Category archive

A PRIMERA FILA

The New Raemon elèctric i amb banda: entre la mitologia i l’espai

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 5 de desembre del 2019. Sala [2] de l’Apolo

Entrar a Barcelona la tarda-nit anterior a un pont de tres dies és una sensació curiosa, vas al contrari de quasi tothom. Veure els cotxes fent cua per sortir de la ciutat, és com mirar una d’aquelles pel·lícules catastrofistes en què la gent es queda inútilment encallada a la carretera i, que finalment, no podran anar enlloc. Jo, al contrari, vaig molt tranquil cap a un concert, i avui penso més que mai que el nom de la sala és dels més encertats.

The New Raemon elèctric i amb banda, tanca el cercle del seu últim treball Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018) en la Sala [2] de l’Apolo. Apolo era fill de Zeus i un dels déus més influents i venerats de la mitologia grega. I també va donar el nom a un programa aeroespacial, entre el que hi havia la nau que va portar a l’home a la lluna (l’11), i la del no menys famós “Houston, we have a problem” (el 13). New Raemon, deus, naus espacials…que t’has pres avui Josep Maria?

Doncs molt senzill, el concertàs que es va marcar aquest passat dijous el sr. Ramón Rodríguez, maresmenc de pro, i la seva super-mega banda (més la Laia Alsina), està a cavall entre la mitologia i la lluna. Cançons com Cíclope, En el centro del baile, Wittgenstein, Charlestón, Cielos estrellados, Reina del amazonas, El Yeti, Tú, Garfunkel, La cafetera… van anar caient sobre nosaltres com ho fan els perseids durant el mes d’agost. Has de ser ràpid per poder-les veure, però un cop ho has fet, aquella imatge, ja et queda per sempre gravada en els ulls. En aquest cas, la música i les lletres ens quedaran marcades durant un llarg temps en el nostre cervell, i faran que desitgem escoltar ja el 7è treball que ha començat a cuinar per terres andaluses.

Segur que entre la crònica escrita pel company Gerard de The New Raemon quan va tocar al Let’s ara fa una mica més de mig any i la meva, ens han passat moltes coses, però l’admiració que li tenim no ha canviat gens. Poques coses puc afegir a les moltes altres cròniques que ja s’han fet després de tots els bolos que porten. Escoltar a uns treballadors de la música, com van millorant les cançons concert a concert, veure com la maquinària es va greixant fins que funciona a la perfecció, és un autèntic luxe que solament podem gaudir els que anem a concerts.

I com sempre, donar les gràcies a Subterfuge per acreditar-nos i a la Sala Apolo per solucionar un petit problema que vam tenir.

Josep Ma. Català
Redactor

Raquel Lúa: amor a borbotones

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 29 de novembre de 2019. CC Matas i Ramis.

L’èxit planetari de Once induí en John Carney a intentar repetir la fórmula el 2013 amb Begin Again.

Un productor musical, en Dan (Mark Ruffalo), vella glòria ara defenestrat per la indústria discogràfica, intenta fer renàixer la seva carrera gràcies a la Gretta (Keira Knightley), una tímida i jove músic a la que descobreix en una sessió de micro obert en un bar.

Mentre l’escolta per primer cop, com a bon productor, comença a entreveure’n el potencial i, en la seva imaginació, afegeix a la veu i guitarra tota una sèrie d’arranjaments musicals.

Si em pregunteu l’opinió us diré que el film és una merda com un piano, malgrat que l’exercici mental mostrat és prou gràfic.

Res semblant passà pel meu cap quan el 2017, com a membre del jurat del 18è Concurs de Cantautors/es d’Horta-Guinardó, “descobrí” la Raquel Lua. Observí, llavors, com rajava d’aquell cos menut una potent i harmoniosa veu, acompanyada en perfecta comunió per la virtuositat de l’Amaia Miranda a les cordes. Vot per elles.

Ara bé, passat pel sedàs del treball en equip i de la producció, la proposta de la Raquel ha mutat considerablement. Això (coses del cervell) rescatà de la meva memòria l’escena dalt mencionada.

El concert del passat divendres (dins el circuït Barcelona Districte Cultural) fou mostra d’aquest meravellós procés creatiu que neix de sumar talent. Germina, per tant, la llavor plantada temps enrere que, sense perdre allò nuclear, esdevé quelcom prou diferent.

Preciosa y el Aire obrí el recital fent evident, de bon inici, la metamorfosi. Amb l’actual formació (incorporats en Yeray Hernández a la guitarra, en Marco Boi al contrabaix i en Xoan Sánchez a la percussió) desgranà l’àlbum Ruegos y demàs, oferint un repertori que defuig de l’experimentació musical per a refugiar-se en sonoritats de tall clàssic, aigües on tota la tripulació navega a la perfecció.

L’actuació comptà amb les extraordinàries col·laboracions de la Sandra Bautista, que s’afegí a Mise en Abyme, i de la saxofonista Eva Fernández que ho feu a Veo, veo.

I malgrat tot, val a dir, el tema més esperat i corejat pel públic fou, justament, el que ens retornà al format embrionari. L’homònim Ruegos y demás, en un preciós tête-à-tête Raquel/Amaia, esdevingué mostra indiscutible de que l’essència brilla per si sola.

Agraí finalment l’artista, amb una inalterada naturalitat, l’“amor a borbotones” rebut, al llarg de la vida, de familiars, parella, amics i públic. Un amor que, intuïm, cultiva amb personalitat i ofici i que esperem l’acompanyi per molt de temps.

Alex Reuss
Redactor
M. Carme Montero
Fotògrafa

Gran final DescoNNecta 2019: Maat, Redfall Haze + Guillem Roma

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 16 de novembre de 2019. Lluïsos Teatre.

La final començà, com manen els cànons, amb un pèl de retard. La cua per recollir les butlletes de votació era llarga.

Resolt aquest aspecte, preparats dalt l’escenari, els Maat començaren a tocar. Formació al complet: Anthony Paz i Josseth Flores a les guitarres, en Bryan Amagaña a la bateria i l’Anna Castells al baix (aquesta última no pogué assistir a la semifinal). La banda encarà amb ambició el recital, fent gala d’una gran actitud i d’un virtuosisme que casa perfectament amb el post-rock instrumental que practiquen. Sonaren els temes Blue, Ayahuasca, Haru, Wizard, Sed de hambre, Lahia, Fuber, tancant amb 1943 i una bona dosi de distorsió.

Seguidament arribà el torn dels RedFall Haze. En Joe Hidalgo (cantant), l’Adrià Barranco (guitarra), la Marina Martínez (baix), la Meritxell Serisier (teclats) i en Pol Herrero (bateria) no es quedaren enrere en quant a actitud i presència escènica. Saberen guanyar-se al públic (al seu i a l’altre) i aconseguiren embolcallar-lo amb el seu rock progressiu. El set list defensat fou Modern Wasteland, Stuck in our own world, Spacing out, Binary jungle, Three make a crowd i Variety show.

I així arribà el moment de votar. El públic diposità el seu vot a l’urna i el jurat es retirà a deliberar.

Mentrestant en Guillem Roma, acompanyat de la seva germana Marta al violoncel (i segona veu), oferí als presents un generós tastet del seu ampli repertori: Anaren caient peces de l’Oxitocina, Nòmades, Connexions i, per descomptat, del ser darrer treball, La constant i la variable. La química entre els germans traspuà màgia, una màgia que embadalí els allà presents, entregats (amb deliciosos silencis, rialles, cants) a un regal que tindrem gravat als nostres caps, ulls i cor durant molt temps. Una joia.

Ponderats el recompte de vots i les puntuacions atorgades pel jurat només restà fer públic el resultat. Correspongué a l’organització, Lluïsos de Gràcia i L’Ampli, fer l’anunci: Maat és la banda guanyadora del DescoNNecta 2019. El marge fou ajustat, el que evidencià l’alt nivell d’ambdues propostes.

Amb tot plegat podem dir que, malgrat els múltiples entrebancs, la final esdevingué un oasi, un moment d’evasió en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies, Maat, Redfall Haze i Guillem i Marta Roma per participar en aquest projecte. Fins sempre!

Semifinal DescoNNecta 2019: Maat + Redfall Haze

in A PRIMERA FILA

Dissabte, 19 d’octubre de 2019. Pati dels Lluïsos de Gràcia

El concurs DescoNNecta, organitzat conjuntament entre els Lluïsos de Gràcia i L’ampli, es veié novament afectat pel conflicte polític.

Si en el 2017 fou a causa de la condemnable actuació policial del primer d’octubre, enguany ho ha estat per les accions en resposta a la sentència injusta del procés.

Les semifinals passaren a ser “La semifinal” en tant que el divendres 18 d’octubre hi havia convocada vaga general.

Jems i Bright Joy, ambdues bandes de fora de Barcelona, no trobaren factible i/o convenient traslladar-se fins la ciutat. Així doncs, els dos grups locals, RedFall Haze i Maat, acabaren sent els participants.

A circumstàncies excepcionals, mesures excepcionals. El jurat cregué oportú valorar el nivell dels dos grups que, en cas de ser l’apropiat, els permetria actuar també a la final. Un jurat que en aquesta ocasió estigué format per:

El primer torn correspongué als Maat, banda de post-rock instrumental, emmirallada en grups com Toe, Chon, The Mars Volta, TTNG, Animals as Leaders… Tocaren algunes de les cançons del seu EP Whitenoise.

A continuació sortiren a l’escenari els RedFall Haze. Rock progressiu amb influències de Royal Blood, Muse o Arctic Monkeys. Una petita mostra del seu repertori es pot trobar a Spotify.

Com era d’esperar (la preselecció feia intuir que el nivell seria alt) tant els uns com els altres seran a la final. El proper dissabte 16 de novembre a les 20:30 hores els tornarem a sentir, en aquesta ocasió sobre la tarima del Lluïsos Teatre acompanyats pel Guillem Roma, qui oferirà una actuació de cloenda.

En definitiva: podem dir que va ser una tarda molt emotiva i reivindicativa, on els grups que tocaren pogueren donar veu a les seves inquietuds. I els circumstancialment absents també, en tant que es llegiren en veu alta els comunicats que publicaren a les xarxes socials.

Acabarem tot agraint la inestimable col·laboració dels festivals Canet Rock i Cruïlla i del segell discogràfic Bankrobber.

Presentació DescoNNecta 2019

in A PRIMERA FILA
DescoNNecta 2019

Barcelona, 2 d’octubre de 2019. Lluïsos de Gràcia

Era dia de presentació. Presentació del concurs DescoNNecta, que tenim el gust de poder organitzar conjuntament amb els Lluïsos de Gràcia. Enguany es troba en la seva 4a edició, però per aquells que encara no el coneixeu us explicarem que es tracta d’un concurs de música adreçat a joves menors de 25 anys. Les inscripcions van ser nombroses i, el més important, d’un nivell molt alt. Finalment, d’entre totes, vam fer-ne la següent selecció:

Lia Sampai, Bright Joy, Jems, Redfall Haze, Maat i Plombiers

Els concerts de semifinals (19 i 20 de novembre) començaran a les 20:00 al pati dels Lluïsos de Gràcia. L’entrada és gratuïta i sortejarem abonaments dels festivals col·laboradors: Canet Rock i Cruïlla.

Per la presentació vam comptar amb en Lucas Fernandez dels Capromoscow, guanyadors de la segona edició del DescoNNecta, que va explicar la seva experiència personal com a músic i el que va suposar haver participat i guanyat el concurs.

Per a enriquir l’experiència DescoNNecta per aquesta edició vam organitzar una xerrada: Fer carrera en el complicat món de la música: algunes pistes. on comptàrem amb la participació de dues veus acreditades: la Gemma Recoder, directora de SunMusic, Canet Rock i Luz de Gas, i en Jordi Bianciotto, periodista i crític musical a mitjans com Rockdelux, Enderrock o El Periódico, entre altres. Moderant la Neus Molina, periodista cultural de mitjans com La Directa, Público, La Marea o Crític.

A través de les preguntes de la Neus, en Jordi i la Gemma van donar la seva opinió sobre diversos temes: la importància de trobar un bon mànager, el pes de la llengua emprada (anglès, català, castellà…), els elements que fan que una proposta destaqui o cridi l’atenció de crítica i programadors, la salut del mercat, la influència de les Xarxes Socials, els nous formats…

Creiem que va ser una xerrada molt interessant i enriquidora. Esperem que, tal i com el títol indica, aportés algunes pistes útils als joves músics que hi van assistir.

Superat el tret de sortida només ens resta dir-vos: us esperem a les semifinals del DescoNNecta!

Vida Festival 2019: Chapeau!

in A PRIMERA FILA

Vilanova i la Geltrú, 4, 5 i 6 de juliol del 2019, Vida Festival

La nostra visita al festival musical vilanoví per excel·lència (parlem, com no, del Vida Festival) no podia resultar més satisfactòria. Alguns podríeu (potser amb raó) replicar-me i fins i tot assegurar que si hagués tocat Beirut… Pse, no sé què dir-vos, en termes generals va estar tan xulo que el disgust inicial es va dissipar tan ràpid com la minsa pluja que va caure dissabte.

I és que sí, perquè la Sharon Van Etten va assumir, traslladada a l’escenari gran (Estrella Damm), amb professionalitat i amb solvència, el rol de cap de cartell. Aquells pantalons, a més, no tothom els sap lluir (macho mode off, si fos un home diria exactament el mateix).

Però vaja, anem per parts, doncs dijous ja va ser de traca.

En arribar trobàrem en Pau Vallvé a La Cabana, escenari tradicionalment reservat a propostes “petites” i alhora carregades d’energia. Encert, per tant. Qualitat i savoir-faire del power trio, contrastada àmpliament per aquesta redacció, amb els que aviat es posà el públic a la butxaca.

José-González – Foto: Christian Bertrand

Un luxe, com de costum, escoltar en José González. Molt solet se’l veié a la tarima king size, però ell es bastà i es sobrà. El repertori fou variat i inclogué brillants versions de temes dels Beatles, Massive Attack i Al Green, així com de propis i obligats com Stories we build, stories we tell.

No fa gaire que assistírem a la defensa del deliciós Energia Fosca d’El Petit de Cal Eril al, també deliciós, Festival Muda. Tant fa, res ens havia de privar del goig de veure actuar una banda que “funciona sola”, impulsada, probablement, per alguna mena d’energia còsmica. Llum en la foscor.

Fat White Family – Foto: Mika Kirsi

L’experiència Fat White Family fou molt grata, doncs a l’entendre de qui escriu aquestes línies aquesta colla de mossos amb pinta de chav britànic amb ganes de marro tenen essència (i no precisament d’aigua de roses). Actitud creïble i so contundent que engrescaren els de sota.

Sortits de la mateixa taverna, Sleaford Mods: quin magnífic despropòsit. Recital sense sorpreses però, vaja, que no calgueren. Públic entregat als lladrucs de Jason Williamson i als ritmes enregistrats (i més treballats en el seu darrer àlbum, Eton Alive) de l’inseparable Andrew Fear. Genial.

Excursió fins a l’escenari La Cova, toquen els Cala Vento. Els empordanesos connectaren ràpidament, com saben fer, amb els nombrosos congregats. Viu intens on, per forma i contingut, tothom (a excepció del personal de seguretat, estricte i esbroncat) quedà content.

Hot Chip – Foto: Christian Bertrand

Plat fort. Hot Chip surt a escena. La corona, sens dubte: enèsima demostració del gran estat de forma pel que passen aquests veterans de l’electrònica popera. Sí, sonà Ready for the floor, però també molt del flamant A Bath Full of Ecstasy. i un inesperat cover del Sabotage dels Beastie Boys. Festassa, de debó, del millor del festival i (atenció) de l’any.

El divendres, primerament, ens endinsàrem dins el bosc per assistir a l’actuació d’en Kevin Morby. L’escenari El Vaixell, però, és tan cuqui com trampós. La intimitat pretesa per l’indret i aquella tarima marinera desapareix engolida per un mar de veus desconsiderades que confonen un recital proper amb la música ambient d’un xiringuito de platja. El concert? Molt bé, comentaven, spritz en mà, un parell de caps.

Sharon Van Etten – Foto: Christian Bertrand

Després Sharon Van Etten. Poc afegirem al ja dit a l’entradeta. Ens agrada més així, quan ensenya garra, com feu a Comeback Kid. Cap al final, val a dir, s’amansí una mica, però la feina fou feta i molt ben feta.

Anotada en la llibreta de redactor com a actuació obligada de la nit: Fontaines D.C.. La baixa de Beirut els permeté mudar-se a La Masia Levi’s, aconseguint aixi un millor aparador. El dublinesos portaren a la maleta el seu aclamat Dogrel i, per Adraste, que tan preuat equipatge fou del grat de la multitud. Destacarem la super-ballable Big, però també peces amb menys bits per minut com Roy’s Tune.

La redistribució horària permeté també que el directe de Temples no coincidís amb el de Fontaines D.C.. Nom en lletres majúscules al cartell que, diguem-ho, estigué faltat de punch (opinió personal). Brillaren, és clar, Certainty i Shelter Song.

Superchunk – Foto: Mika Kirsi

What a Time to Be Alive, oi? Això afirmen uns (molt) vius Superchunk que a aquestes alçades encara saben, perfectament, com insuflar energia a qui, per manca d’hores de son i una edat (no serveix de res negar-ho) ja pensava en anar passant cap a casa. Valgué la pena, que cony.

Migdiada vital i de tornada a la Masia d’en Cabanyes. Dissabte.

Ferran Palau – Foto: Judit O

Humitat i gent no faltaren a una nova cita a El Vaixell. Ferran Palau, escudat pel Jordi Matas, lluità contra les inclemències meteorològiques per tirar endavant una audició amenaçada per la pluja. L’audàcia pagà la pena, els valents (artistes i assistents) feren tornar la màgia a tan especial entorn. El molt rodat Blanc (com a fil conductor) obtingué, d’aquesta manera, allò que no aconseguiren Morby i amics un dia abans.

Gus Dapperton, per contra, havent escampat la tempesta, no estigué a l’alçada del privilegiat marc que li correspongué. Hi ha bons ingredients (escoltar, p.e., Prune, You Talk Funny) però al directe li mancà cocció. A veure si per la propera…

Amb Nacho Vegas arribà l’esperat moment de seure en una de les, estratègicament col·locades, bales de palla. L’asturià, únic representant espanyol a l’escenari gran, acompanyat dels habituals, presentà alguns dels temes (Crímenes Cantados, Ideología) inclosos en el seu darrer treball discogràfic, Violética. En l’acostumat interludi reivindicatiu, que l’honora, membres del CIE de Barcelona prengueren el micròfon per denunciar la injusta situació dels interns.

Tanta profunditat, però, demandava a crits quelcom de més superficial. No caurem en l’error de menystenir la feina de les Cariño, ans el contrari, el tontipop fa una funció i elles la saben dur a terme amb mestria.

Madness – Foto: Christian Bertrand

Férem posteriorment “un pas més enllà” per apropar-nos a la pista central. Torn d’una de les actuacions més esperades de l’edició: Madness. Declaració d’intencions amb One Step Beyond obrint l’acte. La resta fou un viatge pels seus incontestables hits, sovint manllevats per la publicitat, en un exercici de comunió intergeneracional. Els anys hi són (amb tot el que això implica), però els britànics controlaren els tempos per a que la festa no decaigués. Ballaruga desfermada amb el definitiu Night Boat To Cairo.

La millor manera de posar fi al nostre pas pel Vida és, i així fou, amb un directe d’alçada. Lo dels alemanys Meute s’ha de veure, no pel YouTube, presencialment. Instrumentació clàssica de vent metall i percussió de marxa militar per a emular analògicament la sonoritat d’una sessió hipnòtica de house.

Tanquem la paradeta amb la, difícilment qüestionable, sensació de que l’organització ha fet una feina excel·lent. Ens traiem, un cop més, el barret: Chapeau!

Alex Reuss
Redactor

Alfenic + Wood: nit de presentacions

in A PRIMERA FILA

Divendres 29 de març de 2019. Sidecar. Barcelona

Començaré pel grup principal, Alfenic, que presentava el seu segon disc Atemporal. El grup barceloní format per en Guillem Martín (veu i guitarra), l’Albert Tarrés (baix) i Ferran Sánchez (bateria) i que aniran acompanyats durant tota la gira d’Atemporal pel guitarra Alfred Blanch, que aporta més contundència al directe. Són un grup de pop guitarrero, amb moltes ganes. Van anar llençant les seves cançons de l’últim disc (entre elles Nuestra peor versión, Todo y nada o Mi realidad) intercalades entre algunes del seu primer disc Trastorno animal. Un bon directe per un grup que està creixent mica en mica.

Però els que hem coneixeu, sabeu que vaig anar al concert per veure els nanus de Torelló, els Wood. Presentaven a la capital catalana el seu primer disc Okeanos (del qual fa uns dies en vam fer una ressenya). Van ser els guanyadors del primer DescoNNecta, un concurs per a bandes joves. Això va ser el 2016. I en aquests tres anys han passat de ser tres membres (Marc Fernández -veu i guitarra-, en Pol Villegas –baix- i l’Aleix Vilarrasa –bateria-) a cinc, amb les incorporacions de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra). I han passat de fer un estil més hardcoreta a més math rock. I, sent cinc, la seva música ha agafat més volum, contundència, capes i estils, fins i tot, dins d’una mateixa cançó.

Els hi tinc una estima especial. Per les ganes que hi posen, perquè fan el què els hi agrada, per la seva aposta arriscada en el seu primer disc i, sobretot, perquè són molt ben parits!

Van obrir el concert, amb el Sidecar amb prou persones perquè fes goig, amb Mountain, la cançó que també obre el disc. I va continuar amb la popera Salvia. Com no podia ser d’una altra manera, van tocar gairebé totes les cançons del nou disc. I van omplir el setlist amb algunes cançons del seu primer EP π. Entre elles, sempre m’agrada destacar l’enganxosa We are close.

Van fer un concert fantàstic, amb una sonorització molt bona (molt bona feina de les tècniques), i els que heu estat a Sidecar, sabeu que no és fàcil sonar bé. Ho van donar tot i el públic així els hi va reconèixer. I agrair als Alfenic haver convidat a tocar als Wood. Va ser una molt bona oportunitat de rodar-se sobre els escenaris. Nanus, endavant!

Jordi Daumal
Redactor

The New Raemon: Hey, Ramon, Let’s go!

in A PRIMERA FILA

L’Hospitalet de Llobregat, 23 de març de 2019. Let’s Festival. Sala Salamandra

El concert va començar amb en Ramon Rodríguez, líder i ànima dels The New Raemon recordant que feia 10 anys que ja havia tocat al Let’s. Els qui llavors vam poder assistir-hi, volíem delectar-nos amb les cançons del seu celebrat A propósito de Garfunkel, el primer llarg durada en solitari del músic de Cabrils, exmembre dels enyorats Madee.

Tot i ser llavors un àlbum de debut deliciós, ni intuíem ni albiràvem en el que vindria en la dècada posterior. Un seguit de nous LPs i EPs marca personal del nou Ramon, amb el segell de la qualitat i honestedat per bandera. I no li ha anat pas malament, per sort nostra i seva.

Dissabte presentava la seva darrera obra Una canción de cuna entre tempestades, la qual va defensar en les primeres cançons amb Cíclope, En el centro del baile o Wittgenstein. Un concert sense treva, poques pauses i algunes paraules. Amb una banda potent i majestuosa, una formació de sis músics consolidats i fixes en els darrers anys. I això és nota en un so compacte, harmoniós i excitant també en el directe.

Va ser a partir de Oh, Rompehielos quan va endegar i rescatar temes anteriors. Un no parar de bones cançons, una constant en tots els seus treballs, on hi podem trobar meravelles com Lo bello y lo bestia, El fin de la resistencia o la senzilla però encara impactant La Cafetera. I per acabar la vetllada, sense bisos ni complexos, vam poder gaudir de Tú, Garfunkel. I retrocedir novament en el temps, en aquell concert de fa 10 anys, on vam anar a escoltar el disc del moment, sense saber que estàvem davant una carrera de llarg recorregut. Que no pari la música Ramon!

Gerard Birbe
Redactor

5a Festa de presentació Vida Festival 2019: Ljubliana & The Seawolf + Intana

in A PRIMERA FILA

Barcelona, dimecres 27 de març de 2019. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Encara que el temps meteorològic sembla que ens vulgui fer la punyeta i l’encanti fer pensar a la nostra pell que és quasi ja estiu, no és pas veritat. Encara falta moooolt per treure’ns roba i pensar que el Vida 2019 està a la cantonada. Sort en tenim dels seus concerts de presentació que ens fan passar una bona estona cada poc temps.

La cinquena festa de presentació ens va portar en primer lloc a Intana, que ens va presentar per primera vegada en directe el seu últim treball A Plan for Us(Satélite K, 2019), un disc amb alternança de cançons en català i anglès. Núria Moliner ens porta juntament amb Guillem Callejón, Jordi Mestres i Ricard Parera un folk suau, vellutat, de cuidada producció i que durant la seva actuació i per generació espontània, en una cançó, es va produir un dels silencis més grans que he escoltat (escoltar un silenci?) en els concerts que he estat a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Un cop acabat el concert dels Intana, un núvol de companys fotògrafs van tornar a agafar posicions davant de l’escenari. I no era per menys, era el torn de Ljubliana & The Seawolf, amb en Pol Batlle al capdavant, amb un barret a lo Jack Sparrow. Si normalment busquem referents o semblances quan escoltem un grup, aquesta vegada costa de fer-ho, pots donar-li voltes i voltes, però és que són únics. Espectacle total, psicodèlia, cabaret, estètica, música noventera amb tocs bowieans, directe perfecte, cançons molt cuidades. Com diuen ells mateixos al seu web, la música és una religió, una forma de curació i única resposta, és a dir univers Ljubliana & The Seawolf. Amb Tiempo, l’única cançó en castellà, es va produir el segon silenci de la nit. (senyors, em trec el barret). Vacuum (senzillament em sembla fantàstica), Parkin’ Lot, Via Magenta, Shit Dope i Burn the witch (deliciosa) van ser altres cançons del seu últim treball Libra (Bankrobber, 2019).Amb baixada de l’escenari per part del Pol Batlle, va acabar l’ACTUACIÓ amb majúscules dels L&TS.

Si aquesta és l’última festa de presentació del Vida 2019, l’han clavat i a sobre he marxat a casa amb el setlist. M’encanta col·leccionar-los, que hi farem.

Josep Ma. Català
Redactor

Oso Leone. Olor a mar.

in A PRIMERA FILA

Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo.

Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble. No sé si us passa els que hi viviu, però quan sóc a Barcelona, vaig corrents a tot arreu, no tinc ni la pausa ni la tranquil·litat que tinc quant sóc al poble. Dic això perquè la gent de les illes, qualsevol illa, tenen fama de ser encara més tranquils, més calmats. Tenen un altre ritme.

L’Andreu G. Sierra, a.k.a. Ubaldo, no és illenc però va saber crear l’ambient idoni abans de passar el relleu als caps de cartell. Mentre la gent anava entrant, amb una perfomance al mig de la sala, va anar construint un clima íntim. Espelmes i música experimental amb el públic assegut al seu voltant. L’atmosfera a poc a poc s’anava preparant, el ritme s’anava alentint.

Fita aconseguida, torn dels mallorquins. Cinc  anys han trigat Oso Leone des de Mokragora, que va recollir excel·lents crítiques, a treure Gallery Love (Apollo Records, 2019) el seu nou i tercer disc. I ens hem hagut d’esperar fins al dissabte 23 de març del 2019, a la Sala Apolo 2 per poder escoltar-lo per fi en directe, i tot gràcies a la bona feina de la gent de Curtcircuit.

Els avançaments que ens han anat fent del seu treball, a poc a poc, com gotes d’aigua, amb un altre ritme,  ens han fet posar les dents llargues. El primer va ser Virtual U,  una meravella del dream-pop, desprès Gallery Love, que ha donat títol al disc i amb un hipnòtic vídeo inclòs i per fi Best in you.

El concert de la presentació de Gallery Love va ser una barreja líquida-electrònica de pop, funk i r&b. A mesura que les cançons anaven caient de l’escenari cap a nosaltres, com una cascada sonora, una olor a mar va anar omplint la sala. Xavier Marin a la guitarra, veu i teclats, Eusebio Alomar al baix, Franco Valenciano a la bateria i amb la col·laboració, quan pot, d’Emil Sanz a la guitarra, ens van portar a Ses Illes, quan el turisme encara les deixa tranquil·les, i es pot respirar la seva pau, la seva natura i el seu ritme. Gallery Love és un disc per escoltar en la pau de casa teva o amb uns bons auriculars, no és música per escoltar mentre la fas petar amb un company en el concert, però els Oso Leone van aconseguir navegar en l’a vegades mar difícil dels directes, li van donar un altre ritme, i naturalment se’n van sortir. Quan vaig sortir de l’Apolo, em vaig adonar que sense voler caminava més a poc a poc, passejava, anava amb un altre ritme.

Josep Ma. Català
Redactor
1 2 3 30
Ves cap amunt