, su cambio de sello discográfico y su salto a la pequeña pantalla – en anuncios de El Corte Inglés y San Miguel- y a la gran pantalla – fueron parte de la banda sonora de ‘Yo soy la Juani’ de Bigas Luna-, los ha transformado en una banda más popular y de sonido más comercial.

 La sala Apolo se convirtió en una gran verbena donde no faltaron los saltos, el confeti, los grititos de Helena Miquel y los polvos de talco por el escenario. En la pista de baile un Oscar D’Aniello a mil revoluciones, una Helena Miquel con resaca de ‘Goyas’ y más segura que nunca. Los acompañaban Dani Acedo -bases, keys, coros-, Juliane Heineman a la guitarra, Ramon Rabinad a la batería, Lluis Cots a la mesa de sonido y la sección de viento formada por Ramón Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombón) y Marc Gay (trompeta).

 Dos horas de show y aún después resonaban algunas melodías y bailes en mi cabeza. Aún y preferir sus primeros pasos como músicos tengo que admitir una vez más el valor de su puesta en escena y directo, que con el paso de los años  ha ido creciendo y se ha ido haciendo más y más potente.

Texto: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Nada Surf i els multi-instrumentísimos

in A PRIMERA FILA

Us ha passat mai allò d’estar escoltant música i perdre el món de vista? Surar en mig del “no res”, en un univers buit on l’únic que us manté en un estat de consciència és la percepció d’una melodia que us atrapa? Si la resposta és afirmativa comprendreu d’on va treure Matthew Caws el nom de la seva banda. Darrerament s’han sumat a aquesta Doug Gillard (guitarrista de Guided by Voices) i Martin Wenk (trompeta dels Calexico). Caws es declara admirador de tots dos, afirmant amb orgull, i en un castellà encara per polir, que ambdós són grans “multi-instrumentísimos”. Tot i el simpàtic lapsus linguae cal confirmar que ambdós, efectivament, són grans músics i que, un cop més, ho van saber demostrar. El que és segur és que els habituals i els “nous” formen, plegats, una màquina ben engreixada.

El passat diumenge Nada Surf  desembarcaren a Barcelona per presentar el seu darrer treball. Malgrat la desigual acollida que va rebre per part de la crítica The Stars Are Indifferent To Astronomy el directe dels novaiorquesos és, gairebé sempre, sinònim de gran nit de concert.

L’ofert a la Sala Apolo el passat diumenge no va ser cap excepció. Brindaren al respectable un recital carregat d’energia, tirant de material nou i repassant de manera generosa la seva, ja extensa, discografia. Amb set àlbums d’estudi a les seves esquenes i vint anys compartint escenaris actualment arrosseguen un públic divers: bollicaos i puretes ompliren la sala i vibraren al son dels seus himnes. Una noieta, a la meva esquena, probablement al parvulari en temps del High/Low, no parava de repetir, cançó rere cançó “Aquesta m’encanta!”.
I amb incondicionals com aquests els músics obsequiaren la parròquia amb dos bisos, reservant-se per aquests, com és habitual, alguns dels temes més demandats, com ara Always Love, Popular o Blankest Year. Tema, aquest últim, que tancà definitivament el concert amb el públic cridant “Fuck it!”.
Val a dir que Clear Eye Clouded Mind, Waiting for Something, Jules & Jim, Teenage Dreams, Looking Throw i The Future, tots ells part l’actual treball, si bé delaten un cert continuisme i poc marge a la sorpresa sonen magníficament bé en directe.

Pel que fa als teloners, si no ho dic rebento: Barcelona, una ciutat amb més de 2.000 anys d’història, no es pot assemblar a Califòrnia, en tot cas serà a l’inrevés! I de ser així possiblement sigui perquè el primer governador de la regió va ser el català Gaspar de Portolà.
Mereixeu una explicació. De fet, ja us ho dic ara, més allà de l’anècdota històrica això que he explicat és una xorrada. Van Pierszalowski, líder dels Waters (i dels desapareguts Port O‘Brien) va comentar, innocent, que li agrada Barcelona perquè “looks like California”. Sacrilegi!!
Bromes a banda la formació va deixar molt bon regust de boca. Mixtura de potència, melodia i aires de west coast els temes del seu treball Out in the Light van retrunyir, elegantment, dins les parets del recinte.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Pinceladas de Blues en el Born con August Tharrats Trio

in A PRIMERA FILA

Invierno es una estación en la que normalmente nos sentimos más perezosos. Era primera hora de la tarde de un viernes, y Barcelona – y más con estas temperaturas- no incitaba en exceso a salir a ver un concierto, y menos con lo bien que se está en casa disfrutando de una buena siesta.

Con una indolente sensación me acerqué al Born el pasado viernes a ver uno de los certámenes de música improvisada que más atractivos me han parecido en este principio de año: los ciclos de Blues que ofrece el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM). Blues de calidad combinado con pintura y escultura figurativa, dos corrientes artísticas que huyen de la abstracción y que muestran de una forma  clara, concisa y muy sincera el mensaje que quieren transmitir.

A ritmo de Blues, Swing y Boogie Woogie, el trío encabezado por el piano de August Tharrats se disponía a hacer vibrar los óleos, que tan bucólicamente colgaban en la sala principal del museo. Que grata sensación la de poder degustar una cerveza fría a las seis de la tarde rodeado de retratos de mujeres en paños menores y escuchando el sonido de un  viejo piano. La escena casi evocaba un burdel del Lejano Oeste, de esos que tanto frecuentaba el entrañable John Wayne.

Y detrás de ese envoltorio tan cautivador, los músicos en ningún momento se sintieron acomplejados. La banda sonaba añeja, como un buen whisky de 12 años, tanto, que casi podía sentir el sabor a madera de sus notas. Sin abusar del clásico sonido de Blues más primitivo y acercándose a sonidos más Swing, el trío en ningún momento dejó de ser el foco de atención de un atento público que llenaba una sala principal que, como curiosidad, en el pasado había servido de cuartel general de las tropas Napoleónicas.

 Canción a canción se podía percibir como August y los suyos iban cogiendo temperatura y se dejaban llevar por improvisaciones llenas de alma. Anton Jarl, alias muñeca de acero, volvió a demostrar sus amplios recursos como percusionista. Su musicalidad, siempre al servicio de la banda, fue calando poco a poco hasta meterse en el bolsillo a todos y cada uno de los asistentes. Incluso se permitió el lujo de tocar un tema con aires más caribeños, que por momentos recordaba al gran Horacio El Negro. Todo un deleite musical el que ofrece el nórdico en cada una de sus innumerables formaciones.

En poco más de dos horas, descanso incluido, la banda concluyó un concierto placentero y muy embriagador, con la sensación de haber ofrecido una actividad original, sencilla y económica. Personalmente, me alegro de que haya organizaciones que utilicen la imaginación y el buen gusto para ofrecer arte al alcance de todos. Y más en los tiempos de crisis que corren, en los que todos andamos un poco cortos de imaginación, sobretodo si pensamos en los de arriba…

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

“El que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció”

in A PRIMERA FILA

Després de cinc anys d’emissió, el programa Delicatessen d’iCat fm ha decidit abandonar per uns moments l’estudi i ha sortit al carrer – en concret, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm- per fer un regal a tots els seus oients. Un regal embolicat amb delicadesa i amb melodies on els protagonistes són el català Nico Roig i el nordamericà Kyle Fields del grup Little Wings. Tenim el plaer d’asseure’ns còmodament i posar la cervesa sobre una taula amb espelma inclosa, i escoltem en format acústic a dos artistes ben diferents mentre estem rodejats de Manels, Amics, 4ts 2es i d’altres col·legues i seguidors del programa. Ens podríem aturar en mil i un detalls més de la festa, però preferim escapar-nos i xerrar una mica amb l’Albert Puig, el pare de veu hipnòtica d’aquest univers Delicatessen.

Com et sents davant la teva primera festa Delicatessen?

Super feliç. Em venia molt de gust fer un programa a l’aire lliure. Que la gent es pogués veure les cares una mica i que els músics poguessin sentir els aplaudiments, coses que no passen a la ràdio.

Per què heu tardat tant de temps en muntar un concert com aquest?

Primer hi ha una mica de consolidació del programa. Sí que és cert que amb cinc anys veus que la cosa funciona. De vegades també perquè la idea surt quan surt, i després quan trobes el suport, en aquest cas la Damm que ens ha ajudat econòmicament per fer-ho. Totes les circumstàncies idònies s’han ajuntat i han donat lloc a fer-ho en aquest moment. Si ho haguéssim pogut fer fa tres anys ho hauríem fet igual. A mi el que m’agradaria és poder-ho fer la setmana que ve o d’aquí a quinze dies.

…Continuarà?

La idea és que sí, per tal de poder fer passar molts artistes per aquí. És realment difícil que molta gent pugui tocar en un concert normal, i els volem donar l’oportunitat. A més a més, tenim la possibilitat de convidar els oients. La idea és que sí, però els astres s’han d’alinear perquè així sigui.

Què fa que una música sigui Delicatessen?

Jo crec que amb els anys tinc l’oïda una mica malalta. Em passo tot el dia escoltant música i quan hi ha una cançó que té alguna cosa especial la poso. És clar, qui tria les cançons sóc jo, a partir d’aquí sóc el responsable. Després és evident que hi ha cançons que les poses i no tenen la resposta que t’esperaves entre la gent. De cop i volta hi ha cançons que tens clares, que saps que captivaran al públic. Jo crec que a la llarga els oients i jo ens coneixem una mica. També diria que les cançons delicatessen en general són molt delicades i tranquil·les, tot i que de tant en tant hi ha alguna cançó canyera que també ho és. En definitiva, crec que el que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció.

Quina importància té la música local al programa?

Moltíssima. Jo que porto bastants anys fent ràdio he viscut moments en que era bastant complicat posar segons quines coses perquè hi havia unes quotes a seguir. Avui en dia no, actualment la música catalana forma part d’un cinquanta per cent del programa. Hi ha dies que no en sona, i hi ha dies que faig un programa sencer de música catalana. L’escena d’aquí és extraordinària, hi ha moltíssimes coses bones i el que m’agrada és poder-les barrejar tranquil·lament com hem fet avui.

Com vas descobrir el món de la música?

Jo diria que el vaig descobrir tard, perquè a casa meva sí que s’escoltava música però no hi havia melòmans. Recordo l’institut com una de les primeres èpoques en les quals em vaig interessar per la música. Va ser gràcies als amics segurament, i als germans grans dels meus amics que ens ensenyaven coses.
Vaig entrar molt pel heavy, era de moltes coses que avui en dia em fa vergonya dir, però jo escoltava molt Barón Rojo, Leño, i grups així. Vivia en una ciutat dormitori i això es portava molt. També escoltava Led Zeppelin, i aleshores descobries una cosa que es diu Simon & Garfunkel i t’agradava. A partir d’aquí ja em vaig enganxar a molts tipus de música.

Escoltes música delicatessen a casa o et poses altres coses?

Escolto moltes coses. M’agrada molt el flamenc i és una música que precisament no poso molt al programa. Tinc un esperit bastant ‘rockero’ i a vegades em poso molta guitarra distorsionada i amb molta castanya. Però també sóc molt de Caetano Veloso, Rubén Blades o Rufus Wainwright.

Que els diries als programadors de festivals d’aquí?

Que siguin originals bàsicament. Avui en dia amb la crisi tothom ha de tirar molt dels artistes d’aquí perquè són els més barats. Però dins això hi ha molt on triar, i per tant la originalitat crec que és essencial. Ja sé que és difícil dir que la gent s’arrisqui perquè després necessiten vendre entrades i això és obvi. Però sí que poden jugar una mica amb aquella balança que els permet tenir un cap de cartell que arrossegui a gent i alhora fer apostes noves.
Jo sóc molt fan del Primavera Sound, per exemple. Evidentment els recursos que tenen al Primavera no els té ningú. Pots agafar el cartell i marcar-te noms com Richard Hawley, Rufus Wainwright, Beirut, etc. En aquest festival hi ha tantes i tantes coses de qualitat que tu et pots muntar el teu propi festival delicatessen. Per mi és una sort tenir un festival com aquest a Barcelona perquè abans per veure això te n’havies d’anar al nord d’Europa o a l’altra punta del món.

Diga’ns el teu ‘disc populi’ (tres discos que t’han marcat, que recomanaries molt).

Te’n diré tres però te’n podria dir mil, eh? Igualment demà te’n diria uns altres mil i serien completament diferents. Però és evident que triaria qualsevol disc de Caetano Veloso. Per mi és com l’artista integral i dels que millor s’ha sabut renovar amb el temps. Diria ‘Livro’ per exemple. Un disc que m’agrada molt i que em posa del revés és ‘Want One’ de Rufus Wainwright. I com a exemple de la meva etapa adolescent et diria ‘Led Zeppelin II’, de Led Zeppelin o qualsevol cosa de Jimmy Hendrix.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro

Festa demoscòpica de la Mondo Sonoro: el forn de les noves bandes

in A PRIMERA FILA

Els “amplis” ens reunim per anar, tots junts, a passar una bona estona escoltant música i, de pas, poder celebrar l’aniversari del nostre company i fotògraf Sergi Moro. Felicitats!!!!!

Quedem al mític bar Pepe per fer una cerveseta, però entre converses, “guatsaps” i que van arribant amics i coneguts, ens quedem sense beure res. A més a més, corre la notícia que, encara que tinguem l’entrada, un cop la sala estigui plena, ja no deixaran entrar a ningú. Una mica estrany… però ens decidim per anar a fer cua i assegurar-nos entrar i gaudir dels concerts. Per cert, amb tot, falta l’Albert… s’ha adormit…

Entrem a la sala 1 de Razzmatazz. Ja ha començat L’Hereu Escampa. Els de Manlleu (ni d’Olot, ni de Gurb, ni de Vic… de Manlleu, són de Manlleu, que quedi clar!) són una descàrrega d’energia i potencia en tota regla. Em recorden als Za! i, el comentari de l’Alex és “són els White Stripes catalans” per la posada en escena, no sembla estrany i té un punt d’encertat.

Continuen els Doble Pletina. Una proposta totalment diferent. Fan un pop molt ben arreglat. S’han apuntat a la moda de l’ukelele, però això no treu que facin una proposta molt interessant. Amb la maqueta “Para qué negarlo si se puede demostrar” i, sobretot, amb cançons com “Música para cerrar las discotecas” i “Cruzo los dedos” van començar a ser motiu de conversa entre l’escena musical barcelonesa.

I, finalment, i per acabar amb els grups “promesa” que de ben segur que d’aquí a un temps seran caps de cartell i ompliran sales, els Boreals. Una altra proposta ben diferent a les dues anteriors. Recorden als Animal Collective, tan per la posada en escena com en la proposta músical. De primeres, no em van cridar l’atenció, però a mida que anaven sonant i si hi paraves atenció, es feien interessants.

I arribaven els caps de cartell. La banda amb el millor disc de l’estat espanyol segons la Mondo Sonoro, organitzadora de les festes demoscòpiques, El Columpio Asesino amb el seu “Diamantes”. Els de Pamplona van fer un concert molt correcte, però sense enlluernar com han fet en alguna altra ocasió. Amb cançons com “Perlas”, “Diamantes” i, sobretot, la famosa “Toro” van fer vibrar, cantar i saltar a tots els que ens vam aplegar a la Sala Razzmatazz.

Felicitats a la Mondo Sonoro per aquestes festes demoscòpiques i que durin molts i molts més anys!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

1 23 24 25 26 27 30
Ves cap amunt