Category archive

A PRIMERA FILA - page 24

6è aniversari Tr3sc: moltes felicitats!

in A PRIMERA FILA

La música és sorprenent. Ofereix un cert confort metafísic que et permet aïllament i solitud a la vegada que et diu que no estàs sol… Realment, l’única cura per a la tristesa és compartir-la amb algú més. I per això la música, les pel·lícules, els llibres són tant importants. Sense l’art, sense la comunicació, no podríem viure més enllà dels trenta, de tant tristos i deprimits que estaríem” Wayne Coyne, líder dels The Flaming Lips.

Apropar i difondre la cultura és la tasca del Club Tr3sc, el club català de cultura. I ja fa sis anys que ho porten fent i amb un èxit rotund com ho demostren les més de trenta mil persones sòcies. I, quina millor manera per celebrar-ho que organitzant un concert amb tres grups de l’escena musical catalana. Doncs així ho van fer…

La sala Razzmatazz va acollir la festa del 6è aniversari del Club Tr3sc. A l’hora d’obertura de portes, la cua era infinita, fet que demostrava el gran interès i els molts seguidors que té el club. Amb puntualitat anglesa, que no es va mantenir durant tot l’acte, va aparèixer la conductora de la festa, la Gina Tost, presentadora i directora de continguts en el canal 33 i a Catalunya Radio del programa “Generació digital”. I va donar pas al primer grup: els 4t 1a.

Els 4t 1a van tocar bona part de les cançons del seu primer disc “El món en un cafè”. Acostumats a tocar en espais més petits, no oblidem que van començar tocant en menjadors de cases particulars, se’ls hi va fer un pèl gran l’escenari. Tot i així, van fer un bon concert, i on van tocar un parell de versions. Bé, més que versions van ser clons de les cançons originals: “No surprises” dels Radiohead i “Si em dius adéu” d’en Lluís Llach.

Va tornar a aparèixer la Gina Tost per donar pas al segon grup de la tarda-nit: els Pastora. La formació, encapçalada per la Dolo Beltrán, van desgranar les cançons del seu últim disc el ballable i electrònic “Un viaje en noria” compaginant-les amb els seus èxits anteriors. Un concert amenitzat amb projeccions d’un artista pintant en directe, videojocs i vídeos. A més a més, joguines de fer bombolles, canvis de vestuaris, ventiladors, hula-hops, ulleres amb llums… molts extres pel lluïment de la Dolo. Acaba el concert sonant pels altaveus el nou single “Una altra galàxia” del que serà el nou disc i el primer cantat en llengua catalana.

Tercera vegada que apareix la Gina Tost a l’escenari i, aquesta vegada, per presentar l’últim grup de la festa: els Antònia Font. Un dels grups més consagrats de l’escena musical independent catalana. El seu ben rebut últim disc “Lamparetes” es va passejar per l’escenari fent les delícies del públic que omplia la sala Razzmatazz. I, no podien faltar els grans èxits com “Alegria”, “Oh Yeah!” o la potent “Astronauta Rimador”. I, després de saltar, ballar i cantar, no podien acabar d’una millor manera que amb la techno-preciosa “Calgary 88”.

Finalment, la Gina Tost acomiada la festa. I nosaltres hem passat una estona amb bona música, ballaruques, cantant, rient amb les piulades de la gent i tot gràcies al #clubtr3sc.

Moltes felicitats i que per molts anys podem gaudir de la cultura!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Ma. Carme Montero

 

 

Tercer aniversario del Taboo a golpe de pezoneras y R&B

in A PRIMERA FILA

El Paral·lel barcelonés siempre se ha caracterizado por ser bastante prolífico en los espectáculos de variedades. Para suerte de la cultura nocturna de la cuidad, teatros  como el Molino o el Apolo se han encargado de mostrar al público trasnochador las virtudes de este tipo de representaciones artísticas. En ese marco tan representativo y de la mano de Juanjo Barrantes, Albert Guijarro y Dani Nel.lo, Taboo Barcelona cumple su tercer aniversario. A lo largo de estos tres años este espectáculo ha sabido consolidarse como plan alternativo de algunos jueves y nos ha sumergido mes tras mes dentro del insólito mundo del Burlesque.

Contorsionistas, bailes exóticos, strip-tease, faquirs, y todo tipo de representaciones casi obsoletas se dan cita en el Taboo, en un evidente homenaje a lo “retro” y a la estética Pin-up. Y es que tal y como vas subiendo las escaleras de la sala Apolo, da la sensación de que te estás introduciendo en una máquina del tiempo que te transporta a un universo en el que prima más la imaginación y lo sugerido que lo trivial y lo explícito. Para guiarnos dentro de ese retrospectivo mundo, Madame Taboo hace valer su picardía cabaretera sonrojando a parte de la concurrencia con sus incursiones más allá del escenario principal.

Durante más de dos horas de espectáculo, el erotismo se va haciendo cada vez más presente y paulatinamente toma el protagonismo. Quizás, hay un exceso de protagonismo para mi gusto, y no es que en ningún momento la ceremonia se muestre zafia, pero tanta pezonera me recuerda un poco a la postguerra franquista. Aunque es evidente que se muestra un total respeto y fidelidad al Burlesque clásico americano, hubiese preferido que por momentos la noche tomara tintes más gamberros y menos ortodoxos.

 Para la árdua tarea de amenizar la velada, se encargó la banda local Mambo Jambo. Bajo la dirección musical de Dani Nel·lo, los Jambo no se adhieren al show, prácticamente se adueñan de él. Un cuarteto de all stars de la escena callejera barcelonesa -formado al 50 por ciento por miembros de los rockanroleros Nu Niles y al otro 50 por los Tandoori Lenoir– sabe bien como torear por estas plazas. Los componentes de la banda aúnan su talento para gestar una banda sólida como el hormigón y con la pegada de un peso pesado. Rhythm and Blues que oscila entre el Rockabilly al más puro estilo de Stray Cats y el sonido Swing-Jazz de taberna o burdel. Un deleite para los amantes de la música que evoca las películas de gángsters y cómics de época.

Al final de la noche, la coctelera de sensaciones me hizo salir con una idea confusa del espectáculo. Chicas que vaciaban una botella de cava en sus pechos, hombres con barba que escupían fuego por la boca, un saxofonista que tocaba un solo encima de un contrabajo… por un momento no sabía si estaba en el Apolo o presenciaba en directo el último videoclip de David Lynch. Eso sí, mientras duró la función, Taboo me trasportó a otra época y lugar, contando con la única ayuda de unos medios limitados, mucho trabajo, mucho más talento y, lo mejor de todo, para conseguirlo no me hizo falta subirme a un Delorean acompañado de Michael J. Fox.

Texto: Alex Pérez

Fotos: Tatiana Moret

 

Zahara: “Adiós” i fins aviat!

in A PRIMERA FILA

Divendres, 20/04/2012  – Sala Bikini

“Donde brilla el tibio sol // con un nuevo fulgor // dorando las arenas. // Donde el aire es limpio aún // bajo la suave luz // de las estrellas.”

 América? Sí, América, que el passat divendres no va sonar en la greu veu de tenor dramàtic d’en Luis Manuel Ferri Llopis, àlies  Nino Bravo, sinó en la dolça i aguda de la polifacètica ubetenca María Zahara Gordillo Campos, coneguda simplement com Zahara. Aclarim que tan sols van ser un parell d’estrofes que aquesta utilitzà per enllaçar i introduir Leñador y la mujer América, cançó que dóna nom a l’homònim projecte cinematogràfic de la cantant i tema inclòs en el seu darrer disc La Pareja Tóxica.

Bona nit! – Saluda seguidament al respectable, i a canvi rep una pluja d’aplaudiments i floretes. Pels voltants no paro de sentir “Què mona!” i és que, certament, és el compliment que millor l’hi escau. Una noia aparentment tímida i innocent que feu l’esforç d’adreçar unes quantes frases al públic en llengua catalana, agraïda al màxim, doncs se’n recordà de tothom: músics, tècnics de so, de llum, col·laboradors diversos, públic… Un encant, vaja.

Això sí, la idea de fragilitat que erròniament hom podria arribar a concebre s’esvaeix tant bon punt entona els primers compassos. Un raig de potent veu emergeix de la seva gola, una gola a la que l’artista féu treballar de valent durant hora i mitja. Sonaren temes del seu anterior treball  d’estudi (La fabulosa historia de…) com Funeral, Merezco, En la habitación, o Tú Me Llevas i un repàs íntegre del seu darrer llarga durada.

També ens va oferir una particular versió, molt guitarrera, del clàssic You’re The One That I Want, conegut per formar part de la banda sonora de Grease.

El col·lectiu musical de la vetllada, a més de per la intèrpret, va estar format per l’habitual Narcís Corominas als teclats i pels eventuals Dani Vega (Mishima) a la guitarra, Ricky Lavado (Standstill) a la bateria i Miquel Sospedra (Mazoni, Sanjosex) al baix i els cors.

Zahara aprofità la cançó Adiós  per explicar als presents que properament durà a terme la seva divuitena mudança (aquest cop amb aventura americana) i que, després de quatre anys, abandonarà la Ciutat Comtal, una ciutat que, segons paraules seves, l’ha tractat i acollit molt bé. De voler tornar, de ben segur, serà igual o millor rebuda.

Com a teloner l’andalusa va convidar a Marcel Cranc, cantautor que barreja ritmes electrònics amb tonades romàntiques. De fet no enganyà ningú quan anuncià “unes senzilles cançons d’amor”. Tot molt suau i tranquil·let, perfecte per un possible flirteig, però la pèssima equalització de greus va fer que en comptes de voler abraçar tendrament al mosso o mossa més proper ens portéssim les mans a les oïdes per tal de protegir els timpans d’un previsible esclat.

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma.Carme Montero

MK MK: les roses no esperen a St. Jordi

in A PRIMERA FILA

Hi ha qui sembla haver nascut dalt un escenari, que la Mare Naturalesa, sàviament, li hagi reservat un lloc dins aquest peculiar i no sempre confortable hàbitat.

La desimboltura amb la que es mou  la Maika Makovski (MK MK, com hom pot llegir a la banda que subjecta la seva guitarra) per sobre la tarima fa pensar que ella és un d’aquests particulars individus que, com a natiu, allà a sobre s’hi sent com a casa.

A qui no agradin o entusiasmin els seus discos li recomanaria que un dia la vagi a veure en concert. Artista d’aquelles que, fruit de la passió amb la viu la seva professió, trasllada entusiasme a qui l’observa. No cal dir que el seu nivell interpretatiu ajuda força: veu, teclat i guitarra sonen magníficament bé. I si amb això no hagués prou Benas, Martínez i Luque (guitarra, bateria i baix respectivament) posen la resta i no desentonen en qualitat.

Per tant no resulta curiós que aquest passat dissabte la Bikini presentés un ple en una cita (presentació a Barcelona del seu Thank You For The Boots) ineludible pels incondicionals. Es respirava frisança i la mallorquina va voler estar a l’alçada.

El focus de l’acte, com era d’esperar, apuntà cap al darrer dels seus treballs i el primer dels temes en sonar fou Language. A partir d’aquí la seguiren No News, Get Along, Your Reflection, When the Dust Clears… intercalant material d’altres discos (Body, Friends, Oh M A…) i reservant pels moments especials perles com les inevitables Lava Love (que bé podria incloure Tarantino en alguna de les seves pel·lícules), A Dream within a Dream o l’escruixidora Song of Distance (gran capacitat per sostenir i arribar a determinades notes!).

En definitiva una manera excel·lent de celebrar un aniversari, i és que la cantant estrenà la vint-i-novena primavera amb un directe a la seva ciutat d’adopció. Va rebre de mans d’alguns dels presents un bonic ram de roses i ella, a canvi, els va (ens va) regalar un recital ric i cuidat on no faltaren tres bisos i l’estrena d’un tema encara inèdit. Què més es pot demanar? Un bon teloner?

En Dani Poveda, vocalista i guitarra de Gentle Music Men, canta i toca força bé però, malgrat fer gala d’una potent veu (en ocasions potser massa), les melodies sonaren com mancades d’un necessari acompanyament instrumental que arrodonís el producte. Difícil paper per algú que ha de precedir el concert d’una inspirada MK MK i companyia.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Vinil() Fest o Lanuza & Friends, sisena edició

in A PRIMERA FILA

Ha de ser tot un goig poder organitzar un cop l’any un petit festival per a reunir un bon grapat d’amics. Que toquin i cantin cançons, xerrin, presentin llibres, facin fotos… en definitiva, que s’ho passin en gran.

Un dels afortunats que pot fer això, i que va tenir a bé incloure L’Ampli a la llista de convidats, és en Jordi Lanuza, líder de la banda barcelonina Inspira i propietari del bar,  excel•lent punt de trobada, Vinil().

Amb el pretext ja mencionat en Jordi celebrà el passat dia 6 a la sala BeCool, la sisena edició del Vinil() Fest que, com era d’esperar, va sumar un nou èxit a la seva trajectòria.

Per l’escenari circularen els col•legues de La Comarque,  Not from here, Nothing Places, Pau Gener (amb llibre d’aventures i poemes nous anomenat Home a l’aigua), Raydinspira (fusió de Raydibaum i Inspira) i per últim l’experiment de la Banda Inèdita (amalgama de components de bandes tant importants com Love of lesbian, Mishima, Standstill o  Egon Soda). Tot, donat també per les característiques de la sala, va sonar càlid i proper.

Així doncs un triomf més d’aquest festival que demostra que qui sembra, recull. Nosaltres, com probablement la majoria dels presents, ens ho vam passar molt bé. La ressaca i la Setmana Santa  han fet que aquesta ressenya arribi amb força retard, fet, malgrat tot, que evidencia encara més les seqüeles d’una gran nit.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Nit electro-pop per tancar el millor Let’s Festival

in A PRIMERA FILA

Durant un mes sencer la sala Salamandra ha estat testimoni de les actuacions dels millors grups de l’escena estatal, en el què segurament ha estat la millor de les edicions del Let’s Festival (així ho afirmen els propis organitzadors!). Els què hem tingut la sort d’assistir-hi hem comprovat que grups tan consolidats com Lori Meyers, El Columpio Asesino o La Habitación Roja estan en plena forma i amb corda per estona, mentre que la Masia té un potencial increïble i ens ha deixat gratament sorpresos. Parlem de Grushenka, Mine! o Wiggum, clars exemples que demostren que el futur de l’indie a casa nostra està més que assegurat. El colofó el van posar dissabte passat We Are Standard, Mendetz i Chinese Christmas Cards en una nit no apta per a introvertits.

El primer round va anar a càrrec dels barcelonins CCC, els cadets de Mushroom Pillow, que van sortir a l’escenari tímids i sense fer massa soroll. Aquells tres joves amb pinta de no haver trencat mai un plat, que semblaven acabats de sortir de missa de dotze, van regalar-nos un reguitzell de melodies enganxoses, de lletres senzilles i descaradament optimistes, que formen el seu primer treball, l’EP “Barcelona” (Mushroom Pillow, 2011). Amb un so entre Two Door Cinema Club i Death Cab For Cutie, Mario Gutiérrez i els seus ens van fer saltar i ballar com si ja portéssim hores escalfant motors. I és que ningú es pot resistir a hits com “Dreams” o “Welcome To Life”, que ja prometen omplir moltes sessions a les pistes de ball. Esperem que no triguin gaire a oferir-nos nous temes; fins aleshores, seguirem reproduint “Barcelona” compulsivament cada ennuvolat matí de dilluns.

Després d’aquest breu però intens escalfament, van sortir els Mendetz a donar-ho tot amb els himnes de “Silly Symphonies” (Music Bus, 2011), que no tenen res a envejar a la seva espectacular opera prima, “Mendetz” (Sinnamon Records, 2006). Ha plogut molt des d’aquella festa de Microfusa a la 2 de Razzmatazz, el 2007, i es nota. Els que seguim Mendetz des de fa temps ja vam intuir, només amb les primeres notes de “2012”, que aquella nit seria espectacular i que no pararíem de saltar fins al defalliment. Hysteria, delirium, guitarres i sintetitzadors, molts sintetitzadors, barrejats, naturalment, amb el so Casio, tant vuitantes, que caracteritza  a la banda. No va caldre gaire més per convertir la Salamandra 1 en una festa. Hi va haver temps per a tot, des de recuperar grans temes com “The Ground” o “Sofa” fins al cover de “Freed from Desire”, al qual ja ens tenen habituats. I al final l’esperadíssim i incansable “Futuresex” per arrodonir una actuació de matrícula d’honor.

Els Mendetz ens havien deixat l’adrenalina pels aires. Potser per això les melodies – molt madures i treballades però menys immediates – de l’últim EP de la banda basca We Are Standard, “Great State” (Mushroom Pillow, 2011) van trigar uns minuts a fer efecte, davant la impaciència del sempre excèntric cantant Deu Txakartegi. S’ha de reconèixer que no va ser un dels millors directes dels bascos, potser perquè “07:45” o “Good Ones”, malgrat ser grans temes, estan pensats més per a l’estudi que per al directe. Però els de Bilbao no es van rendir tan fàcilment, encara que aquella nit haguessin perdut 2-0 al Camp Nou. Per sort – i gràcies, tot s’ha de dir, a treure el material del primer disc, l’explosiu “We Are Standard” (Mushroom Pillow, 2008) – el públic es va anar despertant i, com havia passat amb Mendetz, vam donar el màxim amb hits com “Bye Bye Bye”, “The First Girl Who Got a Kiss Without a Please” o l’elèctric “Don’t Let The Children Play Around”.

El cover de “Have Love, Will Travel”, de The Sonics, va posar punt i final a la sessió de concerts, però no a la festa, que va seguir a la 2 de Salamandra amb els eclèctics De Vito.

Una nit memorable per una edició de Let’s que trigarem a oblidar…potser fins al març del 2013?

Text: Elisenda Lamana

Fotos: MCarme Montero

 

 

La Habitación Roja, Cyan i La Banda Municipal del Polo Norte: enfilant la recta final…

in A PRIMERA FILA

El Let’s Festival es va acabant… La penúltima jornada del festival s’obria amb el mediàtic Òscar Andreu i la seva banda La Banda Municipal del Polo Norte. La gentada del Pol Nord van tocar bona part de les cançons del seu segon disc “Corazón o nada” i compaginant-les amb el seu primer llarg “La mejor hora para despertarse”. Les seves lletres, iròniques i divertides, acompanyades de música rock, ens van fer passar una bona estona. I, fins i tot, moure’ns en algún moment de rauxa. Van aprofitar per presentar una nova cançó, que potser s’inclourà en el seu tercer disc, la moguda i canyera “El polo opuesto”.

Darrera venien els Cyan. Els barcelonins, un grup típic de pop-rock, ho van donar tot dalt l’escenari. Ganes, moltes ganes, tantes que, al final, el cantant, va deixar anar algun gall, fruit de l’esforç i el cansament… El seu “Historias para no romperse” i el seu EP “Que viva ese ruido” van formar el set list. Em recorden, tant per la música com per la manera de cantar, a El canto del loco. Amb energia, empenta i perseverancia van aconseguir fer seure a tothom al terra i, guitarra acústica en mà i al centre del públic van començar a cantar a cappella  “Congelados por la estela”. Un moment molt ben trobat…

I, després d’una estona llarga d’espera, l’Elvis Presley va donar pas a La Habitación Roja. Podríem dir moltes coses d’una de les bandes més consolidades del pop a l’estat espanyol. Però els 17 anys de carrera, els vuit discos d’estudi i un munt d’EP’s que formen part d’una generació ho diuen tot. Són una assegurança dalt l’escenari. Ho van donar tot. S’hi van esforçar com si fos el seu primer concert. Aquesta vegada, presentaven el seu últim disc “Fue eléctrico”, del que van tocar algunes de les bones cançons que el componen: “Indestructibles”, “Siberia” o “Ayer”. Després van fer una passada pels seus hits com, per exemple, “Posidonia”, “El eje del mal”, “Voy a hacerte recordar” o “Van a por nosotros”. I, pels bisos, si que van fer una mirada al passat amb “Crónico”, “La edad de oro” i “Mi habitación”. Un concert fantàstic. Enèrgic. I que ens va fer feliços per un moment. Ara que la vida no està per gaires alegries…

Una gran penúltima nit del Let’s Festival. Sap greu que ja s’acabi… el març ha estat més suportable gràcies al Let’s Festival. Felicitats i gràcies!

Text: Jordi Daumal
Fotos: Sergi Moro

Rustie al Caixa Fòrum: no apte per a puristes

in A PRIMERA FILA
El jove productor de Glasglow Rustie va oferir una sessió al vestíbul del Caixa Fòrum en el marc del cicle de música electrònica i de videocreació que ofereix l’entitat. Si algú vol estar absolutament a l’última del que s’està fent en el món de l’electrònica, no cal altra cosa que assistir a les sessions que programa el festival, al qual cal felicitar. Andy Stott fa dues setmanes  i ara Rustie certifiquen el que diem.
En el cas del de Glasglow, va oferir un recital de poc menys de 45 minuts on va presentar l’aclamat “Glass Swords” (2011).  Rustie es va mantenir molt fidel al seu estil: un tobogán a mig camí de la música de ball (sembla sempre que no acabi d’explotar), i que va del dubstep, al p-funk, passant pel techno o àdhuc el trance. Una mescla tant complexa com coherent, que va sonar semblant al propi disc, i que demostra l’aparició d’un llenguatge original i genuí, que com diem al títol, no és apte per a puristes. Potser de tot el que s’ha dit de Rustie (i que vam poder certificar) és que la seva creació seria la pròpia d’una música rave d’una nova era, encara per descobrir.
Difícil destacar temes del concert. Tots ells tenen la capacitat de sorprendre, sense que un pugui saber o endevinar cap a on han de girar en cada moment. El públic que omplia el vestíbul va disfrutar molt amb les fabuloses “Flash Bach”, “Hoover Traps”, o bé  “Cry Flames”. La gent movent-se més que ballant, tampoc van aplaudir intensament per demanar el bis final. Probablement sabien que aquest “Glass Swords” és l’òpera prima de Rustie i dura 42 minuts. Sigui com sigui va ser una bona experiència al Caixa Fòrum, que esperem que es repeteixi en el marc d’aquest fantàstic cicle.
Text: Albert Gasch
Fotos: Sergi Moro

Maria Coma, una gran al Petit

in A PRIMERA FILA

23/03/2012, Petit Palau, Palau de la Música

Si la Maria Coma hagués nascut a Estats Units probablement tocaria al Carnegie Hall i les entrades pels seus concerts es cotitzarien per sobre els 100$. Si fos filla de la Gran Bretanya potser ho faria al Royal Albert Hall i en William i la Kate, molt “campetxans”, l’escoltarien embadalits des de la tribuna VIP. Com que ha tingut la sort de néixer a Catalunya el seu concert més llustrat és a la sala petita del Palau i els tiquets costen menys que un sopar al xino. Possiblement la sort és de la plebs, com jo, que per un preu mòdic pot gaudir d’un espectacle de gran qualitat.

Siguem justos, el recital del passat divendres hauria de ser considerat bé immaterial de la cultura catalana. La Creu de Sant Jordi ja!

No voldríem ser exagerats però hi ha directes durant els quals els astres s’alineen d’una manera única i determinada per a què tot surti rodó. Aquest en seria un. Quan diem “astres” ens referiríem a un magnífic escenari (l’acústica va estar impecable), un bon clima (amb l’aforament ben ple) i uns músics (aquí el secret) excel·lents.

La Maria va sortir acompanyada de l’equip de gala: als habituals (Vallvé, Roig i Casadesús) es sumà el Quartet Brossa (Lluch, Aymamí, Puig i Bartolomé). La suma va obtenir com a resultat un so delicat i al mateix temps carregat de força i elegància, amb la capacitat d’acaronar els timpans tot mantenint les neurones ben despertes.

 Megàfon en mà la pianista i compositora barcelonina començà a entonar Bosc Adormit, primer dels temes oferts del seu darrer treball Magnòlia (escollit pel L’Ampli com a uns dels millors discos del 2011).

Durant l’acte la Maria i companyia anirien oferint als allà presents un viatge pel seu repertori, ric en matisos, on no faltarien cançons entrellaçades, com l’encertat experiment d’ajuntar Placenta (del Linòleum, primer disc en solitari) i Fugir de l’ou o versions ideades per l’ocasió, com la del tema Blanc d’u_mä on la banda va començar tocant, tots junts, el piano.

I si bé el conjunt musical treballà de manera harmònica i cohesionada l’artista també va tenir l’oportunitat de fer gala del seu virtuosisme interpretant en solitari el tema Cel salat.

Vam sentir la Maria cantant en la llengua de l’Imperi a la preciosa Mujer de Lana o en la de Shakespeare amb un cover de Bridges and ballons de la seva admirada Joanna Newsom.

L’instant més intens i aclamat es va viure amb Tots el colors, primer senzill de Magnòlia, on el quartet de corda col·laborà de manera especial en carregar d’energia la melodia.

El moment més esperat, segons paraules de la cantant, arribà amb el darrer tema de la nit, Dins magnòlies, on es van sumar a la festa un cor format per un número considerable de bons amics.

Els parlaments van ser breus, centrant-se en agraïments vers els allà presents: seguidors, amistats, familiars, acompanyants, tècnics… i un tímid lament, el no poder oferir, per normes del local, el seu disc el dia que casualment comptava amb el públic més nombrós.

Sóc de l’opinió que el passat divendres al Palau, sense que es volgués fer bandera de res, es van viure moments memorables per la música de casa nostra. Podem estar tranquils, no trobarem millor ambaixadora. A l’abril tornarà a tocar a Berlín (3 dies!) i no seria d’estranyar que aviat es sumessin d’altres destinacions internacionals.

Text: Alex Reuss

Fotos: Ma. Carme Montero

Catpeople, Mine! i Marcus Doo & The Secret Family: Oh! Déu meu!

in A PRIMERA FILA

La sala 1 de la Salamandra es preparava per viure una altra nit de concerts del Let’s Festival. S’anava omplint, mica en mica, mentre tocaven Marcus Doo & The Secret Family. Aquest és un grup internacional format per dos escocesos, un francès, un espanyol i una espanyola. Es presentaven en quartet ja que per motius personals, la Rocío, s’està dedicant a la seva professió d’actriu. Ho ha deixat “de bon rotllo” segons paraules del baixista, en Xisco.

Amb dos anys de vida com a grup, més o menys, saben el que es fan. El primer cop que vaig escoltar el seu primer disc, el molt recomanable “The magpie returned the ring”, vaig tenir la mateixa sensació que vaig tenir a l’escoltar el “The phenomenon caravan troupe” dels Limousine: “guau! Que bons que són aquests!” Escoltant-los en disc ja pots intuir el que poden donar de sí, però veient-los en directe demostren tot el seu potencial. Melodies folk-pop amb càrrega psicodèlica on destaquen cançons com “The Lion”, “1919” o “Solipsism”, que fan posar els pèls de punta…

Seguidament, venien els Mine! Els catalans, és un grup que porta dos anys rodant pels escenaris presentant el disc “Un brindis pel nen androide”. I, aquest concert era el final de gira. El seu rock amb tocs divertits, una mica tirant a la patxanga, ha trobat el seu públic a través de la seva proposta. Entregats en tot moment, van saber anar animant a les persones que quasi omplíem la sala. Potser els hi va faltar tenir moments de més intensitat o, potser, compaginar-ho,  no ho sabria concretar… Em va semblar un concert un pèl lineal, destacant-hi cançons com “Incompetència horària” o “Neu a l’oceà”.

I, sortiren a escena els Catpeople. Els autors d’uns dels millors discos espanyols de l’any passat, el “Love Battle”, i de la banda sonora del festival, van sortir a donar-ho tot. I així ho van fer. Caps de cartell de la nit, van compaginar cançons del seu últim disc, un disc més lluminós i amb percussió amb aires caribenys, amb cançons dels seus dos anteriors discos, els interpolencs “Reel #1” i “What’s the time Mr. Wolf?”.

Amb unes guitarres punxants, una base rítmica potent i una foscor que, havent escoltat el “Love Battle” en disc, ens podríem haver esperat un concert més brillant en quan a textures musicals, van saber transmetre i fer un set list (“Fat Rat”, “Love Battle”, “Sister”, “Mexican Life” o la última “Radio” en són un bon exemple) i un concert homogeni, amb ritme i rodó. Un gran concert. Potser a dia d’avui el concert, en majúscules, del Let’s Festival.

I ara per acabar, m’agradaria explicar el perquè del titular Oh! Déu meu! Bé s’ho val pel concertàs que vam poder viure, però també pel poc respecte que hi va haver al llarg de tot el concert, per una bona part de les persones que assistiren al concert. Fins i tot, el moment més escandalós, va ser quan l’Adrián, el cantant de Catpeople, va fer callar a tothom cantant una cançó a cappella. Per una banda, impressionant, i per una altra, un pèl vergonyós. Un consell per a les persones que vagin als concerts a parlar: a xerrar al bar!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

1 22 23 24 25 26 30
Ves cap amunt