Pàgina 1
Estàndard

En Pau Vallvé a Can Rin

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

Festival Grec: Mishima + Joan Miquel Oliver

17 de juliol de 2017. Teatre Grec. Barcelona

Aquesta setmana es preveia un concertàs a Barcelona i així va ser. No parlem dels U2, no. Ens referim al concert doble amb Mishima i en Joan Miquel Oliver. Molts no ens ho vam voler perdre i, fins i tot i per sorpresa, m’hi vaig trobar amics d’Arenys de Munt.

El lloc, el teatre Grec, és un marc immillorable. Un entorn idíl·lic.

Va obrir la nit el mallorquí Joan Miquel Oliver, acompanyat, com l’última gira, pel seu germà Xarli Oliver a la bateria i en Jaume Manresa als teclats. Ja fa uns mesos que porten el seu Atlantis voltant i, potser com que ja van fer la presentació oficial a la Beckett, van trigar fins a la desena per tocar-ne del nou disc. Va ser Agricultors ingràvids i va continuar amb Atlantis, Rumba del temps, Posidònia, Ses persones i Disseny de producte. Abans havia repassat algunes de les seves meravelloses cançons dels discs anteriors, on van destacar, Final feliç amb la col·laboració de la Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hansel i Gretel amb en David Carabén. Només dos peròs: els problemes de so, tan a la primera cançó del concert, Marès a radial, com al micro de la Clara a l’inici de la cançó, que no vam poder escoltar-la.

Mitja part. Moment per anar a fer una cervesa. Però no va ser possible. Vam fer cua i no vam arribar a avançar més de dos metres…. Vam tornar, amb set, cap als nostres llocs. Era el torn de Mishima.

Els barcelonins van entrar amb L’or, una de les dues cançons instrumentals del seu últim disc Ara i res. Era la seva presentació a Barcelona, abans havien passat, entre altres llocs, pel Vida Festival. I, van prémer l’accelerador amb Tot torna a començar per continuar, ampliant la seva gamma musical, amb Jimi, on en Dani Vega toca la mandolina i en Pablo Fernández la trompeta. En Pablo va anar apareixent a l’escenari per participar en diferents cançons: Una sola manera, Menteix la primavera i La brisa. El teatre es va convertir en un gran karaoke amb les tornades de Cert, clar i breu. I en un petit auditori, en format acústic, amb El paradís, El tobogan i Posa’m més gin, David! I una pista de ball amb Guspira, estel o carícia, La tarda esclata, Qui més estima i Mai més.

Van passar per tots els formats possibles i, van tancar, sent una nit especial, tal i com va dir el mateix Carabén, amb la col·laboració d’en Joan Miquel Oliver a Un tros de fang. Simplement genial. I vam marxar amb l’èxtasi total de L’olor de la nit.

Un gran concert. Bé, en realitat dos grans concerts. Començarem la setmana amb son, però ha valgut la pena.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Estàndard

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Estàndard

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

FESTIVAL VIDA 2017: YEAH, YEAH, YEAH…

Quin millor títol pot tenir el Vida 2017 aquest any que les paraules yeah, yeah, yeah , després de veure-les reflectides a l’escenari gegantí d’Estrella Damm, mentre Wayne Coyne (The Flaming Lips) es passejava sobre els nostres caps a dintre de la seva bombolla gegant?. Hi han revistes de música que diuen que és una de les 50 bandes que s’han de veure abans de morir…ull al dat.

És difícil, sempre que es va a un festival amb molts grups, fer una mica de resum del què has vist i del que t’han semblat. Així és que avui he decidit fer una cosa que vaig escoltar un dia a la ràdio del cotxe, mentre tornava de no sé on i que em va semblar ideal per aquest tipus d’ocasions.

Es diu un per un i es tracta més o menys de fer una definició ràpida i després justificar el perquè d’aquesta definició. A veure que tal em surt…ah i com sempre, perdó als que no vam poder veure…

Devendra Banhart: surrealisme, minimalisme i psicodèlia. Tot barrejat en la seva justa mesura i amb una rodanxa de subtilesa. Beure a poc a poc, pot pujar ràpidament al cap.

The Flaming Lips: espectacle com pocs. Per gaudir com a nens petits. Com ja he dit abans, un dels grups que s’han de veure abans de dedicar-nos a jugar a la petanca. Agafeu sinònims d’imprescindibles i els hi podeu afegir vosaltres mateixos a la crònica. Dr Dog: pop filtrat seixanter. Molt bona banda amb una ja llarga trajectòria. Real Estate: magnífics. Un títol; It’s Real, pur estiu, platja i amics. Reflex amb majúscules del que vol representar el Vida Festival. La Casa Azul: pop galàctic, per desconnectar del dia a dia sense poder deixar de ballar. Tversky: tecno-house, chillwave d’escola. So electrònic embolcallador. Tanques els ulls i et porta directe a la pista de ball. Del segell Foehn, una garantia. Shame: inconformisme, ràbia, joventut, suor. En sentirem a parlar.

Mishima: un clàssic i un dels grans del país. Després d’un llarg silenci, rodant el seu nou treball Ara i Res. Qualitat i elegància . Fleet Foxes: folk amb què les harmonies vocals de les seves cançons ens porten per paisatges delicats i terrenals. Un altre representant de l’esperit del Vida. Enric Montefusco: ha allargat la seva Meridiana fins a Vilanova i ens va recordant que tot es pot millorar. Un fuet pels professors de música de les escoles i les seves flautes. L’ombra del seu anterior grup és molt llarga encara. Warhaus: nou projecte d’un Balthazar, Maarten Devoldere, en el que experimenta amb pop-jazzistic fosc. Warpaint: que sigui un grup íntegrament femení és una anècdota, enlluernadores. Vaja bateria que tenen.

Anímic: canvi total, mutació, transformació, una llum en la foscor. Collbató power. Pau Vallvé: un altre dels de casa i una de les barbes més estimades per la gent de l’Ampli. Amb la seva característica veu i la falsa aparent fragilitat física ens torna a embadalir amb les lletres del seu Abisme cavall hivern primavera i tornar. Chico y Chica: ballables cent per cent mentre cantes les seves impossibles lletres.

Rosalia & Raül Refree: pur sentiment. Encara que no t’agradi el flamenc et quedes hipnotitzat per la seva veu i pels màgics dits d’ell, imprescindibles per qualsevol cantant. Un fixe a El Vaixell del Vida. Sorprenent el silenci que hi havia tot i la gentada.

L’enyorat Faraday pot descansar tranquil sigui allà a on sigui. El Vida ha aconseguit ajuntar el que inicialment volia, natura, llum, mar i música. Que la gent es passegi d’un escenari a un altre sense corredisses, que les actuacions pràcticament no se trepitgin. Tenir llocs a on descansar i fins i tot que la canalla puguin córrer. De moment, any rere any el cartell ens ha agradat, si us plau, no canvieu, però tampoc creixeu més. Els abonaments pel 2018 es posen a la venda dimecres 5 de juliol, qui vol ser el primer ??

 

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Jo Jet i Maria Ribot o les decisions equivocades

26 de maig 2017. Centre Cívic Matas i Ramis. Barcelona

Recordeu els llibres de “Tria la teva aventura”? Eren llibres de lectura juvenil que cap als anys 90 es posaren de moda. Llibres a mode de joc, on el propi lector podia escollir varies opcions que l’exemplar li plantejava, provocant així, que llibre fos llegit saltant pàgines i fent, que en cada una de les històries pogués existir un ventall de diferents finals, depenent de les decisions que prenia el lector. Paraula clau aquesta… “decisions”, som conscients de les decisions que prenem en un dia, des de que ens llevem fins que anem a dormir, configurant inconscientment la nostra pròpia aventura? Petites-grans decisions, a vegades més, a vegades menys encertades.

Divendres mentre escoltava Jo Jet i Maria Ribot vaig pensar en tot això. Ells varen ser finalistes del Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó al 2015, però no en varen ser els guanyadors. Potser aquella no va ser la millor decisió del jurat o potser sí. Això no ho sabrem mai. Però el que és cert és que el temps, sempre savi, els hi ha atorgat la seva pròpia victòria amb el seu nou treball Lliure o descansar. El duet manresà, format per en Jordi Jet Serra i Maria Ribot, que s’autoediten i s’autogestionen, oferiren un directe impecable, íntim, explicant en les seves cançons la quotidianitat de la vida, cantant a la por, al desig, al desamor i a l’esperança.

Concert que alhora va servir per donar gairebé conclòs el període d’inscripcions pel 18è Concurs de Cantautors d’Horta Guinardó on divendres n’eren més de 70 els inscrits, així que pinta un concurs molt interessant. Les semifinals seran els propers 16 i 17 de juny al Centre Cívic Matas i Ramis i la gran final el diumenge 18 de juny a la Plaça Santes Creus d’Horta. Nosaltres hi serem.

A vegades prenem les decisions equivocades, però amb una mica de sort, sempre tindrem una oportunitat per poder rectificar.

Text i fotografia: Maria Carme Montero

 

 

Estàndard

GUITAR BCN 2017: L.A. tornant a Ses Illes

25 de maig 2017. Sala Bikini. Barcelona

L’evolució és un fet refutat i no estem descobrint res de nou. Portem milions d’anys fent-ho. Evolucionem per, teòricament, millorar i per adaptar-nos al nostre entorn canviant. Guanyem algunes coses i d’altres les deixem pel camí. Però sense adonar-nos, perquè és un fet generacional.

En el cas dels grups de música, els cantants, l’evolució és disc a disc, treball a treball, concert a concert. I ja que un dels mecanismes principals que impulsen l’evolució és la selecció natural, pot fer que aquesta sigui cruel amb segons quins canvis es facin i que la marxa enrere sigui molt difícil o que la taca l’acompanyi per sempre.

No fa gaire, en una trobada de la gent de l’Ampli, va sorgir aquesta conversa parlant sobre un nou treball d’un conegut grup català. Volem realment que els grups, els cantants, evolucionin? Ens agradaran facin el que facin? Volem que a l’escoltar una cançó sapiguem ràpidament de qui és? O volem que ens sorprenguin? Crec, tot i que no ho recordo gaire bé, ja que les cerveses i el pinso que les acompanyaven anaven caient, que vam quedar que el pitjor que pots dir d’un grup, d’un cantant és: està bé, però és més del mateix.

Amb L.A. l’evolució o canvi és evident amb el King of Beasts (Sony Music, 2017). No ho dic jo, busquis a on busquis, a entrevistes, a cròniques, a crítiques. També surten les paraules: menys americà i més intimista. I de la soledat que acompanya a la gent que es passa quasi tot el dia envoltada de desconeguts. També es aquí a on trobes la feina i les influències dels productors. S’ha passat dels americans als mallorquins. De la llum de la Costa Oest del EEUU a la calidesa mediterrània. D’una manera de veure i fer les coses a un altre.

Crec que la gent, o en L.A., en un moment determinat, tornem/han tornat a les arrels, del lloc a on hem/han crescut, amb la gent de sempre, encara que sigui per recordar els nostres/seus orígens. El mateix Luis Alberto Segura ho va reconèixer duran el concert a la Sala Bikini, recordava quan ell hi anava com a públic. Privilegi de pocs poder fer el salt de baix cap a l’escenari.

Dir que L.A. van fer un gran concert no és cap novetat, i a més si a sobre la segona cançó que van tocar va ser Rebel i l’última Hands. Que són bons i que ens agraden és obvi i que l’evolució els hi ha anat bé als L.A. també. A mi, al menys, no m’ha semblat que s’hagin de preocupar per la selecció natural de la que abans parlàvem. Helsinki i Killing me són uns bon exemples, o la folk Suddenly – Reprise.

Pel que fa al grup que va talonejar als L.A., us diré que no fa gaire que ja va dir el meu company Alex, en una de les seves grans cròniques, que hauríem de seguir de prop a les The Crab Apples, i que havíem de deixar de banda el tema edat a l’hora de valorar a aquest tipus de grups. Totalment d’acord, amic meu. Les de Santa Eulàlia de Ronçana i la seva insultant joventut fa que un servidor, que pentina canes ja fa temps per herència familiar (en comptes d’una caseta a la platja), fa pensar què collons feia jo quan tenia els seus anys. En fi, hem fet per segona vegada un mos a aquestes pomes i cada vegada ens agrada més el tast.

Al sortir de la Bikini semblava que la calor ja no era tant sufocant i que els neumàtics de la moto ja no es quedaven enganxats a l’asfalt com a la tarda. La barreja del Mediterrani i de les Apples havia sorgit efecte.

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero

 

Estàndard

Russian Red porta el seu Karaoke a Barcelona

Russian Red aterra a Barcelona per presentar-nos el seu darrer treball: Karaoke. Un disc ple de versions de temes dels 80 i 90, com I want to break free de Queen, o bé Shout de Tears for Fears.

Amb la sala Barts plena de gom a gom, Lourdes Hernández i la seva banda va sortir a enlluernar al públic. Més glamurosa que mai, va interpretar els temes clàssics versionats amb el segell marca de la casa d’una veu suggeridora i d’estil pin-up.

Fotos i ressenya: Dolors Ferré

 

Estàndard

Inspira: Final de gira ‘Greta’

13 de maig 2017, Sala BeGood, Barcelona

Dissabte passat, Inspira, amb en Jordi Lanuza al capdavant, posà punt i final a la seva darrera gira. Després de més d’un any i mig voltant i tocant les cançons del seu últim treball discogràfic, Greta, la banda barcelonina tancà una important etapa per obrir-ne una de nova, donant-se un temps pel descans, la reflexió i per, en un futur que esperem no sigui llunyà, preparar nou material.

El concert serví per fer un ampli repàs a la seva discografia, comptant per a l’ocasió amb un dels col·laboradors habituals, Pau Vallvé, a la segona bateria.

Fotografia: Maria Carme Montero

Estàndard

Vallvé i Lumbreras, com a bons toreros!

27 d’abril de 2017, Sala Apolo, Barcelona

Expectació màxima: presentació del darrer treball del guinardonenc Pau Vallvé davant el públic camaco (m’incloc) que aplegà a la Sala Apolo de Barcelona, omplint-la a vessar, a incondicionals, seguidors habituals, familiars, amics i, dic jo, a curiosos primerencs.

L’acte arribà al mes i mig d’haver vist la llum Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, un doble àlbum majúscul que engloba una quantitat important de temes memorables. A aquestes alçades de la pel·lícula ens alegra veure com el músic conserva el vigor i empenta necessaris per fabricar un material tant abundant, ric i divers.

Músic que guardà forces per donar-ho tot aquell dijous d’abril, mentre qui ara escriu, escoltant-lo atentament, pensà: deixant-se l’ànima a la sorra, sense importar-li el que vingui, fent-te saber que t’estima, com un bon torero (ué!), es juga la vida per tu.

Què? Heu reconegut el Chayanne en aquesta traducció/adaptació maldestra? Doncs bé, en Vallvè sembla reconèixer ara el mèrit d’alguns intèrprets “com aquell que canta Torero”, aquells que surten a l’escenari i reciten estrofes insubstancials i de naturalesa alegra.

Insisteix en afirmar (doncs ja li hem sentit diverses vegades) en que ha fet un esforç per tal que les seves composicions reflecteixin, també, la seva alegria vital, afany que crèiem intuir al seu anterior disc Pels dies bons. Pel contingut d’alguna de les lletres la secció premsa rosa de L’Ampli, parafrasejant l’Antonio Alcántara, diria, a risc d’equivocar-se, que se ha enamorao, Merche.

Fora xafarderies! Tornem a la senda de la correcció per passar a comentar el repertori que, ara que és molt extens, obvià l'”obligació” d’incloure Protagonistes, essent Amics dels cirerers la peça més antiga. Per descomptat el nou material acaparà la vetllada, cosa que fou d’agrair doncs ens venia molt de gust escoltar-lo de mans de l’actual formació.

Gent amb professió, bregada en la batalla la unió dels quals resulta molt interessant: la serenor de Nieto contrasta amb la contundència de García, casant tot plegat amb el bon ofici de Vuelta. Conjunció afinada i potent, malgrat que ens ocasions la mateixa potència ocultà alguns matisos.

Antiherois, Diguem blat, Jo i la il·lusió, Per què collons has trigat tant, Avui l’únic que vull… dit de manera planera, ens ho passarem molt bé amb el més recent i el que no ho era tant (Benvingut als Pirineus, En càmera lenta, Un gran riu de fang…).

També gaudírem en gran manera amb el breu però intens recital que Daniel Lumbreras oferí per obrir la vetllada i que serví per sentir en directe alguns dels temes inclosos dins La Vila (produït per Vallvé). Obrí foc amb Sam i la sala emmudí; poderosa demostració d’allò que aquest, aparentment, fràgil artista és capaç de fer. Amb l’elèctrica guanya contundència, amb l’acústica guanya proximitat i en qualsevol cas guanya el públic que es deixa seduir per una tècnica vocal aclaparadora. Amb el tema homònim La Vila feu participar els present aconseguint fer navegar la seva improvisació sobre un mar de veus. Moment bonic i màgic.

Així doncs, com podreu imaginar, la nit va ser rodona. Tothom content, suposem basant-nos en els comentaris a peu de pista. “Vuelta al ruedo” i sortida per la porta gran pels bons toreros!

 

Text: Alex Reuss

Fotos: Maria Carme Montero

 

 

 

Estàndard

Jenny Hval: una altra top al Caixa Fòrum

Divendres 28 d’abril de 2017. Caixa Fòrum. Barcelona

Van aparèixer ella i el seu amic cap a les 22:05 amb una indumentària que situaria als voltants del segle II D.C., en la dinastia dels Antonins, amb una túnica austera que semblava blanca, però que finalment era vermella, pel joc de llums. Semblava que un inici la Jenny Hval ens donava gat per llebre, tot i que els saltirons que va començar a fer eren més pròxims al gènere conill.

I era vermella la túnica com els seu últim disc Bloody bitch, que no és una altra cosa que una “investigació sobre la sang”, segons ha dit ella mateixa i que ahir va presentar al hall del Caixa Fòrum. Jocs de paraules a part, això de gat per llebre ho dic perquè el concert, en els primers temes s’apropava a temes més pop i electrònica com a mínim per públics amplis. El del meu costat  -que no tenia ni idea de música-, va dir, “això és una mica comercial”, i tots vam fer que sí amb el cap. Tant dir que alguna cosa sona comercial com assentir, queda molt bé. En tot cas el concert de la Jenny va anar a més, i de comercial res. Una veu celestial, aguda i incisiva, que canviava d’octaves com qui no fa res, amb una base electrònica amb ritmes a vegades més sincopats, a vegades més animats, una intensitat experimental que oscil·la entre l’avantguarda, l’electrònica i l’art-pop creatiu.

D’altra banda, com ja insinua el disc i anunciàvem abans, la Hval va agafar una mena de coixins allargats, i va dir “això són els meus intestins”, en aquesta mania que tenen els nòrdics de fer performances. En aquest cas agafava els intestins se’ls posava de collaret, i va acabar el concert a terra rascant-los o serrant-los, entre les vibracions melòdiques i la seva parla incisiva. Tot plegat molt noruec. Em recorda als suecs The Knife, que també els hi agrada performar, i amb qui veig algun paral·lelisme musical. Aquest radicalisme actuant, honestedat i, fins i tot, diria feminisme trencador, triomfaria totalment en espais molt diferents del públic més hipster que inunda el Caixa Fòrum (que la programin a l’Ateneu Rosa de Foc i em jugo el que vulgueu a que arrasa). Al marge d’aquestes actuacions provocadores, la qualitat musical de Hval va quedar corroborada en directe, amb un concert de nivell alt i que confirmen a Jenny Hval com una de les artistes experimentals més importants de l’actualitat musical.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Sempere