Category archive

A PRIMERA FILA - page 2

Salina + Retirada!: silenci… música en directe

in A PRIMERA FILA

Dissabte 9 de febrer de 2019. Heliogàbal. Barcelona

Des de la reobertura de l’Helio, encara no hi havia pogut anar de concert. I en el concert d’aquest dissabte vaig poder comprovar un parell de coses: la primera, que l’Helio encara manté l’encant pels concerts propers entre públic i artista; i, la segona, que hi ha gent que és una maleducada i que van de concert per postureig, ja que es passen tot el concert xerrant i fent-se fotos. Insuportable.

Em venia molt de gust aquest concert. Sobretot per tornar a veure els barcelonins Retirada! En Cuervo i l’Albert presentaven el seu disc Son, un disc notable que, a més a més, amb directe guanya moltíssim. Van treure tot el suc a les cançons amb moments èpics dels dos atonyinant la bateria. Van complementar el set list (que no tenen) amb algunes cançons del seu anterior ep Victoria | Derrota del 2016, com Aire i Planetes.

Veure com en Cuervo i l’Albert ho donen tot, com viuen la música, com gaudeixen del moment, ja paga la pena. Es van guanyar l’entrepà de després del concert amb escreix.

Després va ser el moment de Salina. El grup format per en Daniel Pérez i Ernest Gómez (Wann) i en Carles Generó (L’Hereu Escampa) també presentaven nou ep Time Will Eventually Lill Us (que els hi arribarà avui dilluns i no en van poder vendre). Van completar el concert amb les cançons de la Demo del 2017 i What a mess que apareix en el recopilatori Monotemas #2. Salina són uns Pavement catalano-canaris amb una potencia i un toc excepcional per la música per transportar-nos als noranta, època d’on beuen clarament les seves influències. No els coneixia i van ser una agradable sorpresa.

En resum, va ser una nit fantàstica de bona música en un local mític que, per sort, ha tornat a programar música en directe. I deixem de banda els impresentables que xerraven.

Jordi Daumal
Redactor

Depedro al Let’s: somriures i disfuncions sexuals

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de gener de 2019. Sala Salamandra

20:30. El Twitter de la Salamandra ja ho deia, ja. Aquesta “mania” meva de prescindir, en la mesura del possible, de les xarxes socials, de tant en tant em juga males passades. Total, la Maria Rodés, per motius de salut, no actuarà i allà estic jo, amb “una hora” per endavant. Una cervesa i corrent a la primera fila, avui toca fer fotos i el recinte s’omple a bon ritme i és que, una nit més (2 de 2), el Let’s ha penjat el cartell d’entrades exhaurides.

L’espera es fa llarga i només la indissimulada conversa de les noies del costat sobre els problemes d’ejaculació precoç de l’ex d’una d’elles me la fan més suportable.

21:50. Tot arriba i la banda acaba sortint a escena. Reconec la meva manca de sintonia amb les consignes de bonrotllisme desfermat i, en això, l’amic Zavala hi té la mà trencada. Entre el públic veu molts somriures (i no falta a la veritat) i això el fa molt feliç. Bé, anem al tema i siguem justos, el rotllo s’encomana i aviat s’arma la festa.

El concert de Depedro s’emmarca dins la gira de presentació del celebrat Todo va a salir bien, enregistrat d’una tacada i que compta amb col·laboracions de luxe.

Vidas autónomas serveix per trencar el gel. Ritmes càlids, llatins i el públic que comença a moure els malucs. Sona bé, molt bé, un engranatge lubricat on es nota el rodatge i la bona connexió entre els músics.

Ajuda, per descomptat, la càlida veu d’en Jairo que, amb captivador encant, l’ajuda a posar-se els presents dins la butxaca. Això queda palès en, per exemple, la tendra Tu mediodía.

La ballaruga s’accentua amb un passeig per la Panamericana i el funky fusió d‘Hombre bueno.

Un dels moments més celebrats arriba quan els artistes baixen de l’escenari per barrejar-se amb el públic i interpreten El pescador.

No podien faltar, tampoc, l’aconseguit cover que Llorona o els hits Nuves de papel. i Te sigo soñando. Tampoc, així, els moments més chill, amb Diciembre o, interpretada en solitari, Miguelito.

Sorpresa (agradable): Sobre l’escenari un segon Jairo, en Perera (alter ego d’en Muchachito), interpreta juntament amb el seu homònim Comanche. Una suma plena de ritme que funciona a la perfecció.

Què més podríem explicar que no fos sobrer? Doncs, justament, el de sempre: admiració plena pel Let’s i la seva immutable capacitat d’oferir vetllades plenes d’encant i, va, vinga, perquè no dir-ho, gent amb somriures feliços.

Alex Reuss
Redactor

Caïm Riba: en volem més

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 17 de gener de 2019. Centre Artesà Tradicionàrius.

Nit d’estrena dins la XXXII edició del festival Tradicionàrius, que ja porta 25 anys dins l’espai del CAT. Presentació del darrer disc de Caïm Riba. Músic de llarga trajectòria, guitarrista d’uns Pastora en un llarg guaret i que en la seva faceta en solitari s’ha destapat com un excel·lent lletrista. 

Va començar la vetllada amb Nararai cançó que posa títol al darrer treball, i que en directe sonava més guitarrera. I a partir d’aquí es va deixar anar desgranant el disc, tot explicant rialler i tímid l’origen i nus de cada cançó. Van sonar Històries, La primavera o Sentir l’aire aquesta amb reminiscències dels anomenats Pastora, enllaçant amb cançons d’homenatge a dones de la seva família: Princesa de les llunes, Mare, Entre llençols o ben acompanyat a Si mai et sents sol per l’Ivette Nadal, una fera dalt l’escenari plena de sensibilitat.

Ben guarnit per una banda en formació de quartet (guitarra, baix i bateria), destacà la connexió i sintonia amb el guitarra Raül Bonilla que a la vegada li feia les segones veus.

La darrera part del concert va estar dedicada al seu primer àlbum en solitari (A 306 Km) interpretant les inspirades Matinades enceses, Home llop o l’especial Volarà, amb lletra polida i sentida de la seva àvia, la poetessa Clementina Arderiu.

Va ser en els bisos on la part masculina de la família es va mostrar i reivindicar quan en Pau i Pauet Riba (pare i germà, respectivament) van pujar a l’escenari per interpretar Quan la Mercè està contenta, amb el públic sorprès, feliç i esvalotat.

Si podeu, aneu a veure al Caïm en algun dels seus concerts. Sinó, sempre us queda escoltar-lo en CD, un exemple de perquè val la pena seguir comprant música en format físic: les il·lustracions de la portada i el llibret que l’acompanya, signades per la seva filla Maia Riba, són tota una petita joia pels ulls. Després no digueu que no esteu avisats. O que no sabeu quin regal fer a algú que estimeu… solament us podem assegurar que us ho agrairà i correspondrà.

Foto: Josep Tomàs

Gerard Birbe
Redactor

3ª Festa de Presentació Festival Vida 2019. Mirar al sostre i pensar.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 16 de gener del 2019. Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.


Quan em poso al davant d’un full en blanc i vull expressar el que he vist, escoltat i sentit després d’anar a un concert, sempre tinc la mateixa sensació, i és que no en sé. És com si em vinguessin sempre al cap les mateixes paraules, frases, expressions i es repetissin. I quan rellegeixo el poc o molt que he escrit, és encara pitjor, és com si fos una còpia de cròniques anteriors (noteu que he repetit: és com si, amb molt poc espai, i és que no en sé), i me n’adono que aquesta vegada, la crònica, no serà millor que les altres.

Tercera Festa de Presentació del Festival Vida 2019 i em trobo en primer lloc amb Invisible Harvey i això vol dir amb el Dimas Rodríguez a la veu i guitarra. Músic, guionista i crític musical, que amb cada cançó ens demostra que som el que som, que hi ha gent tocada per varetes màgiques, i que amb situacions quotidianes, com mirar al sostre quan no sabem que dir o fer, un arbre de nadal o un antic contestador, o amb situacions llunyanes, com un caçador de caimans, et fan una cançó. No es justo que llegues ahora (El Genio Equivocado, 2018) és el seu segon treball i que ens va presentar amb la seva mega-banda (són set en total). Vaig passar molt bona estona escoltant i perseguint les cançons del “conill gegant invisible”.

Si Invisible Harvey ens va portar el seu pop d’autor, l’Alondra Bentley, segona actuació de la tarda-nit, hi va afegir el seu ampli registre vocal. La compositora anglesa, amb quatre discs ja a l’esquena, ens va presentar Solar System (Mount Ventoux, 2018). La cantautora deixa a banda el folk, on fins ara semblava sentir-se molt còmode, i s’arrisca i aposta per nous camins, amb més pop i psicodèlia. La maduresa fa que quan escoltes les noves cançons, no diguis allò de, ah si…és l’Alondra Bentley. Se li nota les ganes d’obrir nous horitzons dins de la seva carrera, i si abans parlàvem de cançons fetes amb la quotidianitat, ara també hi hem d’afegir cançons a on ens anima a deixar el materialisme i els objectes als quals ens enganxem sense necessitar-los.

Ja tenim la tercera festa a la butxaca i ara toca esperar la quarta i noves presentacions, i desitgem que siguin menys sorolloses que la d’aquest dimecres passat. Veure al mateix Dani Poveda fent callar al respectable per poder escoltar bé als músics, no te preu.

Josep Ma. Català
Redactor

Festival AMFest 2018: el mantra fet música

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 12, 13 i 14 d’octubre de 2018. Fàbrica de Creació Fabra i Coats

Llarg i intens cap de setmana el que hem tingut a BCN amb el AMFest, i com molt bé deien ells mateixos en el seu web, ens han portat estils, propostes i risc. Ha sigut ric en qualitat, quantitat, sons i matisos, que han anat des del free-jazz, al math, passant pel post-rock, amb una pinzellada electrònica, i un mos de progressiu, del blanc al negre passant per tota la gama cromàtica dels grisos. Bateries i baixos han sigut els amos, riffs de guitarres distorsionades, teclats i fins i tot un xilòfon.

AMFest vol dir experimentació, però sobre tot oblidar-te de tot el que tens preconcebut amb música, deixar a banda els teus grups, el tipus de música. T’has de deixar portar, imagineu-vos un d’aquest gegantins col·lisionadors de partícules, que fan que els protons agafin la velocitat quasi de la llum i llavors els fan xocar amb altres que venen al contrari. El resultat és l’obtenció d’una enorme quantitat d’energia. En aquest cas el col·lisionador ha sigut la Fàbrica de Creació Fabra i Coats els dies 12, 13 i 14 d’octubre, nosaltres les partícules, i l’energia resultant, ha sigut la que ens ha fet obrir-nos a estils i propostes (segona vegada que ho escric).

Més de vint-i-cinc grups, tres escenaris i tres dies per no donar ni un segon de treva. D’ençà que el divendres els Blood Quartet va donar el tret de sortida fins al tancament amb The Notwist, la resta ha sigut un anar de l’escenari 1 al 3 com una bola en un pinball, però sense presses. Tot estava a prop i coordinat, tres barres per matar la set i la molta calor que vam patir i un mini march per poder comprar samarretes i disc dels grups que tocaven el mateix dia.

En l’escenari 3, el més petit de la família, Linalab, Eevee, Iou3R, Jaime L. Pantaleón, entre altres van ser els encarregats de portar la part més experimental i electrònica del AMFest.

A l’escenari 2, el mitjà, la jornada del divendres ens va portar el math dels bascos Sofa, el soroll retronant dels Thermic Boogie van precedir als luxemburguesos Mutiny on the Bounty, que van justificar el perquè de tornar a ser convidats al AMFest.  El dissabte, més post-metal amb els A Storm of Light, My Sleeping Karma, que amb el difícil paper d’estar programats entre Mono i Toundra, ens van portar el rock instrumental amb el qual el nombrós públic (dissabte hi va haver sold out) va gaudir de valent.

Per l’escenari 1 van passar els que tenien el títol de caps de cartell. I es difícil pensar si el divendres va ser millor que el dissabte o que el diumenge. El divendres, els noruecs Soup, amb el seu rock progressiu, van deixar al públic ben encaminat pel primer plat fort que eren els Amenra. Amb l’espectacle audiovisual Mass VI, els belgues van portar la ràbia, el dolor, la desesperació que ens aboca a un món cruel i pertorbador. Canvi de registre amb els 65daysofstatic, que ens van arrancar de la foscor per portar-nos al color de les seves projeccions i al so espacial presentant Decomposition Theory. Dissabte, vinguts de l’altra punta del món, els australians Caligula’s Horse, amb rock progressiu i potser el grup més clàssic de tots els que hem vist del cartell. Mono, un dels grans esperats no va decebre. I és que encara que només sigui una vegada s’han de veure i deixar ser transportat als mons ficticis que proposen. Resulta curiós que amb la fredor que representa que tenen els japonesos a l’hora de les relacions humanes, ens ofereixin aquesta experiència sensorial amb forma de música. Toundra, que presentava el seu últim treball Vortex (Century Media, 2018) van ser els encarregats de portar el clímax i augmentar, encara més si era possible, la temperatura a la Fabra i Coats. Esperats i desitjats, la qualificada com la millor banda de rock instrumental de la península,  també va fer un bon repàs a II, III i IV. Del Cielo negro vam passar a l’Oro rojo, i vam caminar per Bizancio, quin millor final de dissabte podíem tenir? Amb pinta de professors d’institut dels noranta, amb més de 25 anys tocant i 10 sense visitar-nos, el diumenge The Notwist van tancar la paradeta fins a l’any que ve. Tòpic, ja ho sé, però és que va ser un CONCERTÀS amb majúscules. El sextet va demostrar el que és la feina ben feta amb amor i precisió. Música electrònica, experimental, però sense estridències.

Poden estar molt contents els amics del AMFest per la gent que han portat. Tant a tocar, com d’oients, i poden estar segurs d‘haver complert amb el decálogo. Com sempre demanar perdó a tota la resta de grups que no vam poder veure ni escoltar.  I com deia algú en un noticiari: així són les coses i així els hi hem explicat.

Josep Ma. Català
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

 

 

1a Festa de Presentació del Festival Vida 2019: comença el compte enrere

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 d’octubre de 2018. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Aquest passat dijous els de l’Ampli no ens vam voler perdre la 1a Festa de presentació del Vida 2019, que ha sigut, com sempre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Quatre coses ens hi van portar: la primera, poder anar posant creus en els dies del calendari que falten fins al 4 de juliol del 2019; la segona, poder saber de primera mà alguna novetat sobre grups que vinguin al festival vilanoví; la tercera, escoltar al Fino Oyonarte; i la quarta, a Didirri.

Fino Oyonarte, més conegut per les seves anteriors etapes de baixista i productor, ens ha portat en format acústic el seu primer disc en solitari Sueños y tormentas (Buenaventura, 2018). Assegut, amb la seva guitarra i una copa de vi, ha anat tocant amb la pausa i saviesa, que porten els anys de professió, cançons cuinades molt a poc a poc, intimes, amb les que pot explicar per fi el retrobament personal després d’una dura experiència. El problema, com sempre, amb aquest tipus de concerts, va ser la gran quantitat de xiiiis xiiiis, que es van haver de fer per poder escoltar tal com es mereix a un currant de la música. Si la gent vol xerrar, si us plau, que se’n vagi fora de la sala, que agafi la cervesa, una bossa de patates (que bones que són) i surti. I tots contents.

Didirri ens ha tornat a embadalir amb el seu pop-folk. L’australià ha tornat a BCN, després de fer-ho aquesta passada primavera, amb Measurements (Unified, 2018). Les seves lletres i cançons van fer callar per fi a tothom, i van omplir la sala amb un acústic potent i tendre a la vegada. Molta interacció amb els assistents i un final de concert amb un silenci demanat per ell de cinc segons entre la seva última estrofa i els aplaudiments. Vida, seria un bon fitxatge.

Això sí, ens vam quedar amb les ganes de saber alguna cosa més del Vida 2019, a part de la confirmació ja fa temps dels The Charlatans. Haurem d’esperar a la 2a Festa i, naturalment, l’Ampli hi serà.

Text: Josep Maria Català

Festival Altaveu 2018: alçant la veu més que mai

in A PRIMERA FILA

– Toc, toc!

– Passi…

– Bon dia, doctor.

– Bon dia Sr. Altaveu, quant de temps feia que no el veia – encaixada de mans.

– Sí, justament ara fa un any.

– I que el porta per aquí? Se’l veu amb un aspecte immillorable.

– Doncs que faig 30 anys i he decidit fer-me el què li diuen un “chequeo”.

– Molt ben fet, home. Ostres tu, com passa el temps, 30 anys… i sembla que va ser ahir quan va venir per primera vegada. Anava en braços dels seus pares. Quan et vaig veure, et puc tutejar oi?, i ells em van començar a explicar com vas néixer, la il·lusió que tenien i que volien que creixessis i fessis molts anys. Vaig pensar, pobrissó, no sé si durarà gaire aquest vailet. Tot just la democràcia està en bolquers, Sant Boi és un poble obrer i revolucionari, i ara porten al món aquest projecte que ja veure’m com acaba.

Vale tio… ja tiro. Com es posa la gent quant trigues una mica més a sortir d’un semàfor. Vaig cap a Sant Boi, a l’Altaveu, i m’he quedat embadalit pensant com podria començar la meva crònica d’aquest any. Li tinc un especial afecte a l’Altaveu. I fa 30 anys. M’hi haig de lluir.

Està núvol i tot que el meu telèfon diu que no plourà, el cel no sembla dir això. Arribo a la plaça de l’Ajuntament i el grup frontera Ominira ja estan en marxa. Poqueta gent, és el que té obrir un festival a les vuit de la tarda quan encara hi ha llum. El trio barceloní ho dóna tot i intenta que la gent s’apropi a l’escenari. Però la climatologia és com és i la pluja fa que la gent busqui refugi sota els arbres i a les ombrel·les dels bars de la plaça. M’agrada el que escolto, la barreja d’electrònica i metall sempre em produeix curiositat. Fan un pop ètnic amb el qual la pluja no hi desentona.

A les nou, ja sense paraigües, la Dolo Bertran és l’encarregada de portar l’espectacle Alça la veu!, en el que un bon grapat de músics de tots els estils volen portar el seu gra de sorra en un concert multidisciplinari, en el que el missatge es posa davant de la música. Amb un grup de músics íntegrament santboià i la Coral Renaixença, l’Enric Montefusco, Núria Graham, Judit Neddermann, Roger Mas, Ruper Ordorika, Quimi Portet, Maria Arnal i Marcel Bagés, Paula Valls i Maria Martí han portat i han alçat la veu per la llibertat creativa i els drets essencials.

El poc que havia escoltat d’ella, feia que tingués moltes ganes de veure en directe a la Morgane Ji. El mestissatge, la barreja de cultures i el seu banjo elèctric era un bon cartell. I ho ha aconseguit, ens ha portat en un viatge fins a una illa al mig de l’Índic (he hagut d’anar al maps per veure per on cau l’illa) i ens ha costat tornar a casa, jo ja m’hi hagués quedat. Bé, crec que jo i la majoria de gent que pràcticament ja omplia la plaça.

Can Massallera ha sigut la següent parada. Una mica de psicodèlia de nova fornada i de dream pop a càrrec dels The Zephyr Bones, ens ha fet anar somiant fins a les novaiorqueses Boytoy. Grup íntegrament femení (i em sap greu que això sigui una notícia) que s’ha transformat en un quartet amb l’aparició d’una baixista. So grunge, de garatge, d’aquell en què les guitarres trenquen la nit, i fan que la pols acumulada durant l’estiu al sostre de l’escenari vagi caient a poc a poc mentre els focus la van atrapant i la fan ballar al seu ritme.

Diuen que aquest dissabte els núvols es quedaran a casa i podrem remenar música per la fira del disc. Mentre, els Et-Co* comencen el seu concert. Música de difícil classificació, amb tocs tribals, ètnics, pop, electrònic i influències orientals, àrabs i hindús. Però no sempre s’ha de poder classificar tot i ha de tenir un nom. Si t’agrada, et porta i gaudeixes, tant li fa.

Després, i amb les entrades exhaurides, en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, ens donaven la benvinguda a Cal Ninyo. No m’allargaré a descriure els dos concerts. No fa gaire ja vaig fer una crònica dels mateixos a l’Apolo. L’única diferència positiva va ser que es un teatre amb cadires i estàs assegut. Això va portar que el “sector parlanxin”, a diferència de l’altre concert, no existís. Exquisidesa màxima per part d’un públic que va poder gaudir d’un pop metafísic que porta tot l’estiu passejant-se pel nostre país i ses illes.

Desgraciadament, he treballat avui i també ho faig demà diumenge, i estic mort, no em veig amb cor d’anar a Can Massallera un altre cop, ho sento.

Felicitats Altaveu, i també a tots els que han posat ganes, feina, il·lusió i temps durant tots aquest anys. Als grups que hi han passat, als que els hi ha servit per donar-se a conèixer més. Felicitats per voler apropar la música al carrer, als barris i de manera gratuïta. Són una utopia els festivals públics? Provem-ho. Com molt bé diu la Maria Arnal, la gent no s’adona del poder que té…

Josep Ma. Català
Redactor

Japandroids + Retirada!: viure per veure-ho!

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 de juliol de 2018. Sala [2] de l’Apolo

El dimecres 11 de juliol era un dia amb molts concerts “grans” a la ciutat de Barcelona. Teníem a Eels a la sala Barts, Queens of The Stone Age a Razzmatazz, Beyoncé a l’Estadi Olímpic i Japandroids a la sala [2] de l’Apolo. Nosaltres ens vam escapar a l’Apolo i el que vam viure no es pot descriure amb paraules. S’ha de viure.

Els canadencs Brian King, guitarra i veus, i en David Prowse, bateria i veus, o el que és el mateix, Japandroids, van deixar-se la pell dalt l’escenari i nosaltres, el públic, a baix. Si us voleu imaginar el concert, us els heu de posar a casa, pujar molt el volum i imaginar-vos a unes vint persones fent salts i pogos.

Va ser un set list sense treva i on van sonar tots els seus hits, entre els que van destacar, Near to the Wild Heart of Life, Young hearts sparks fire i amb el final apoteòsic amb Continuous Thunder, The Night of Wine and Roses i The House That Heaven Built. El concert va acabar amb algun valent tirant-se de l’escenari.

Van obrir el concert els barcelonins Retirada! Valia la pena apropar-se d’hora a l’Apolo per poder-los escoltar i veure. Van fer un concertàs! Si teniu l’oportunitat d’anar a un concert seu, aneu-hi. No us decebran.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Pearl Jam: herois del grunge, clàssics del rock

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 10 de juliol de 2018. Palau Sant Jordi.

Nascuts i destinats a la fama a principis dels noranta des de Seattle al món, van esdevenir la icona i punta de llança del grunge i del rock alternatiu juntament amb bandes de referència com Soundgarden, Stone Temple Pilots o Alice in Chains, entre altres delícies.

El mateix Kurt Cobain, amb el qual es disputaven (sense voler-lo) el tro, els va atacar i descarregar part de la seva ira perquè deia que eren uns venuts. Des de Pearl Jam el van contestar declarant la seva admiració per Nirvana i el seu amor etern.

Abanderats i promotors de reivindicacions i compromís social (feminisme, ecologisme,…), poc després van endegar una guerra perduda contra Ticketmaster reclamant els preus de les entrades dels concerts més barates, cancel·lant shows i organitzant gires impossibles fora del sistema. Van perdre la partida i a punt de quedar-se a la cuneta, però van continuar. I ens van deixar gravats quatre primers discos memorables: Ten (1991), Vs. (1993), Vitalogy (1994) i No Code (1996).

Els treballs posteriors, tot i no ser tant inspirats, els han permès anar tirant de veta a base de concerts on posen en pràctica les normes i cànons del rock en directe. Amb actitud, intensitat, entrega, repertori equilibrat, bones interpretacions, i sobretot el carisma del seu vocalista i líder Eddie Vedder, segueixen aconseguint el mateix que al segle passat: que els seus concerts siguin una litúrgia entre el públic i una banda que en el directe esdevé abassegadora .

Aquest dimarts tornaven a Barcelona, a un Palau Sant Jordi ple a vessar, al desembre passat en un parell d’hores havien esgotat les entrades posades a la venda (l’any 2000 se’ls havia resistit i no el van poder omplir). I ho van fer per la porta gran, amb un ampli repertori, interpretant molts dels seus himnes (Jeremy, Even Flow, Corduroy, Alive, Better man,…). Tot combinat amb cançons més amagades, com la primera peça de la vetllada The Long Road una cara B d’un single del 1995.

I així, entre consignes reivindicatives (com a Daughter dedicada a la lluita feminista i a les dones) i amb una ampolla de vi a la mà (una imatge repetida de Vedder quan visita aquestes contrades) van passar quasi tres hores de rock al més estil clàssic d’uns ja clàssics de l’escena, per damunt d’etiquetes grunges i alternatives. La seva penúltima cançó de la nit, una versió dels The Who era tota una declaració d’amor i respecte al gènere.

Sols resta demanar ser-hi en la seva propera visita i desitjar que no tardin uns nous 12 anys a venir. Que si s’ha de fer, es farà, i aquí estarem, amb ganes de passar una bona nit de rock.

Gerard Birbe
Redactor

Trobareu més fotos i el repertori del concert a la pàgina oficial:

https://pearljam.com/tour/history/show/barcelona

 

Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes: pop barroc darrera un palau noucentista

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de juliol de 2018. Jardins de Pedralbes

Per primera vegada els de l’Ampli ens vam acostar al Festival Jardins de Pedralbes, bàsicament perquè tocaven els Fleet Foxes, no tant per ser l’espai on ens prodiguem habitualment – de Miguel Rios o d’en Carreras no farem crònica –. Els meus col·legues de l’Ampli aquesta vegada ni van demanar acreditació, probablement auto intimidats per la nostra manca transitòria de popularitat – temps al temps –. Així que vam recórrer el vell sistema que ja esmentava la meva àvia – de pago –.

Justament quan buscava l’entrada pel web, la més barata que vaig trobar era de 31 euros, una cleca anodina pels locals – tribuna, lateral, senar –, i on curiosament, junt amb el preu de l’entrada deia “visibilitat limitada” – per més inri –. Em vaig consolar en el fet que les entrades més barates, les de 18 euros i situades a platea lateral inferior al propi web deia que eren de “visibilitat nul·la”. No obstant respecte a aquestes entrades, també deia el web, “sold out“. És a dir, les entrades de “visibilitat nul·la” estaven totes venudes. Vaig pensar que eren molt bons els dels Jardins de Pedralbes, per ser capaços de vendre totes les entrades per no veure el concert.  Efectivament els companys de la platea lateral inferior – en endavant, el galliner –, tenien un magnífic arbre davant i una orientació justeta per veure bé l’escenari.

Ja ho deia Warren Buffet, “la lluita de classes sí que existeix, i de moment la nostra va guanyant”.

Feta aquesta prèvia, com no podria ser d’una altra manera, l’escenari, el lloc, els jardins, tot molt bonic. Molt xulo. El palau il·luminat, un escenari molt ben muntat amb una bona estructura de ferro, orientat a la façana de l’edifici.

Dins de l’alternativitat que representen Fleet Foxes, en un espai així, es pot dir que la idea va funcionar. L’escenari, excepte on seia jo, estava força ple. Platea plena i tribuna força ocupada al centre (i el galliner a petar). Jo em vaig passar el concert sol al lateral. Un so impecable on s’apreciaven els detalls, un lloc preciós i un grup d’una qualitat excepcional. La combinació no podia sortir malament. Els jocs vocals de Fleet Foxes, combinat amb una rica orquestració, el pop-folk de cambra, melòdic, a vegades barroc i simfònic, encaixaven. Vaig passar una magnífica i relaxada serata. I en Robin Pecknold, líder de la banda, va flipar bastant amb el lloc i l’entorn – it’s perfect –.

Van presentar el nou disc Crack–Up, del qual van tocar temes com Cassius, – o – Naiads, Cassadies o l’enganxosa Foo’ls Errand, però no van presentar totes les cançons del nou disc, sinó que les van combinar amb anades al passat, del qual diria que no es van deixar cap hit. Després d’un inici més tranquil van encadenar la poètica White winter hymnal – segona millor cançó de l’any 2008 segons Pitchfork – l’alegre Ragged wood, o les conegudes i fabuloses Your protectorHe doesn’t know why o Batteri kinzie, entre d’altres perquè me’n deixo algunes per no cansar-vos amb tants noms.

No podia faltar un moment de lluïment en solitari, que li va donar un toc nostàlgic al concert, amb la increïble Tiger Mountain Peasant Song – un dels seus millors temes –, rematada amb Oliver James.

Van ser molt generosos els Fleet Foxes, donant el millor d’ells mateixos. El públic high-hipster, barrejat amb els locals, va callar quan tocaven i aplaudir molt quan acabaven els temes. Finalment, van demanar intensament un bis quan al cap d’una hora i mitja havien acabat el concert.

Van tornar a sortir, i feren novament una del Crack–Up que va camí de convertir-se en hit. Encara diria més, crec que d’aquí no molt sortirà en algun anunci de cotxes o alguna cosa així. Parlo del tema tranquil i fàcil If you need to, keep time on me.  És un tema facilón, però ens agrada.

I per finalitzar, un altre hit, per si no fos suficient. Acabaren amb Helplessnes blues, amb el públic dempeus, acomiadant un bon concert i un magnífic vespre. Fins i tot sense veure res, els meus amics del galliner s’ho devien passar bé.

Albert Gasch
Redactor

Ves cap amunt