magazín cultural

Author

Jordi

Jordi has 71 articles published.

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril: quan els doctors fan la classe magistral

A PRIMERA FILA

Barcelona, dijous 22 de març de 2018. Sala Apolo. Curtcircuit

És dijous 22 de març a la nit. La Sala Apolo ha penjat el cartell d’“entrades exhaurides”. La cua és llarga per entrar, però no veig ni una sola mala cara. Al contrari, gent que va buscant el final de la filera i amb sorpresa es va trobant a amics que va saludant entre abraçades i petons. Tot fa pensar que serà una gran nit. Curtcircuit, un projecte pensat i fet per la gent de l’Asacc (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) per promocionar grups de l’escena local i que es mou per diferents sales del nostre país, avui ho ha petat.

Dues paraules em venen al cap mentre faig la meva particular penitència a la cua i aprofito per fer un googlelazo. Definició de Curtcircuit: fallada que fa que els aparells o les línies elèctriques no funcionin i que poden fer importants danys o fins i tot incendis. I l’altre és sinèrgia: és quan dos o més elements s’uneixen i creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels mateixos. I això és el que esperava trobar-me un cop a dins de la sala. La Dolors ja és aquí. L’espera es fa més curta. Entrem, sense problemes a l’acreditació, pugem les escales i la gentada que hi ha fa que no pugui avançar molt més. La Dolors ho té més difícil, però sort que és menudeta i avança ràpid cap a l’escenari per fer les fotos.

En Ferran Palau ja ha començat a pintar l’ambient de Blanc (Halley Records, 2018), i al cap d’un parell de cançons de sobte tinc allò que en diuen vergonya pels altres. Un noi amb gorra verda i petita figura està renyant a algú des de l’escenari. Delicadament els bateja com “sector parlanxin“, gent que ja fa temps que s’afaita, com diria el meu avi, i que pot beure cervesa sense ensenyar el dni, no pot contenir l’excés verbal. Les paraules sembla que han fet efecte i la gent el creu. El Dr. Pons, el Dr. Comas i el Dr. Matas que l’acompanyen, l’ajuden de nou, i aconsegueixen amb mestratge el fet tant difícil que és aguantar l’escala, perquè un bon pintor arribi a tots els raconets de la sala i acabi la seva feina curosament, com són les lletres de les seves cançons. La sinergia ja era aquí.

Per la segona part, ens esperava El Petit de Cal Eril, per portar-nos el seu Disc Triangular (Bankrobber, 2018). Aquesta vegada, s’ha desfet la pinya de l’anterior espectacle i les bateries han passat a un segon pla físic i ell ha tornat al davant. L’evolució del Petit és admirable. Treball a treball, espectacle a espectacle, ja fa temps que s’ha doctorat i ara es passeja pels escenaris donant concerts metafísics. Les seves classes magistrals ja són esperades arreu per la seva càrrega entusiasta i tots pensem el mateix, quan aconseguirà la quadratura del cercle? No crec que li falti gaire. Èxtasis amb Amb tot i Partícules de Déu, el curtcircuit ja s’havia fet i la sala ja cremava.

La nit de dijous ja s’acaba. Avui toca metro i l’últim tren cap a casa. Quan vaig de l’estació cap a casa aixeco el cap, allò que moltes vegades no fem perquè sempre anem corrents i atabalats, i veig que la nit és clara. Veig tants i tants estels com hi ha dins teu, són de tantes formes…

Text: Josep Maria Català

Fotos: Dolors Ferré

Egon Soda: conspirant de nit

A PRIMERA FILA

Barcelona, 8 de març de 2018. La [2] de l’Apolo (Festival Mil·lenni)

Nit de presentació del nou treball dels Egon Soda, la Banda en majúscula del pop-rock indie, un secret a veus, un delicatessen per a una fidel minoria. Es va omplir la recent renovada Sala 2 de l’Apolo, en un espai que ha guanyat en sonoritat, comoditat i sobretot calidesa. Felicitem-nos i gaudim-ho.

El primer brindis dels Egon abans de començar el repertori va ser per a les dones i la seva lluita compartida. En un 8 de març històric, van parar el món per llançar-se al carrer reivindicant amb més força que mai que un altre món en femení (i masculí) és possible.

I d’això va el seu quart i darrer disc El rojo y el negro, de compaginar el vermell (polític i reivindicatiu d’algunes lletres) amb el negre (honorant la música d’arrel afroamericana). Els títols dels nous temes ja apunten com les gasten amb lletres prou explícites (Lucha de clases,  Espíritu de la Transición o Corre, hijo de puta, corre). Demostrant que és possible harmonitzar el vermell i el negre, en temes com Matanza (recordant el sagnant atemptat del darrer agost a les Rambles i combinant sonoritats de Santana). També van dedicar part del repertori a rescatar temes dels seus anteriors treballs (La recuperación, Vals de pequeña mecànica…), tot i que prioritzant el nou material.

L’hora i quart justa de concert va acabar amb una cançó d’amor, deixant el regust del que estem vivint aquests dies. Temps on representa que no avancem. Però precisament quan passa de tot i sembla que res es mou, són quan venen temps de canvis. Benvinguts seran.

Post escriptum: al concert m’hi van acompanyar tres amics que es van deixar convèncer per venir, tot i que no coneixien a la banda, ni l’havien escoltat. Un fanàtic dels The Cure, un seguidor dels U2 i un devot del rock progressiu dels Marillion. Resultat: els dos primers els va agradar el concert, el tercer una mica escèptic. Jo content de que vinguessin i reivindico que hi hagi més gent com ells. Segur que hi hauria més cultura, més sales, els Egon Soda no serien una minoritària excepció i el món, se’ns dubte, aniria millor.

Text: Gerard Birbe

Fotos: Dolors Ferré

Final DescoNNecta + Nueva Vulcano

A PRIMERA FILA

Barcelona, 10 de novembre del 2017. Teatre dels Lluïsos de Gràcia

Divendres passat se celebrà la gran final del concurs de bandes joves DescoNNecta 2017. Els finalistes, Mi primer yo i Capromoscow van poder tocar les seves cançons en un teatre dels Lluïsos de Gràcia ple de gom a gom i amb el cartell penjat d'”Entrades exhaurides”.

Després de les actuacions dels finalistes, arribà el moment de la votació del públic i la deliberació del jurat. Abans de donar a conèixer el nom de guanyador tots plegats poguèrem gaudir d’un concert de luxe, la dels padrins Nueva Vulcano. Darrer directe de la gira, doncs aviat es tancaran per treballar en el seu nou, i esperat, disc. Durant l’actuació feren un repàs als “hitets”  que amaga la seva discografia, des del Principal Primera fins al Novelería, passant pel Juego Entrópico i Los peces de colores, afegint-ne de regal algun tema dels seus EP.

En finalitzar el concert fou l’hora de fer públic el nom del guanyador. Els arguments i votacions del jurat foren diversos, la tria del públic oferia un marge molt ajustat però la suma de punts donaren com a vencedors els Capromoscow.

Aclarir, però, que per nosaltres, en el DescoNNecta, els guanyadors són tots els grups que es presenten i que tenen l’oportunitat de poder tocar les seves cançons en directe.

 

Gran concert Final DescoNNecta: Nueva Vulcano + Capromoscow + Mi primer yo

A PRIMERA FILA

Gran final

Divendres 10 de novembre se celebrarà al teatre dels Lluïsos de Gràcia, esplèndid escenari, la gran final de la segona edició del concurs de bandes joves DescoNNecta.

L’actuació dels finalistes Capromoscow i Mi primer yo serà la gran final que, seguidament, donarà pas als Nueva Vulcano. El grup barceloní, que ha actuat com a part del jurat en les semifinals, aprofitarà aquesta actuació tan especial per a presentar alguns dels temes nous que estan preparant pel nou disc. Estaran un bon temps sense actuar en directe. No us els perdeu!

Entrades

L’aforament és limitat, així doncs us animem a comprar l’entrada d’un esdeveniment que serà molt gran! Recordeu que entre els assistents sortejarem abonaments pels festivals col·laboradors i cd’s cedits per les discogràfiques col·laboradores.

5€ per menors de 25 anys i 8€ anticipada i 10€ a taquilla per majors de 25 anys (que esperem no en quedin). Podeu adquirir-les AQUÍ.

Les semifinals

El passat 20 i 21 d’octubre al pati dels Lluïsos de Gràcia tingueren lloc els concerts de semifinals. Els grups que hi participaren i que per tant superaren la preselecció foren:

Divendres 20 d’octubre:

– Kids from the 90’s

– Capromoscow

– The Ineptes Blues Band

Dissabte 21 d’octubre:

– Roger Perelló

– Mi primer yo

– Impuls

Semifinals molt igualades que, resultat de les votacions de públic i jurat (format pels promotors del Festival Cruïlla, el Canet Rock, el Vallsonora, periodistes especialitzats de L’Independent de Gràcia, les discogràfiques BCore i BankrobberL’ampli i els Lluïsos de Gràcia), guanyaren els barcelonins Capromoscow i Mi primer yo, dues bandes amb un present fantàstic i un futur més que prometedor.

El concurs

El DescoNNecta pretén servir de plataforma per a bandes joves sent la voluntat de la organització la promoció, anterior i posterior al certamen, de les bandes seleccionades i especialment de la guanyadora. S’ha fet un esforç important per implicar diferents i prestigiosos actors del sector musical. Així, el concurs, compta amb la col·laboració de tres festivals de prestigi (els anteriorment esmentats Festival Cruïlla, Canet Rock i el Vallsonora) i representants de la premsa especialitzada, on cal destacar-hi en Jordi Bianciotto, crític musical col·laborador del Periódico, Rockdelux i Nació digital entre altres mitjans.

Festival Altaveu 2017: on està el Constitucional quan el necessites?

A PRIMERA FILA

8 i 9 de setembre, Sant Boi de Llobregat. Diversos espais.

 

Als marges, fora la gran Barcelona, hi passen fenòmens molts interessants. I un altre any, i en van 29 edicions, a Sant Boi de Llobregat es va celebrar l’Altaveu amb l’estrena en la direcció
artística del periodista i agitador cultural Jordi Turtós. L’Ampli es va desplaçar cap al Baix Llobregat per explicar-vos- ho.

 

Divendres 8

L’agenda era completa i els horaris comprimits, així que calia anar per feina i anar-se desplaçant entre tres escenaris propers, gaudint del concert corresponent o fent-ne un tast.

La jornada i la música va començar a la plaça de l’Ajuntament amb Zelig i les seves guitarres afilades i pop directe que entrava molt bé per calentar motors, tot i que encara faltava públic
per arribar.

Una mica més tard hi actuaren Los Enemigos, herois dels 80 liderats pel gran Josele Santiago (veu i guitarra) que ens van demostrar que continuen ben vius i amb coses per explicar, per goig dels seus seguidors, nombrosos en la nit. Els seus clàssics Señora i Me sobra carnaval, ens remuntaren a finals del segle passat, sense nostàlgia.

Sense dilacions, vam desplaçar-nos a Cal Ninyo, on dins el seu petit i acollidor teatre la mallorquina Joana Gomilla ens va interpretar el seu treball Folk Souvenir (escolteu-lo!).

Música d’arrel empeltada de tocs de jazz i experimentació. Amb un quintet com a formació i una veu amb personalitat, en un parell de cançons en va tenir prou per posar-se a la platea a la butxaca. I es que com va declarar “el folklore és per viure’l”.

Més tard i en el mateix escenari també va desfilar Maria Arnal & Marcel Bagés, encara sota l’etiqueta de “grup del moment”. Van desgranar el seu repertori, una perfecta màquina de cançons amb lletres pròpies i prestades (Ovidi, Brossa, Andrés i Estellés,…), i guitarrotes precioses. Una combinació guanyadora que dia rere dia guanya públic i bones crítiques de forma merescuda.

I per acabar la jornada ens vam acostar als Jardins de l’Ateneu on s’hi programaven artistes internacionals. Vam tenir la fortuna de descobrir a Ala·Ni. En format trio (veu, guitarra i arpa), sobresortia la seva líder Alani Charal, cantant i compositora d’un univers propi que beu de les fonts del jazz. Corista d’altres artistes, entre ells els Blur. Diuen que va ser el mateix Damon Albarn qui la convèncer per a què fes carrera pròpia. Doncs la va encertar! Un dels grans moments del concert i segur que del festival, va produir-se quan va fer un “solo” de veu passejant-se entre el públic sense l’ajuda del micròfon. Una privilegiada i un privilegi escoltar-la.

Menció a banda, mereix el minoritari públic del darrera que tenia una sorollosa i molesta conversa per a la resta del respectuós públic i els mateixos artistes. El Tribunal Constitucional hauria de dedicar-se a perseguir a aquesta gent i no als qui posen urnes.

 

Dissabte 9

La (poc encertada) previsió d’intenses pluges obligà l’organització a canviar la ubicació dels concerts. Malauradament això ens empeny, arran la distància que separa Cal Ninyo de Can Massallera, a triar un dels dos escenaris. Greu ens va saber perdre’ns les actuacions de Marco Mezquida i Mariola Membrives, però creguérem que s’adequava més a la nostra línia editorial les propostes de l’antiga fàbrica tèxtil.

Ens atansàrem, doncs, fins aquell punt amb prou temps com per fer una ullada al mercat de discos de segona mà ubicat al vestíbul.

Començà puntualment la tanda de concerts, oberta pels viladecanencs Black Swans, una de les quatre propostes guanyadores de l’Altaveu Frontera. El seu és un repertori divers on es barregen un rock clàssic amb arranjaments més actuals. Ens quedem sobretot amb aquesta última part de la mescla, on la banda sonà més fresca, més sorprenent.

La sala s’ompli de gom a gom per veure els veterans The Flamin’ Groovies. L’excusa que el ha empès a tornar a la carretera no és altra que la presentació de Fantastic Plastic, un treball que malgrat aparèixer després d’anys de silenci és continuista, fidelitat màxima al power-pop que els feu famosos i que acontentà els incondicionals. Malgrat alguns problemes tècnics el seu directe demostrà, un cop més, que la veterania és un grau: desgranaren un reguitzell de temes que viatjaren per l’enorme història de la formació, incloent el particular cover de Sweet Little Rock ‘N’ Roller de Chuck Berry, reservant pel segon bis la perla Let me Rock.

Arribats de la Catalunya Nord, el “duet” de Perpinyà The Limiñanas, quedà encarregat de mantenir la festa sobre la cresta de l’onada i, per Tutatis, que ho aconseguiren. Les seves visites a la part sud del Principat sempre han estat celebrades, com ho demostra el respectable que arrosseguen. Malamore, treball discogràfic publicat l’any passat esdevingué fil conductor del seu pas pel festival. Cadències hipnòtiques, reefs rotunds i perllongats, textos breus i contundents… El còctel és de molt bon gust al “paladar auditiu” aconseguint submergir l’oient en una nebulosa de ritmes frenètics. Tribut al ye-yé seixanter amb el toc psicodèlic que els caracteritza. Aclarim que al matrimoni Limiñana no estava sol dalt la tarima on foren sis, en total, els músics encarregats de donar forma a l’espectacle.

I això fou tot, que no poc. Per part nostra, val a dir, doncs el refredat i els horaris dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya aconsellaren una retirada que ens deixà sense poder escoltar de les apetibles intervencions dels nord-americans OMNI i els valencians Linqae.

Llàstima, malgrat haver quedat ben contents d’haver poder gaudit, un any més, del cartell de l’Altaveu, nascut del criteri i l’estima per la música dels seus organitzadors.

 

Text: Gerard Birbe i Alex Reuss

Fotos: Dolors Ferré

En Pau Vallvé a Can Rin

A PRIMERA FILA

3 d’agost de 2017. Can Rin. Cabrils

Ahir, a tocar al vespre, vam gaudir en un ambient molt familiar, de les cançons d’en Pau Vallvé a la terrassa de Can Rin. No es va centrar en el seu últim i exitós disc Abisme cavall hivern primavera i tornar, sinó que va fer un repàs a alguns dels seus èxits. Així van sonar, entre altres, Benvinguts als Pirineus o Tots som molt millors. Però també alguna de l’últim disc, com Que vingui l’hivern, molt adient amb la calorada que fot aquests dies.

Amb l’estiu apareixen terrasses i espais a l’aire lliure on s’hi programen concerts de música de tots tipus i estils. En una petita població del Maresme, Cabrils, d’on n’ha sorgit un dels grups de música de l’estat més interessants i importants, els Madee, hi ha un restaurant que ja fa anys que tenen una programació estable de concerts acústics a l’estiu. És Can Rin. El seu propietari, en Pep Masiques, baixista dels Madee i de Prats, i el tècnic de so dels concerts, en Lluís Cots, bateria dels mateixos grups que en Pep, porten des del 2012 programant concerts molt interessants en un marc magnífic. Tenen la sensibilitat, els contactes i l’amor per la música i això fa que les propostes que fan siguin interessants i els artistes es sentin ben cuidats.

Per motius personals, aquest any, de moment, només hi hem pogut assistir el passat dijous 3 d’agost a l’actuació d’en Pau Vallvé, amb la que hem obert aquesta petita ressenya, però tots els dijous del juliol ja hi van haver concerts. Nosaltres n’informem cada setmana al nostre twitter. Seguiu-nos per assabentar-vos-en!

Els propers artistes a passar per la terrassa de Can Rin seran en Nico Roig, la Pavvla, l’Helena Miquel i The New Raemon, un clàssic de cada estiu.

A gaudir de l’estiu i de la música!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Festival Grec: Mishima + Joan Miquel Oliver

A PRIMERA FILA

17 de juliol de 2017. Teatre Grec. Barcelona

Aquesta setmana es preveia un concertàs a Barcelona i així va ser. No parlem dels U2, no. Ens referim al concert doble amb Mishima i en Joan Miquel Oliver. Molts no ens ho vam voler perdre i, fins i tot i per sorpresa, m’hi vaig trobar amics d’Arenys de Munt.

El lloc, el teatre Grec, és un marc immillorable. Un entorn idíl·lic.

Va obrir la nit el mallorquí Joan Miquel Oliver, acompanyat, com l’última gira, pel seu germà Xarli Oliver a la bateria i en Jaume Manresa als teclats. Ja fa uns mesos que porten el seu Atlantis voltant i, potser com que ja van fer la presentació oficial a la Beckett, van trigar fins a la desena per tocar-ne del nou disc. Va ser Agricultors ingràvids i va continuar amb Atlantis, Rumba del temps, Posidònia, Ses persones i Disseny de producte. Abans havia repassat algunes de les seves meravelloses cançons dels discs anteriors, on van destacar, Final feliç amb la col·laboració de la Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hansel i Gretel amb en David Carabén. Només dos peròs: els problemes de so, tan a la primera cançó del concert, Marès a radial, com al micro de la Clara a l’inici de la cançó, que no vam poder escoltar-la.

Mitja part. Moment per anar a fer una cervesa. Però no va ser possible. Vam fer cua i no vam arribar a avançar més de dos metres…. Vam tornar, amb set, cap als nostres llocs. Era el torn de Mishima.

Els barcelonins van entrar amb L’or, una de les dues cançons instrumentals del seu últim disc Ara i res. Era la seva presentació a Barcelona, abans havien passat, entre altres llocs, pel Vida Festival. I, van prémer l’accelerador amb Tot torna a començar per continuar, ampliant la seva gamma musical, amb Jimi, on en Dani Vega toca la mandolina i en Pablo Fernández la trompeta. En Pablo va anar apareixent a l’escenari per participar en diferents cançons: Una sola manera, Menteix la primavera i La brisa. El teatre es va convertir en un gran karaoke amb les tornades de Cert, clar i breu. I en un petit auditori, en format acústic, amb El paradís, El tobogan i Posa’m més gin, David! I una pista de ball amb Guspira, estel o carícia, La tarda esclata, Qui més estima i Mai més.

Van passar per tots els formats possibles i, van tancar, sent una nit especial, tal i com va dir el mateix Carabén, amb la col·laboració d’en Joan Miquel Oliver a Un tros de fang. Simplement genial. I vam marxar amb l’èxtasi total de L’olor de la nit.

Un gran concert. Bé, en realitat dos grans concerts. Començarem la setmana amb son, però ha valgut la pena.

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

FESTIVAL CRUÏLLA 2017: 15 cm. més

A PRIMERA FILA

Quan arribi el 5 de gener de l’any 2018, la nit més màgica de l’any, ja sé que demanaré als reis: vull ser 15 cm. més alt. Segurament quan em desperti a l’endemà, continuaré fent l’alçada de sempre, però almenys ho hauré intentat. Per mi, els reis, continuaran sent màgics em facin cas o no, i jo tornaré al Cruïlla 2018 amb els meus metre setanta i pocs, i com no, sent un imant per la gent més alta i que té la mala costum de posar-se al meu davant. Està clar, el món dels concerts és dels Gasol.

Com sempre, una mica del que vaig veure, poca cosa divendres… problemes físics. Dissabte tot el que vaig poder. Diumenge no hi vaig poder anar, per tant, sorry als altres.

Divendres 7 de juny. Tot venut.

Amb el seu contundent físic i veu, Dorian Wood ens va portar el seu Xalá (Atonal Industries, 2017), treball íntegrament en castellà. Com diu ell, quan componc no penso amb quin estil és la cançó, és pura inspiració. Volent-se despullar de la seva pell d’home, es va presentar amb un vestit vermell pura passió, pura sang, pura suor i pur sexe.

Sense poder acabar de veure a en Dorian Wood, em vaig encaminar cap a veure a l’Ani DiFranco  i al senyor Youssou N’dour, que em venia de pas. Dos exemples de cançó reivindicativa, cada un amb el seu estil i continent. El Youssou amb tot el color i els ritmes africans, transmetent l’Àfrica positiva. L’Ani amb el seu esperit combatent i independent des de la seva adolescència. Dues propostes diferents i alhora, amb el seu públic. Això és el Cruïlla, no?

Al nostre estimat Pau Vallvé, fa una setmana que el vam veure en el Festival Vida 2017. Així és que m’hi vaig passar un momentet per escoltar un parell de cançons i veure l’ambient. Pot ser que l’escenari escollit (Radio 3) fos massa gran pel tipus de música del Pau i crec que potser en el que va actuar El Petit de Cal Eril hagués sigut més adient, però com sempre públic fidel, bona banda, i ell, a donar-nos bona música.

Gran, que gran es El Petit de Cal Eril. Fa mig any ja el vam poder veure a la Sala Apolo i ens va al·lucinar. Ara, amb més rodatge, són un engranatge perfecte, en el que la pinya que formen el grup a l’escenari, no te ni una sola escletxa. El Movistar+ estava a petar, però millor escoltar a EPCE i als seus germans en distàncies curtes.

Mateix escenari que en Pau van tenir els valencians Aspencat. Rock-combatiu, reggae-protesta i rap-electrònic. Per saltar hores i hores i suar les cerveses que es van acumulant en una llarga jornada. El públic va haver de decidir que feia, o es quedava a veure un dels últims concerts dels Aspencat abans de l’anunciada retirada després de la seva gira 2017 o veure als Jamiroquai amb prismàtics. Repeteixo, això és el Cruïlla.

Jamiroquai era el grup que tothom volia veure. Després d’un llarg silenci i de cancel·lar dos concerts per motius de salut del seu líder Jay Kay, el grup britànic va portar Automaton (Virgin Emi, 2017). Primera part del concert dedicada majoritàriament a la presentació del nou treball, deixant la segona per recordar els seus grans èxits. Veure a Jay Kay amb un xandall de dubtós gust, amb guants i movent-se com Chiquito de la Calzada per l’escenari, per motius de la seva malmesa esquena, i segurament també pels mecanismes del seu nou barret-plomall, ha sigut la primera impressió (avui tornaré a mirar el dvd que tinc d’ells d’un concert a Verona del 2002, sniff…). Després ens hem dedicat a ballar com a bojos, tant els que els seguim des de ja fa temps com els que els ha enganxat més joves i a tractar d’esquivar uns barrets-pirata de propaganda que el respectable va agafar com si no hi hagués demà i després un cop cansats van ser llençats a l’aire… no sé que és més perillós, un pal selfi o aquests barrets (ull Cruïlla). La veu no l’ha perdut… a recuperar-se Jay.

Dissabte 8 de juny. Em trobo millor.

18:45 hores, vull veure als Exquirla sigui com sigui. La barreja del cantaor Niño de Elche i el post rock dels Toundra s’ha d’escoltar en directe. Llàstima que la veu del Niño es va escoltar molt fluixa en les primeres cançons. Per la resta, brutal. Entre el públic vam poder veure al mateix Dorian Wood cerveseta en mà, gaudint del concertàs.

Benjamin Clementine actuava a l’escenari Time Out. El sol escalfava amb ganes i molta gent va decidir optar per l’ombra de les grades. Això no va ser del gust del Clementine, que va insistir de sobre manera a què s’apropessin a l’escenari. La negativa de molta gent va fer que marxés de l’escenari, produint-se una estranya i llarga situació. Al final es va normalitzar i va començar el concert. Una barreja d’estils, entre jazz i cançó francesa, però a mi em va semblar amb certa fredor.

No va ser així amb el Little Steve & The Disciples of Soul. Bon concert, amb un rock-soul-sprenteniang. Amb un munt de músics a sobre de l’escenari que va fer que l’ambient és refresques i poguéssim gaudir de bona música fins entrada ja la nit.

A l’escenari Cruïlla els Txarango van aportar la seva bona quota de llatins, ska i rumba. Després de la seva tornada als escenaris aquest any al Poble Espanyol, ha sigut un no parar per ells. Cançons amb missatge i cantades amb ganes pels assistents.

Ha costat portar a Barcelona al Ryan Adams, però finalment Cruïlla ho ha aconseguit. Gran concert del músic nord-americà que no va decebre gens als seus incondicionals i tampoc als que no el coneixien tant. És un gran músic i Barcelona no es mereix que ens tingui tan abandonats. Un concert de qualitat.

Els Pet Shop Boys, que si és que n’hi havia, eren els caps de cartell del dissabte, van alternar èxits de sempre amb cançons menys conegudes. Escenografia efectista, com no podia ser menys. El temps pot passar per ells i per tothom, però van deixar-nos un gran espectacle.

A l’escenari de Radio 3, Dellé ens va portar la quota de ritmes jamaicans. L’esplanada estava a petar de gent i els que no volien ballar podien seguir el reggae contagiós tranquil·lament des de la grada. Ens ho vam passar bé nosaltres i crec que ell va gaudir també amb la calor de la gent.

Cala Vento, com sempre potent concert dels empordanesos amb el seu Fruto Panorama (BCore, 2017) i en l’escenari Movistar+. Bateria i guitarra, duet, com ells, indissoluble pel rock. Les pantalles que decoraven la carpa encara tremolen per la joventut i el futur que tenen.

Residente, hi vaig passar per curiositat. El seu hip hop llatí o reggaeton alternatiu no és de les músiques que més em motivin, però com sempre mai et deixen indiferent. Assegut a la distància, en la gespa, em vaig fer una petita dutxa de cançó protesta llatina.

Mentre anava d’un escenari a un altre, s’escoltava la potència i contundència de The Prodigy, tocant els seus himnes Breathe i Firestaster per a plaer dels més technos i electrònics.

Oques Grasses, divertits com pocs. I amb una sola frase que ho diu tot d’ells: els passos importants es solen fer sense roba. I és així com són els seus concerts, frescos, simpàtics, imaginatius, originals i diferents cada un d’ells.

Al final em vaig anar arrossegant fins a passar un moment per veure La Raíz. Rap, hip-hop, mestissatge i uns breus instants per AronChupa… que voleu que us digui, a part de la cançó 2017 del principal patrocinador del Festival, el millor van ser els globus amb leds a l’interior que van rebotar per sobre de nosaltres.

El Cruïlla 2017 no ha deixat de ser un festival multi-cultu-musical, en el que pots passejar-te  d’escenari en escenari i és com si ho fessis per les músiques del món. Potser pels cruillistes més puristes no ha sigut molt del seu gust aquest any, al haver-hi afegit propostes que poden semblar més comercials. Però s’ha de reconèixer que ha sigut una aposta i els hi ha sortit bé. L’any 2017 ha estat el de la consolidació i reconfirmació del Festival Cruïlla, tant musical com d’organització. Tot i el sold out del divendres i la gentada del dissabte, no vaig veure cap mal rotllo i vaig poder sopar i beure tranquil·lament amb espais suficients. I per mi han sigut dos dies de batejos de diferents estils i grups, que normalment no hagués escoltat, tot i faltar-me els 15 cm.

Text: Josep Maria Català

Fotos: Maria Carme Montero

 

Jenny Hval: una altra top al Caixa Fòrum

A PRIMERA FILA

Divendres 28 d’abril de 2017. Caixa Fòrum. Barcelona

Van aparèixer ella i el seu amic cap a les 22:05 amb una indumentària que situaria als voltants del segle II D.C., en la dinastia dels Antonins, amb una túnica austera que semblava blanca, però que finalment era vermella, pel joc de llums. Semblava que un inici la Jenny Hval ens donava gat per llebre, tot i que els saltirons que va començar a fer eren més pròxims al gènere conill.

I era vermella la túnica com els seu últim disc Bloody bitch, que no és una altra cosa que una “investigació sobre la sang”, segons ha dit ella mateixa i que ahir va presentar al hall del Caixa Fòrum. Jocs de paraules a part, això de gat per llebre ho dic perquè el concert, en els primers temes s’apropava a temes més pop i electrònica com a mínim per públics amplis. El del meu costat  -que no tenia ni idea de música-, va dir, “això és una mica comercial”, i tots vam fer que sí amb el cap. Tant dir que alguna cosa sona comercial com assentir, queda molt bé. En tot cas el concert de la Jenny va anar a més, i de comercial res. Una veu celestial, aguda i incisiva, que canviava d’octaves com qui no fa res, amb una base electrònica amb ritmes a vegades més sincopats, a vegades més animats, una intensitat experimental que oscil·la entre l’avantguarda, l’electrònica i l’art-pop creatiu.

D’altra banda, com ja insinua el disc i anunciàvem abans, la Hval va agafar una mena de coixins allargats, i va dir “això són els meus intestins”, en aquesta mania que tenen els nòrdics de fer performances. En aquest cas agafava els intestins se’ls posava de collaret, i va acabar el concert a terra rascant-los o serrant-los, entre les vibracions melòdiques i la seva parla incisiva. Tot plegat molt noruec. Em recorda als suecs The Knife, que també els hi agrada performar, i amb qui veig algun paral·lelisme musical. Aquest radicalisme actuant, honestedat i, fins i tot, diria feminisme trencador, triomfaria totalment en espais molt diferents del públic més hipster que inunda el Caixa Fòrum (que la programin a l’Ateneu Rosa de Foc i em jugo el que vulgueu a que arrasa). Al marge d’aquestes actuacions provocadores, la qualitat musical de Hval va quedar corroborada en directe, amb un concert de nivell alt i que confirmen a Jenny Hval com una de les artistes experimentals més importants de l’actualitat musical.

Text: Albert Gasch

Fotos: Sergi Sempere

Vida Festival 2017: presentació cartell complet + Pavvla + Zulu Zulu

A PRIMERA FILA

Barcelona, 16 de febrer de 2017. Antiga Fàbrica Estrella Damm

Després de diferents concerts de presentació, arribava la festa de presentació del cartell complet del Vida Festival 2017. Ja ens havien anat descobrint alguns noms, però faltava el gran gruix dels artistes que actuaran aquest any al festival de Vilanova i la Geltrú. Com cada any, hi haurà artistes internacionals de primera línia i, juraria, que aquest any hi actuaran tots els grups catalans de l’escena musical alternativa que treuen o han tret disc aquest 2017: Anímic, Pau Vallvé, Joan Miquel Oliver, Mishima, La iaia… Un festival que, com la majoria, cadascú hi pot trobar els seus raconets de música i els seus itineraris per fer-se el seu propi festival.

Un cop presentat el cartell complet era el moment de la música. Per aquesta ocasió, els grups portaven el directe del seu primer disc editat. La primera a pujar a l’escenari va ser la Paula Jornet amb el seu projecte Pavvla. A finals de l’any passat va treure Creatures, un disc amb deu cançons minimalistes i on la particular veu de la Paula té una funció destacadíssima. Cal dir que no va ser el millor espai per poder gaudir del concert, ja que moltes persones xerraven i dificultaven la possibilitat de gaudir de la música.

A continuació, van pujar a l’escenari tres persones disfressades. De què? Crec que eren animals, però no hi posaria la mà al foc. Eren els mallorquins Zulu Zulu que presentaven el seu primer disc Defensa Zebra. El seu estil estava a l’altra banda d’on veníem amb Pavvla. Sons calents amb tocs africans, molt de ritme i ideals per moure el cos.

Si no hi vau poder assistir, podreu veure els dos grups al festival.

Vam tenir una mica de cervesa, una mica de pica-pica, música i bona companyia. Què volem més? Doncs jo, personalment, volia que toquessin al festival Los Planetas. Una altra vegada serà…

Ens veiem a Vilanova i la Geltrú a finals de juny i principis de juliol!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

1 2 3 8
L'AMPLI

L'AMPLI

Ves cap amunt