Jordi

Wood – Okeanos

Els Wood van ser els guanyadors, en format trio, en Marc Fernández (veu i guitarra), en Pol Villegas (baix) i l’Aleix Vilarrasa (bateria), de la primera edició del DescoNNecta al 2016. El DescoNNecta és un concurs de música adreçat a bandes joves que coorganitzem amb els Lluïsos de Gràcia. BCore hi col·labora. M’agrada pensar que va ser un moment d’enamorament i que va servir per posar les bases de la relació que els ha portat ha treure el seu primer disc amb la discogràfica gracienca.

Al cap d’un temps, els de Torelló, van passar a ser cinc membres, amb la incorporació de l’Arnau Pallarols (teclats) i en Raimon Costa (guitarra)

Okeanos és una amalgama de sons, amb una base de rock, però amb tocs de jazz i de posthardcore. No amaguen que les seves influències, que són, Biffy Clyro, Queens of the Stone Age i Faraquet. I, per la producció d’aquest primer disc, s’han buscat un bon productor pel seu nou so, com és l’Eric Fuentes. Dic nou, perquè han fet una volta més des del seu primer EP π.

Obre el disc la quasi instrumental Mountain. I continua amb l’enganxosa Salvia. I la resta… bé, escolteu-lo que val la pena.

Les lletres parlen de temes de joves, ho són i molt. Amors, desamors, drogues… i reflexionen sobre la vida des de la seva mirada. Toquem fusta perquè els hi vagi molt bé!

Jordi Daumal
Redactor

Podries estar interessat/-ada

Xoel López + Marta Delmont al Let’s. Somnis sense gluten a L’Hospitalet.

Dissabte 16 de febrer. Sala Salamandra. L’Hospitalet de Llobregat.

Dues propostes, ambdues beuen del folk, una més que l’altra.

La de la Delmont no beu, s’amara de country sureny fins a les entranyes. No enganya, no, i ofereix, justament, el que es presenta de la primera nota a l’última. No és originalitat, és cert, però és genuí i té ànima. El directe, amb algun problema tècnico-paranormal, no aconseguí fer reviure en aquest redactor les sensacions descobertes amb l’audició del seu darrer treball discogràfic, Landlords (Great Canyon Records).

Potser alguna cosa va tenir a veure el fet que, per a l’ocasió, experimentaren amb un format de trio amb ella al baix, posició que, reconegué, no li és pròpia, però en la qual (a primer cop d’oïda) no desentona.

Another Load, per exemple, que en la seva versió enregistrada podria ser la sintonia d’una hipotètica quarta temporada de True Detective, sonà menys intensa.

El concert, val a dir, creixé a mesura que passaren els minuts, arribant al clímax amb The Wreckless , on la guitarra d’en Max Moscardi té reservat un paper protagonista.

Divertit fou també (més pel preàmbul fet per l’artista que per la cançó en sí) el cover en solitari de Hot Burrito #1 dels The Flying Burrito Brothers.

Finalitzada l’actuació de la barcelonina arribà el torn del corunyès. En Xoel López és un vell conegut del Let’s, amb aquesta ja són 3 les vegades que ha passat pel seu escenari. Fa un parell d’anys dedicàrem una crònica al seu recital en solitari.

Per aquesta ocasió el format anunciat era el d’un trio acústic, però el mateix Xoel va reconèixer que ni era un trio (amb la inclusió d’última hora d’en David Quinzán al baix) ni tan acústic.

L’alternança de temes del seu últim disc, Sueños y Pan (com les celebrades Lodo, Madrid, Frutos o Jaguar) amb d’altres dels 2 anteriors (Paramales i Atlántico) i les esperades visites a l’obligatori repertori de Deluxe, convenceren al respectable que no parà de corejar la immensa majoria de peces.

Així vam poder escoltar novament la tribal A Serea e o Mariñeiro, la bonica Caracoles (ft. Antonio Pérez) o la poètica Patagonia. Deluxe estigué representat en aquesta ocasió per, com no, Historia Universal, però també per la poc coneguda De vino y espejos, que interpretà en solitari al piano.

Sí, també sonà El amor valiente, però això ja fou als bisos. Uns bisos a la carta en que la banda escollí tres dels temes proposats (en un guirigall gairebé incomprensible) pel públic. Al ja mencionat se li sumaren, per finiquitar amb gran èxit, De piedras y arena mojada i Joven Poeta.

Nit rodona, doncs, a la Salamandra, que tornà a omplir-se com ja va sent costum al llarg del festival. Els “somnis amb pa” del gallec fan de bon pair i, que ens consti, cap celíac en va sortir malparat. Ans el contrari.

Dolors Ferré
Fotògrafa
Alex Reuss
Redactor

Podries estar interessat/-ada

Salina + Retirada!: silenci… música en directe

Dissabte 9 de febrer de 2019. Heliogàbal. Barcelona

Des de la reobertura de l’Helio, encara no hi havia pogut anar de concert. I en el concert d’aquest dissabte vaig poder comprovar un parell de coses: la primera, que l’Helio encara manté l’encant pels concerts propers entre públic i artista; i, la segona, que hi ha gent que és una maleducada i que van de concert per postureig, ja que es passen tot el concert xerrant i fent-se fotos. Insuportable.

Em venia molt de gust aquest concert. Sobretot per tornar a veure els barcelonins Retirada! En Cuervo i l’Albert presentaven el seu disc Son, un disc notable que, a més a més, amb directe guanya moltíssim. Van treure tot el suc a les cançons amb moments èpics dels dos atonyinant la bateria. Van complementar el set list (que no tenen) amb algunes cançons del seu anterior ep Victoria | Derrota del 2016, com Aire i Planetes.

Veure com en Cuervo i l’Albert ho donen tot, com viuen la música, com gaudeixen del moment, ja paga la pena. Es van guanyar l’entrepà de després del concert amb escreix.

Després va ser el moment de Salina. El grup format per en Daniel Pérez i Ernest Gómez (Wann) i en Carles Generó (L’Hereu Escampa) també presentaven nou ep Time Will Eventually Lill Us (que els hi arribarà avui dilluns i no en van poder vendre). Van completar el concert amb les cançons de la Demo del 2017 i What a mess que apareix en el recopilatori Monotemas #2. Salina són uns Pavement catalano-canaris amb una potencia i un toc excepcional per la música per transportar-nos als noranta, època d’on beuen clarament les seves influències. No els coneixia i van ser una agradable sorpresa.

En resum, va ser una nit fantàstica de bona música en un local mític que, per sort, ha tornat a programar música en directe. I deixem de banda els impresentables que xerraven.

Jordi Daumal
Redactor

Podries estar interessat/-ada

Tatsumi & Masako – Vysehrad

Avui parlem de Cassets…

De la mà d’Aiguamolls Records, aquest imminent divendres 15 de febrer, sortirà a la venda la re-edició en format casset -i també en format digital- del disc Vysehrad de Tatsumi & Masako.

Aiguamolls Records és la discogràfica mataronina de música independent de la comarca. Segell que neix el 2015 arran del programa de Ràdio Mataró “El Radiocassette”.

Doncs parlem de cassets!
Raül Sala, amb el nom de Tatsumi & Masako, és l’artífex de la música electrònica de Vysehrad. I en aquesta nova edició incorpora una cara B amb un bonus track de 4 cançons remixades i produïdes per col·laboradors seu.

La música indie de Vysehrad evoca ambients, racons i records del viatge que va fer el músic a Praga durant la tardor del 2016  -d’aquí el títol del disc (nom que rep la ciutat originària de Praga).

Excel·lent recull de registres electrònics en petit format. Plena de peces curtes carregades d’elegància emocional que són fruït dels sons que generen els teclats i sintetitzadors i que modulen les caixes de ritmes amb les melodies al llarg de tota la casset.

Un plaer escoltar Vysehrad en analògic, on la sonoritat revé calidesa alhora que esdevé peça única.

Dolors Ferré
Redactora

Retirada! – Son

Vaig tenir l’oportunitat de veure’ls d’artistes convidats (el què abans es deien teloners) de Japandroids el passat juliol a la [2] de l’Apolo. Amb aquest disc, en Cuervo (guitarra i veu) i l’Albert (bateria i veus), o el que és el mateix, Retirada!, només s’assemblen als canadencs en què també són un duet.

Amb Son (El Segell, 2019), els barcelonins, han abraçat la part més emotiva i sensible del hardcore amb punts de shoegazing. Han posat ordre a les idees i bones maneres que ja apuntaven al seu primer disc Victoria | Derrota. Quan el escolto em venen al cap els Nueva Vulcano i els primers discos de The Pains of Being Pure at Heart. Les seves cançons t’evoquen a paisatges quotidians, a moments idíl·lics, a felicitat i a l’amor més absolut. Escoltant-los m’imagino que estic al sofà de casa, tapat amb una manta i per la finestra veig com neva.

Al llarg de les onze cançons combinen el català i el castellà (qui diu que a Catalunya s’obliguen als nens i nenes a parlar només un idioma?). Respira ens dóna la benvinguda i ens prepara pel què vindrà. I ens diu adéu Corre, que estem somiant. Entremig, meravelles com Castors, Nunca dejes de venir a mi casa o 92. Bé, les podria posar totes…

Un consell: aneu a veure’ls en directe. I si no podeu, escolteu-vos-els a casa. Us farà bé.

Jordi Daumal
Redactor

Podries estar interessat/-ada

Festival AMFest 2018: el mantra fet música

Barcelona, 12, 13 i 14 d’octubre de 2018. Fàbrica de Creació Fabra i Coats

Llarg i intens cap de setmana el que hem tingut a BCN amb el AMFest, i com molt bé deien ells mateixos en el seu web, ens han portat estils, propostes i risc. Ha sigut ric en qualitat, quantitat, sons i matisos, que han anat des del free-jazz, al math, passant pel post-rock, amb una pinzellada electrònica, i un mos de progressiu, del blanc al negre passant per tota la gama cromàtica dels grisos. Bateries i baixos han sigut els amos, riffs de guitarres distorsionades, teclats i fins i tot un xilòfon.

AMFest vol dir experimentació, però sobre tot oblidar-te de tot el que tens preconcebut amb música, deixar a banda els teus grups, el tipus de música. T’has de deixar portar, imagineu-vos un d’aquest gegantins col·lisionadors de partícules, que fan que els protons agafin la velocitat quasi de la llum i llavors els fan xocar amb altres que venen al contrari. El resultat és l’obtenció d’una enorme quantitat d’energia. En aquest cas el col·lisionador ha sigut la Fàbrica de Creació Fabra i Coats els dies 12, 13 i 14 d’octubre, nosaltres les partícules, i l’energia resultant, ha sigut la que ens ha fet obrir-nos a estils i propostes (segona vegada que ho escric).

Més de vint-i-cinc grups, tres escenaris i tres dies per no donar ni un segon de treva. D’ençà que el divendres els Blood Quartet va donar el tret de sortida fins al tancament amb The Notwist, la resta ha sigut un anar de l’escenari 1 al 3 com una bola en un pinball, però sense presses. Tot estava a prop i coordinat, tres barres per matar la set i la molta calor que vam patir i un mini march per poder comprar samarretes i disc dels grups que tocaven el mateix dia.

En l’escenari 3, el més petit de la família, Linalab, Eevee, Iou3R, Jaime L. Pantaleón, entre altres van ser els encarregats de portar la part més experimental i electrònica del AMFest.

A l’escenari 2, el mitjà, la jornada del divendres ens va portar el math dels bascos Sofa, el soroll retronant dels Thermic Boogie van precedir als luxemburguesos Mutiny on the Bounty, que van justificar el perquè de tornar a ser convidats al AMFest.  El dissabte, més post-metal amb els A Storm of Light, My Sleeping Karma, que amb el difícil paper d’estar programats entre Mono i Toundra, ens van portar el rock instrumental amb el qual el nombrós públic (dissabte hi va haver sold out) va gaudir de valent.

Per l’escenari 1 van passar els que tenien el títol de caps de cartell. I es difícil pensar si el divendres va ser millor que el dissabte o que el diumenge. El divendres, els noruecs Soup, amb el seu rock progressiu, van deixar al públic ben encaminat pel primer plat fort que eren els Amenra. Amb l’espectacle audiovisual Mass VI, els belgues van portar la ràbia, el dolor, la desesperació que ens aboca a un món cruel i pertorbador. Canvi de registre amb els 65daysofstatic, que ens van arrancar de la foscor per portar-nos al color de les seves projeccions i al so espacial presentant Decomposition Theory. Dissabte, vinguts de l’altra punta del món, els australians Caligula’s Horse, amb rock progressiu i potser el grup més clàssic de tots els que hem vist del cartell. Mono, un dels grans esperats no va decebre. I és que encara que només sigui una vegada s’han de veure i deixar ser transportat als mons ficticis que proposen. Resulta curiós que amb la fredor que representa que tenen els japonesos a l’hora de les relacions humanes, ens ofereixin aquesta experiència sensorial amb forma de música. Toundra, que presentava el seu últim treball Vortex (Century Media, 2018) van ser els encarregats de portar el clímax i augmentar, encara més si era possible, la temperatura a la Fabra i Coats. Esperats i desitjats, la qualificada com la millor banda de rock instrumental de la península,  també va fer un bon repàs a II, III i IV. Del Cielo negro vam passar a l’Oro rojo, i vam caminar per Bizancio, quin millor final de dissabte podíem tenir? Amb pinta de professors d’institut dels noranta, amb més de 25 anys tocant i 10 sense visitar-nos, el diumenge The Notwist van tancar la paradeta fins a l’any que ve. Tòpic, ja ho sé, però és que va ser un CONCERTÀS amb majúscules. El sextet va demostrar el que és la feina ben feta amb amor i precisió. Música electrònica, experimental, però sense estridències.

Poden estar molt contents els amics del AMFest per la gent que han portat. Tant a tocar, com d’oients, i poden estar segurs d‘haver complert amb el decálogo. Com sempre demanar perdó a tota la resta de grups que no vam poder veure ni escoltar.  I com deia algú en un noticiari: així són les coses i així els hi hem explicat.

Josep Ma. Català
Redactor
Alex Reuss
Fotògraf

 

 

Podries estar interessat/-ada

1a Festa de Presentació del Festival Vida 2019: comença el compte enrere

Barcelona, 11 d’octubre de 2018. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Aquest passat dijous els de l’Ampli no ens vam voler perdre la 1a Festa de presentació del Vida 2019, que ha sigut, com sempre, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Quatre coses ens hi van portar: la primera, poder anar posant creus en els dies del calendari que falten fins al 4 de juliol del 2019; la segona, poder saber de primera mà alguna novetat sobre grups que vinguin al festival vilanoví; la tercera, escoltar al Fino Oyonarte; i la quarta, a Didirri.

Fino Oyonarte, més conegut per les seves anteriors etapes de baixista i productor, ens ha portat en format acústic el seu primer disc en solitari Sueños y tormentas (Buenaventura, 2018). Assegut, amb la seva guitarra i una copa de vi, ha anat tocant amb la pausa i saviesa, que porten els anys de professió, cançons cuinades molt a poc a poc, intimes, amb les que pot explicar per fi el retrobament personal després d’una dura experiència. El problema, com sempre, amb aquest tipus de concerts, va ser la gran quantitat de xiiiis xiiiis, que es van haver de fer per poder escoltar tal com es mereix a un currant de la música. Si la gent vol xerrar, si us plau, que se’n vagi fora de la sala, que agafi la cervesa, una bossa de patates (que bones que són) i surti. I tots contents.

Didirri ens ha tornat a embadalir amb el seu pop-folk. L’australià ha tornat a BCN, després de fer-ho aquesta passada primavera, amb Measurements (Unified, 2018). Les seves lletres i cançons van fer callar per fi a tothom, i van omplir la sala amb un acústic potent i tendre a la vegada. Molta interacció amb els assistents i un final de concert amb un silenci demanat per ell de cinc segons entre la seva última estrofa i els aplaudiments. Vida, seria un bon fitxatge.

Això sí, ens vam quedar amb les ganes de saber alguna cosa més del Vida 2019, a part de la confirmació ja fa temps dels The Charlatans. Haurem d’esperar a la 2a Festa i, naturalment, l’Ampli hi serà.

Text: Josep Maria Català

Podries estar interessat/-ada

Japandroids + Retirada!: viure per veure-ho!

Barcelona, 11 de juliol de 2018. Sala [2] de l’Apolo

El dimecres 11 de juliol era un dia amb molts concerts “grans” a la ciutat de Barcelona. Teníem a Eels a la sala Barts, Queens of The Stone Age a Razzmatazz, Beyoncé a l’Estadi Olímpic i Japandroids a la sala [2] de l’Apolo. Nosaltres ens vam escapar a l’Apolo i el que vam viure no es pot descriure amb paraules. S’ha de viure.

Els canadencs Brian King, guitarra i veus, i en David Prowse, bateria i veus, o el que és el mateix, Japandroids, van deixar-se la pell dalt l’escenari i nosaltres, el públic, a baix. Si us voleu imaginar el concert, us els heu de posar a casa, pujar molt el volum i imaginar-vos a unes vint persones fent salts i pogos.

Va ser un set list sense treva i on van sonar tots els seus hits, entre els que van destacar, Near to the Wild Heart of Life, Young hearts sparks fire i amb el final apoteòsic amb Continuous Thunder, The Night of Wine and Roses i The House That Heaven Built. El concert va acabar amb algun valent tirant-se de l’escenari.

Van obrir el concert els barcelonins Retirada! Valia la pena apropar-se d’hora a l’Apolo per poder-los escoltar i veure. Van fer un concertàs! Si teniu l’oportunitat d’anar a un concert seu, aneu-hi. No us decebran.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Podries estar interessat/-ada

Retirada! – Son

Vaig tenir l’oportunitat de veure’ls d’artistes convidats (el què abans es deien teloners) de Japandroids el passat juliol a la

Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes: pop barroc darrera un palau noucentista

Barcelona, 9 de juliol de 2018. Jardins de Pedralbes

Per primera vegada els de l’Ampli ens vam acostar al Festival Jardins de Pedralbes, bàsicament perquè tocaven els Fleet Foxes, no tant per ser l’espai on ens prodiguem habitualment – de Miguel Rios o d’en Carreras no farem crònica –. Els meus col·legues de l’Ampli aquesta vegada ni van demanar acreditació, probablement auto intimidats per la nostra manca transitòria de popularitat – temps al temps –. Així que vam recórrer el vell sistema que ja esmentava la meva àvia – de pago –.

Justament quan buscava l’entrada pel web, la més barata que vaig trobar era de 31 euros, una cleca anodina pels locals – tribuna, lateral, senar –, i on curiosament, junt amb el preu de l’entrada deia “visibilitat limitada” – per més inri –. Em vaig consolar en el fet que les entrades més barates, les de 18 euros i situades a platea lateral inferior al propi web deia que eren de “visibilitat nul·la”. No obstant respecte a aquestes entrades, també deia el web, “sold out“. És a dir, les entrades de “visibilitat nul·la” estaven totes venudes. Vaig pensar que eren molt bons els dels Jardins de Pedralbes, per ser capaços de vendre totes les entrades per no veure el concert.  Efectivament els companys de la platea lateral inferior – en endavant, el galliner –, tenien un magnífic arbre davant i una orientació justeta per veure bé l’escenari.

Ja ho deia Warren Buffet, “la lluita de classes sí que existeix, i de moment la nostra va guanyant”.

Feta aquesta prèvia, com no podria ser d’una altra manera, l’escenari, el lloc, els jardins, tot molt bonic. Molt xulo. El palau il·luminat, un escenari molt ben muntat amb una bona estructura de ferro, orientat a la façana de l’edifici.

Dins de l’alternativitat que representen Fleet Foxes, en un espai així, es pot dir que la idea va funcionar. L’escenari, excepte on seia jo, estava força ple. Platea plena i tribuna força ocupada al centre (i el galliner a petar). Jo em vaig passar el concert sol al lateral. Un so impecable on s’apreciaven els detalls, un lloc preciós i un grup d’una qualitat excepcional. La combinació no podia sortir malament. Els jocs vocals de Fleet Foxes, combinat amb una rica orquestració, el pop-folk de cambra, melòdic, a vegades barroc i simfònic, encaixaven. Vaig passar una magnífica i relaxada serata. I en Robin Pecknold, líder de la banda, va flipar bastant amb el lloc i l’entorn – it’s perfect –.

Van presentar el nou disc Crack–Up, del qual van tocar temes com Cassius, – o – Naiads, Cassadies o l’enganxosa Foo’ls Errand, però no van presentar totes les cançons del nou disc, sinó que les van combinar amb anades al passat, del qual diria que no es van deixar cap hit. Després d’un inici més tranquil van encadenar la poètica White winter hymnal – segona millor cançó de l’any 2008 segons Pitchfork – l’alegre Ragged wood, o les conegudes i fabuloses Your protector,  He doesn’t know why o Batteri kinzie, entre d’altres perquè me’n deixo algunes per no cansar-vos amb tants noms.

No podia faltar un moment de lluïment en solitari, que li va donar un toc nostàlgic al concert, amb la increïble Tiger Mountain Peasant Song – un dels seus millors temes –, rematada amb Oliver James.

Van ser molt generosos els Fleet Foxes, donant el millor d’ells mateixos. El públic high-hipster, barrejat amb els locals, va callar quan tocaven i aplaudir molt quan acabaven els temes. Finalment, van demanar intensament un bis quan al cap d’una hora i mitja havien acabat el concert.

Van tornar a sortir, i feren novament una del Crack–Up que va camí de convertir-se en hit. Encara diria més, crec que d’aquí no molt sortirà en algun anunci de cotxes o alguna cosa així. Parlo del tema tranquil i fàcil If you need to, keep time on me.  És un tema facilón, però ens agrada.

I per finalitzar, un altre hit, per si no fos suficient. Acabaren amb Helplessnes blues, amb el públic dempeus, acomiadant un bon concert i un magnífic vespre. Fins i tot sense veure res, els meus amics del galliner s’ho devien passar bé.

Albert Gasch
Redactor

Animal Collective: mites en directe

Barcelona, dimarts 19 de juny de 2018. Sala Apolo

En alguns moments de plena efervescència del Merriweather Post Pavilion, es va arribar a comparar a Noah Lennox (conegut com Panda Bear) i a Dave Portner (conegut com Avey Tare) amb els Lennon i McCartney del segle XXI, i aquell disc com alguna cosa que havia de passar a la posteritat. No era més que el reconeixement definitiu de dos genis que es van començar a forjar la seva carrera molt abans, l’any 2004, quan ningú els coneixia, amb un dels discs més importants de la dècada dels 2.000, el Sung Tongs – per mi el millor de la seva carrera, juntament amb el Feels de l’any 2005 –.

Ahir a la Sala Apolo Animal Collective, format pels dos esmentats, van interpretar per ordre i íntegrament el Sung Tongs. El repte era difícil, doncs són temes complicats, amb capes i efectes, que des d’una base folk incorporen sons, crits i ritmes, donant com a resultat un estil evolucionat des d’aquella base folk, un llenguatge propi que no té precedents en la història de la música. Un llenguatge que des d’allò experimental esdevé ple de sentit, universal.

Per això el repte era tan gran i el resultat va ser espectacular.

Precedits per un correctíssim, electrònic i intens Eric Copeland, asseguts amb dues guitarres i dos micròfons cadascú, l’Avey Tare i en Panda Bear, van reproduir el disc de manera brillant, emulant els tons, els cors i els efectes del disc amb l’actitud i resultats propis de músics superdotats. Pel que fa a mi mateix, que sóc un dels fans més antics d’Animal Collective del nostre país, puc dir que el concert em va entusiasmar.

Van obrir amb un set llarg, amb un tema més introductori que una altra cosa, molt llarg diria jo, entonant cants que semblaven ser el preàmbul d’una jornada budista. No sé si ni tan sols allò era un tema. No anàvem bé. En tot cas no era del disc que anaven a interpretar.

Seguint com deia l’ordre del disc, van començar amb Leaf House i Who could win a rabbit, les dues executades de manera magistral. Sense decaure continuaren amb The softest voice i després la increïble Winters love, amb una variació al principi donant-li un ritme molt més potent. Fins aquí vàries obres mestres consecutives executades no només bé, jo diria que de manera fenomenal. Continuaren amb Kids on Holiday una cançó que sempre canto quan vaig de viatge per vacances, i on l’Avey Tare va fer uns crits que no es recordaven des de la seva època d’estudiant universitari. La meravellosa Visiting friends va posar la pausa i la tranquil·litat i començaren de nou l’ascensió amb College i, sobretot amb Sweet Road, una peça curta i meravellosa executada en directe. I finalment We tigers, una bomba per coronar el cim. Puc dir que aquests dos temes últims en directe, van millorar de molt els del disc. Aquí el concert s’hagués pogut acabar, perquè érem a dalt. Però mancava la recta final, ja més tranquil·la, on van interpretar els tres últims temes Mouth wooed her, Good lovin outside i Whaddit I done, donant un final més pausat, com correspon a una gran part dels temes d’Animal Collective i tal com és el disc.

Avey Tare va dir que el disc era això i que no hi havia res més. Fantàstic. Tot i així van fer alguns temes més, doncs la sala, força plena, així els hi va demanar. Els següents temes, per cert, van ser bastant poc “comercials” dins del que són ells – cosa que em costa d’entendre atesa la discografia que tenen, on podrien fer bisos per acabar tots saltant – . Tocaren I remember learning how to drive i Prospect Hummer. En tot cas, eren temes d’altres discs que donaren el punt i final. Una nit que, per mi, va ser de les millors que he escoltat mai als Animal Collective.

Albert Gasch
Redactor

Podries estar interessat/-ada

1 2 3 4 … 10