magazín cultural

Author

Jordi

Jordi has 78 articles published.

Japandroids + Retirada!: viure per veure-ho!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 11 de juliol de 2018. Sala [2] de l’Apolo

El dimecres 11 de juliol era un dia amb molts concerts “grans” a la ciutat de Barcelona. Teníem a Eels a la sala Barts, Queens of The Stone Age a Razzmatazz, Beyoncé a l’Estadi Olímpic i Japandroids a la sala [2] de l’Apolo. Nosaltres ens vam escapar a l’Apolo i el que vam viure no es pot descriure amb paraules. S’ha de viure.

Els canadencs Brian King, guitarra i veus, i en David Prowse, bateria i veus, o el que és el mateix, Japandroids, van deixar-se la pell dalt l’escenari i nosaltres, el públic, a baix. Si us voleu imaginar el concert, us els heu de posar a casa, pujar molt el volum i imaginar-vos a unes vint persones fent salts i pogos.

Va ser un set list sense treva i on van sonar tots els seus hits, entre els que van destacar, Near to the Wild Heart of Life, Young hearts sparks fire i amb el final apoteòsic amb Continuous Thunder, The Night of Wine and Roses i The House That Heaven Built. El concert va acabar amb algun valent tirant-se de l’escenari.

Van obrir el concert els barcelonins Retirada! Valia la pena apropar-se d’hora a l’Apolo per poder-los escoltar i veure. Van fer un concertàs! Si teniu l’oportunitat d’anar a un concert seu, aneu-hi. No us decebran.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes: pop barroc darrera un palau noucentista

A PRIMERA FILA

Barcelona, 9 de juliol de 2018. Jardins de Pedralbes

Per primera vegada els de l’Ampli ens vam acostar al Festival Jardins de Pedralbes, bàsicament perquè tocaven els Fleet Foxes, no tant per ser l’espai on ens prodiguem habitualment – de Miguel Rios o d’en Carreras no farem crònica –. Els meus col·legues de l’Ampli aquesta vegada ni van demanar acreditació, probablement auto intimidats per la nostra manca transitòria de popularitat – temps al temps –. Així que vam recórrer el vell sistema que ja esmentava la meva àvia – de pago –.

Justament quan buscava l’entrada pel web, la més barata que vaig trobar era de 31 euros, una cleca anodina pels locals – tribuna, lateral, senar –, i on curiosament, junt amb el preu de l’entrada deia “visibilitat limitada” – per més inri –. Em vaig consolar en el fet que les entrades més barates, les de 18 euros i situades a platea lateral inferior al propi web deia que eren de “visibilitat nul·la”. No obstant respecte a aquestes entrades, també deia el web, “sold out“. És a dir, les entrades de “visibilitat nul·la” estaven totes venudes. Vaig pensar que eren molt bons els dels Jardins de Pedralbes, per ser capaços de vendre totes les entrades per no veure el concert.  Efectivament els companys de la platea lateral inferior – en endavant, el galliner –, tenien un magnífic arbre davant i una orientació justeta per veure bé l’escenari.

Ja ho deia Warren Buffet, “la lluita de classes sí que existeix, i de moment la nostra va guanyant”.

Feta aquesta prèvia, com no podria ser d’una altra manera, l’escenari, el lloc, els jardins, tot molt bonic. Molt xulo. El palau il·luminat, un escenari molt ben muntat amb una bona estructura de ferro, orientat a la façana de l’edifici.

Dins de l’alternativitat que representen Fleet Foxes, en un espai així, es pot dir que la idea va funcionar. L’escenari, excepte on seia jo, estava força ple. Platea plena i tribuna força ocupada al centre (i el galliner a petar). Jo em vaig passar el concert sol al lateral. Un so impecable on s’apreciaven els detalls, un lloc preciós i un grup d’una qualitat excepcional. La combinació no podia sortir malament. Els jocs vocals de Fleet Foxes, combinat amb una rica orquestració, el pop-folk de cambra, melòdic, a vegades barroc i simfònic, encaixaven. Vaig passar una magnífica i relaxada serata. I en Robin Pecknold, líder de la banda, va flipar bastant amb el lloc i l’entorn – it’s perfect –.

Van presentar el nou disc Crack–Up, del qual van tocar temes com Cassius, – o – Naiads, Cassadies o l’enganxosa Foo’ls Errand, però no van presentar totes les cançons del nou disc, sinó que les van combinar amb anades al passat, del qual diria que no es van deixar cap hit. Després d’un inici més tranquil van encadenar la poètica White winter hymnal – segona millor cançó de l’any 2008 segons Pitchfork – l’alegre Ragged wood, o les conegudes i fabuloses Your protectorHe doesn’t know why o Batteri kinzie, entre d’altres perquè me’n deixo algunes per no cansar-vos amb tants noms.

No podia faltar un moment de lluïment en solitari, que li va donar un toc nostàlgic al concert, amb la increïble Tiger Mountain Peasant Song – un dels seus millors temes –, rematada amb Oliver James.

Van ser molt generosos els Fleet Foxes, donant el millor d’ells mateixos. El públic high-hipster, barrejat amb els locals, va callar quan tocaven i aplaudir molt quan acabaven els temes. Finalment, van demanar intensament un bis quan al cap d’una hora i mitja havien acabat el concert.

Van tornar a sortir, i feren novament una del Crack–Up que va camí de convertir-se en hit. Encara diria més, crec que d’aquí no molt sortirà en algun anunci de cotxes o alguna cosa així. Parlo del tema tranquil i fàcil If you need to, keep time on me.  És un tema facilón, però ens agrada.

I per finalitzar, un altre hit, per si no fos suficient. Acabaren amb Helplessnes blues, amb el públic dempeus, acomiadant un bon concert i un magnífic vespre. Fins i tot sense veure res, els meus amics del galliner s’ho devien passar bé.

Albert Gasch
Redactor

Animal Collective: mites en directe

A PRIMERA FILA

Barcelona, dimarts 19 de juny de 2018. Sala Apolo

En alguns moments de plena efervescència del Merriweather Post Pavilion, es va arribar a comparar a Noah Lennox (conegut com Panda Bear) i a Dave Portner (conegut com Avey Tare) amb els Lennon i McCartney del segle XXI, i aquell disc com alguna cosa que havia de passar a la posteritat. No era més que el reconeixement definitiu de dos genis que es van començar a forjar la seva carrera molt abans, l’any 2004, quan ningú els coneixia, amb un dels discs més importants de la dècada dels 2.000, el Sung Tongs – per mi el millor de la seva carrera, juntament amb el Feels de l’any 2005 –.

Ahir a la Sala Apolo Animal Collective, format pels dos esmentats, van interpretar per ordre i íntegrament el Sung Tongs. El repte era difícil, doncs són temes complicats, amb capes i efectes, que des d’una base folk incorporen sons, crits i ritmes, donant com a resultat un estil evolucionat des d’aquella base folk, un llenguatge propi que no té precedents en la història de la música. Un llenguatge que des d’allò experimental esdevé ple de sentit, universal.

Per això el repte era tan gran i el resultat va ser espectacular.

Precedits per un correctíssim, electrònic i intens Eric Copeland, asseguts amb dues guitarres i dos micròfons cadascú, l’Avey Tare i en Panda Bear, van reproduir el disc de manera brillant, emulant els tons, els cors i els efectes del disc amb l’actitud i resultats propis de músics superdotats. Pel que fa a mi mateix, que sóc un dels fans més antics d’Animal Collective del nostre país, puc dir que el concert em va entusiasmar.

Van obrir amb un set llarg, amb un tema més introductori que una altra cosa, molt llarg diria jo, entonant cants que semblaven ser el preàmbul d’una jornada budista. No sé si ni tan sols allò era un tema. No anàvem bé. En tot cas no era del disc que anaven a interpretar.

Seguint com deia l’ordre del disc, van començar amb Leaf House i Who could win a rabbit, les dues executades de manera magistral. Sense decaure continuaren amb The softest voice i després la increïble Winters love, amb una variació al principi donant-li un ritme molt més potent. Fins aquí vàries obres mestres consecutives executades no només bé, jo diria que de manera fenomenal. Continuaren amb Kids on Holiday una cançó que sempre canto quan vaig de viatge per vacances, i on l’Avey Tare va fer uns crits que no es recordaven des de la seva època d’estudiant universitari. La meravellosa Visiting friends va posar la pausa i la tranquil·litat i començaren de nou l’ascensió amb College i, sobretot amb Sweet Road, una peça curta i meravellosa executada en directe. I finalment We tigers, una bomba per coronar el cim. Puc dir que aquests dos temes últims en directe, van millorar de molt els del disc. Aquí el concert s’hagués pogut acabar, perquè érem a dalt. Però mancava la recta final, ja més tranquil·la, on van interpretar els tres últims temes Mouth wooed her, Good lovin outside i Whaddit I done, donant un final més pausat, com correspon a una gran part dels temes d’Animal Collective i tal com és el disc.

Avey Tare va dir que el disc era això i que no hi havia res més. Fantàstic. Tot i així van fer alguns temes més, doncs la sala, força plena, així els hi va demanar. Els següents temes, per cert, van ser bastant poc “comercials” dins del que són ells – cosa que em costa d’entendre atesa la discografia que tenen, on podrien fer bisos per acabar tots saltant – . Tocaren I remember learning how to drive i Prospect Hummer. En tot cas, eren temes d’altres discs que donaren el punt i final. Una nit que, per mi, va ser de les millors que he escoltat mai als Animal Collective.

Albert Gasch
Redactor

Wild Animals + Bullitt + Ultimate Frisbee: no va ser cap broma, va ser un concertàs!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 25 de maig de 2018. Sala BeGood

Arriba el moment a la sala BeGood. La Paula, bateria dels Wild Animals, ens informa que tocaran totes les cançons de l’últim disc The Hoax, disc que presenten en aquesta gira. Hòstia! Doncs només faltaria, perquè si encara no us l’heu escoltat, feu-ho. És un disc imprescindible. No és una broma, com diu el títol, és un discàs! Per mi, serà un dels millors discos de l’any.

Van obrir amb la mateix cançó que el disc: Lost in translation. I la resta és una bonica història de melodies, energia, punk, hardcore, suor, salts i empentes. Un concert amb majúscules. Van intercalar cançons dels seus anteriors discos: first songs EP i Basements: music to fight hipocrisy. I les noves, com Screaming in harmony, All my friends are far away i Everybody loves you when you’re dead van sonar com himnes llegendaris.

Van escalfar l’ambient el seus amics de Sant Feliu de Guíxols Bullitt. En Xavier Calvet sempre fa bones cançons. I va ser un bon moment per tornar-ho a recordar. Van sonar les bones cançons del seu últim disc Sparks i també dels antics So many ways, Love or die i Squared Wheels.

I els que van obrir la nit van ser els Ultimate Frisbee. No els hi perdré la pista, que tenen un futur present molt prometedor.

En resum, aneu a qualsevol concert dels Wild Animals de presentació The Hoax. Que els Bullitt no deixin de tocar i fer cançons i seguiment a curta distància dels Ultimate Frisbee.

Jordi Daumal
Redactor
Judit Trota
Fotògrafa

Aina + Vistalegre: per fi!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 17 de maig de 2018. Sala Begood

No sé si alguna vegada us heu posat nerviosos, neguitosos, esperant que arribi l’hora del concert del qual us vau comprar l’entrada fa temps. Si, ja ho sé, segur que em dieu: i tant! Pel concert d’U2 o el de la Beyoncé o els Rolling Stones. Suposo que ho associeu a aquests grups que omplen estadis i que fan molt de xou. Doncs jo he tingut aquesta sensació aquest dijous passat. Tot el dia. Tenia ganes que fossin les nou del vespre. Per fi arribava el dia en què podria veure els Aina en directe. En l’època en que van estar actius no els vaig poder veure mai. I ha hagut de ser 15 anys després del seu adéu oficial dels escenaris.

La sala Begood era una sauna. Plena a vessar per segon dia consecutiu per saltar, cridar, cantar i suar amb Mnemotechnics, Ice, hh&ld/wences o Two questions. I tots els hits que van tocar.

L’Artur, els germans Sola, en Titi i l’Álvaro i en Pau van sortir de l’escenari volant i mantejats pels seus amics, amigues i fans.

Van obrir el concert els Vistalegre, banda també de l’òrbita BCore com els Aina. Els de Sant Feliu de Guíxols van tocar les cançons del seu disc homònim. Van saber escalfar el públic i ens van deixar a punt pels mítics Aina.

Els Aina només s’ajunten quan ve en Pau, el bateria, dels Estats Units. La meva proposta és fer una recol·lecta, cada any, per pagar-li el bitllet i que facin un concert a l’any.

Per mi serà una nit que no oblidaré mai.

Jordi Daumal
Redactor

Fotos: Alexcore Caballero Gómez

Javier Álvarez & The New Raemon: duel de col·legues

A PRIMERA FILA

Barcelona, divendres 20 d’abril de 2018. Sala Sidecar

Nit compartida. Dos cantautors. Un nascut artísticament a finals de la darrera dècada del segle XX i l’altre a principis de la primera del XXI. Un de la Meseta i l’altre a la riba de la Mediterrània.

Un combat de titans que va esdevenir un duel de col·legues. La proximitat de la sala hi va ajudar. I ho rematar els hits sense treva amb que va començar la sessió, i que van anar corejats per les respectives aficions. The New Raemon i Javier Álvarez es van anar alternant sense descans, començant amb La cafetera, La edat del porvenir, Tú, Garfunkel, Sunset Boulevard, ¡Hoy estreno!, i Piel de pantera (aquesta a capella i sense micro, coses que només poden passar a la Sidecar).

I així va continuar la nit, entre cançó i cançó i amb mostres de colegueo entre ells (pura estimació mútua). I amb en Javier Álvarez fent de les seves interpretant la seva particular versió de El novio de la muerte (himne de la Legión) o la peça Una imatge del seu disc Tiempodespacio. Tot compaginant en alguna cançó amb alguna coreografia de ballarí amb certa gràcia. Coses d’un artista amb actitud punk.

Mentre, en Ramón Rodríguez (The New Raemon) anava desgranant el seu repertori basat principalment en el seu primer disc, A propósito de Garfunkel. Un avançament de la seva propera gira per celebrar els 10è aniversari del mateix i on promet que l’interpretarà íntegrament. A la tardor diu que publicarà nou material. Que no para, vaja.

Per acabar la vetllada, el Javier va recordar que les entrades del concert anirien destinades a sufragar part dels costos del seu proper disc, produït pel mateix Ramón. Preveu la seva estrena al gener, però ens va avançar la magnífica Al mar. Si la resta és del mateix nivell, ens espera un retorn d’alçada de l’artista madrileny.

Tant a l’un com l’altre els esperarem amb vell i nou material, amb o sense coreografies. Però per favor, que tornin a tocar junts.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Sergi Moro

Auxili + Pirat’s Sound Sistema: nit d’estrenes i festa al Caníbal!

A PRIMERA FILA

Barcelona, 18 d’abril de 2018. Sala Apolo. Caníbal Sound System

A l’entrada de la Sala Apolo hi ha una cua infinita per poder accedir a la sala gran. La majoria són nois i noies joves amb ganes de reivindicació a través de la música i, sobretot, de ballar i saltar. Avui la Caníbal Sound System promet ser una festassa!

El primer grup en sortir a l’escenari són els Auxili. Els d’Ontinyent presenten el seu tercer disc Tresors. Un disc que relata i reflexiona sobre la complicada situació social i política del 2017. Mentre ells ja toquen, nosaltres encara estem fent cua per poder entrar. Entrem quinze minuts més tard de l’inici del concert. Entre la gentada que hi ha i la poca fluïdesa per accedir a l’Apolo, l’espera se’ns ha fet eterna.

Em toca quedar-me al darrere de tot mentre la Dolors es fa lloc al davant per poder fer fotos. Braços amunt, salts, crits de “llibertat presos polítics” i “els carrers seran sempre nostres”. I molta ballaruca!

Els valencians són el grup d’arrels jamaicanes que ho peten més i estan en un moment àlgid de la seva carrera. Acaben amb el seu últim hit Hui la liem, que fa pinta que serà un himne generacional i festiu.

Seguidament, els hi toca els barcelonins Pirat’s Sound Sistema mantenir el clímax de la sala. No els hi serà difícil, perquè experiència en tenen una mica. Aquest any celebren els seus quinze anys de carrera i ho fan estrenant el seu quart disc Remena. Continuen fent música amb arrels jamaicanes com el reggae, el dancehall, dub… Ens fan suar de valent!

Els Pirates compten, en una cançó, amb la col·laboració d’en Ferran de Resiliència.

En el set list s’hi barregen cançons del seu darrer treball, com Publiciutat o Remena, amb grans èxits de la seva carrera com Digues que faràs, Senyor de l’enrenou o Bombes. I també hi ha moment per les reivindicacions socials en veu d’en Soto i en Pep.

Tanca la nit els Stroika dj, però nosaltres ja anem tirant a dormir que demà toca treballar.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Egon Soda: conspirant de nit

A PRIMERA FILA

Barcelona, 8 de març de 2018. La [2] de l’Apolo (Festival Mil·lenni)

Nit de presentació del nou treball dels Egon Soda, la Banda en majúscula del pop-rock indie, un secret a veus, un delicatessen per a una fidel minoria. Es va omplir la recent renovada Sala 2 de l’Apolo, en un espai que ha guanyat en sonoritat, comoditat i sobretot calidesa. Felicitem-nos i gaudim-ho.

El primer brindis dels Egon abans de començar el repertori va ser per a les dones i la seva lluita compartida. En un 8 de març històric, van parar el món per llançar-se al carrer reivindicant amb més força que mai que un altre món en femení (i masculí) és possible.

I d’això va el seu quart i darrer disc El rojo y el negro, de compaginar el vermell (polític i reivindicatiu d’algunes lletres) amb el negre (honorant la música d’arrel afroamericana). Els títols dels nous temes ja apunten com les gasten amb lletres prou explícites (Lucha de clases,  Espíritu de la Transición o Corre, hijo de puta, corre). Demostrant que és possible harmonitzar el vermell i el negre, en temes com Matanza (recordant el sagnant atemptat del darrer agost a les Rambles i combinant sonoritats de Santana). També van dedicar part del repertori a rescatar temes dels seus anteriors treballs (La recuperación, Vals de pequeña mecànica…), tot i que prioritzant el nou material.

L’hora i quart justa de concert va acabar amb una cançó d’amor, deixant el regust del que estem vivint aquests dies. Temps on representa que no avancem. Però precisament quan passa de tot i sembla que res es mou, són quan venen temps de canvis. Benvinguts seran.

Post escriptum: al concert m’hi van acompanyar tres amics que es van deixar convèncer per venir, tot i que no coneixien a la banda, ni l’havien escoltat. Un fanàtic dels The Cure, un seguidor dels U2 i un devot del rock progressiu dels Marillion. Resultat: els dos primers els va agradar el concert, el tercer una mica escèptic. Jo content de que vinguessin i reivindico que hi hagi més gent com ells. Segur que hi hauria més cultura, més sales, els Egon Soda no serien una minoritària excepció i el món, se’ns dubte, aniria millor.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Dolors Ferré

Final DescoNNecta + Nueva Vulcano

A PRIMERA FILA

Barcelona, 10 de novembre del 2017. Teatre dels Lluïsos de Gràcia

Divendres passat se celebrà la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta 2017. Els finalistes, Mi primer yo i Capromoscow van poder tocar les seves cançons en un teatre dels Lluïsos de Gràcia ple de gom a gom i amb el cartell penjat d'”Entrades exhaurides”.

Després de les actuacions dels finalistes, arribà el moment de la votació del públic i la deliberació del jurat. Abans de donar a conèixer el nom de guanyador tots plegats poguèrem gaudir d’un concert de luxe, la dels padrins Nueva Vulcano. Darrer directe de la gira, doncs aviat es tancaran per treballar en el seu nou, i esperat, disc. Durant l’actuació feren un repàs als “hitets”  que amaga la seva discografia, des del Principal Primera fins al Novelería, passant pel Juego Entrópico i Los peces de colores, afegint-ne de regal algun tema dels seus EP.

En finalitzar el concert fou l’hora de fer públic el nom del guanyador. Els arguments i votacions del jurat foren diversos, la tria del públic oferia un marge molt ajustat però la suma de punts donaren com a vencedors els Capromoscow.

Aclarir, però, que per nosaltres, en el DescoNNecta, els guanyadors són tots els grups que es presenten i que tenen l’oportunitat de poder tocar les seves cançons en directe.

 

1 2 3 8
Ves cap amunt