magazín cultural

Category archive

A PRIMERA FILA

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Lanuza is in da haus!

A PRIMERA FILA

Barcelona, divendres 9 de març de 2018. Auditori de Barcelona. Barnasants

Qui més qui menys haurà patit una decepció amb algun artista, la casuística és àmplia, o massa passat de voltes o poc motivat o directament una estafa vocal servida en playback… però tranquils que aquest no és el cas.
La presentació del nou treball d’en Jordi Lanuza a l’Auditori és a les antípodes de ser una decepció, dóna just allò que promet, m’explico… Som a la sala 3 de l’Auditori amb capacitat per a més de 300 persones un espai poc propens a la proximitat, amb un escenari buit amb només la il·luminació que ens recorda que ens trobem a un concert del Barnasants.
Arrenca el concert i en Lanuza presenta la seva nova aventura en solitari, agraeix als friends, fools and family presents que han vingut a donar-li suport i encara el primer tema del nou disc. El moment li pesa. Van caient els temes i els Inspira, es fan presents amb el Foc i Brases, els enyora i no se n’amaga, però l’ambient gèlid del principi es va trencant. I parlant de friends, el Com a casa ha comptat amb la producció d’en Pau Vallvé, algun dia n’haurem de parlar de la sinèrgia creativa entre músics de l’escena a Barcelona i que en el Bar Vinil() tenen una The Factory nostrada.
De la familiy també n’hem de parlar, la Greta font d’inspiració del títol del fins ara últim àlbum dels Inspira és present a la sala i es fa notar corrent amunt i avall i demana un tema especial al seu pare, La lluna, la pruna que obrirà la tanda de bisos.
Al final del concert la sala està entregada, fa estona que el Com a casa ha deixat de ser un títol per convertir-se en un estat d’ànim, les butaques de l’Auditori han passat a ser el sofà de casa i en Jordi l’amic que ens escalfava les tardes d’hivern amb la guitarra i un grapat de bones cançons.
I a la sortida, de nou el ritual on l’autor s’acosta al seus fools, des de que Spotify va guanyar la partida a la indústria musical, i el directe és essencial per la supervivència de l’autor, personalitzar la venda de l’obra és imprescindible.
L’MC Montero no s’hi va poder resistir i ja té a les seves mans el nou àlbum amb dedicatòria. I és que com a casa no s’escolta la música enlloc, però avui no hi hem estat massa lluny.

Text : Xavi Gimeno

Fotografia: Ma. Carme Montero

 

Egon Soda: conspirant de nit

A PRIMERA FILA

Barcelona, 8 de març de 2018. La [2] de l’Apolo (Festival Mil·lenni)

Nit de presentació del nou treball dels Egon Soda, la Banda en majúscula del pop-rock indie, un secret a veus, un delicatessen per a una fidel minoria. Es va omplir la recent renovada Sala 2 de l’Apolo, en un espai que ha guanyat en sonoritat, comoditat i sobretot calidesa. Felicitem-nos i gaudim-ho.

El primer brindis dels Egon abans de començar el repertori va ser per a les dones i la seva lluita compartida. En un 8 de març històric, van parar el món per llançar-se al carrer reivindicant amb més força que mai que un altre món en femení (i masculí) és possible.

I d’això va el seu quart i darrer disc El rojo y el negro, de compaginar el vermell (polític i reivindicatiu d’algunes lletres) amb el negre (honorant la música d’arrel afroamericana). Els títols dels nous temes ja apunten com les gasten amb lletres prou explícites (Lucha de clases,  Espíritu de la Transición o Corre, hijo de puta, corre). Demostrant que és possible harmonitzar el vermell i el negre, en temes com Matanza (recordant el sagnant atemptat del darrer agost a les Rambles i combinant sonoritats de Santana). També van dedicar part del repertori a rescatar temes dels seus anteriors treballs (La recuperación, Vals de pequeña mecànica…), tot i que prioritzant el nou material.

L’hora i quart justa de concert va acabar amb una cançó d’amor, deixant el regust del que estem vivint aquests dies. Temps on representa que no avancem. Però precisament quan passa de tot i sembla que res es mou, són quan venen temps de canvis. Benvinguts seran.

Post escriptum: al concert m’hi van acompanyar tres amics que es van deixar convèncer per venir, tot i que no coneixien a la banda, ni l’havien escoltat. Un fanàtic dels The Cure, un seguidor dels U2 i un devot del rock progressiu dels Marillion. Resultat: els dos primers els va agradar el concert, el tercer una mica escèptic. Jo content de que vinguessin i reivindico que hi hagi més gent com ells. Segur que hi hauria més cultura, més sales, els Egon Soda no serien una minoritària excepció i el món, se’ns dubte, aniria millor.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Dolors Ferré

Festival Hivernacle 2018, la Meridiana passa per Vilafranca.

A PRIMERA FILA

2 i 23 de febrer del 2018, Vilafranca del Penedès

Ho fem poc i la veritat és que ens sap greu. El ritme del dia a dia, les agendes atapeïdes i tantes altres excuses que ens imposem per justificar la manca de temps. Sia com sia són escasses les nostres excursions fora de l’àmbit metropolità per indagar i conèixer de primera mà què i, sobretot, com s’ho munten a l’hora de programar i organitzar concerts i/o festivals.

Aquesta fou la 5a edició de l’Hivernacle i la primera en la que hem estat presents. Superada podem dir amb convenciment que esperem no sigui l’última. El format, la proximitat i la cura per determinats detalls sovint escassegen a les sales i “saraos” barcelonins. El fet no ens sorprèn, ja n’érem conscients, és, simplement una constatació més d’aquest fet.

El concert inaugural anà a càrrec del Pau Vallvé. No són poques les cròniques que hem dedicat als seus directes i hem seguit amb molta atenció, donant-hi cobertura, l’evolució de la intensa gira de presentació del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Arribats a aquest punt, doncs, destacarem per sobre de tot les bondats d’un bon rodatge, el rodatge que ha permès a artista i banda anar perfilant serrells, petits detalls, les mancances que implica l’inici d’una anadura conjunta. A dia d’avui tot va com una seda i fa goig observar l’enteniment a nivell professional (més enllà ens l’imaginem) dels músics. L’acústica, l’escenari, el públic… aportaren el seu granet de sorra pel tal que el clima fos del tot agradable. Amenitzador, com sempre, el compendi anecdotari, marca Vallvé, que feu les delícies del atents i agraïts vilafranquins i d’altres entre els que ens incloem.

El passat divendres 23 arribà el moment de la represa. El nostre corresponsal Xavi Gimeno ens explica en primera persona com va viure l’execució dels directes de luxe programats per la jornada:

Parafrasejant en Llach podem dir que el meu país és tan petit que des de dalt d’un escenari sempre es pot veure un festival veí. Així que avui anem a l’Hivernacle, el festival d’hivern de Vilafranca perquè la gent de Brave Coast ens ha preparat un bon menú, la Joana Serrat i l’Enric Montefusco.

Aforament a mig gas, públic de mitjana edat, la jovenalla no està per la música d’autor i el teatre Cal Bolet dista de ser una trap house. La Joana Serrat entra bé, pura DO Liverpool català, el seu folk intimista d’arrel americana et deixa bon regust de boca i obre la gana.

Al descans ja salivem com gossos de Pavlov, el menú anuncia l’estrena del disc en solitari de l’Enric Montefusco. Escenografia sòbria per emmarcar tota una estrena a la terra del vi, l’Enric mateix reconeix que s’hi ha prodigat poc pel Penedès.

Un Montefusco loquaç i intimista –sí, he dit loquaç-, presenta a en Pere Pou el seu home orquestra i fidel escuder en aquesta nova etapa més acústica.

Ui ui, formació de duo per uns temes que es defensen amb banda? Arrenca el show i els dubtes s’esvaeixen, tocats amb intensitat animal van caient els talls del nou disc i, no és fins a les cançons d’Standstill que enyorem la banda.

Ens acostem al final del concert amb Obra Maestra, un èxit instantani que enfila una mica més la temperatura ambient, el fred inicial amb que hem obert la nit ha deixat pas a una escalfor vibrant, ara entenc d’on ve el nom del festival!.

I el termòmetre esclata definitivament amb el Todo para Todos interpretat enmig del pati de butaques amb el públic corejant dempeus. Un final de festa marca de la casa!

Si com va dir l’Enric el músic és com un alquimista que transforma la merda -emocional- en or, en aquest disc han trobat una bona veta, el Meridiana ha passat per Vilafranca i passarà per on vulgui, li espera un recorregut més llarg que l’avinguda que li dóna nom.

Esperem i desitgem, també, un destí igual de llarg i fructuós a aquest entranyable festival. Fins aviat.

Text: Alex Reuss i Xavi Gimeno

Fotografia: Alex Reuss i Maria Carme Montero

 

Roda de premsa i 4a Festa de presentació del Vida Festival 2018: apostant pel primer dia

A PRIMERA FILA

Aquest passat dijous vaig poder anar a la roda de premsa que van oferir la gent del Vida Festival, com sempre a l’Antiga Fabrica d’Estrella Damm, per presentar la programació d’aquest 2018.

Sempre és interessant veure quatre pinzellades de com es fa un festival. Com s’organitza, les millores, el pressupost i sobretot i el que finalment més ens interessa, la programació.

Queden per vendre uns 1000 abonaments per arribar al topall de 7000. La resta, fins a les 10.000 persones que estimen com a màxim diàries, seran d’entrada d’un sol dia. Nous patrocinadors (Levi’s Strauss a l’escenari de La Masia, per exemple) i altres que repeteixen, com aposta pel Vida. Conveni amb Renfe per un tren nocturn de tornada a BCN, millora dels autobusos de connexió amb l’estació i amb Vilanova i Sitges, així com línies especials d’autobusos amb altres ciutats. També com a novetat, aquest any les actuacions a la platja seran gratuïtes, no caldran ni entrada ni abonament. Tot això i més amb un pressupost aproximat d’uns 1.200.000 euros, una mica més que l’any passat.

Fins aquí dades que ens van donar a la roda de premsa, però no va ser fins a les set que no vam poder veure un vídeo de presentació amb la programació quasi completa i per dies. I és aquí a on hi ha hagut les primeres veus de: perdona???, Los Planetas i Calexico al dijous i jo treballo divendres ?. No seré jo qui posi en dubte el treball de tota la gent del Vida per fer un festival reconegut i amb premis. Potser ens ho hem de mirar d’un altra manera, i pensar que tindrem bona música de principi a fi i no deixar el dijous com a dia fluix. Potser, també, divendres serà un bon dia per agafar-se vacances i així forces per la resta de concerts.

Pel que fa a la 4a Festa de Presentació, els The Wheels i El Petit de Cal Eril, amb disc calentonet sota el braç com molts dels grups que tocaran al festival, ens van fer un petit tast del què veurem a Vilanova d’aquí a uns mesos. Per això crec que no cal allarga-me més.

Estimat cap de relacions laborals: m’agradaria poder-me agafar el divendres 29 de juny com “assumptes propis”. Moltes gràcies.

 

Text: Josep Maria Català

Renaldo & Clara se’n van als Afores

A PRIMERA FILA

Allà on fa molts anys hi havia un delta i els rius arribaven de llevant i sortien cap a ponent o al revés i on el pas del temps ha configurat estrats en les roques, modelades per les marees i els onatges intensos en estries ondulants i contraposades, allà on davant s’alça imponent el Montsec, allà doncs on fa molts molts anys hi havia un delta, ara hi ha la Vall d’Àger.

En aquest laberint de línies, roques i runes, la Clara Vinyals ens va desvelar els seus secrets. En aquest cas sí que ens va ser fàcil saber qui era qui, doncs eren dos: La Clara i el Renaldo, encara que a ell li agrada fer-se passar per ella.

El vell local social d’Àger era ben ple, però entre columnes groguenques 4 cadires buides ens feren veure que alguns no van poder venir, perquè estan privats de llibertat. Un llindar absolut que ens preparava per una tarda diferent i relaxada.

El pop preciosista, introspectiu, que es canta a si mateix, ens transmet des d’allò senzill.  No us deixeu enganyar: com va dir aquell, si la Clara tingués una metralleta, igual faria una escabetxada. Però ella canta amb veus i guitarres d’ecos velvetians o com si algú hagués decidit passejar-se durant la tarda, trepitjant les muntanyes de la vall i des d’allà, solitàriament, hagués decidit formular-nos un encanteri hipnòtic i sedant.

I així va passar la tarda, al local vell d’Àger, entre les columnes groguenques, la llum tranquil·la i les cançons precioses i ben arranjades de Renaldo & Clara, que sense haver una migració d’allà on venien, han depurat la seva proposta, entre espurnes de llum, fins a cotes més elevades.

Potser venien de les Afores, però tant ells com nosaltres, en tot moment, ens vam sentir com a casa.

Text: Albert Gasch

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Maria Arnal i Marcel Bagés: atiant el foc confortador

A PRIMERA FILA

24 de novembre del 2017, Horta (Barcelona). CC Matas i Ramis.

Diuen els savis que per parlar amb propietat de les coses cal una reflexió, una perspectiva que moltes vegades ofereix el temps. En aquesta ocasió, val a dir, si aquesta crònica esdevé una merda no serà per falta precisament d’això, de temps, i és que certament, i un cop més, l’esdeveniment a comentar queda lluny.

Malgrat això, creieu-me, recordo prou bé tot el que em passà pel cap aquell vespre mentre escoltava la Maria Arnal i el Marcel Bagés: pensí primer que el cicle Barcelona Districte Cultural endegat per l’ajuntament, que apropa als barris, de forma gratuïta, alguna de les millors propostes musicals del panorama local, és una iniciativa digne d’aplaudiment. Tant de bo tingui la continuïtat que és mereix i que en puguem gaudir durant anys.

Segon, concentrat en l’acte en particular, la reflexió que florí dins meu fou la de que el format acústic amb la que ens obsequià la parella accentua la ja habitualment notable proximitat dels artistes amb el públic, impregnant d’una agradable intimitat els punyents missatges que poblen els seus versos.
Les entrades per assistir al reduït espai que ofereix la sala del Centre Cívic Matas i Ramis es van exhaurir en un temps rècord. A aquestes alçades a ningú se li escapa que el 45 cerebros y un corazón és un dels fenòmens de l’any i molts dels assistents, a més, sabien de primera mà de la qualitat dels directes de la formació. moltes i molts repetidors entre els presents que escoltaren en un respectuós silenci l’execució del recital.
A l’hora de participar, com acostuma a succeir amb el magnífic Canción Total d’Hèctor Arnau, el públic tampoc s’acovardí i tots plegats formàrem un improvisat però digne cor.
Concloem remarcant el bon moment que viu la música ibèrica de tradició oral gràcies, en gran part, a la fusió i que, més enllà de les modes, és un patrimoni que ajuda a conformar imaginaris col·lectius, atiant un foc confortador que hauria de romandre sempre encès.
Text: Alex Reuss
Fotos: Maria Carme Montero

Final DescoNNecta + Nueva Vulcano

A PRIMERA FILA

Barcelona, 10 de novembre del 2017. Teatre dels Lluïsos de Gràcia

Divendres passat se celebrà la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta 2017. Els finalistes, Mi primer yo i Capromoscow van poder tocar les seves cançons en un teatre dels Lluïsos de Gràcia ple de gom a gom i amb el cartell penjat d'”Entrades exhaurides”.

Després de les actuacions dels finalistes, arribà el moment de la votació del públic i la deliberació del jurat. Abans de donar a conèixer el nom de guanyador tots plegats poguèrem gaudir d’un concert de luxe, la dels padrins Nueva Vulcano. Darrer directe de la gira, doncs aviat es tancaran per treballar en el seu nou, i esperat, disc. Durant l’actuació feren un repàs als “hitets”  que amaga la seva discografia, des del Principal Primera fins al Novelería, passant pel Juego Entrópico i Los peces de colores, afegint-ne de regal algun tema dels seus EP.

En finalitzar el concert fou l’hora de fer públic el nom del guanyador. Els arguments i votacions del jurat foren diversos, la tria del públic oferia un marge molt ajustat però la suma de punts donaren com a vencedors els Capromoscow.

Aclarir, però, que per nosaltres, en el DescoNNecta, els guanyadors són tots els grups que es presenten i que tenen l’oportunitat de poder tocar les seves cançons en directe.

 

Micah P. Hinson, 28 songs, 3 hours

A PRIMERA FILA
Barcelona, 2 de novembre del 2017. Sala Razzmatazz.
No fou la primera, ni probablement l’última, vegada que veiem al de Tennessee defensar en solitari les seves cançons. Aquest escanyolit trobador de la quotidianitat es basta i es sobra amb el torrent de veu que raja de la seva gola, una veu assossegada i profunda que, arran d’una equalització (al meu entendre) excessiva, sonà un xic lúgubre.
L’home s’ho prengué amb calma. Suc en mà avisà d’entrada que ell allà venia a presentar el seu darrer llarga durada, The holy strangers, com qui va als platós de televisió a “hablar de mi libro”. I efectivament dugué a terme el seu legítim propòsit: Anaren circulant, amb alguna excepció, el reguitzell de relats amargs que conforma l’obra.
Inicialment, explicà, dugué a la discogràfica una col·lecció de 28 cançons. Un àlbum amb una durada aproximada de tres hores que, per curiós que sembli, a la gent de Full Time Hobby se’ls presentà excessiu. Passaren, doncs, la tisora i la cosa quedà orfe d’algun dels temes favorits de l’autor. En conseqüència Hinson aprofità el directe per a reivindicar i compartir alguna d’aquestes amputades peces.
Del repertori, però, ens quedem amb la publicada i magnífica Lover’s Lane, bri d’alegria rítmica dins una partitura on s’imposa una implacable tristor poètica. Oh, Spaceman, The great Void… parts d’una història on abunda el drama, una història lamentable i captivadora a parts iguals.
Hagués resultat interessant, donada la importància del cos instrumental dins la narrativa d’aquesta òpera folk, que l’artista hagués estat acompanyat per la banda. Més enllà d’aquest significant però petit detall, tot en ordre. La essència i l’esperit hi eren. Tothom satisfet.
Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

 

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i BankrobberL’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

1 2 3 27
L'AMPLI

L'AMPLI

Ves cap amunt