Pàgina 1
Estàndard

Inspira: Final de gira ‘Greta’

13 de maig 2017, Sala BeGood, Barcelona

Dissabte passat, Inspira, amb en Jordi Lanuza al capdavant, posà punt i final a la seva darrera gira. Després de més d’un any i mig voltant i tocant les cançons del seu últim treball discogràfic, Greta, la banda barcelonina tancà una important etapa per obrir-ne una de nova, donant-se un temps pel descans, la reflexió i per, en un futur que esperem no sigui llunyà, preparar nou material.

El concert serví per fer un ampli repàs a la seva discografia, comptant per a l’ocasió amb un dels col·laboradors habituals, Pau Vallvé, a la segona bateria.

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Estàndard

Jenny Hval: una altra top al Caixa Fòrum

Divendres 28 d’abril de 2017. Caixa Fòrum. Barcelona

Van aparèixer ella i el seu amic cap a les 22:05 amb una indumentària que situaria als voltants del segle II D.C., en la dinastia dels Antonins, amb una túnica austera que semblava blanca, però que finalment era vermella, pel joc de llums. Semblava que un inici la Jenny Hval ens donava gat per llebre, tot i que els saltirons que va començar a fer eren més pròxims al gènere conill.

I era vermella la túnica com els seu últim disc Bloody bitch, que no és una altra cosa que una “investigació sobre la sang”, segons ha dit ella mateixa i que ahir va presentar al hall del Caixa Fòrum. Jocs de paraules a part, això de gat per llebre ho dic perquè el concert, en els primers temes s’apropava a temes més pop i electrònica com a mínim per públics amplis. El del meu costat  -que no tenia ni idea de música-, va dir, “això és una mica comercial”, i tots vam fer que sí amb el cap. Tant dir que alguna cosa sona comercial com assentir, queda molt bé. En tot cas el concert de la Jenny va anar a més, i de comercial res. Una veu celestial, aguda i incisiva, que canviava d’octaves com qui no fa res, amb una base electrònica amb ritmes a vegades més sincopats, a vegades més animats, una intensitat experimental que oscil·la entre l’avantguarda, l’electrònica i l’art-pop creatiu.

D’altra banda, com ja insinua el disc i anunciàvem abans, la Hval va agafar una mena de coixins allargats, i va dir “això són els meus intestins”, en aquesta mania que tenen els nòrdics de fer performances. En aquest cas agafava els intestins se’ls posava de collaret, i va acabar el concert a terra rascant-los o serrant-los, entre les vibracions melòdiques i la seva parla incisiva. Tot plegat molt noruec. Em recorda als suecs The Knife, que també els hi agrada performar, i amb qui veig algun paral·lelisme musical. Aquest radicalisme actuant, honestedat i, fins i tot, diria feminisme trencador, triomfaria totalment en espais molt diferents del públic més hipster que inunda el Caixa Fòrum (que la programin a l’Ateneu Rosa de Foc i em jugo el que vulgueu a que arrasa). Al marge d’aquestes actuacions provocadores, la qualitat musical de Hval va quedar corroborada en directe, amb un concert de nivell alt i que confirmen a Jenny Hval com una de les artistes experimentals més importants de l’actualitat musical.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Sempere

Estàndard

En Colomo, les fílies i les fòbies

Barcelona, Sala Barts, 20 d’abril 2017

Després de fer baixar amb una canya els pintxos de cartó pedra engolits en un dels locals del parc temàtic donostiarra del carrer Blai enfilem cap a la BARTS. Avui és juernes i el Guitar BCN 2017 ens ha convidat a veure la proposta del Joan Colomo, l’eterna promesa emergent i malauradament encara un desconegut del gran públic.

I entre ells, un servidor, qui empès per les fílies i fòbies que guien la condició humana renega de l’indie com ànima que porta el dimoni. Decidit a exorcitzar els prejudicis innats a la meva condició de rocker, em vaig deixar convèncer per assistir al fenomen Colomo. Si m’avorria, sempre em podria distreure fent inventari de hipsters, fàcilment identificables per la camisa de quadres i la brusa estampada d’animals diversos –estereotips mode on!-, rehipotecar-me per pagar els deutes acumulats a la barra o fugir d’estudi i abandonar la fotògrafa a la seva sort. Per cert uns éssers ben curiosos els fotògrafs musicals, apostats a primera fila com groupies voyeurs

La nit de Barcelona és complexa, massa factors a tenir en compte, que si la Champions, que si el Primavera, les festes populars, el Bruno Oro versionant a Sinatra a la sala principal de la BARTS…, els artistes i programadors tenen la coartada perfecta per justificar l’èxit o el fracàs d’aforament.
No és el cas d’en Colomo, ell no necessita excuses, és un animal escènic que des del primer joc de sampler t’arrenca un somriure i que al tercer tema et té ballant i ja no et deixa de sorprendre fins que s’apaguen els focus. Perquè d’això es tracta amics de deixar el sofà aparcat per unes hores, de pagar 15 pavos pel gust de participar d’una experiència musical, de descobrir noves propostes i arriscar, ell ho posa tot perquè el públic gaudeixi i torni a casa amb un somriure taral·lejant com un mantra alguna de les seves tornades.

I no, no em vaig avorrir, no vaig fugir, de hipsters tampoc en vaig comptar, amb la cervesa a preu de combinat i una proposta eclèctica barreja de concert i show de varietés em van tenir prou distret. Suficient per afegir en Colomo a la meva llista de fílies.

En definitiva una experiència altament recomanable, aquest ha estat el primer cop però de ben segur ens tornarem a veure, fins aviat Amigo!

Text: Xavi Gimeno

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

Goran Bregović, sensualitat zíngara

4 d’abril de 2017. Palau de la Música Catalana. Barcelona.

 

Goran Bregović, iugoslau. Així se sent i es defineix qui, probablement, sigui el més important ambaixador de la música balcànica i un dels màxims divulgadors “pràctics” de tot allò que el poble rom ha aportat a aquesta. No és gitano però sent un gran respecte per l’ètnia i la seva cultura. Respecte que fa extensiu, de manera pública, a moltes altres maneres d’entendre i viure.

Tenir un pare croat professor de balística, una mare sèrbia que marxa de casa quan ets adolescent, viure una guerra fratricida, llicenciar-te en filosofia i sociologia, ser el líder de la banda de rock més important del país (Bijelo Dugme) i, per descomptat, coincidir amb l’Emir Kusturica. No us vull avorrir amb dades biogràfiques que podreu trobar fàcilment a la Xarxa, però entenc que conèixer-les ajuda a comprendre millor el personatge.

Aquest dandy proletari avui pinta canes i volta pel món, actuant en festivals de renom, omplint prestigiosos teatres, sales de concert i, de tant en tant (com li agrada reconèixer) algunes cofurnes que li retornen els peus a terra. Curiós veure com la seva música d’evident calat popular invadeix espais nobles com el Palau. I sí, esdevingué l’actuació una festa que feu tremolar les estructures.

Per l’ocasió el compositor escollí un repertori força eclèctic que barrejà les forçoses Gas, gas, Ederlezi, Mesecina o, evidentment, Kalasnjikov amb la deliciosa In the Death Car (interpretada originàriament per l’Iggy Pop), el melangiós tango Ausencia (que sense la Cesária Évora no és el mateix) i algunes peces, menys afortunades, fruit de la seva col·laboració amb els Gypsy Kings (Presidente o Balkaneros).

L’Orquestra de bodes i funerals aconseguí que l’actuació fos, com de costum, vibrant i intensa. Un “equip local” composat per un quartet de corda i un quintet coral masculí els acompanyà a l’hora d’executar els temes inclosos dins la banda sonora de La reina Margot.

El fenomen balcànic ha esdevingut mainstream, és cert, però continua traspuant exotisme i sensualitat zíngara i (perdoneu la mirada masculina) fa dansar les dones, i de qui manera!

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó: quan la música es consolida

Centre Civíc Matas i Ramis, 24 de Març 2017

Des de l’any 1997, el Centre Cívic Matas i Ramis d’Horta organitza un concurs de cantautors/es que a, amb el pas dels anys, s’ha anat consolidant com una plataforma per a la promoció de nous talents de la cançó d’autor. Entre els guanyadors, hi figuren noms avui tan coneguts com Estopa (que van guanyar la segona edició, l’any 1998), Rafa Pons, Anna Roig o El Sobrino del Diablo. Enguany arriba a la seva divuitena edició i el passat 24 de Març es donà el tret de sortida a les bases del concurs amb un gran concert inaugural de Rafa Pons que omplí el Matas tot i la pluja que va a caure aquella nit a Barcelona. Una nit especial on tota la gent del Matas i Ramis que fan possible aquest projecte en mimaren tots el detalls. Les semifinals es celebraran el 16 i el 17 de Juny i els finalistes ho donaran tot a la gran final del 18 de Juny.

Per si us interessa podeu trobar les bases AQUÍ.

Nosaltres hi serem, i vosaltres?

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

11è Aniversari del club TR3SC, Sala Apolo: Myles Sanko, I believe in you.

11è Aniversari del club TR3SC, Sala Apolo: Myles Sanko, I believe in you.

El divendres 23 de març a la nit vam patir el símptoma que li podríem dir: “Deú meu, que faig avui?, i si m’equivoco?”. Teníem tantes ofertes musicals i tan bones, que vam tenir raonables dubtes a l’hora de demanar les acreditacions. Quan vam sortir a les onze ben tocades de la Sala Apolo, en la que va ser la festa de l’11è aniversari del club TR3SC, tots els dubtes havíem marxat ballant, igual que vam fer nosaltres després d’escoltar al Myles Sanko.

Va ser, per això un principi estrany. La gent que anava entrant a la sala anava ràpida, però no per poder agafar bon lloc, a prop de l’escenari, sinó per agafar els seients laterals, el que va fer que durant uns moments es veiessin els laterals plens i la sala mig buida. Però va durar poc, la sala i el pis de dalt es van omplir per poder veure el que prometia ser una bona nit de soul.

Nosaltres ja l’havíem vist en el que va ser el seu debut a Catalunya a l’Altaveu del 2014. I tot i que no és un estil del que hem parlem gaire a la nostra pàgina, ens va encantar, i és que, qui és pot resistir al soul. Des de llavors ens ha anat visitant regularment. Suposo que això vol dir que tenim una bona salut musical i naturalment, bon gust. “Just being me” es diu el seu tercer treball i dóna nom al seu tour. És el disc, segurament, més personal de tots tres i en el que creiem que es pot escoltar més el seu cor, en el que es treu un lligam invisible i és més lliure a l’hora d’expressar-se. Un disc que parla d’amor, esperança i promeses. Veieu el preciós vídeo que acompanya a
“This ain’t living” per veure el compromís que està agafant el Myles Sanko en les seves cançons.

Artista polifacètic, en què tant et canta, et composa una cançó, et fa un vídeo o et munta un moble suec sense instruccions. Ghanès de naixement, amb passaport francès, resident a Anglaterra i tots els músics que l’acompanyen són blancs, una raresa tractant-se de música soul/jazz. Aquestes són algunes de les característiques del Sr. Sanko, que fa que comenci a ser un dels referents de la música “motonw” al vell continent. La seva gira, però, aquesta vegada fa que visiti llocs poc freqüents com pot ser Tunísia o Marroc. Pel que fa al concert un veritable gust. Durant la primera meitat, va anar barrejant cançons dels seus tres treballs com poden ser My Inspiration, Just Being Me o Don’t Let Me Down, per deixar el gruix de l’últim disc a la segona part.

Els estils soul, jazz i un toc de funky en alguna cançó fa que sembli que mestres com Hathaway o Marvin Gaye, del que va cantar fent un mix Mercy Mercy Me i Wath’s Going Go, es passegessin per l’Apolo, i ens ajudessin a cantar i ballar una música que pot semblar minoritària, però que té els seus fidels seguidors a Barcelona.

Fins aviat Myles Sanko, forever dreaming.

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Let’s Festival 2017 – Ni Amatria, ni Grises, ni que perro muerto!

18 de març de 2017. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

 

El Let’s ja ho te això, any rere any te l’habilitat de conjugar propostes interessants, propostes que no aterren al Barcelonès amb l’assiduïtat que es mereixen. Te també per costum programar a bandes que amb mestressa casen pop-rock amb tintatges electrònics.

En aquesta ocasió els convidats foren Amatria i Grises. Els primers, amb el manxec Joni Antequera al capdavant, visitaren per primer cop la sala hospitalenca. Els guipuscoans, per contra, són gustosos repetidors.

Amatria roda des del 2012, quan sortí a la llum el seu treball debut Hoy van a salirte las alas. Premonitori nom tot i que el projecte ha aixecat veritablement el vol amb el seu tercer darrer llarga durada, l’homònim i ambiciós Amatria.

Per això serví, essencialment, el recital de la Salamandra; per presentar els 10 temes que l’integren. Un repàs que arribà al clímax amb Chinches, el (fins el moment) gran èxit de la formació. Sonà fresc i engrescador la resta del repertori quedam-nos, nosaltres, amb Me falta algo, la “vuitentera” El golpe (no us perdeu el magnífic videoclip) i Atarax (nom d’un medicament indicat, entre d’altres coses, per a la urticària i per tant per la mossegada de la xinxa). Remarcable també el cover sintetitzat que fan de La Copa de Europa de Los Planetas.

Ens quedàrem més tranquils, doncs Antequera bromejà amb la versemblant mort del can, en saber que el protagonista de El perro del vecino, malgrat haver estat drogat sistemàticament, continua viu.

Torn a continuació del quintet de Zestoa, Grises, que com es sabut no fa honor al seu nom, essent notable la gama cromàtica de les seves composicions. A Erlo, a sobre, sonen més càlides que mai.

Mostra d’energia desplegada pels bascos on també hi va haver temps per mirades retrospectives. Celebràrem, per tant, tornar a escoltar temes de l’alçada del progressiu Wendy, el magnificent Cactus, el ja llunyà El hombre bolígrafo i, com no, la esperada Animal.

Avestruz, sí, però la formació no amaga pas el cap a l’hora d’interpretar aquest o la resta de temes que aporta el nou material. Trobàrem tròpic a dojo (així ho anuncien la majoria de ressenyes que s’han fet del disc) i bones vibracions. El seu directe és contundent, rotund i, fins i tot, festiu, tot i cedir un instant a l’enyorança estival amb Soles. A la celebració que conformà l’acte tingueren un pes important les obligades Formas i Calamita.

 

Com podreu intuir, doncs, la vetllada estigué a l’alçada que demanda el festival. Ni Amatria, ni Grises, ni el gos mort que va resultar estar viu. Sense treure importància a la imprescindible aportació de les bandes participants lloarem, un any més, la capacitat de la gent del Let’s per amalgamar estils, per treure suc a un format proper i, per descomptat, per l’inigualable tracte que gasta amb els mitjans que el cobrim.

 

Text i fotos: Alex Reuss
Estàndard

Let’s Festival 2017 – Joana Serrat, Morgan i la nova Einstein

11/03/2017, Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat

Apoteòsica festassa inaugural a càrrec dels Love of Lesbian (aquí la nostra crònica). A l’endemà, doncs, als de L’Ampli el cos ens demana un acte més tranquil, més íntim. Les actuacions de la Joana Serrat i els Morgan resulten, per tant, ideals; ambdues suculentes receptes cuinades a foc lent, d’aquelles que es frueixen paladejant, a la recerca d’uns ingredients coneguts, familiars.

Arribem d’hora i des del mòbil comencem a fer la corresponent difusió a les xarxes. Just per sota de la nostra publicació al Facebook observo que algú ha compartit un article amb un titular espectacular: La nueva Einstein tiene 23 años y se llama Sabrina González“. L’afirmació és majúscula i segur que hi ha qui pensa que és exagerada. En qualsevol cas, però, és remarcable: això de que s’equipari obertament la ment d’una dona a la d’un dels científics més brillants de la història de la humanitat em sembla un fet significatiu i, per descomptat, digne d’aplaudiment.

Ara feu una ullada al cartell del Let’s. No és cap crítica, eh? Observeu, també, el de la majoria de festivals d’arreu. Malauradament en el plànol musical, com en molts altres, no existeix la paritat i sovint, per un cúmul de motius que bé mereixerien un ampli debat, costa confeccionar una graella on les propostes venusianes tinguin la mateixa presència i/o pes que les marcianes. Aquí ho deixo.

Dimecres celebràvem el Dia Internacional de les Dones. Important, doncs, aprofitar l’ocasió brindada per cobrir dues actuacions on el protagonisme recau, per sobre de tot, en dues veus femenines.

La proposta de la Joana Serrat és àmpliament coneguda i reconeguda, aquí i enllà les nostres contrades. Des d’aquest magazín hem anat seguint de prop, des de la primera fila, l’evolució del seu folk transatlàntic. No voldríem fer-nos pesats enumerant un cop més les seves virtuts ni que penseu que ens estem estalviant unes línies per “la patilla”.

El repàs fet per l’ocasió a la seva discografia fou previsible. A aquestes alçades el seu Cross the Verge ha girat molt i gaudeix del conseqüent rodatge, aquell que fa que tot, dins l’engranatge, es bellugui com cal. Impecable execució i exposició d’un repertori on, val a dir, Green Grass encara ostenta el títol de “hit”.

Agraïda, com sempre, la Joana dedicà unes paraules a la històrica i entranyable sala que acollí l’acte, esmentant la complicada situació per la que passa. Un detall que l’honora.

Arribà seguidament el torn dels Morgan, formació madrilenya, amalgama d’artistes que fa mans i mànigues per compaginar aquest amb molts altres projectes musicals. Carolina de Juan, Nina pels amics, veu i piano, s’erigeix com a líder (encara que no s’ho cregui) per mèrits propis. L’essència neix de les seves cordes vocals, delicadesa verbal que casa a la perfecció amb el soul que practiquen.

Únic treball discogràfic a les seves esquenes, North, i obligat repàs íntegre. Temes de diferent tempo i ritme, de tall clàssic, sense estridències, beguts del nord, sí, però evidentment d’Amèrica. La llengua, val a dir, no condiciona el resultat: Volver, rara avis en castellà i inclosa com a bonus track, fou una de les més aplaudides.

Permeteu-me per acabar una reflexió:

Existeix al nostre planeta un indret on amb vehemència excessiva s’enalteixen valors democràtics i s’enarbora la bandera de la llibertat en un exercici d’hipocresia màxima. Avui, aquest indret el governa un personatge xenòfob, homòfob i misogin. Com acostuma a passar, però, el millor es troba en el substrat: milions de persones que creuen fermament en uns principis igualitaris i universals. Moltes, moltíssimes, són dones i d’aquestes una part són personatges rellevants i influents. Algunes, com ja hem vist, són científiques reputades d’origen estranger i d’altres, moltes, són músics que es sumen a la rebel·lia vers l’establishment.

Les composicions de la Joana i la Nina han crescut a l’empara d’una tradició musical on indiscutiblement l’aportació femenina és fonamental. Cretí, doncs, aquí i allà, qui vulgui veure la realitat des d’un malaltís prisma patriarcal.

 

Text: Alex Reuss

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Let’s Festival 2017 – Love of Lesbian: John Boy és de Sant Vicenç

10 de març del 2017, Sala Salamandra 1, L’Hospitalet de Llobregat

El cometa Halley o 1P/Halley és un cometa gran i brillant, visible des de la terra a simple vista i de mitjana passa a prop cada 76 anys. Per aquesta raó, amb sort, el veurem una vegada a la nostra vida i amb molta dues. Això vol dir que hem de veure com a mínim una vegada un concert dels Love of Lesbian en la gira d’El poeta Halley (Warner Music Group, 2016)? Doncs sí, exactament vull dir això. I si pot ser dues. Tot això que els hi podrem explicar als nostres néts, amb la famosa frase d’avi pesat: si nen, jo hi vaig ser…

Llunyana és l’època en què cantaven amb anglès a l’igual que llunyana és la corba que fa el Halley abans de tornar a visitar-nos. També cau lluny l’any 2006, primer Let’s, i tal com van recordar al concert de divendres a la nit van creure amb ells, tant que al 2009 van repetir. Han hagut de passar uns quants anys més perquè LOL, ara ja com grup consolidat, tornin a la Salamandra i ho ha fet com un bon exalumne. Amb una bona carrera, amb l’èxit de la que és una gran banda i amb cara de bons nens que tornen a l’escola d’on van sortir per fer-se grans. Fan falta totes les mans de tots els seus components per poder agafar els premis i guardons que han anat recollint al llarg de la seva carrera i els últims, els que encara estant calentonets, com aquell pa acabat de fer, els recollits als Premis Enderrock 2017 la nit abans del concert a L’Hospitalet, un popular i l’altre de la crítica. Tothom hi està d’acord.

Poca a cosa a dir dels LOL que no s’hagi dit i escrit per tot arreu. Aquest cop al Let’s, repàs molt complet de la seva discografia (jo vaig contar unes 24 cançons) amb quasi tres hores de concert lèsbic. Llums i escenari potser una mica justets, però pel cas era el de menys. Durant la primera hora, vaig estar compartint espai amb els veritables protagonistes dels concerts, els que se saben les lletres de totes, repeteixo totes les cançons, i a ells no crec que els hi importessin les llums. Per això dir que aquest van cantar més quan els LOL van tocar Bajo el volcán, o Seres únicos,  o la mítica Club de fans de John Boy o la que van deixar pel final Planeador és difícil.

Després, vam poder pujar a la part de dalt de la sala. M’encanta la vista que es té des d’allí, amb una perspectiva diferent. Vaig poder veure a un grup d’amics de Sant Vicenç tocant, vaig poder escoltar les lletres del poeta Santi Balmes, veure la sala plena amb entrades venudes des de fa ja dies, com a la majoria de concerts del LOL. Te n’adones que les cançons d’El poeta Halley les podran continuar tocant d’aquí a uns anys, quant l’energia física doni pas a la saviesa, per ser més tranquil·les, més madures. Cançons més llargues, on el Santi ha pogut deixar anar part del seu imaginari sense que el temps les faci escurçar. Recordem, tot i que no la van tocar  Psiconautas.

Per últim, encara que es mereixeria més espai, deixeu-me, si us plau, dedicar dues ratlles al Sergio Mora, dissenyador dels exquisits dibuixos del disc (i amb un Grammy per això). Delicats i fets amb amor, com tot el projecte que envolta aquest disc.

La Salamandra és un animalet d’aquells que si els hi talles una extremitat, al cap d’un temps, els hi torna a créixer. Aquest estiu està previst que es tanqui la Salamandra 2, l’original. Ja se sabia des de feia temps, però les diferents crisis ho han anat ajornant fins que ara sembla que ja va de debò. Una mala notícia per L’Hospitalet i per la música independent en directe en general. Pocs llocs com la Salamandra es poden trobar fora del circuit de la capital. Esperem que es busquin solucions i que la pota tallada torni a créixer. A l’Ampli sempre ens han tractat amb molt d’afecte. Si ens necessiteu per quelcom, ja sabeu…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero